Aquest article havia de ser una defensa de la importància per una estratègia comunista del «front electoral». Pretenia desenvolupar tots els arguments que ja hem repetit fins a l’extenuació: l’altaveu de les masses, obtenir recursos, les «victòries parcials» i, fins i tot, com a eina per fer front a la repressió. Tanmateix, se’m va fer impossible. La història –l’antiga i recent– és més tossuda que la més enginyosa de les filigranes teòriques. La conclusió ha acabat sent l’oposada: cal desfer-nos de la llosa institucional.

Fa anys que parlem del canvi de cicle. Un cicle marcat al nostre context pel 15-M i el Procés Sobiranista i que després de totes les eleccions que ens precedeixen hem anunciat que «s’ha acabat», que comença una nova era. Així i tot, malgrat assumir l’esgotament de la fase anterior, continuem estancats en una mateixa pràctica a conseqüència d’una desorientació política absoluta i una manca d’estratègia i organització destinada a complir uns objectius determinats. Continuem arrossegats i atropellats per la inèrcia que dèiem combatre.

Amb aquest article no es pretén argumentar el canvi de cicle ni estudiar els fets que mostren una fi de l’anterior. Molts altres autors ja ho han explicat en escrits molt més ben elaborats. L’objecte d’aquest és només contribuir en la crítica concreta sobre el paper que hem de tenir els comunistes en les institucions; és, senzillament, una reflexió sobre l’aposta institucional o electoral.

Tant el naixement i desenvolupament del Moviment Socialista com l’anunci de procés congressual de la CUP, l’actor amb més pes de l’Esquerra Independentista, evidencien la necessitat de replantejar les estratègies de l’esquerra «que vol ser revolucionària». Per contextualitzar, convé tenir en compte que s’escriu per part d’un militant de la CUP després de la «derrota electoral» de les Candidatures d’Unitat Popular tant en les eleccions municipals del 28-M com en les generals del 23-J i en el marc de l’anomenat «procés de refundació» del nostre espai.

«Un peu al carrer i un altre a la institució»

Un peu al carrer i un a la institució ha sigut un dels nostres dogmes preferits. Part del problema, però, és que rares vegades hem sabut on teníem el cap.

L’aposta electoral sempre ha sigut i segueix sent una qüestió controvertida pels moviments i organitzacions revolucionàries. Dins l’espectre de l’esquerra revolucionària – o com li vulguem dir a la que s’autoanomena «anticapitalista» – existeix el consens teòric que, en qualsevol cas, es tracta només d’una tàctica emmarcada en una estratègia coherent amb un objectiu determinat: en principi, la conquesta del poder polític i la construcció d’una nova hegemonia.

Ara bé, existeix realment aquesta estratègia? Encara més, sabem quin objectiu perseguim? Què significa la conquesta del poder polític i qui el conquereix? Perquè davant d’aquestes incògnites, ni el peu del carrer ni el de la institució saben on van i queden absolutament condemnats a la impotència i a la inèrcia. I aquesta inèrcia, institucional o d’iniciatives autogestionades, no és innocent. La nostra acció política mancada d’estratègia i d’horitzó revolucionari serveix al sistema per desmobilitzar-nos i desactivar-nos.

La nostra impotència esdevé dissidència controlada i és útil al sistema: ja sigui perquè ens dediquem a gestionar la misèria des de dins, ja sigui perquè ens dediquem a intentar millorar o transformar les institucions des de fora. La institucionalització de les lluites ho condiciona i engoleix absolutament tot quan el marc institucional és l’únic que contemplem.

L’etern «mentrestant»: Etapisme i naturalització del capitalisme

Mentre ens hem omplert la boca de Gramsci, Luxemburg i Lenin, aquells que van rebatre la crítica dels «marxistes» que consideraven impossible la revolució a Rússia perquè no estava preparada, hem caigut de quatre potes a la trampa de l’etapisme. Així és com la suposada esquerra anticapitalista acaba abanderant la defensa de l’impost de successions progressiu en comptes de l’abolició de les herències. O exigim la regulació dels lloguers, en comptes de l’expropiació dels habitatges. O els salaris dignes, en comptes de fi del treball assalariat. O l’estat del benestar en comptes de la dictadura del proletariat.

Quina fase intermèdia hi ha entre la defensa de la propietat privada i la defensa de la seva abolició? Com es justifica que millorant l’Estat ens acostem cap a la seva destrucció? Quines són totes aquestes etapes prèvies què hem de superar abans de defensar el comunisme?

Aquestes reivindicacions que vestim de discursos, estètica i justificacions aparentment revolucionàries són compatibles amb el sistema capitalista. Podrien ser les concessions que les classes dominants es veiessin forçades a fer al moviment obrer organitzat, tal com la història ens ha ensenyat. Però ho convertim en el nostre programa, en els nostres objectius, contribuint així a la naturalització del sistema capitalista i de les seves institucions.

«En comptes de prendre partit per la instauració d’una nova societat, ho fan per la modificació superficial de la vella societat. […] El nostre programa no és ja la realització del socialisme, sinó la reforma del Capitalisme; no és la supressió del treball assalariat, sinó la reducció de l’explotació, és a dir, la supressió dels abusos del capitalisme en comptes de la supressió del mateix capitalisme». R. Luxemburg. Reforma o revolución (1899), pàg. 82

La derrota de la perspectiva comunista ens ha imposat la tesi que la defensa pública de plantejaments revolucionaris sigui entesa com a esquerranisme infantil. Mentre que el reformisme, la socialdemocràcia, és el nou «pragmatisme anticapitalista»; l’absurd de defensar l’agonia de l’Estat del Benestar i de millorar-lo –com si fos possible– és el nou realisme. No tota reforma és reformisme, evidentment. Poden haver-hi, en determinats contextos, reformes que ens serveixin per evidenciar el caràcter de classe de l’Estat o per millorar les condicions de la lluita revolucionària.

Però des del moment que la reforma és l’objectiu, i no un mitjà o una eina per a la superació del capitalisme, es perd qualsevol perspectiva d’horitzó revolucionari; és, com s’ha comentat, inèrcia impotent. Cal una estratègia capaç d’enllaçar aquestes reformes amb els nostres objectius de construir una vida i poder independent de la nostra classe. I, sobretot, cal la capacitat, crear les condicions, per desenvolupar aquesta estratègia.

Molts hem cregut durant molt temps que la lluita institucional per sí ens acostaria a aquest fi. O, sent honestos, tampoc ens havíem plantejat ni l’objectiu ni l’estratègia, sinó que senzillament ens hem deixat arrossegar per la roda. Que havíem de fer feina de formiga des de tots els fronts. Però tornem allà mateix: mancats d’una organització prou forta i independent, el front electoral precisament ens allunya de l’objectiu. Ens allunya de la nostra independència perquè ens absorbeix i acabem servint al sistema que diem voler destruir. Acabem sent ostatges de la misèria que demanen les engrunes.

No és replegament, és un canvi d’estratègia

Alguns podrien considerar que plantejar abandonar el front institucional és un replegament derrotista, que és covardia. Però és més aviat el contrari, es tracta d’un replantejament de l’estratègia tenint en compte el context actual, l’experiència acumulada d’aquest darrer cicle i l’estat del moviment. És un pas endavant. Un replantejament que només té sentit si ens entenem socialistes revolucionaris.

En aquest sentit, Albert Botran, al darrer article de Refundació de la unitat popular publicat el 31/07/2023 a El Temps, afirma que:

«En moments de crisi, la tendència al replegament sempre és una de les primeres opcions. Donar a entendre, per exemple, que el camp institucional no ens és propici i que, per tant, més val retirar-hi efectius. Aquí hi veig dos problemes. El primer: em sembla pràcticament impossible fer arribar consignes polítiques al gruix del poble sense presència a les institucions. […]».

En primer lloc, diu que hem de participar en les eleccions per fer arribar el nostre missatge «al gruix del poble». Ara bé, perquè aquest missatge arribi per vies institucionals o a través de la nostra presència als mitjans de comunicació, el diluïm. Modifiquem el missatge i les reivindicacions, que no és el mateix que simplificar el llenguatge. De fet, sovint, per mantenir l’autocomplaença de seguir-nos sentint revolucionaris mentre plantegem mesures assumibles pel sistema –per tal d’aparèixer a uns mitjans que no són nostres–, elaborem complexes filigranes teòriques que ens fan incomprensibles. Precisament perquè el missatge que pretenem transmetre és incoherent.

L’única forma de difondre el nostre missatge, com bé apunta l’Albert al mateix article, malgrat que sembla renunciar-hi, serà a través dels nostres propis mitjans de comunicació (això és, poder i vida independent). D’altra forma, estarem difonent el seu missatge; un missatge del seu sistema vestit de dissidència.    

En segon lloc, considera que les institucions també són un terreny on conquerir transformacions profundes. Posa d’exemple, precisament, l’1-O:

«El segon problema: és fals que les institucions siguin únicament un terreny erm per a les transformacions profundes. El millor exemple és l’1-O, que es va fer amb una combinació de poder popular i institucional: sense les majories independentistes als ajuntaments, al Parlament i al Govern, aquell procés, el que més ha sacsejat el règim del 78, no hauria tingut l’abast rupturista que va tenir. S’ha d’encaixar la lluita institucional en el global de l’estratègia: sense demanar-li massa, però tampoc, no ho oblidem, sense demanar-li massa poc.»

I el dubte és, quina «transformació profunda» ha suposat l’1-O? Allunyant-nos de l’èpica i del romanticisme, quins objectius perseguia pel nostre moviment l’1-O i en quina estratègia s’enquadrava? Què preteníem després del referèndum? Perquè si l’objectiu era sobrepassar les institucions burgeses espanyoles –incloses la Generalitat i el Parlament de Catalunya– i articular un poder «nacional-popular», com agrada dir, ens hem de preguntar: vam actuar en conseqüència i estàvem en condicions de fer-ho? Entendre l’1-O com una victòria en si és fer-nos trampes al solitari.

Precisament l’1-O és el gran exemple de la capacitat d’absorció i desmobilització que tenen les institucions si manca el poder dual autònom. Fins i tot nosaltres, que en principi som conscients d’aquest perill, vam acabar arrossegats per les inèrcies electorals i institucionalitzadores. Perquè la consciència, la teoria en abstracte, és indiferent si no disposem d’una pràctica conseqüent i de la força necessària.

De fet, Endavant, en el seu Comunicat de valoració de les eleccions del 23J, de 04/08/2023, afirma que les institucions estan dissenyades per «contenir o cooptar els projectes de transformació». Tanmateix, conclou afirmant que el nou «cicle de combat» «haurà de ser defensat també des de la lluita institucional», sense especificar-se el perquè ni el com. Així que, de moment, la participació electoral sembla ser quelcom que es dona per fet de cara al «nou cicle», fins i tot abans d’haver determinat els objectius i estratègia a seguir, per les dues organitzacions estratègiques de la CUP.

El paper històric de les candidatures d’unitat popular

Toca tancar el cicle. Allò que determinarà si superem o no la fase esgotada serà la nostra capacitat d’adequar la nostra acció política al «nou cicle». El procés de refundació anunciat pel Secretariat Nacional de la CUP és el moment de replantejar la nostra organització i estratègia partint d’una experiència que abans no teníem. Tenim l’oportunitat de creure’ns això del «poder popular» i treballar per construir-lo; de redreçar la nostra estratègia cap a la construcció del poder autònom de la nostra classe al nostre territori al marge de les institucions.

El paper històric de les Candidatures d’Unitat Popular, així com les de tota «l’esquerra anticapitalista», potser ha sigut, precisament, evidenciar el caràcter de dominació de classe de l’Estat, per molts adjectius «de Dret, social i democràtic» que l’acompanyin. El gran aprenentatge d’aquest darrer cicle, per poder seguir avançant, potser hauria de ser que la participació institucional mancada d’un poder autònom de la nostra classe serà sempre impotent, absorbent i ens condemnarà a la inèrcia i a la «conciliació» dels interessos de classe naturalment antagònics. Un aprenentatge que és, en el fons, la història sent tossuda.

A més a més, la nostra forma de participar-hi augmenta aquesta capacitat de cooptació i institucionalització. Condicionats per una visió idealista i amb un objectiu regeneracionista de les institucions, ens imposem limitacions de mandats i extraiem militants dels moviments per situar-los al front institucional. Inconscientment, institucionalitzem les nostres pròpies assemblees i els moviments socials que ens envolten, imposant-nos un marc del qual ni sabem ni podem sortir.

Si l’aposta electoral havia de ser només un front, una tàctica, potser seria més encertat destinar-hi una fracció concreta de l’organització; no pas contaminar tota l’organització i l’espai que l’envolta amb els seus ritmes, limitacions i contradiccions. Perquè el resultat acaba sent que, malgrat que considerem l’aposta electoral una tàctica emmarcada dins d’una estratègia global, tota la nostra acció política –amb excepcions– hi acaba destinada; perseguim el resultat immediat i fàcilment determinable de la millora dels resultats electorals. Independentment dels nostres objectius revolucionaris, els quals oblidem amb facilitat perquè no existeix cap estratègia que ens hi vinculi.

No es tracta de renegar del passat ni de rebutjar dogmàticament l’aposta electoral. Però tampoc podem assumir-la acríticament, naturalitzar-la com a necessària, sense enquadrar-la en una estratègia coherent de construcció del socialisme; que implica, necessàriament, l’abolició de la propietat privada i la destrucció de l’Estat, no pas la seva millora.

Tenint en compte l’experiència acumulada dels darrers anys que ens demostra que sense un poder autònom organitzat la nostra participació institucional ens aboca al reformisme i a la inèrcia, la proposta que es planteja és senzilla: convé destinar tots els nostres esforços, coneixements, recursos i acció política a la construcció d’aquest poder i vida independent. Això comporta, inevitablement, abandonar l’aposta institucional.

«Des del punt de vista marxista, voluntat significa consciència de la finalitat, la qual cosa vol dir, alhora, noció exacta de la potència que es té i dels mitjans per expressar-la en l’acció. Significa, per tant, en primer lloc, distinció, identificació de la classe, vida política independent de l’altra classe, organització compacta i disciplinada als fins específics propis, sense desviacions ni vacil·lacions. Significa impuls rectilini fins a l’objectiu màxim, sense excursions pels verds prats de la cordial fraternitat, entendrits per les verdes herbetes i per les toves declaracions d’estima i amor».

Abandonem els «verds prats de la cordial fraternitat», abandonem unes institucions que no són nostres i desenganyem-nos sobre «l’aposta electoral» ara que n’hem après els seus estrets marges i la seva capacitat engolidora. Ni nosaltres som millors que els que ens precedeixen ni les condicions són més favorables com per creure que serem capaços de no caure al parany institucional.

Decidir honestament què volem ser

Aquesta proposta per molts serà només esquerranisme i replegament. Des d’aquest article, en canvi, es planteja com un pas endavant en la construcció de l’estat socialista: sortir del parany electoral per construir les nostres institucions. No es tracta de menysprear l’experiència, però afirmar que s’acaba un cicle comporta assumir que les antigues formes d’intervenció política han quedat esgotades.

Ara és el moment d’escollir quins objectius perseguim, quina estratègia seguim i com ens organitzem. Però també hem de saber quan hem arribat al topall d’una via. Mantenint-nos en la desorientació i indefinició estratègica i ideològica els límits són evidents, ja els estem patint.

La CUP tindrà molt més recorregut electoral si decideix que vol ser un partit socialdemòcrata nacionalista. Si aquest ha de ser l’objectiu, si volem ser els últims defensors de l’Estat del benestar i dels interessos de la «classe mitjana» mitjançant reformes que millorin les condicions de vida dins del capitalisme, endavant. Si, en canvi, decidim que volem construir una estratègia revolucionària capaç de superar aquest sistema, ens hem de desfer de la llosa institucional. El que és evident és que no poden conviure dues estratègies oposades en una mateixa organització.

I ara, què?

El tancament de cicle i canvi estratègic no és immediat. Podem aprofitar la nostra actual presència institucional per evidenciar i projectar, precisament, les conclusions que ens forcen a abandonar-les. Per mostrar que «per molt bé que fem les coses», encara que siguem els millors polítics i gestors, sempre serà insuficient. Destinem aquest darrer alè (institucional) a evidenciar el caràcter de classe de l’estat i a millorar, en la mesura que es pugui, les condicions de la nostra lluita. No són consignes abstractes, sinó propostes concretes per anar deixant enrere, definitivament, aquest episodi de la nostra història en el qual ens vam creure capaços de guanyar jugant al seu joc.

Desfem-nos de la llosa institucional i centrem els nostres esforços a construir el nostre propi poder, no pas a ser els gestors del seu.