Què en sabem de la intersexualitat?

Segons dades de les Nacions Unides, un 1,7% de la població mundial és intersexual; és a dir, al voltant de 810.000 persones a l’estat espanyol són intersex¹. Aquest és un percentatge semblant al de persones pèl-roges, o al d’al·lèrgiques als fruits secs o al d’intolerants al gluten. I, si totes i tots coneixem alguna persona pèl-roja, o al·lèrgica als fruits secs o amb intolerància al gluten, com pot ser que poques persones coneguem algú intersexual?

La intesexualitat, la gran desconeguda de les sigles LGTBI

Resulta estrany que una condició amb la qual conviuen prop d’un milió de persones a l’Estat sigui tan desconeguda. Quan he consultat entre el meu entorn (en especial entre el menys polititzat o el menys coneixedor de temes de gènere) si sabien què era la intersexualitat, he descobert que pràcticament ningú en sabia res. De fet, en el seu imaginari era alguna de les noves invencions del feminisme de la qual no estaven actualitzats/des; una idea postmoderna, més que no pas una realitat material que s’encarna en els cossos de moltes persones (i que no és nova, sinó que ha existit sempre).

Probablement, aquest desconeixement generalitzat sobre què és la intersexualitat contribueix i reforça la invisibilitat i l’estigma que pateix el col·lectiu, el qual no ha pogut mostrar-se ni explicar-se per què, de manera massa generalitzada, han estat aconsellats/des pel cos mèdic que guardessin silenci sobre la seva condició (ja que es tractava d’una “raresa” que seria massa incomprensible pel comú de la població). Això ha comportat que no existeixin en l’imaginari col·lectiu ni relats ni cossos de persones que no compleixin, de manera estricta, amb el binarisme sexual. 

De fet, només han saltat a la palestra pública aquells casos de persones intersex relacionats amb l’àmbit esportiu. I no pas perquè la persona en qüestió hagi decidit explicar al món la seva condició, sinó que són casos que s’han mediatitzat quan els comitès olímpics han fet proves per saber si un/a esportista era home o dona, però els resultats no han pogut verificar de manera concloent el sexe de la persona (tal com va passar amb l’esportista i exatleta espanyola Maria Patiño).

Què és la intersexualitat?

Arribat aquest punt seria moment de preguntar-se què és exactament la intersexualitat. El DIEC defineix “intersexual” de la següent manera: 1 adj. i m. i f. [LC] [PS] Que presenta caràcters sexuals que no es poden atribuir clarament ni a mascle ni a femella. 2 adj. [LC] [PS] Relatiu o pertanyent a les persones intersexuals.

Es tracta d’una definició prou àmplia i prou ambigua per despistar qui no estigui molt avesat/da al concepte. Per això resulta molt aclaridor acompanyar aquesta definició simplificada amb relats en primera persona de cossos intersexuals, ja que d’aquesta manera es posa llum a tota la complexitat que conviu dins el terme i les vides intersex.

I això és exactament el que fa l’activista intersex Mer Gómez al seu llibre “La rebelión de las hienas. Relatos corporales de personas intersex” (Bellaterra Edicions, 2022), el qual ens aproxima a la vivència de la intersexualitat a través de diversos testimonis. Per exemple, en el llibre Mauro Cabral exposa:

“Qui són els intersexuals? Qualsevol que hagi nascut amb un cos sexuat diferent a la ‘mitjana’ femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-lo, els qui han estat i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d’aquesta distinció” (pàg. 51).

Per tant, sota el terme d’intersexualitat s’hi recullen tots aquells cossos (i, per tant, totes aquelles persones), amb característiques fisiològiques, hormonals, cromosòmiques, genitals… que no es poden atribuir de manera clara al que s’entén per un cos de mascle o un cos de femella.

Aquests cossos que no encaixen amb les categories de “masculí” o “femení” poden arribar a ser molt diversos, i per això resulta molt útil poder comprendre-ho a través dels relats vivencials del llibre de Mer Gómez. Poden ser persones que neixen amb el penis “molt curt” o el clítoris “molt llarg” (segons els estàndards de la medicina tradicional), persones que han viscut com a homes i a l’adolescència els hi creixen mames, noies a qui no els hi ve la regla i quan es fa una exploració resulta que no hi ha úter o que fins i tot hi ha uns testicles interns, persones amb cromosomes masculins i aparença física femenina (ja que el seu cos no respon als andrògens)… I així un llarg etcètera de condicions que la medicina ha agrupat primer com a síndromes i ara com a trastorns del desenvolupament sexual (ambdós conceptes clarament patologitzant).

Un fet en comú que comparteixen moltes persones intersex és que han estat sotmeses a intervencions mèdiques i quirúrgiques innecessàries des del punt de vista de la salut, únicament destinades a “normalitzar” el cos de la persona perquè encaixi amb els estàndards de gènere binaris. De fet, moltes d’aquestes intervencions es fan en criatures o nadons i, tal com s’apunta a llibre, ens podríem preguntar si en aquestes situacions el consentiment informat té massa validesa. 

Per això em sembla especialment lúcida la reflexió de la Mireia, la “xiqueta del Cabanyal”:

“el sexe no és binari. I no és ninguna teoria postmoderna, queer, incoherent. És una realitat i ha de passar a ser una realitat jurídica. Un cop tinguem això legislat, es podrà legislar molt millor el que ve després. És a dir, les intervencions mèdiques no consentides com un crim de persecució per raó de sexe, de tortura, o de lesions” (p. 105).

Al mateix temps, són cirurgies i tractaments que poden tenir greus seqüeles en la salud física de la persona, algunes de les quals apareixen llistades al llibre:

“pèrdua de sensibilitat genital total o parcial, incontinència urinària, dolor, infeccions recurrents, cicatrius, sagnat, adherències en la zona de la cirurgia, necessitat de més cirurgies en el futur per reparar els problemes causats per cirurgies anteriors, diversos riscos al sotmetre a un bebè, nena o nen petit a anestèsia, dependència de per vida a una teràpia de reemplaçament hormonal, entre altres” (129). I no només són físiques les seqüeles, també poden ser psicològiques: “depressió, ansietat, transtorn d’estrès prostraumàtic, traumes equiparables als de les víctimes d’abús sexual, entre altres” (130).

Les pràctiques mèdiques que es realitzen en aquests cossos han arribat a punts més que qüestionables des del punt de vista ètic, ja que, en definitiva, s’estan mutilant cossos sans. Per exemple, s’han extripat les gònades (testicles i ovaris) a algunes persones sota el pretext que poden causar un tumor en el futur (cosa que no sembla que estigui del tot contrastada a nivell mèdic; el que sí que està contrastat és que s’ha extirpat teixit que podria ser fèrtil). De fet, al nostre país hi ha moltes intervencions quirúrgiques que estan normalitzades i es fan per defecte, però que a altres països no es fan, i per tant es pot afirmar que vivim en un estat especialment intervencionista en aquests casos. Alhora, també ens podríem preguntar si aquesta “reconducció” que s’aplica sobre els genitals “ambigus” no és una forma de mutilació genital (que tant es critica, i amb raó, quan es fa a països considerats més bàrbars que el propi). Una altra mostra de pràctiques mèdiques que s’haurien de qüestionar és la de receptar hormonació diària a moltes persones intersexuals, quan, per altra banda, es qüestiona l’ús periòdic d’hormones en les persones trans. I penso que és legítim valorar des d’un punt de vista mèdic si és necessari o no hormonar-se cada dia, ja que no és una qüestió innòcua pel cos i té uns efectes presents i futurs en la salut de les persones. El que no resulta congruent és que aquestes implicacions només es valorin quan es tracta de persones trans, i no en les persones intersex.

En aquest sentit, com s’exposa des de l’ONU, els abusos contra els drets humans de les persones intersexuals inclouen, entre d’altres, l’infanticidi, les intervencions mèdiques forçades i coercitives, la discriminació a l’educació, l’esport, l’ocupació i altres serveis, i la manca d’accés a la justícia i als recursos.

I tot això es tradueix en vides concretes. Un exemple és el següent: 

“Segons els metges jo tenia una síndrome -el d’un tal Morris-, també coneguda clínicament com a insensibilitat als andrògens. Em van dir que hi havia molt poques persones com jo. Que era estrany. Per això, era millor callar”. I segueix: “Els únics passos a fer estaven clars: ‘extirpar les gònades com més aviat millor perquè podien desenvolupar un tumor en el futur’ [quina necessitat d’analitzar-les prèviament, abans de treure res]; ‘augmentar la cavitat vaginal per poder tenir relacions sexuals normals i plaents’ [volien dir relacions coitals amb penetració]; i ‘començar a prendre estrògens’ [perquè no quedés cap dubte que seguia sent una dona].” (p. 17).

Com traspua aquest relat, la fredor dels conceptes mèdics no explica ni de lluny les vivències (i, insisteixo, les violències) que s’amaguen (i es silencien de manera explícita) rere la “i” de les sigles LGTBIQ+.

No està prou narrat el dolor que s’ha infligit i que s’infringeix contra les persones intersex. No puc evitar pensar que, en el moment que s’exposa a una criatura a intervencions mèdiques no necessàries només per “normalitzar-la”, cada cop que a consulta es tracta aquests cossos com a bestioles estranyes (moltes d’elles declaren que el personal mèdic les ha fet sentir com si fossin uns “bitxos raros”) o es fa entrar a molts/es professionals a la sala perquè els observin, o cada vegada que s’extirpa una part sana d’un cos sota el pretext d’un benefici mèdic no contrastat, s’està practicant una forma de maltractament infantil (que s’allarga durant la resta de les vides intersex) que no estem denunciant amb la contundència que es mereix. 

Ser intersex, més enllà del cos

Tal com mostra el llibre de Mer Gómez, no hi ha una sola manera de ser intersex, ja que és un terme que aglutina moltes possibilitats diverses de cossos (i, per tant, no podem parlar d’un tercer sexe, i potser és millor parlar d’una constel·lació de sexes, com apunta el testimoni de la Mathilde al llibre). El que és important, és posar en valor que ser intersex va més enllà de tenir un determinat cos; el que comparteixen les persones intersex són unes mateixes invisibilitzacions, uns mateixos abusos mèdics, i per tant una mateixa violència. I per això, parafrasejant a Simone de Beauvoir, podríem afirmar que una persona no neix, sinó que es converteix en intersex.

També, com fa Gómez en aquest llibre, cal parlar d’històries de reconquesta i d’empoderament de les persones intersexuals i de com el simple fet d’anomenar tots els obstacles amb els quals es troben i que superen en el seu dia a dia ja implica obrir finestres de llibertat per a les persones intersex del present i del futur. Per això llibres com el de Gómez són tan necessaris. Els relats que recull serveixen de guia i brinden referents per a totes aquelles persones que descobreixen que són intersex i a les quals no se’ls hi ha ofert ni mapa ni brúixola per saber com transitar pel món des d’aquesta nova posició, sobre la qual, com s’ha dit, hi ha un desconeixement tan generalitzat. 

La lluita intersex, una lluita feminista

Per tot plegat, penso que és important polititzar la intersexualitat, i omplir de sentit i de contingut la “i” que navega entre les sigles “LGTBIQ+” però que no sempre es mostra suficient. I penso que aquesta politització no només ha de venir des de les persones amb cossos intersex, sinó que des de totes les persones amb tota la diversitat dels nostres cossos (ja que, en definitiva, qui de nosaltres pot afirmar que té un cos plenament normatiu?). 

De fons, el que fan els cossos intersex és desmuntar el binarisme sexual i de gènere i demostrar que aquest binarisme no deixa de ser una fantasia que ens hem muntat col·lectivament, i que ser dona o ser home té més de social que de biològic. 

És justament per això que la lluita intersex és una lluita feminista. Perquè, al final, la intersexualitat posa en escac el sistema sexe-gènere i les mateixes categories d’home i dona sobre les quals s’assenta el patriarcat. L’estructura patriarcal que opera socialment es basa en la idea que existeixen dos únics sexes (home/mascle i dona/femella), als quals se’ls atribueix un gènere concordant (masculí o femení), amb uns rols, unes característiques i unes expectatives preestablertes. La intersexualitat desafia aquesta dicotomia i mostra que la realitat biològica sobre la qual s’escriu el sexe (i, com a derivada, el gènere) és més diversa i complexa i que, per tant, no podem parlar, només, de dos únics sexes. Això implica una desestabilització dels mateixos fonaments del sistema sexe-gènere. O, en altres paraules, com diu l’activista Laura Vila Kremer (i com també s’exposa al curtmetratge “Se receta silencio”), la intersexualitat hackeja tots els mandats de gènere que hem anat interioritzant al llarg de la nostra vida i de la nostra socialització com a homes o com a dones.

Per acabar, només us puc recomanar que llegiu “La rebelión de las hienas. Relatos corporales de personas intersex” de Mer Gómez, ja que conèixer els relats que s’hi exposen contribueix, precisament, a trencar amb el silenci que ha envoltat la intersexualitat, i a convèncer-nos (encara més, si és possible) que els mandats de gènere tenen més de social que de biològic i que, per tant, està a les mans de la societat (i de les lluites polítiques i socials que batallen per subvertir les injustícies) transformar-los per construir mons lliures i justos.

1.  A més a més, cal tenir en compte que és una dada basada en les persones amb diagnòstic; seria d’esperar que el percentatge de població real fos superior a l’1,7%. ↩︎