Quina igualtat política per a les dones?

Als països occidentals s’ha superat l’exclusió formal de les dones com a electores i com a candidates però la persistent desigualtat material i diferents dinàmiques d’exclusió informal segueixen dificultant l’accés de les dones a les institucions i limitant la seva capacitat d’influència.

Quina igualtat política per a les dones?

Quina igualtat política per a les dones?

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Als països occidentals s’ha superat l’exclusió formal de les dones com a electores i com a candidates però la persistent desigualtat material i diferents dinàmiques d’exclusió informal segueixen dificultant l’accés de les dones a les institucions i limitant la seva capacitat d’influència.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Diversos països han començat a celebrar ja el centenari del reconeixement del dret de vot de les dones.

Aquesta commemoració sacseja el cànon historiogràfic que ha emprat el terme sufragi universal per a definir com a sistemes democràtics aquells països que excloïen el 51% de la població del dret de vot. En absència del sufragi femení, com a molt podríem parlar de governs representatius. També permet reconèixer la llarga història de l’organització de les dones en tant que dones, incloent la primera onada del moviment feminista en la segona meitat del segle XIX tant el sufragisme com les seccions de dones dels partits i sindicats socialistes. El feminisme organitzat enfila, doncs, el seu tercer segle d’història, amb un repertori d’accions que ha inclòs des del primer moment la desobediència contra l’ordre establert, i una auto-organització motivada, tant ahir com avui, per la incapacitat o resistència dels moviments polítics i socials mixtes a assumir les reivindicacions de les dones.

La lluita pel sufragi universal ens mostra la importància de la indivisibilitat dels drets. Sense les campanyes per la consecució dels drets polítics, on majoritàriament hi participaren dones de classe mitjana, l’increment en la participació de les dones en el mercat de treball hagués suposat una explotació addicional. Sense les campanyes per a la consecució dels drets socioeconòmics, protagonitzades per dones de classe popular, hagués mancat la base material per a l’exercici de la independència legal i política. Un segle més tard, almenys en els països occidentals, s’ha superat l’exclusió formal de les dones com a electores i com a candidates però la persistent desigualtat material i diferents dinàmiques d’exclusió informal segueixen dificultant l’accés de les dones a les institucions i limitant la seva capacitat d’influència.

Foto Fira Literal

Preval en la política una norma de gènere molt clara: el polític, per definició, és un home, fet que explica que sovint no “es trobin” dones preparades. El règim de gènere de la política inclou un estil de lideratge marcadament masculí (entès com a masculinitat hegemònica, no com a sinònim d’home), basat sovint en l’agressivitat, un assertivitat desmesurada i un caràcter adversarial. Així mateix, opera a les institucions polítiques una segregació vertical, per la qual els homes solen ocupar les posicions de major visibilitat i reconeixement, i una segregació horitzontal, assignant-se a les dones aquelles àrees més relacionades amb la cura, amb l’esfera privada (benestar social, salut, educació, etc.), i reservant als homes les àrees a les que tradicionalment s’ha atorgat un major prestigi (economia, interior, afers exteriors, etc.).

El règim de gènere de la política inclou un estil de lideratge marcadament masculí tweet

Prevalen també uns arranjaments institucionals que discriminen les dones basats en l’aliança entre capitalisme i patriarcat. Per exemple, els horaris de la política s’ajusten millor a individus que tenen la intendència familiar resolta, ja que solen tenir una altra persona, generalment una dona que s’ocupa de les tasques domèstiques i de cura (la parella, la mare o una treballadora subcontractada). No sorprèn, doncs, que entre les persones que es dediquen a la política, les dones tinguin, en general, menys criatures que els homes, o que hi hagi una proporció més elevada de solteres i divorciades. Tampoc és casualitat que aquest darrer estat civil s’adquireixi sovint amb el pas per la política. La persistent divisió sexual del treball i uns serveis públics de cura de les persones deficitaris segueixen limitant les possibilitats de participació política de les dones, especialment d’aquelles dones que compten amb menys recursos. La bretxa de diversitat en partits i parlaments il·lustra de manera molt clara com segueix operant la base material de l’exclusió política.

I, com en qualsevol altre àmbit de les societats patriarcals, la política no està lliure de violència masclista, que s’acarnissa de manera especial contra les “invasores d’espais”, emprant aquí el terme de la sociòloga Nirmal Puwar (Space invaders: race, gender and bodies out of place, 2004). Un estudi recent d’Amnistia Internacional sobre conductes abusives patides per polítiques de tot l’espectre polític i per periodistes de mitjans tant progressistes com conservadors al Regne Unit i als Estats Units mostra que un de cada 15 tuits enviats a les dones polítiques o periodistes blanques és ofensiu. La proporció s’enfila a un de cada 10 tuits en el cas de les dones no-blanques. Aquestes conductes també es donen al nostre país, com han denunciat els hashtags #SerPolíticaÉs o #SerPeriodistaÉs.

Un de cada 15 tuits enviats a les dones polítiques o periodistes blanques és ofensiu. La proporció s’enfila a un de cada 10 tuits en el cas de les dones no-blanques. tweet

Els comentaris que reben les dones que exerceixen la política se centren freqüentment en la seva indumentària o aspecte físic o com les crítiques respecte la seva acció pública prenen una virulència especial. Puta, bruixa, gorda, lletja, malfollada, histèrica, a fregar… són insults semblants als que reberen les feministes de la primera onada. No són mers exabruptes d’alguns polítics, tertulians, columnistes o tuitaires sinó una clara expressió de la ideologia masclista que sosté les societats patriarcals. Transcendeixen l’atac personal i impacten sobre totes les dones. Per això des del feminisme la denúncia d’aquest comportament és independent de la proximitat ideològica amb qui exerceix aquesta violència.

Tal com posa de manifest un estudi recent de la Unió Interparlamentària, Sexisme, assetjament i violència contra les dones en els parlaments europeus (2018), el 85% de les diputades han patit violència psicològica en el transcurs del seu mandat, ja sigui en forma de comentaris sexistes o amb connotació sexual (68%), d’imatges i comentaris sobre elles de tipus despectiu o sexualment connotats publicats pels mitjans de comunicació (40%) o a les xarxes socials (58%). També és freqüent que rebin missatges amb amenaces de mort, de violació o de pallisses (47%), que pateixin assetjament sexual (25%), violència física (15%) o danys en les seves possessions (10%). Tots aquests actes són constitutius de violència política contra les dones, una forma específica de violència masclista.

El 85% de les diputades han patit violència psicològica en el transcurs del seu mandat tweet

Veiem, doncs, que el principi d’igualtat política no s’ha materialitzat encara en la pràctica. Que no ens enganyi el miratge de la paritat. La presència de les dones assolida en algunes institucions segueix necessitant de l’acció positiva per contenir la inèrcia a la sobre-representació dels homes. Les quotes són una mesura imprescindible però alhora insuficient. La igualtat efectiva en l’accés i la influència política requereixen transformacions estructurals en matèria de justícia redistributiva i de reconeixement.

D’una banda, les institucions polítiques han de deixar de basar el seu funcionament en uns arranjaments socials que provoquen un malabarisme temporal irresoluble i un fort sentiment de culpa entre les dones (i entre alguns homes) per les dificultats de compaginar la tasca política amb la vida personal. I són precisament aquestes institucions les que han de legislar o posar les mesures, els recursos i els serveis necessaris per desfamiliaritzar la reproducció social i per assegurar que tothom disposi d’un benestar material suficient per exercir plenament els drets polítics.

Foto Dimitri Rodriguez

D’altra banda, cal revisar de dalt a baix les normes i pràctiques esbiaixades al gènere que s’han naturalitzat com a part del funcionament quotidià de les institucions amb l’objectiu de despatriarcalitzar la política. Més enllà de la presència global de dones en els escons, cal assegurar el repartiment paritari de tots els espais de presa de decisió, així com garantir que la perspectiva de gènere s’incorpora en el procés legislatiu. La transversalitat de gènere ha de ser també efectiva en el conjunt de l’administració parlamentària. Algunes cambres ja compten amb plans d’igualtat o hi estan treballant en aquests moments, com és el cas del Parlament de Catalunya, però difícilment el seu funcionament es veurà substancialment modificat si aquesta mesura no s’estén als partits polítics. Per què les empreses estan obligades a elaborar plans d’igualtat i no s’exigeix que revisin les seves pràctiques als actors intermediaris de la representació política finançats majoritàriament per diners públics?

Cal assegurar el repartiment paritari de tots els espais de presa de decisió, així com garantir que la perspectiva de gènere s’incorpora en el procés legislatiu tweet

També calen noves mesures d’acció positiva per a reflectir en el si de les institucions veritablement el conjunt d’orígens i identitats que composen la societat. Des de l’esquerra, aquest dèficit de representació hauria de resultar intolerable. L’esquerra també té l’obligació de combatre els discursos contra les quotes, especialment els basats en la meritocràcia. La capacitat per a una bona representació no l’atorguen necessàriament títols acadèmics, sinó que es pot obtenir amb l’experiència professional o amb l’activisme social. Si, com va dir la pensadora feminista  Adrienne Rich, “objectivitat és el nom que es dona en les societats patriarcals a la subjectivitat masculina”, la instrumentalització de la meritocràcia és un mecanisme d’exclusió de les classes dominants. Les quotes podran ser una mesura reformista però també són, i no és poc, una mesura antipaternalista: el reconeixement d’igual valor de la veu de les dones i d’altres col·lectius històricament silenciats en l’esfera pública.

Les quotes podran ser una mesura reformista però també són, i no és poc, una mesura antipaternalista tweet

Finalment, cal exigir tolerància zero envers la violència política. Cal incloure aquest supòsit en les lleis contra la violència masclista. No hi ha equívoc possible: no existeix el dret a fer comentaris masclistes o misògins ni està emparat per la llibertat d’expressió. Els mitjans de comunicació han de formar els seus equips per evitar la cosificació de les dones en les notícies, vetar els comentaris masclistes dels seus fòrums en línia i exercir l’escrutini públic contra els perpetradors. Els operadors de les xarxes socials també són responsables de vetllar pels drets, la integritat i la seguretat de les dones polítiques i activistes en la moderació de continguts. De no fer-ho de motu propi, s’hauria legislar en aquest sentit, tal com apunta l’estudi coordinat per Laia Serra, Les violències de gènere en línia. Per últim, els parlaments i els partits han de comptar amb protocols per atendre les denúncies per assetjament i uns codis de conducta que no deixin impunes els actes de menyspreu contra les seves representants i treballadores.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora agregada de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra i activista feminista.

Comentaris

Quina igualtat política per a les dones?

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa