Del 15M a la postpandèmia: Guanyem Girona i el municipalisme que ve

10 anys després del 15M i la irrupció del municipalisme transformador, cal recollir aprenentatges. El cas de Girona ens hi pot ajudar?

Del 15M a la postpandèmia: Guanyem Girona i el municipalisme que ve

Del 15M a la postpandèmia: Guanyem Girona i el municipalisme que ve

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

10 anys després del 15M i la irrupció del municipalisme transformador, cal recollir aprenentatges. El cas de Girona ens hi pot ajudar?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Si volem guanyar —i hem de guanyar— hem d’actuar plegats

Angela Davis

Què tenen en comú Girona, Barcelona i Badalona més enllà de ser les tres ciutats catalanes amb més desigualtats entre els seus barris? Doncs que 10 anys després del 15M tenen com a segona força política a l’Ajuntament una candidatura que beu de la impugnació de les places d’aquella primavera. Va bé posar-ho sobre la taula aquests dies que tothom analitza què en queda políticament de l’eclosió del 15M. Les òptiques d’anàlisi són diverses però a mi m’agradaria aportar una perspectiva d’aquesta dècada a través de l’evolució del municipalisme i l’experiència reeixida de Guanyem Girona ara que també fa dos anys de les eleccions municipals.

D’entrada, cal dir que aquests deu anys han significat un pas endavant en marcar agenda política i impulsar polítiques per part del municipalisme transformador que es va veure reforçat amb aquelles places revoltades del 15M. Em refereixo: a les municipalitzacions dels serveis, la transparència, la lluita contra la corrupció, l’economia social i cooperativa, la pugna per l’habitatge, el medi ambient, els drets de col·lectius invisibilitzats, l’aposta pel referèndum d’autodeterminació i la desvinculació de la monarquia borbònica. Són victòries necessàries però no suficients per fer caure el règim que impugnaven les places fa deu anys. Cal tenir en compte, per exemple, que en el mateix període, aquest mateix municipalisme no ha pogut revertir la situació de desigualtat creixent que viu el país: els rics són més rics i la pobresa, en canvi, es generalitza en un context en què el règim s’ha blindat per dalt i a l’extrema dreta.

Tanmateix, si fem la retrospectiva política veurem que aquest cicle —on el Procés també és indispensable— ha portat a la implosió de Convergència i Unió amb una transformació que deixa enrere la seva pulsió més conservadora, a la victòria electoral d’ERC, a la desaparició  formal però no de fons d’ICV i el naixement de Podemos que durant un temps van significar una expressió nacional-popular d’impugnació al règim i, finalment, al creixement exponencial del municipalisme transformador així com la consolidació del projecte de la CUP. Res d’això s’entendria sense l’impacte comunicatiu, generacional i polític d’aquell 15M. En l’àmbit municipal, tots aquests canvis han portat a majories més enllà del bipartidisme històric del PSC i CIU. Poc a poc s’ha anat consolidant un tercer espai polític, que agrupa els moviments socials, el republicanisme, l’independentisme i el socialisme històric, que disputa l’hegemonia a aquests actors més clàssics, especialment en les ciutats mitjanes i a les comarques fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. És d’aquesta síntesi, per exemple, que neix un projecte com Guanyem Girona per afrontar les eleccions municipals del 2019.

Un cas concret, Guanyem Girona

Guanyem Girona va sortir en un context local favorable, de cert cansament amb el govern de Marta Madrenas (Junts—exCiU) que es recolzava electoralment en la figura de Puigdemont. Una realitat que es combinava amb la manca d’un projecte sòlid per part d’Esquerra i/o el PSC i una tasca d’oposició de la CUP reconeguda a la ciutat. Aquesta conjuntura local òptima va servir per articular un projecte d’unitat popular ampli, d’agrupació de sectors més enllà dels de l’esquerra militant. És a dir, es va fer una aposta clara per superar el marc de l’Esquerra Independentista orgànica, després d’analitzar que existia un potencial creixement que passava per preservar les potencialitats del projecte cupaire i alhora eixamplar i millorar amb persones i col·lectius que venien d’altres tradicions polítiques.

Foto: Flickr – Carles Palacio

Tot això, però, va coincidir però amb un context estatal en què l’IBEX i l’Estat es va rearmar amb força. La seva estratègia va funcionar en part i a les eleccions municipals de fa dos anys hi va haver un pas enrere en l’evolució creixent de les opcions transformadores. Tanmateix, cal recordar exemples destacats que expliquen com res és on era fa 10 anys: la disputa entre ERC i Comuns per la capital del país, inimaginable abans del 2011, les noves alcaldies a Tarragona o Lleida destronant els històrics del PSC, l’alcaldia de València a mans de Compromís, la victòria espectacular de la CUP a Berga (i la repetició de gairebé totes les seves alcaldies), el retrocés lent però constant del vot històric del centredreta catalanista al món rural (CiU tenia 3.860 regidors al 2011 i ara Junts en té 2.798), la renovació de «l’alcaldia del canvi» amb Decidim Ripollet, la força de Badalona Valenta, amb un lideratge clau de Dolors Sabater,  i, finalment, els resultats de Guanyem Girona que es va convertir en la primera candidatura que no era el PSC o CiU-Junts que superava els 8.000 vots i obtenia 6 representants a la ciutat.        

Els motius d’aquests bons resultats tenen a veure amb la projecció d’una candidatura sòlida ideològicament, amb els vectors tradicionals de l’esquerra i l’independentisme, però que combina tres elements: una capacitat d’organització i mobilització prèvia amb molta participació ciutadana, un discurs superador de l’estètica autocomplaent que arriba a nous sectors de la població i genera il·lusió i la capacitat de presentar-se com a bons gestors dels problemes de la ciutat. És a dir, una combinació de fermesa i claredat ideològica, indispensable en temps convulsos, amb una presència política que és capaç d’interpel·lar al màxim de gent possible i fer-ho des del dia a dia. Fins i tot a aquella gent que tradicionalment, tot i ser objectivament part del subjecte polític de canvi, no s’havia sentit atreta per projectes com aquests. Una proposta que, en moments determinats, no pas ara mateix, ha sabut representar l’independentisme com a projecte polític o com el que Podemos, amb Errejón a la sala de màquines, i ara Más Madrid, el BNG, EH Bildu, en d’altres indrets de l’Estat i, segurament amb lentitud la CUP, estan portant a terme.  A tot això, cal sumar-hi un parell de condicionants més, igualment transcendentals per l’èxit de Guanyem Girona: una idea de ciutat possible en un projecte de canvi més estructural i la capacitat de lligar-ho amb les prioritats de les generacions nascudes i crescudes en el postfranquisme.

Si som únicament els de la «força de la raó», estem condemnats al fracàs. Evidentment, el pensament crític és inherent a les nostres propostes, i cal socialitzar-lo, però passar-nos el dia alertant que venen el feixisme i la barbàrie té un recorregut molt curt.

A partir d’aquí, els reptes de Guanyem Girona ara que arribem a la meitat del mandat no són gaire diferents als que tradicionalment ha tingut aquest municipalisme al nostre país. Al 2023 sortirem a guanyar i a obtenir una alcaldia clau al país però tenim deures pendents. Un és l’organitzatiu. Admiradors dels partits totals del segle XX com l’SPD alemany o el PCI que van desenvolupar autèntiques estructures polítiques, socials i comunitàries al voltant de l’organització, ens costa projectar com s’estructura una organització en la societat de les xarxes socials, l’individualisme i el neoliberalisme. I aquí Guanyem Girona encara no ha trobat una recepta més enllà del facilitar, animar i promoure que la gent s’organitzi a nivell d’entitats i col·lectius de la ciutat que fan «la ciutat imaginada». Un model heretat que no dona resposta global a temes estructurals i materials clau en les nostres vides com són l’habitatge, la criança o el treball malgrat el municipalisme ens permetria una xarxa de col·laboració entre entitats i sector públic que posés la primera pedra de solucions transformadores. Aquí caldrà anar innovant i pensant com s’articula la participació política al segle XXI, segurament més segmentada i moguda per interessos temporals i sectorials. Un objectiu que pot recuperar idees com les que expressa Jodi Dean a Necessitem Camarades on esbossa la importància dels projectes col·lectius on els uns als altres ens reconeixem com a imprescindibles. I en paral·lel, tenim el repte estratègic de bastir una proposta que ens permeti ser la primera candidatura municipalista transformadora, que recull els canvis tel·lúrics del Procés i el 15M, a guanyar una de les quatre capitals catalanes. Repte majúscul. I és que, pel camí, cal saber combinar bé la superació de lògiques de confortabilitat estètica amb els límits necessaris que tot projecte de canvi s’ha de marcar per no esdevenir un actor que acaba «abduït pel joc de sempre» com ha passat a Barcelona en Comú.

A part de polititzar el malestar, cal polititzar el desig

Per fer-ho, segur que haurem d’incorporar un element que ens han mostrat els comicis de Madrid en un context de postpandèmia que és un relat engrescador davant la foscor del present. No ens en sortirem si som simplement els descriptors de la gravetat del moment, de les injustícies, del «veieu quina merda món tenim?». Si som únicament els de la «força de la raó», estem condemnats al fracàs. Evidentment, el pensament crític és inherent a les nostres propostes, i cal socialitzar-lo, però passar-nos el dia alertant que venen el feixisme i la barbàrie té un recorregut molt curt. Hem de projectar, explicar i viure amb l’esperança. Hem de traspuar força, capacitat, alegria i fer entendre que les alternatives no són en un llibre sinó que les fem en la pràctica del nostre a dia a dia. Que ja ho estem fent possible. I hem de reivindicar la primavera, la festa, les trobades i l’oci com a propis. I és que, en definitiva, el que nosaltres proposem és que la majoria visqui una mica més bé convertint en drets els privilegis d’aquells que durant dècades ho han tingut tot regalat.

Una reflexió que ens porta al contingut, que és allò que de veritat importa. Les ciutats i els pobles que ens hem d’imaginar són aquells que posen la comunitat per sobre del negoci, que fan camí propi més enllà del gran capital,  dels quatre o cinc de sempre, que  garanteixen habitatge, feina i espais de qualitat per a infants, joves i grans. Que parlen de serveis públics, de jornades laborals de 4 dies, de redistribució de riquesa, d’oportunitats per engegar negocis i també de salut mental, que recuperen carrers i espais verds per a vianants, que parlen de la desigualtat de gènere a la feina, de la maternitat i de la menstruació, que entenen els petits establiments com a batec imprescindible, que s’allunyen dels pocs grans inversors i especuladors per anar als petits i molts productors, que acullen i fan front al racisme, que posen escoles, biblioteques, places i teatres com a espais centrals de la vida social, que veuen en la indústria i l’agricultura el futur de la proximitat, que promouen el patrimoni i que formen part d’un projecte que cerca la llibertat, sí, la plena, aquella que no depèn de noms i cognoms sinó d’una igualtat real independentment del carrer on facis vida. Ciutats que garanteixen neteja i seguretat, també, és clar que sí, perquè també són temes que ens preocupen i que faciliten espais per generar comunitat i no gàbies individualitzades. I tot, sent conscients que només amb una República Catalana podrem començar desplegar les polítiques públiques que la majoria social del país necessita. 

Foto: Flickr – Carles Palacio

Un marc compartit per guanyar des dels municipis

A partir d’aquí, sóc dels que penso que el fons d’allò que mou Guanyem Girona és necessari que es generalitzi. I amb això no dic que tothom, de sobte, hagi de «fer Guanyems» tot i el naixement interessant de Guanyem Catalunya i que la creació d’aquest tipus de projectes ha generat sempre una finestra d’oportunitat arreu. Sinó que, amb els camins i els projectes existents, amb un paper cabdal de la CUP i molts altres actors que es mouen a partir de la justícia social i l’amor pel seu poble, hauríem de tendir a incorporar reflexions que Guanyem Girona, i d’altres, ha posat en pràctica els últims anys. I per fer això, caldria que penséssim una estratègia compartida que facilités aquest camí en aquests dos anys que ens queden fins al 2023. Potser no cal una única organització, ja que n’hi ha que ja fan bé la feina, però sí un marc conjunt en base a un programa que impugni el partidisme clàssic i les seves repartidores, que acumuli forces dins i fora de les institucions, que articuli un discurs i una pràctica que connecti amb treballadores, autònoms, petites empreses, precàries i que sigui —i sembli— més útil que la proposta reaccionària del règim basada en sobreviure a partir de trepitjar els més dèbils. Una proposta per revertir les desigualtats, que aglutini, que mobilitzi i que faci molt fàcil d’entendre que la política o la fas o te la fan.

Un marc que hauria de ser el punt de partida dels pactes postelectorals en clau d’esquerra nacional i municipalista. Acords que combinin l’aposta per l’autodeterminació —l’impuls de l’assemblea de regidores i regidors segueix pendent— i un programa de canvi social i econòmic que posi barris, pobles i persones al centre. La comunitat com a millor resposta a l’individualisme i el campi qui pugui. Allò públic com element imprescindible per l’exercici de la llibertat. Ara, que tant se’n parla. Ho deia Errejón fa unes setmanes: «la meva llibertat comença on comença la teva» ja que només podem ser lliures si col·lectivament garantim un context just, equilibrat i segur per a tothom. Un acord de màxims, de voluntats compartides, que posi Esquerra i allò que queda dels Comuns —la CUP ja és en aquesta tessitura— al servei d’aquest nou bloc d’aliances, natural d’un tercer espai polític que vol esdevenir hegemònic i que agrupa els moviments socials, el republicanisme, l’independentisme, el socialisme catalanista històric. Un bloc que es visibilitzi quan i com calgui, que deixi enrere la crossa dels dos actors històrics del bipartidisme català, que impugni el règim del 78 amb força i coordinació des del municipalisme, proposta que encara no s’ha articulat recentment, i que empenyi per fer realitat allò que les places respiraven fa 10 anys en l’únic marc possible on es pot fer: la República Catalana.

Foto de portada: Flickr – L’Ariet.cat
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i regidor de Guanyem Girona

Comentaris

Del 15M a la postpandèmia: Guanyem Girona i el municipalisme que ve

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.