La desigualtat és un tema cabdal. Per la seva dimensió social, per la seva dimensió política i també per la seva dimensió econòmica. Ha estat tradicionalment un dels temes principals als quals les diverses escoles de pensament econòmic han intentat donar resposta, tant pel que fa als seus orígens com a les  possibles solucions, i acostuma a ser utilitzada políticament, com a objecte de mercadeig o xantatge per part de la dreta o bé com a eix central de les propostes de les formacions de centre i esquerra.

Per a algunes escoles de pensament econòmic la desigualtat es naturalitza en el marc de sistemes econòmics (capitalistes) perfectes, excusant-se en l’òptim paretià; altres escoles la veuen com un escull al desenvolupament de les economies derivat de la manca d’estalvi que dificulta la inversió i resulta en un dèficit estructural de demanda agregada; i d’altres posem el focus en l’explotació que la causa i en la seva dimensió estructural en el marc del mode de producció capitalista. En qualsevol cas, totes les lectures, fins i tot la més ortodoxa -encapçalada pel Fons Monetari Internacional-, accepten que la desigualtat creix exponencialment des de fa prop de 50 anys a nivell mundial, tot i que amb matisos segons els estats.

Les evidències d’aquest augment de la desigualtat són diverses: normalment se sol parlar de la desvinculació entre salaris i productivitat (wage-gap) des dels anys 70, o de la reculada de les rendes del treball versus les rendes del capital. Aquest fet contradiu la hipòtesis de Kuznets (1953), segons la qual la desigualtat de l’ingrés hauria de tendir a dibuixar una U inversa al llarg del procés de desenvolupament i canvi tecnològic d’una economia: incrementant-se amb el procés d’industrialització i reduint-se a mesura que els treballadors s’incorporen a sectors més productius.

Aquesta desigualtat ha empitjorat d’ençà va començar l’episodi d’inflació a finals de l’any 2021, especialment per l’augment dels marges de benefici empresarials: els salaris han perdut poder adquisitiu, és a dir, han caigut en termes reals, i el capital en el seu conjunt ha experimentat un augment del benefici. Però, tal com veurem a continuació, no es pot dir que la inflació hagi afectat igual a totes les persones que reben un sou.

Desigualtat salarial

Si tenim en compte la mitjana salarial d’aquests últims anys, és  evident que els salaris han caigut en termes reals. Però, si parem atenció als diversos salaris que es paguen en una economia, la foto canvia per diversos motius.

En primer lloc, cal tenir en compte que aquelles llars que compten amb menys ingressos són també aquelles que més diners han de destinar al consum dels béns més bàsics: la cistella de la compra (que ha augmentat prop d’un 15%), els carburants i l’habitatge. Segons dades de l’OCU, el preu mitjà de la cistella aquest últim any ha estat de 5.568 euros, i prop d’un 30% de persones va declarar l’any 2021 una renda total anual de menys de 12.000 euros als Països Catalans, segons dades de l’Agència Tributària. En canvi, el 6% de la població va declarar obtenir més de 60.000 euros d’ingressos l’any, i per tant, només han dedicat com a molt el 10% a la compra del menjar més bàsic. Això vol dir que la cistella de la compra s’ha menjat un 10% del sou d’aquest 30% de població més pobre, mentre que dels rics només un 2%.

En segon lloc, no tots els salaris evolucionen igual al llarg del temps, perquè no remuneren el mateix tipus de treball ni objectiven la mateixa relació social. El 10% de persones que cobren més als Països Catalans han experimentat un creixement sostingut dels salaris, mentre la resta de salaris han quedat estancats o en clara regressió. Però no es tracta d’un fet que només hagi tingut lloc als Països Catalans: igual com l’evolució de les rendes del treball o els salaris i la productivitat, és una tendència d’abast mundial que es perpetua des de fa prop de 50 anys.

De la Gran Convergència a la Gran Divergència

Per bé que amb matisos depenent del país,  l’evolució de les rendes del 10% més ric en relació a la resta fins a la Segona Guerra Mundial no refutava la hipòtesi de Kuznets: després d’augmentar a començaments del segle XX fins a acostar-se al 50% de la riquesa total, les rendes del capital van rebre un fort impacte durant la crisis econòmica de la dècada dels 30 i, pocs anys més tard, els salaris més elevats també van caure. En conseqüència, l’ingrés del percentil 90 (el 10% més ric) es va desplomar fins a poc més del 30% del total, i la tendència es va fent més pronunciada a mesura que pugem de percentil, de manera que l’1% més ric va passar d’apropiar-se prop del 20% de la renda al apropiar-se del 8%.

Fins al Crack del 29, les rendes d’aquesta minoria procedien en una important proporció de rendes del capital: des del 20% del 10% més ric, al 70% de l’ingrés del 0,01% més ric. Després de la crisi i de la Segona Guerra Mundial, les rendes del capital van contenir el seu creixement, coincidint amb l’etapa en què les rendes del treball estaven al nivell històric més elevat. Però els salaris més elevats que cobrava aquesta minoria també es van mantenir relativament estables, en bona mesura gràcies a la normativa fiscal que, de facto, establia un màxim salarial per vies fiscals (en el marc del desenvolupament de l’Estat del Benestar als Estats Units i als principals països d’Occident).

Autors com Paul Krugman es refereixen a aquesta etapa com La Gran Convergència, en relació a la diferència entre els salaris més elevats i els més baixos. En aquesta època, la relació entre el salari més alt i el més baix als Estats Units era de poc més d’1 a 10, segons Piketty i Emmanuel Saez; el 2013 arriba a 1 a 354, segons l’American Federation of Labour – Congress of Industrial Organizations.

Salaris i financiarització

Aquesta tendència canvia per complet a partir de la dècada de 1970. Les rendes del capital recuperen la tendència alcista i les del treball cauen, en una tendència que es perpetua fins a l’actualitat. El resultat ha estat un augment clar de la desigualtat entre el capital i el treball: en les principals economies del món, les rendes del capital estan avui  aproximadament 15 punts per damunt en relació al PIB, segons dades del mateix Fons Monetari Internacional.

Les rendes de la minoria més rica també comencen en aquesta dècada una tendència alcista en les principals economies, però no solament per la recuperació de les rendes del capital, sinó també perquè es produeix un canvi en la composició de l’ingrés de les persones més riques: les rendes salarials, amb un pes modest en el total de l’ingrés a principis de segle, ara hi tenen un pes molt més elevat, fins i tot superior a les mateixes rendes del capital en alguns casos.

Aquest augment dels salaris més elevats contrasta amb l’estancament relatiu dels salaris més baixos, en un context històric de fi dels consensos de postguerra que conformaven l’Estat del Benestar i la desregulació de la majoria de mercats, amb especial rellevància del mercat de capitals. En conseqüència, s’ha produït un augment exponencial de les operacions financeres a nivell mundial (els moviments de capital s’estima que s’han multiplicat per 20 entre 1980 i 2008), però el seu augment no solament ha estat quantitatiu, sinó que també ha augmentat la influència del sistema financer en el conjunt de l’economia. Aquest procés es va iniciar en la dècada dels 70, però no és fins als 80 que es fa més profund, i fins als 90 que es produeix l’acceleració més gran.

La majoria d’autors coincideixen a establir una relació de causalitat entre l’augment de la desigualtat salarial i la influència de les finances en el conjunt de l’economia, i descarten la bretxa de gènere com una de les causes, ja que s’ha mantingut estable o ha tendit a reduir-se lleugerament. En canvi, la financiarització ha provocat canvis en la lògica empresarial, aguditzant la cerca de rendibilitat per part del capital, i fent-se més protagonista en el conjunt de l’activitat econòmica i en relació amb la dinàmica del sistema productiu. El curt-terminisme que exigeix l’obtenció de beneficis desplaça cada cop més les inversions productives com a destí del capital, ja que l’àmbit financer possibilita reduir el termini d’obtenció de beneficis, obrint una porta a empreses no financeres a poder obtenir guanys per mitjà d’inversions en borsa o similars, molt més ràpidament que no pas amb la seva activitat principal.

Els interessos financers i l’estratègia empresarial que implanta en les empreses s’imposen en bona part per mitjà de mecanismes de remuneració als directius.  I, sovint, aquestes nòmines elevades estan condicionades a la consecució d’objectius d’augment de la rendibilitat per mitjà de la devaluació salarial o de la descapitalització. D’aquesta manera, els interessos dels directius s’alineen amb els dels accionistes (quan no són la mateixa persona), de manera que els salaris elevats poden constituir en essència un repartiment de dividends, o una renda de capital, i l’estancament relatiu de la resta de salaris, una de les condicions pels alts sous dels directius.

Els treballadors que mai no hi perden no són treballadors

Tal com hem dit abans, els Països Catalans també formen part d’aquesta tendència global. En el moment en què escrivim aquest article, la disponibilitat de dades que ofereix l’Institut Nacional d’Estadística no ens permet capturar l’impacte complet de l’episodi inflacionari actual, però sí que ens permet il·lustrar com es comporten els salaris.

Fins l’any 2018 el 25% dels salaris que son més baixos han crescut menys que la la inflació, i el 10% més baix ha crescut per sota en tot moment. Això vol dir que han experimentat una pèrdua de poder adquisitiu, o el que és el mateix, que han caigut en termes reals. En canvi, el 10% de salaris més alts han crescut en tot moment per sobre de la inflació, i per tant, han crescut en termes reals. Les dades disponibles no ens permeten saber què ha passat en els percentils més elevats, com ara l’1% més ric o més, però és lògic pensar que la tendència tindrà un comportament similar a la resta de països, i per tant, que el creixement serà també exponencial.

Aquesta desigualtat creixent es pot copsar també fent un cop d’ull al comportament de la mitjana i la mediana salarial: a la Comunitat Autònoma de Catalunya i al País Valencià, la mitjana ha crescut per sobre la mediana, el que vol dir que cada vegada hi ha més gent cobrant salaris baixos, però que els salaris més elevats cada cop son més elevats. Aquesta tendència és diferent a Mallorca, Menorca i les Illes Pitiüses, on la mediana ha estat creixent per sobre la mitjana. Tot i així, es tracta també del territori amb un salari mitjà i medià més baix, quelcom associat a la seva estructura productiva terciaritzada i especialitzada en el monocultiu turístic.  

L’evolució tampoc ha sigut homogènia entre homes i dones. Els homes que més poder adquisitiu han perdut han estat el 10% que cobra menys, ja que el seu salari no només ha caigut en termes reals, sinó també en termes nominals, especialment fins l’any 2014. La resta de salaris han crescut en termes nominals, i per tant la caiguda no ha estat tan gran en termes reals. En canvi, en el cas de les dones el percentatge s’enfila fins al 25%.

En resum, la inflació impacta amb més força en les llars que menys tenen perquè han de destinar una major part dels ingressos a la compra de béns bàsics encarits i, en canvi, els salaris dels més rics tendeixen a no veure’s afectats per aquest fenomen. D’altra banda, el canvi en la composició de les rendes de les persones més riques i el pes que hi tenen els salaris (uns salaris que no remuneren la classe treballadora, sinó que en certa manera constitueixen una renda de capital encoberta) podria provocar cert biaix a l’hora de fer visible la desigualtat mesurada en relació a les rendes de capital i les rendes del treball.