Introducció

Amb l’expressió «planificació democràtica de l’economia» ens referim de manera breu a l’objectiu de la regulació conscient del metabolisme social o, cosa que és el mateix, el disseny, control i ajust de la producció i reproducció a escala social per part dels habitants d’una determinada comunitat política d’acord amb criteris de racionalitat i amb les seves pròpies preferències. Aquí, l’adjectiu «democràtica», inherent a la proposta, implica, per tant, que és la mateixa població d’una comunitat política que la du a terme, i té veu i vot en aquesta regulació conscient en la màxima expressió possible.

Si la crítica de l’economia política o la presa del poder són tasques ja per si mateixes extremadament complexes i àrdues, la regulació conscient del metabolisme social adquireix dimensions titàniques perquè, a diferència de la crítica a allò que és negatiu actualment en el mode de producció capitalista –i que a vegades pot oferir la temptació d’instal·lar-se en la repetició de dinàmiques d’oposició de manera sistemàtica–, es proposa reemplaçar aquesta forma d’organització política, econòmica i social per una altra de més racional i eficient, però que a més incorpori l’adjectiu contingut en el sintagma en la seva màxima expressió: que sigui democràtica íntegrament i en la màxima expressió.

Els apologetes del mode de producció capitalista, siguin conscients o no de la seva naturalesa, sovint són incapaços de concebre que aquest caràcter democràtic és un pilar insubstituïble de la proposta. En les seves fantasies febrils suposen que qualsevol cosa que no impliqui l’«anarquia» mercantil o l’economia del regal, per necessitat, ha d’implicar la presència d’un Leviatan gris orwel·lià, una autoritat omniscient que subjugaria la societat i li imposaria la roba que ha de vestir o les aficions que ha de practicar. L’home de palla d’una planificació vertical, de dalt a baix, serveix per tranquil·litzar les seves consciències i evitar-los la tasca de polemitzar amb una proposta, la de la planificació democràtica, que gradualment guanya més adeptes i desperta un interès més gran.

Per contra, els defensors de la planificació democràtica de l’economia ens prenem molt de debò la naturalesa democràtica de la proposta. En aquest sentit, considerem que resulta absolutament necessari que entre aquells que la subscrivim, i fins i tot entre els qui no la comparteixen però l’observen amb interès o curiositat, es fomenti el debat i l’intercanvi d’idees sobre les propostes de disseny institucional concret d’aquesta, que serveixin com a full de ruta per garantir i amplificar el caràcter democràtic de les estructures que regirien la producció i reproducció social d’una societat postcapitalista.

Això a vegades pot resultar complicat perquè en moltes de les societats capitalistes actuals el terme «democràtic» és usat de manera pràcticament equivalent, o almenys absolutament harmònica, amb el d’una economia de mercat en la qual la població elegeix representants que disposen d’un estret marge de maniobra, i amb un seguit d’esferes sacrosantes i inviolables (molt sovint relacionades amb el mercat com a institució inscrita en l’ADN econòmic) que queden fora del seu poder de decisió. Quin és el viarany històric que ha portat que el terme que identificava una pulsió de participació de la població en els afers polítics hagi acabat identificant-se amb un formalisme que consagra la dictadura del mercat com a element essencial?

Breu exposició dels orígens i desenvolupament històric de la democràcia

Històricament, com sabem, aquesta equiparació hauria estat una cosa que hagués generat sorpresa. És sobradament coneguda l’etimologia grega del terme democràcia, però sovint es fa menys èmfasi en el seu caràcter radicalment oposat al que considerarien la delegació oligàrquica dels nombrosos règims actuals. La democràcia apareix a la Grècia àtica del segle V a. n. e., amb les reformes d’Efialtes, primer, i Pèricles després. Aquest és considerat el gran dirigent demòcrata de l’Antiguitat, tal com sabem gràcies a l’obra del polític i historiador Tucídides. Pèricles, seguint els ensenyaments d’Aspàsia, va aprofundir les reformes dels seus antecessors (Soló, Clístenes i el mateix Efialtes), de manera que va garantir, entre altres coses, l’accés de les classes populars a la política i a la justícia. Aquesta experiència de govern republicà democràtic acaba l’any 322 a. n. e. amb la invasió dels macedonis. Cap altre règim democràtic ha estat tan longeu fins ara.

Hi ha diversos esdeveniments clau en el seu naixement i desenvolupament. Un dels més importants va ser la creació d’un salari conegut com a misthós. Això permetia als pobres lliures que no vivien de rendes deixar temporalment de banda la seva font de subsistència per poder participar en el govern de la polis. El mètode de la insaculació o sorteig dels càrrecs, sumat a les lleis probabilístiques bàsiques, feien que la majoria dels membres del govern provinguessin de la classe més nombrosa: el demos. Una altra característica clau de la democràcia atenesa era la naturalesa fiduciària dels càrrecs públics. Així doncs, salari públic, sorteig i càrrecs fiduciaris en els quals el poble, que ostenta aquí el paper principal, podia retirar la confiança del càrrec públic o agent, cosa que resolia el problema d’asimetria en la informació que es produeix en altres casos. Ni a Grècia ni a Roma es concebia la cessió de la sobirania a terceres persones que es requereix per establir un sistema basat en la representació política com el de l’actual democràcia liberal, una element que entre els hel·lens es considerava que de fet era antidemocràtic i sospitós d’oligàrquic. En definitiva, en el seu sentit original, la democràcia és el govern del demos, la fracció de la societat atenesa composta pels «pobres lliures», és a dir, treballadors agrícoles independents. En altres paraules, la forma de govern que assumeix la república quan el poder està en mans del demos.

Després de la caiguda de l’experiència democràtica atenesa, la democràcia pràcticament va desaparèixer del llenguatge filosòfic polític. Quan algun filòsof la recuperava era per a criticar-la, associant-la a desordre i «anarquia», en el pitjor sentit de la paraula. No va ser fins a l’arribada de Robespierre, que la va recuperar a partir de 1793 (any en què la Revolució Francesa va iniciar la fase més plebea), que l’ús del mot es va tornar a posar de moda a poc a poc. Els autors estudiosos de la historiografia de la Revolució Francesa han pugnat al voltant de la caracterització correcta d’aquesta. Alguns, fins i tot en la tradició marxista, com Lefebvre i Soboul, l’han enquadrat com una «revolució burgesa», en un esquema etapista de la història que precediria la revolució proletària comunista. Els liberals, com és lògic, van acceptar a posteriori aquest regal involuntari amb summa gratitud. Però davant aquesta caracterització, la historiadora Florence Gauthier ressalta, en canvi, com la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789 ja promulgava drets universals vinculats a la persona, únicament conculcats posteriorment per la Constitució de 1791, que va establir un sistema censatari i que, per tant, violava els drets vinculats a la persona i els lligava a les propietats. Després de la revolució del 10 d’agost de 1792 es va anul·lar aquesta Constitució i el 1793 se’n va promulgar una altra que restablia els drets naturals vinculats a la persona. A partir de llavors, i no per casualitat, es va succeir el sorgiment d’institucions democràtiques: democràcia comunal, diputats i agents electes de l’executiu, descentralització administrativa responsabilitzada i aparició d’un espai públic en vies d’ampliació, en un ressò de la isegoria grega. Amb el 9 de Termidor i la Constitució de 1795 a l’hidra burgesa li tornen a créixer els caps i retalla aquestes conquestes: en el text constitucional fins i tot arrenca les arrels que havien possibilitat un desenvolupament així, en repudiar la filosofia del dret natural modern i la seva concepció de drets vinculats a la persona i recíprocs.

Gairebé mig segle després, la democràcia continuaria sent el cavall de batalla de les classes populars. Si bé ja havien aparegut en escena les primeres propostes de socialisme, aquest era encara un projecte apolític, entre experimental i tecnocràtic, amb poca implantació popular. Com destaca Arthur Rosenberg a Democràcia i Socialisme, el socialisme i el comunisme eren inofensius per als burgesos anteriors a 1848; no ho era la democràcia, que els tornava a la memòria l’esperit de Robespierre.

La pregunta que cal fer-se a continuació és: Si fins a la meitat del segle XIX era tan clara la relació antagònica entre democràcia i burgesia capitalista, ¿què és el que succeeix a la segona meitat d’aquest segle i primeres dècades del següent perquè la ciència i la filosofia política burgeses fusionin amb un èxit relatiu dues concepcions oposades del govern de la cosa pública, com la criatura sorgida de la ment de Mary Wollstonecraft Shelley?

Una de les primeres expressions polítiques d’aquest monstre de Frankenstein democràtic-burgès la tenim en el govern provisional establert a França després de les revoltes de 1848. Aquest govern efímer (del 24 de febrer al 9 de maig de 1848), encarregat de celebrar unes eleccions amb sufragi universal masculí –que finalment van desembocar en el govern executiu de la II República Francesa, molt més conservador–, va néixer amb dues o fins i tot tres ànimes: 1) la democràtica «a l’antiga», amb Louis Blanc al capdavant, 2) la nova forma democràtica burgesa, partidària d’una república amb sufragi universal però capaç de mantenir l’ordre burgès, representada pels ministres organitzats al voltant de la publicació Le National, i 3) l’ànima socialista, representada pel ministre Albert, treballador parisenc del metall. Aquest govern precari tenia al davant tant conservadors com liberals. Els darrers, ja en aquesta època, es dividien entre els que donaven suport a l’ala democràtica burgesa del govern provisional i els que, coherentment amb la posició de poder que havien tingut fins aleshores i els interessos polítics de la classe que representaven, defensaven el sufragi censatari en funció del nivell de renda. És a dir, que només votessin els rics.

No obstant això, el cop definitiu al liberalisme tradicional i la seva substitució per aquest nou híbrid arribarà més tard, en l’era de l’expansió colonial. En aquestes últimes dècades del segle XIX, el liberalisme tradicional entra en decadència coincidint amb l’auge dels partits socialistes, ara ja plenament incorporats a la vida política, i l’auge del capitalisme monopolista i imperial, que exigeix aparells estatals i militars massa desenvolupats per al gust dels liberals, que preferien un Estat més anèmic. Davant aquesta situació el liberalisme es veu obligat a ampliar la base per baix per poder sobreviure, buscant aliances amb les classes populars que conformen el moviment democràtic. Aquests i altres episodis de la convulsa segona meitat del segle XIX, que no tenim espai per desenvolupar aquí, conformen el context historicopolític i la realitat material en la qual es desenvoluparan les piruetes teoricoconceptuals dels liberals que es van apropiar de la democràcia i que hem heretat com a «naturals».

La mascarada democràtica de la camarilla liberal

En l’apartat anterior hem donat compte del context històric, mentre que en aquest ens centrem en l’intel·lectual. Començarem recordant al lector que el mot liberalisme es va inventar a les Corts de Cadis, per la qual cosa no existia com a tal abans de 1812. El liberalisme neix com un corrent polític que s’oposa a la monarquia absolutista i a l’intent de la noblesa de restablir l’Antic Règim, però també a la democràcia, és a dir, a l’extensió de la ciutadania plena a la part del tercer estat que no disposa de propietats que n’assegurin l’autonomia política.

Tradicionalment, les restriccions del dret a votar es justificaven adduint que qui no té autonomia material veu compromès el seu criteri polític, és a dir, que la seva participació en la política estaria tendencialment esbiaixada cap als interessos privats dels quals depèn aquest votant que, per tant, no mira pel bé comú. En una perversa distorsió, fins i tot més elitista que la que segles abans havia proposat Plató en restringir el govern de la polis als reis-filòsofs, el poder polític en el capitalisme quedava exactament en les mateixes mans que les que ostenten el poder econòmic una vegada eliminats els privilegis de bressol. Davant aquesta situació els republicans demòcrates, que compartirien la primera part del diagnòstic, van intentar estendre aquesta autonomia material a la resta de la societat. Aquest i no cap altre era el programa de la democràcia social vuitcentista: volien universalitzar la llibertat republicana estenent al conjunt de la ciutadania una base material que garantís l’existència política del conjunt de la ciutadania mitjançant una protorenda bàsica universal (Paine) o una reforma agrària de petits propietaris (Jefferson).

Un republicà conservador, en canvi, donava per feta aquesta desigualtat material i optava per excloure del joc la part més nombrosa de la societat. Com hem vist, a principis del segle XIX aquesta postura la representen en la pràctica els liberals doctrinaris, el model ideal d’organització política dels quals és la monarquia constitucional amb sufragi censatari: per participar en les decisions de la comunitat política es requereix un cert nivell econòmic. És a dir, ser un propietari de rellevància.

Per fer compatible la seva doctrina política amb la democràcia van haver de modificar, fins a fer-lo pràcticament irrecognoscible, el significat del mot democràcia. És important assenyalar que només ho van fer quan s’hi van veure obligats, a mesura que la proposta democràtica es feia cada vegada més popular. D’aquesta manera, un terme que a l’origen havia indicat de manera transparent el govern de la comunitat política per la població pobra o el ciutadà comú, i que des de llavors havia servit per canalitzar l’impuls de participació de les capes de la societat excloses de decidir sobre el seu propi destí, es va acabar identificant amb una forma concreta de disseny institucional representatiu emparellat amb el capitalisme.

Per dur a terme aquesta maniobra política més o menys sofisticada es van servir de l’establiment d’una distinció forta entre els àmbits social i polític que «permet als conservadors deixar d’identificar la democràcia amb el govern en el qual preval l’interès dels pobres per comprendre-la, abans de res, com una mena de societat: la democràcia no està en la política, sinó en l’ordre social», en paraules de Pablo Scotto, que també apunta: «La nova democràcia és una mena de força social que empeny des de baix cap a la progressiva igualació de condicions». En altres paraules, van despolititzar la democràcia. Segons Guizot, el ministre d’Exteriors de Lluís Felip d’Orleans que va expulsar Marx de França el 1845, la democràcia «és una de les passions més grolleres i insensates; enarborada contra les usurpacions més injustes, però també contra les superioritats més legítimes».

Els liberals de la segona meitat del segle XIX van aconseguir aixecar una conjuntura interpretativa realment nova segons la qual el significat del mot democràcia va anar mutant de ser un règim polític en què la república està en mans del demos, o l’equivalent del període, i va passar a designar una aspiració social d’època de més participació del poble en la gestió dels assumptes polítics que el concerneixen. Per embridar aquesta passió calia fer certes concessions, opinaven alguns liberals influents a l’origen de la Ciència Política, com el comte de Tocqueville. Si no, es corria el risc que tot el seu potencial es desfermés per complet i acabés per posar en perill la propietat privada exclusiva i excloent sense límit d’acumulació.

Entre democràcia exotèrica i esotèrica

Arribem, per tant, als nostres dies, en què, de resultes del procés històric descrit, parlar de democràcia a un públic comunista, marxista i radical pot ser vist amb suspicàcia. Des dels principals altaveus mediàtics ens arriben els discursos de la política institucional: en els quals s’arroguen el títol de màxims representants de la democràcia o en circumscriuen l’aplicació a aquells que participen d’unes regles de joc que ens hem donat entre tots. En aquest cas, intentant fer referència a una entitat vaga a la qual suposadament pertanyeríem, encara que sovint es transmet la impressió que s’entona la veu amb un ús definitivament majestàtic del pronom. Aquest «jardí» emmurallat al qual es referia l’alt representant per a Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, en comparar a Europa amb la resta del món, al qual va qualificar de «jungla». Per això i pel que s’ha explicat anteriorment és fàcil d‘entendre per què per a una part de la militància i els simpatitzants amb el moviment comunista el mot democràcia està devaluat avui dia.

L’apropiació del terme democràcia pel liberalisme, basat en la sinècdoque que considera que l’única democràcia possible és aquell sistema en el qual la voluntat popular es veuria presumptament representada a través de polítics electes que aprovarien lleis en un Parlament o es farien càrrec del poder executiu, és una maniobra astuta. I ho és perquè aconsegueix establir-se com un significat restrictiu, sustentació de l’statu quo que alhora està oculta, latenta, usada sobretot per autodenominats experts en política i que únicament es veu activada en situacions particulars, quan es fa necessari. En analogia amb els termes que usava l’escriptor anglès Thomas Stanley en el seu estudi de la filosofia pitagòrica, podríem dir que es tracta d’una idea «esotèrica» de democràcia, del grec esoterikós, ‘que pertany a un cercle intern d’iniciats o il·luminats’. Aquesta comprensió del terme es distingiria de l’accepció àmplia, positiva i d’ús habitual, que sol referir-se comunament com tot el que es relaciona amb l’impuls o desig popular de la participació en els afers i la gestió de la comunitat política, l’anhel del demos de controlar el seu destí. Una concepció de democràcia que podríem anomenar «exotèrica».

D’una part, la maniobra aconsegueix evocar la càrrega normativa que el significat exotèric de democràcia desperta en la major part de la ciutadania: la idea que, almenys en algun sentit, els habitants d’un territori tenim certa veu i vot en les decisions que el poder, encarnat en institucions, pren sobre nosaltres i, per tant, en nom nostre. Els apologetes liberals aconsegueixen explotar aquest sentit per despertar l’adscripció afectiva de persones que poden rebutjar tal o tal altre polític (o fins i tot la majoria o tots), però consideren que el sistema polític és preferible, ni que sigui almenys com mal menor, a les alternatives.

Però, alhora, aquests mateixos apologetes sempre tenen a mà l’altre sentit, més restrictiu, esotèric i, per tant, ocult, només intuït i desplegat quan resulta necessari. La concepció de la democràcia com un sistema formal molt específic (i estret) de democràcia liberal representativa, sotmesa a processos delimitats que es van establir en el passat de cada context polític i econòmic de cada societat com a congelació d’una certa correlació de forces.

Aquest significat esotèric es mobilitza, gairebé sense excepció, quan, per les circumstàncies que siguin, certes demandes de participació o democràcia radical s’han activat o cobren força. És llavors que el significat esotèric de democràcia, la seva concepció com una forma molt acotada i delimitada, és esgrimit pels apologetes liberals per rebutjar aquestes demandes, a vegades amb la coneguda fórmula que cal respectar «les regles del joc democràtic que ens vam donar entre tots». Un exemple paradigmàtic és la resposta al qüestionament d’institucions clarament antidemocràtiques en sentit pur que observem en el dia a dia. Quan es planteja com xoca amb els suposats principis democràtics que es defensen el fet que el 2025 pervisqui una institució com la monarquia a l’Estat espanyol, sovint la resposta és precisament que «ja es va votar» el 1978 durant el referèndum de la Constitució espanyola. En altres paraules, es transmet que la democràcia, en realitat, no és la igualtat davant la llei o la representació del poder popular, o no almenys de manera principal, sinó només únicament si aquests segueixen i se sotmeten a un seguit de normes i procediments establerts per endavant, no democràticament, que els canalitzin. Curiosament, aquesta noció esotèrica entraria en contradicció directa amb la naturalesa fiduciària dels càrrecs públics que caracteritzava la democràcia original en la polis atenesa, tal com esmentàvem anteriorment.

Aquest tipus de maniobres discursives també són una pràctica comuna en àmbits acadèmics. En la disciplina de la «ciència» política reben la que potser és la seva elaboració més refinada, quan es confronten i pretenen desarticular les crítiques que, des de posicions democràtiques radicals, sovint extraacadèmiques, precisament assenyalen els punts cecs i dèficits democràtics del sistema liberal representatiu. O, a vegades, quan simplement es descriu com un fet evident que el terme democràcia és equivalent a la «democràcia liberal de masses que s’ha desenvolupat i afirmat en l’experiència occidental», com fa el politòleg italià Leonardo Morlino. 

En altres casos es pot observar un eix de profunditat en la definició de democràcia paral·lel a la distinció entre significat esotèric i exotèric que assenyalàvem. Un extrem de l’eix aniria vinculat a propostes superficials i restrictives d’aquesta, com la d’un dels popes de la disciplina, el politòleg polonesoamericà Adam Przeworski, en el passat situat a l’escola del «marxisme analític» i que es definia com un «marxista oponent del comunisme». Per a Przeworski, la democràcia s’hauria de definir sota criteris «minimalistes» i purament formals, en una clara herència de les idees de Schumpeter, i al costat d’altres autors les ha recapitulat i formalitzat en quatre condicions institucionals: 1) elecció de l’executiu o seleccionat per una institució que al seu torn hagi estat elegida per l’electorat, 2) elecció per l’electorat del legislatiu, 3) competència electoral entre dos o més partits i 4) alternança en el poder a través de les eleccions.

Przeworski arriba fins i tot a afirmar que els nuclis irreductibles de la democràcia són nocions com que «és un sistema en què els partits perden eleccions» o que «els governants són elegits». Arriba a defensar idees extrapolades de l’economia neoclàssica com l’«equilibri democràtic», segons el qual resultaria racional el respecte al disseny institucional del sistema «democràtic» (entès sota aquestes condicions) pels actors, això és, els partits, i per tant es tractaria d’un mètode que podria gestionar conflictes polítics de manera pacífica. Segons aquesta mena de definició, una alternança a l’estil de la restauració borbònica espanyola del segle XIX seria perfectament «democràtica» a ulls de Przeworski sempre que se superés la pràctica de la tupinada de les eleccions i les eleccions fossin lliures, si bé limitades a dos partits. Per exemple, amb la restricció del vot de l’electorat a l’opció de Kang o a la de Kodos. Dos candidats idèntics en posicions polítiques pel que fa a certes esferes situades fora del poder de decisió del demos, com podria ser el sistema econòmic, i diferenciats únicament per les polítiques en l’àmbit de la cultura o per reclamacions territorials irredemptistes. En un exemple més realista i històric, casos de democràcies representatives en què segments significatius de la societat s’han vist exclosos de participar de manera substancial en el procés electoral, com els estats del Sud dels Estats Units o Irlanda del Nord, encaixarien perfectament amb la proposta democràtica de Przeworski.

En l’extrem oposat hi hauria les propostes de situar la democràcia en un terreny més ampli, substantiu i flexible, que inclogués tant drets civils com condicions socioeconòmiques que en possibilitessin l’exercici. Guillermo O’Donnell, per exemple, defensava la necessitat de disposar d’eleccions decisives i institucionalitzades i tant un ordenament jurídic com una burocràcia capaços de garantir drets civils, socials i culturals a la població per poder parlar amb propietat de democràcia.

O’Donnell no era un demòcrata radical i se’l va comparar abans amb Max Weber que amb cap subversiu comunista. Però la seva proposta ja contenia elements encertats en requerir un contingut substantiu en la democràcia més enllà dels procediments. Els partidaris de la democràcia hem de defensar que el terme es converteix en una mera flatus vocis si es limita a formalismes processals d’elecció de governants. La democràcia també ha de contenir una garantia de drets socials i culturals, però sobretot econòmics, per poder garantir que la igualtat dels ciutadans no es doni únicament en el pla formal sinó també en el material. Una crítica errònia, per simplista, podria considerar que és lícit, per tant, rebutjar els elements democràtics dels sistemes polítics capitalistes tal com els coneixem avui dia. Però aquests elements no són, com sosté un funcionalisme bast, meres peces en l’engranatge capitalista, sinó el resultat d’una complexa correlació de forces definida històricament i, en conseqüència, una mescla d’elements contradictoris. Així, la llibertat d’associació i de premsa o el sufragi universal són conquestes de la classe obrera arrencades al capital –igual que succeiria més tard amb el desenvolupament dels sistemes nacionals de provisió de serveis bàsics, com la sanitat pública. Per contra, es tracta de portar aquests elements democràtics més enllà dels límits imposats pel capital mitjançant l’abolició d’aquest i la presa de control del metabolisme social.

El que critiquem aquí és que els defensors dels sistemes polítics liberals representatius s’ensenyoreixin del terme democràcia i ens adverteixin que llancem definicions normatives i no «empíriques» en una suplantació del significat que se li dona majoritàriament en la intuïció popular, que no es preocupa tant del procediment específic (per important que sigui) com que aquest sigui de veritat una canalització de la voluntat popular. I, sobretot, suposa una autèntica falsedat en relació amb el fil roig que ha recorregut la història, com hem assenyalat anteriorment, des de l’antiga Grècia fins als nostres dies, passant per la Revolució Francesa. Que potser es pot sostenir amb seriositat que aquest fil roig de pugnes i xocs socials i polítics en què es vessava sang es produïa en nom d’aconseguir un sistema en el qual es garantís que «els partits perden eleccions»? Hem de creure que Jean François Varlet buscava establir un sistema en el qual «els governants són elegits» quan en la seva Déclaration solennelle des droits de l’homme dans l’état social va escriure la lloa de la democràcia directa que establia: «El sobirà ha de presidir sempre sobre el cos social, no vol ser representat»? No, quan la plebs ha fet tremolar els fonaments del sistema establert ha estat perquè buscava poder prendre el control del seu destí. Que els politòlegs liberals reservin per a les seves propostes de sistemes polítics algun neologisme com «partitocràcia competitiva» o «govern electiu» i que la resta retornem al contingut, molt més fecund i alliberador, de la idea original de democràcia.

És més, la democràcia en aquest sentit es fa inseparable de la proposta de la planificació de l’economia, ja que si bé a un nivell purament teòric el capitalisme pot semblar compatible amb un sistema democràtic que asseguri la igualtat tant formal com material dels seus ciutadans, l’experiència empírica sembla dirigir-se a la constatació que els diferents països capitalistes experimenten unes dificultats creixents per assegurar diversos dels drets bàsics als seus propis ciutadans. Part dels treballadors van aconseguir en el passat, sempre mitjançant la lluita, arrencar al capital i a l’Estat un pacte social de postguerra mitjançant el qual podien gaudir d’un estat social de benestar i unes certes conquestes salarials i en drets laborals. Aquest miratge d’un capitalisme que aconseguia un augment del benestar general va ser un episodi molt localitzat geogràficament i temporal, fruit de diversos factors, entre altres el cicle econòmic. Les seves vies de fuita o recursos per superar les seves dificultats sembla que són cada vegada més minsos o, com expressa Andrés Piqueras, «la degeneració del moviment del capital té uns límits cada vegada més grans sobre els quals saltar per damunt».

El cas de l’habitatge digne i adequat a l’Estat espanyol, un dret reconegut a l’article 47 de la Constitució espanyola, n’és un exemple paradigmàtic. Convertit ja temps enrere en merament «programàtic» (això és, una cosa a la qual s’aspira, però que l’Estat no té l’obligació de garantir de manera efectiva), ara sembla que es converteix en un dels punts de tensió de la lluita de classes més explosius.

Una proposta socialista de planificació democràtica de l’economia, per tant, sempre hauria de partir d’una concepció tan substantiva i expansiva de la democràcia com fos possible, que projectés aquest impuls dels membres de la comunitat política a poder decidir sobre el seu destí, també dins de la fàbrica. Dit en altres paraules, que posi fi a la ficció legal que permet que el despotisme patriarcal del capità d’indústria que continua regint l’esfera de la producció, i que la llei civil i la «governança» republicana també s’estenguin a aquest òrgan vital del metabolisme social. Així, una concepció de la planificació de l’economia que es preï de cognomenar-se «democràtica» ha de partir del seu significat exotèric, aquell que intueix la major part de la població quan es refereix a la democràcia com a «poder del poble» però també de les definicions substantives i àmplies de la ciència i la teoria polítiques històricament informades.

Conclusions i debats oberts

Conèixer la democràcia i els desenvolupaments teòrics entorn d’ella es converteix, per tant, en una necessitat per a aquells que, des de postures comunistes, anarquistes o simplement democràtiques, volen plantejar una alternativa a l’ordre vigent, si més no com a horitzó a perseguir.

Proposem que la democràcia i la planificació econòmica estiguin intrínsecament unides l’una a l’altra. La planificació econòmica és, per a nosaltres, l’única manera com la democràcia es pot veure realitzada i culminada. Pretendre que el poble ha de participar i gestionar els afers de la comunitat política mentre es deixa l’esfera crucial de la producció i la reproducció social en mans de l’egregor inhumà del mercat, com s’esdevé en el mode de producció capitalista, és un absurd. El control del demos, la nostra capacitat racional de decisió, s’ha d’estendre fins on li sigui possible, a fi d’ampliar al màxim el nostre àmbit de llibertat. Igual que la recerca i l’adquisició de coneixement sobre la salut humana ens permet augmentar la nostra llibertat, en deslliurar-nos de l’esclavitud de malalties o malures ja superades avui dia, el coneixement sobre com podem produir i reproduir en les nostres societats fa el mateix amb el nostre temps de vida. En sentit invers, la planificació ha de ser democràtica, perquè en cas contrari és disseny institucional imposat dels uns sobre els altres i no presa de decisions conscient i racional sobre l’activitat productiva i reproductiva de la comunitat.

Així i tot, no es tracta d’una qüestió fàcil o que es pugui concloure de manera satisfactòria. La reflexió sobre les institucions, les garanties, els contrapesos i els mecanismes de la democràcia en una societat en la qual es planifiqui l’economia és una tasca que correspon a tots els treballadors que qüestionin la legitimitat o viabilitat del mode de producció capitalista per garantir el benestar de la majoria de la societat. En aquest tema es poden intuir diverses problemàtiques o dificultats que requeriran un desenvolupament teòric i pràctic afinat. Són diverses les que ja podem esbossar per endavant.

Una seria la de delimitar el demos a considerar per a cada comunitat política. Des de la qüestió nacional en aquells estats en els quals existeix un conflicte nacional o latent, fins als fluxos migratoris, tant actuals com potencials, es tracta d’un debat que conté elements creuats d’opressions o discriminacions travessats pel mode de producció capitalista que es pretén superar, però que no poden ser rebutjats amb un pensament simplista que tota qüestió complicada desapareixerà simplement en abolir l’explotació, per desgràcia.

Una altra problemàtica podria ser la de l’equilibri delicat entre advocar per la màxima extensió possible de la democràcia directa i respectar el desig de tot ciutadà de no veure’s involucrat necessàriament en la microgestió de cada aspecte. Evitar que aquelles qüestions per les quals un no mostri interès o dediqui temps no acabin convertint-se en traves de l’expressió democràtica a causa de biaixos o mecanismes inconscients, però alhora no ofegar el ciutadà en la tediosa intendència de cada mínim detall suposa un repte a tenir en compte.

La planificació democràtica de l’economia és un d’aquests horitzons i potser el més factible de tots, en plantejar una altra forma d’organització social i econòmica que busca superar l’explotació de la persona per la persona i el mercat com a sistema d’assignació de recursos i orientació de la producció i reproducció socials. Per aquest motiu ha d’anar de bracet d’un qüestionament del sistema liberal representatiu que no es quedi aquí, sinó que busqui plantejar alternatives factibles i emancipadores al mateix temps.