Desmitificar la indústria, recentrar la lluita de classes

Com a resposta a l'actual crisi s'ha tornat a posar de relleu la necessitat d'una política industrial pròpia. Aquesta, però hauria d'anar condicionada a una planificació econòmica global

Desmitificar la indústria, recentrar la lluita de classes

Desmitificar la indústria, recentrar la lluita de classes

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Com a resposta a l'actual crisi s'ha tornat a posar de relleu la necessitat d'una política industrial pròpia. Aquesta, però hauria d'anar condicionada a una planificació econòmica global

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En origen, aquest article va néixer com a resposta a la proposta de nacionalisme industrial de Miquel Vila però hem cregut que també interpel·lava a Sergi Cutillas i Antoni Soy i seguien la línia que apuntava Roser Espelt en els debats que s’estan duent a terme sobre industrialització a les revistes Catarsi i Sobiranies, i segurament a molta altra gent que està pensant models econòmics. Al cap i a la fi, la industrialització és un tema recurrent que durant les crisis ressorgeix amb força com a proposta per a recuperar la sobirania econòmica i la capacitat d’assegurar tots els mitjans de vida de la població. Quan s’evoca la idea de la industrialització, hom imagina un estat fort, una direcció estratègica de l’economia i el sorgiment de grans fàbriques i centres tecnològics amb capacitat per a produir mercaderies amb elevat valor afegit que competirien «en qualitat», mitjançant inversions productives —i, a vegades s’afegeix, ecològiques—, en el mercat internacional.

Aquesta noció d’industrialització es contraposa, sovint, a la realitat econòmica que vivim moltes nacions semiperifèriques com l’espanyola o, en el seu cas, la dels Països Catalans. Així, l’ideal de la industrialització es compara amb l’estacionalitat, el baix nivell d’inversions productives de les empreses, el poc valor afegit de la producció i els baixos salaris. La conclusió ràpida és, com dèiem, que cal reindustrialitzar les nostres economies si volem recuperar la sobirania econòmica i garantir un nivell de vida respectable per a la ciutadania d’aquestes nacions.

Aquesta idea, a més, acostuma a acompanyar-se de referències a la industrialització soviètica, al miracle econòmic espanyol dels 60 o a l’època daurada del capitalisme, com exemples de la conveniència de la citada industrialització per a la millora de la qualitat de vida de la classe treballadora. El raonament que segueix, tot sovint, és que el model productiu, els nínxols d’especialització productiva o els segments de negoci de les diferents economies nacionals determinen el nivell de benestar de la població. Així les coses, sembla que s’obre un espai per a la cooperació entre classes i per a la coincidència de propostes entre la dreta i l’esquerra.

Però el passat no torna i no totes les receptes duen als mateixos resultats. Es pot somiar amb la reindustrialització, però si passa a ser una proposta política, cal encarar-la tenint en compte quins són, exactament, els elements que permeten que una economia nacional millori les condicions de vida de la seva classe treballadora. Perquè, al cap i a la fi, l’economia per la que apostem serà el resultat de les discussions entorn la forma com organitzem la societat per satisfer les nostres necessitats materials, i això va més enllà dels sectors productius que decidim prioritzar.

Per tot això, abans de plantejar la industrialització com un fi en ell mateix, hauríem de parlar dels motius pels quals la volem. Potser no totes les respostes tenen per què passar per la industrialització. Avançant-me ja al plantejament que faré, gran part dels vincles que es dibuixen entre la industrialització i el benestar de la classe treballadora tenen més relació amb la lluita de classes i la lluita sindical que amb la importància d’un sector econòmic determinat, però moltes vegades es mitifica la indústria i es perden de vista les condicions polítiques que permeten avançar en els nivells de benestar de la població que treballa.

La industrialització no ens servirà per cobrir les necessitats essencials

L’objectiu principal que es plantegen les propostes de reindustrialització és el d’assegurar a la població els mitjans suficients per a proveir-se d’un bon nivell de vida. Però això, com hem pogut comprovar arran de la crisi del COVID-19 passa, necessàriament, per comptar amb personal sanitari, residències, cuidadors i cuidadores de la llar, escoles i espais de socialització per infants. Passa, també, per garantir l’accés a aliments saludables mitjançant la seva producció i distribució en un entorn equilibrat. Per tant, és evident que existeixen nombroses activitats essencials que pertanyen als sectors primari i terciari i que poc tenen a veure amb la industrialització.

Però no és només això; amb la crisi, també se’ns ha fet evident la necessitat de poder redirigir l’economia i controlar la distribució quan hom ho decideix. Els exemples en els que s’ha passat de la producció de ventiladors d’automòbils a respiradors per a hospitals, o com ha col·lapsat l’abastiment de la població i centres mèdics de material sanitari bàsic —com la venda a preu d’or de mascaretes durant els primers mesos— degut a la manca de control sobre farmacèutiques.

Foto: pixabay – pashminu

És evident, doncs, que si existís un control social sobre les empreses i no ens asseguéssim a esperar la bona voluntat dels seus gestors —que tenen pocs estímuls a seguir, donades les pressions del mercat—,  dirigir la producció cap a les necessitats reals de la població hagués estat possible, amb independència del nínxol productiu i del tipus d’empreses predominants a la nostra regió.

Per tot això, quan es proposa la industrialització, amb quins productes s’està pensant? Cotxes? Acer? Ordinadors? Si parlem de millora de condicions de vida també hem de parlar de què volem produir i controlar.

La industrialització no ens garanteix ocupació estable

Sota un imaginari fordista es contraposa la idea de la indústria amb els treballs temporals, poc qualificats, mal pagats i amb d’hores extres sense cobrar que vivim en aquesta economia basada en el turisme, els esdeveniments i les fires.

No obstant, si bé és cert que la indústria no és estacional, les formes de contractació i la seva estabilitat no depenen de les característiques del sector sinó que són, en realitat, el resultat de les victòries dels treballadors al llarg de la història. Existeix treball temporal/flexible, jornades laborals de més de 40 hores i salaris molt per sota les nostres necessitats en la indústria. En aquest sentit, són conegudes les males condicions de la indústria alimentària aquí, les maquiles a Amèrica Llatina, les fàbriques de petita tecnologia o tèxtil a Àsia. I si mirem quins països tenen un major pes de la indústria en el seu PIB ens sorprendrà trobar-hi, no pas Alemanya, sinó països com Kuwait o els Emirats Àrabs que no destaquen precisament per les bones condicions de vida en que es troben els seus treballadors.

Allò que determina el benestar de la classe treballadora en qualsevol economia és la seva capacitat d’imposar demandes i condicions mitjançant la lluita efectiva de la classe obrera

Per tant, ens trobem que, una vegada més, més enllà del segment de mercat en el que s’especialitza una economia, el que resulta rellevant és el control sobre els processos productius i les condicions de treball que pot fer la societat desde la possessió dels mitjans de producció i dels processos productius. En aquest sentit podem comprovar que la nacionalització de la indústria i la incorporació d’una plantilla de funcionaris per a treballar-la seria una forma d’assegurar l’estabilitat laboral, però això també és vàlid per als sectors primari i secundari.

La indústria no és immòbil

Deslocalitzar o tancar-la és més costós que tancar un bar, només pels costos de l’estructura física i els vincles que genera amb la resta d’empreses (clústers). Per això s’acostuma a pensar en la indústria com un sector que permetria garantir una major estabilitat i disminuir l’exposició de l’economia nacional als vaivens econòmics internacionals.

Però les empreses es mouen per la cerca de beneficis i la necessitat de mantenir la seva competitivitat en l’economia internacional, així que si una empresa té pèrdues o hi ha oportunitats de major rendibilitat en un altre punt, la indústria també es pot tancar o deslocalitzar. A més, pel mateix motiu pel qual és més difícil que les indústries deslocalitzin les seves activitats, quan ho fan els impactes negatius sobre la resta de l’economia són impressionants. Ja ho vam viure amb la Pegaso i la Seat, i ha format part de la nostra història. També ho trobem en l’actualitat amb el tancament de Nissan, Saint-Gobain, Acciona, Nobel Plàstiques, EMT, etc.

Per això, mentre la producció industrial estigui condicionada a l’obtenció de beneficis s’haurà de lidiar amb la competència internacional, i per tant, la continuïtat i estabilitat de l’activitat productiva mai estarà assegurada. Una de les solucions que es presenten davant les empreses que tanquen és que la propietat passi a ser dels treballadors o la nacionalització, però estem en les mateixes: mentre no hi hagi una planificació general del sistema econòmic i un control del conjunt dels recursos productius, els productes que fabriquen les cooperatives o una indústria nacional segueixen sent mercaderies que han de competir en el mercat i no tenen per què respondre a les necessitats de la població.

Foto: pixabay – aamiraimer

Tot i això, no deixa de ser necessari que es mantinguin reclames com la nacionalització de Nissan. És una mesura d’urgència per assegurar llocs de treball i evitar que moltes persones es quedin sense ingressos, la desaparició dels propietaris redueix les necessitats de beneficis de l’empresa, i sobretot perquè forma part de la lluita de classes i els precedents que anem creant. No permetre que es tanqui una fàbrica, qüestionar-ne la propietat serveix d’avís a la resta d’empreses: després d’anys absorbint-nos els guanys, no marxaran tan fàcilment deixant-nos les pèrdues. I és també una pressió per l’Estat, aquesta institució responsable de tota l’estructura legal que ens ven a la precarietat, no actuarà a favor de la classe treballadora si ningú li força.

La industrialització no només arrossega altres sectors sinó que els necessita

Un altre aspecte dels processos d’industrialització que acostuma a ignorar-se són els requeriments de recursos que s’han de destinar a tal fi. Tot procés industrialitzador necessita que la resta de sectors econòmics generin grans quantitats d’excedents que puguin reinvertir-se en el sector industrial. És a dir, que cal assegurar aliments i aigua per la població urbana, matèries primeres pel procés de producció i fonts d’energia que es dirigeixin cap aquesta indústria que estem imaginant.

En aquest sentit és important tenir en compte que els pocs països que han dut a terme processos d’industrialització ràpids, efectius i amb recursos propis són l’URSS i la Xina; nacions amb una enorme extensió de terres i una gran riquesa mineral. En canvi, la majoria de països europeus i també els EUA, aconseguiren bastir indústries importants en el seu dia gràcies a, generalment, l’imperialisme i el pillatge cap a d’altres països, que els permetia els recursos necessaris.

Per tot això, en un territori més limitat com són els Països Catalans, o fins i tot el conjunt de l’Estat espanyol, un procés d’industrialització requeriria d’inversions de tercers països —com fou el cas del miracle econòmic espanyol, impulsat pels acords entre el règim franquista i l’imperialisme americà— o, alternativament, s’hauria de plantejar un model de desenvolupament industrial que fos equilibrat entre tots els sectors. Això, torna a evidenciar la necessitat de controlar el conjunt dels mitjans i processos productius per parlar d’indústria tenint en compte l’agricultura, els serveis i el medi ambient.

Que els sectors més bàsics no depenguin dels moviments globals i siguin de proximitat, i així assegurar l’estabilitat del país, la seguretat per la població i la sostenibilitat.

Existeixen altres propostes

És evident que l’autarquia no és una opció real i ni tan sols un model desitjable en un país petit i una societat interdependent com la nostra. No obstant, que el nostre destí depengui del moviment de l’economia global és absolutament nociu i per tant sí que ens sembla interessant mantenir la preocupació per la sobirania, no només en termes nacionals sinó, també, de classe.

En aquest sentit, és interessant recordar el model autocentrat que fa algunes setmanes ens plantejava la Miren Etxezarreta, on es fa referència a polítiques econòmiques que prioritzin l’ocupació, per un costat, i la distribució de la renda, per l’altre, per tal que sigui la demanda interna la que orienti l’economia. Que els sectors més bàsics no depenguin dels moviments globals i siguin de proximitat, i així assegurar l’estabilitat del país, la seguretat per la població i la sostenibilitat.

D’altra banda, també cal un sector exterior que ens permeti comerciar amb altres regions, i aquest sector exterior pot anar més enllà de la venda de productes industrials. Existeix l’alimentació i els serveis (un clar exemple són els metges pel cas de Cuba), també el mateix turisme pot ser un potencial però sent imprescindible que part de la propietat sigui estatal, de CCAA i de municipis que ens permetin retornar els beneficis a la societat.

Aquesta direcció econòmica, més lenta però equilibrada, pot iniciar-se sense esperar a la conquesta de l’estat, i com a mesures prèvies al control dels mitjans de producció. Existeixen eines de direcció econòmica i institucions subestatals amb possibilitats de canviar certs aspectes de la propietat, modificar les lleis, crear línies de subvencions i oferir beneficis fiscals (o els costos) que dirigeixin l’economia. Cal un sector públic potent amb iniciativa d’intervenció econòmica, que deixi d’actuar a favor del capital com si la mà invisible l’obligués. Però, com he dit abans, ni l’estat ni les institucions es mouen sense pressió social, i aquesta és lluita de classes.

Foto: pixabay – stevepb

Aquesta reflexió, així com les demandes d’industrialització nacional no busquen la construcció d’una societat alternativa, sinó que són propostes d’una societat de mínims que haurà de conviure amb totes les contradiccions del capitalisme com la necessitat d’aturats que siguin l’exèrcit de reserva de la producció, els processos de concentració i centralització del poder i les recurrents crisis. La creació d’una societat alternativa, que ha de ser l’objectiu de qualsevol revolucionari, és un tema que mereixeria molta més extensió. Algunes línies per caminar cap a les alternatives s’han plantejat i es plantegen per algunes companyes de TAIFA a l’informe reflexionant sobre les Alternatives , el llibre de Sobiranies o pròximament un curs que s’oferirà sobre municipalisme. No existeix un consens ni recepta màgica, però sí, l’establiment de caminar cap a una societat amb un règim de producció comunitari, on la propietat, la distribució i la gestió del poder siguin horitzontals, col·lectives i igualitàries, sota un sistema de valors de potenciï el bé comú per sobre el benestar individual.

Com a conclusió

Per tot això, creiem que els debats actuals entorn les estratègies d’industrialització dels Països Catalans i l’Estat espanyol estan contaminats d’aspiracions utòpiques en les que es confon essència i forma. Més concretament, s’entén la industrialització com una causa del benestar social i de la bonança econòmica, i s’aspira a reindustrialitzar el país com una forma de millorar la productivitat de l’economia i el benestar social. Així, pensen alguns, seria possible generar més riquesa com a condició prèvia a la seva redistribució.

Alguns pensaran que la falta d’indústria és el resultat de la falta d’esforç i sacrifici dels treballadors que hauria conduit a una merma competitiva i així a les deslocalitzacions industrials. D’altres, per l’esquerra, consideraran que l’escassa industrialització del nostre país és conseqüència de l’anarquia pròpia de la gestió econòmica capitalista, guiada per motivacions individuals. Les solucions que seguiran seran, per suposat, molt diferents: rebaixa salarial en uns casos, direcció estratègica en d’altres. Però en tots els casos es coincidirà en els objectius i, per tant, quedarà espai per a la coincidència —especialment, perquè ambdues receptes no són necessàriament excloents—.

Al nostre entendre, en canvi, allò que determina el benestar de la classe treballadora en qualsevol economia és la seva capacitat d’imposar demandes i condicions mitjançant la lluita efectiva de la classe obrera. Aquesta fortalesa de la classe treballadora s’ha donat en èpoques en les que, pels avatars de la història, la industrialització era un procés que estava tenint lloc en aquell moment i al que no tenia sentit oposar-s’hi. Ara bé, afirmar això que diem és molt diferent de pensar que la industrialització és per se un objectiu. És més, considerem que aquesta fixació en els processos d’industrialització prenen protagonisme en allò fonamental: la lluita de classes pel control social de la producció i la gestió de la distribució de l’excedent; elements que són, en definitiva, els que determinen la qualitat de vida de la classe treballadora.

Aquestes discussions, per suposat, entren en un debat molt més ampli sobre el desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció, que no ha quedat resolt malgrat existir des de fa més de 100 anys. Però, en el cas concret de la industrialització dels Països Catalans, ens ha sembla rellevant fer aquesta aportació.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa i del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín

Economista, membre del seminari d'economia crítica Taifa i professor d'història econòmica a la UAB.

Comentaris

Desmitificar la indústria, recentrar la lluita de classes

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.