De les vagues de dones a un nou moviment de classe: la Tercera onada feminista

Les recents vagues en el món del treball protagonitzades per dones, les mobilitzacions feministes internacionals del 8M, apunten a la configuració d'una nova onada feminista. Un procés de subjectivació social i política a través de la insurgència de les masses.

De les vagues de dones a un nou moviment de classe: la Tercera onada feminista

De les vagues de dones a un nou moviment de classe: la Tercera onada feminista

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les recents vagues en el món del treball protagonitzades per dones, les mobilitzacions feministes internacionals del 8M, apunten a la configuració d'una nova onada feminista. Un procés de subjectivació social i política a través de la insurgència de les masses.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El 23 d’octubre, milers de treballadores de la neteja de Glasgow iniciaren la manifestació sindical per la igualtat salarial organitzada per Public Services International, Unison i GMB amb un minut de silenci en memòria de les treballadores que havien mort abans de poder veure el dia en què el seu treball tindria la mateixa dignitat i valor que el treball dels seus companys homes. En aquest acte hi havia una consciència plena d’una llarga història de humiliacions grans i petites, de treball invisible, no reconegut o infrapagat, d’incomptables exemples d’injustícia i petits abusos, igual com de l’enormitat del repte que afrontava la vaga de dones. Igualtat salarial: una meta raonable, gairebé trivial, i tanmateix tan difícil d’atènyer, fins al punt que el Fòrum Econòmic Mundial ha calculat que –basant-se en les dades i tendències actuals- caldran com a mínim 217 anys per tal de superar les diferències salarials entre homes i dones a tot el món. (Sempre que el món continuï sent habitable d’aquí a 217 anys…).

Una setmana després de la vaga i els piquets a Glasgow, milers de treballadores de Google, des de Tòquio a Nova York, van deixar els seus escriptoris i estacions de treball i van sortir als carrers per a protestar, en resposta a un seguit de revelacions, publicades pel New York Times, que tenien a veure amb casos d’assetjament sexual perpetrats per diversos directius del gegant de la tecnologia i que havien estat convenientment encoberts. Google, com altres gegants de l’economia digital com ara Facebook, ha portat la màscara del capitalisme progressista durant anys: un ocupador que explota, sí, però sense discriminar entre dones i homes, trans i cis, gais i heterosexuals, i que fins i tot està content de pagar els costos de la vitrificació d’òvuls i la fecundació in-vitro. Amb tot, la protesta no es limitava a casos d’assetjament sexual a la feina, sinó que articulava un seguit de demandes entre les quals sobresortien la de protecció i la dels dret de sindicació. Com escrivia Moira Donegan a The Guardian, «La protesta se centrava amb una claredat admirable en la interdependència de les desigualtats de gènere i classe, i insinuen la possibilitat d’esforços de sindicació entre els treballadors de la tecnologia». Aquestes dues vagues, les darreres d’una llarga sèrie de vagues amb dones com a protagonistes, des de les vagues internacionals del 8 de març a les de les treballadores dels hotels i l’educació als Estats Units, ens confronten amb un clar dilema. De què parlem quan parlem de vagues de dones? Es tracta de lluita de classes o d’una nova onada feminista?

Font: Wikipedia

La tercera onada feminista

Després de més de dos anys de mobilització internacional –dues vagues transnacionals del Dia Internacional de la Dona, i l’expansió recent del moviment a Xile, on el darrer estiu una onada d’ocupacions i vagues contra l’assetjament i la violència sexuals va afectar escoles i universitats per tot el país, de la mateixa manera que al Brasil, on el hashtag #EleNao, llançat per algunes famoses en resposta a l’ascens electoral de Jair Bolsonaro, desencadenaren una sèrie de manifestacions massives-, és clarament hora de dir que estem enmig d’una nova onada feminista. Una onada que té diverses articulacions polítiques i geogràfiques, però que, globalment, ha plantejat qüestions com la violència de gènere, la desigualtat salarial, els drets reproductius, i el treball reproductiu de la dona, així com les llibertats sexuals, al centre del debat cultural i polític de cada país afectat per les mobilitzacions. Per a comprendre del tot l’impacte d’aquest esdeveniment, convé clarificar els termes. L’actual no és la quarta ni la cinquena onada feminista. És la tercera i arriba uns 40 anys després del final de la segona. En les dècades passades hi ha hagut una certa tendència a etiquetar com «onada feminista» moviments de pensament que tenien lloc essencialment als campus i els seus entorns. Aquest corrents de pensament han marcat punts d’inflexió importants en el moviment feminista; amb tot, no s’arrelaven en processos de mobilització social i política de masses comparables al moviment feminista dels seixanta i els setanta. Així, si per «onada” pretenem designar un procés de subjectivació social i política que té lloc a través de la insurgència de masses, el terme no és indicat per a designar corrents de pensament o canvis en un debat teòric. Encara més, els canvis en el pensament feminista que s’han qualificat d’ «onades» es refereixen principalment a la periodització del debat feminista angloamericà; aplicant-los la categoria «onada» , acabem universalitzant una particularitat geogràfica que, en canvi, s’hauria de «reprovincialitzar» . 

Amb tot, la noció d’una proliferació d’«onades» suggereix un contínuum històric de mobilitzacions feministes des de la segona onada a la present, cosa que dissimula la natura del moviment feminista actual com a esdeveniment tweet

Això, és clar, no vol dir que l’evolució del debat teòric dels anys anteriors no ha tingut influència en les reflexions i eslògans del moviment. Al contrari, el transfeminisme i l’antiessencialisme del moviment són certament deutors de la teoria queer i trans, i el seu internacionalisme i antiracisme estan fortament influïts pels treballs en interseccionalitat i la relació entre capitalisme i racialització. Amb tot, la noció d’una proliferació d’«onades» suggereix un contínuum històric de mobilitzacions feministes des de la segona onada a la present, cosa que dissimula la natura del moviment feminista actual com a esdeveniment –i, en conseqüència, les seves potencialitats de disrupció política i social. 

Flickr: Castellers d’Esplugues

Mentre que la segona onada feminista, als seixanta i setanta, tenia un nucli de països avançats, capitalistes i occidentals com a centres de propulsió, l’onada feminista actual ha nascut a la «perifèria» –de l’Argentina a Polònia- i s’ha escampat ràpidament a un nivell global, prenent una dimensió de masses en un seguit de països més afectats per la crisi i per les polítiques d’austeritat i contenció del deute (Itàlia, Espanya, el Brasil, Xile…). L’ús de les tecnologies digitals i les xarxes socials ha contribuït enormement al caràcter immediatament transnacional del moviment, cosa que no només ha potenciat la coordinació de lluites, sinó també la circulació de documents, idees, eslògans, anàlisis i informació, cosa que ha contribuït a una expansió dinàmica de la mobilització. Però, per sobre de tot, és la vaga el que constitueix la novetat més important de la nova onada. No només perquè la vaga ha situat el treball de la dona, el rol de la dona en la reproducció social i la relació entre la producció de béns i la reproducció al centre del debat, sinó que també perquè s’ha convertit en el motor principal d’un procés de subjectivació, a través del qual sorgeix una nova subjectivitat feminista anticapitalista, la qual és clarament crítica amb el feminisme liberal, el qual també és present en la nova onada: només cal pensar en algunes tendències liberals de la Marxa de la Dona als Estats Units, que s’han convertit en un apèndix progressista del Partit Demòcrata, o les derivacions carceràries de #metoo.

L’impacte potencial del procés actual de subjectivació feminista emergeix més clarament quan es té en compte la diferència fonamental entre aquesta onada i les dues primeres. tweet

L’impacte potencial del procés actual de subjectivació feminista emergeix més clarament quan es té en compte la diferència fonamental entre aquesta onada i les dues primeres. En termes extremament esquemàtics, la primera onada feminista –les darreres dècades del segle XIX i primeres del segle XX- va tenir lloc enmig del procés de naixement i consolidació del moviment obrer: des del creixement d la socialdemocràcia alemanya a la formació del sindicats i partits socialdemòcrates i comunistes al llarg d’Europa i els Estats Units. Enmig d’aquest procés històric de politització massiva i la irrupció de la classe obrera a l’escena política, la primera onada feminista reclamava la realització completa de la promesa universalista pròpia tant del liberalisme democràtic com del socialisme agitant l’eslògan d’igualtat: igualtat de capacitats i drets. La segona onada feminista tingué lloc enmig d’un altre procés de subjectivació de classe, el de l’aparició de la Nova Esquerra als països capitalistes avançats i l’onada de moviments d’alliberació anticolonials i nacionals. Enmig d’aquest procés, la segona onada va apropiar-se de la consigna de la diferència, agafada del nacionalisme negre, per a denunciar el sexisme a la societat i en el moviment i donar veu i visibilitat a una especificitat massa sovint silenciada.

Font: Wikipedia

El context de la tercera onada feminista és radicalment diferent, atès que el nou moviment feminista no és l’expressió d’un particularisme enmig d’un procés més ampli de subjectivització. L’explosió del moviment feminista vingué precedit, esclar, per altres mobilitzacions, el període de lluites 2011-2013 amb visibilitat internacional (en particular Occupy, els Indignats i la Plaça Taksim), amb els quals presenta elements de continuïtat. Igual que aquests moviments precedents, el moviment feminista va néixer fora i independentment de tots els partits i organitzacions de l’esquerra tradicional (o del que en queda). I, com en 2011-2013, una de les característiques del moviment feminista és la velocitat amb què unes reivindicacions específiques i parcials –la denúncia dels feminicidis i l’atac al dret a l’avortament- s’han convertit en una condemna general del sistema (del mode capitalista de producció i les seves institucions estatals). Amb tot, la natura antisistèmica de les mobilitzacions de 2011-2013 no es combinava ni amb una capacitat de sedimentació organitzativa ni per una habilitat per a identificar pràctiques de lluita i estratègies que corresponguessin a la radicalitat de les anàlisis i aspiracions. Des d’aquest punt de vista, el moviment feminista va néixer de les cendres del període precedent de moviments socials. N’ha heretat algunes característiques, però a l’encop ha fet un pas endavant fonamental: l’adopció i reinvenció internacionalment coordinades de la vaga com a forma principal de lluita i com a identitat política. Lluny d’expressar un particularisme, una perspectiva parcial, enmig d’un procés més ampli de subjectivització, el moviment feminista s’erigeix progressivament, a través de les vagues de dones, com el procés internacional de formació de classe d’aquesta fase.

L’arcà de classe

La tradició marxista està turmentada per una paradoxa. D’una banda, per al marxisme la noció de classe és un instrument heurístic fonamental en la interpretació de la natura del capitalisme i dels processos capitalistes històrics, i constitueix el seu horitzó polític-programàtic. Per altra banda, què és exactament una classe és potser la qüestió més controvertida i ambigua no només en el debat marxista, sinó també en els mateixos escrits de Marx. En Marx, la classe designa de vegades una entitat metafísica o un moment en una filosofia de la història que resulta en la negació de la negació. D’altres vegades, indica i defineix la classe treballadora industrial sobre la base de criteris sociològics i econòmics objectius. A La misèria de la filosofia, Marx fa la distinció famosa entre «a classe en si mateixa» i «la classe per si mateixa» , però la distinció només s’insinua i és lluny de ser clara. Finalment, en un seguit d’escrits polítics semblaria que un grup social no es pot considerar classe si no actua políticament com a classe, en una relació antagonista amb una altra.

Per a entendre per què el nou moviment feminista hauria d’entendre’s com un procés de subjectivació de classe cal referir-se a la darrera aproximació. tweet

Aquestes ambigüitats han jugat un paper major en el debat marxista subsegüent i han donat peu a teories divergents. Esquemàticament, és possible de distingir tres aproximacions principals: objectivista o sociològica, metafísica (en què “classe” és una categoria abstracta que indica el subjecte d’una filosofia de la història progressiva), i política. Per a entendre per què el nou moviment feminista hauria d’entendre’s com un procés de subjectivació de classe cal referir-se a la darrera aproximació.

Font: Wikimedia Commons

Per a E.P. Thompson, la «classe» és una categoria històrica abans de ser-ne una de teòrica, una categoria que, per tant, s’ha d’articular partint de l’observació empírica de comportaments individuals i col·lectius concrets que –en el temps- expressen un caràcter de classe i creen institucions de classe (sindicats, partits, associacions, etc.). Això significa que la noció de classe és dinàmica, i es refereix a processos històrics més que no pas expressa l’essència d’una entitat estàtica. En altres paraules, entesa com una categoria històrica, la noció de classe no pot reduir-se a la categorització sociològica de grups socials sobre la base de criteris classificatoris i quantitatius. Per exemple, les definicions de la classe obrera com el conjunt de tots els treballadors assalariats o tots aquells qui, empleats o no, no tenen més recursos que la venda de la seva força de treball, encara que no són falses en si mateixes, són vagues, abstractes i incompletes. Breu, aquestes definicions contenen un element de veritat, però si es prenen com a definicions completes condueixen a equívocs analítics i errors polítics amb conseqüències rellevants. Inversament, per a Thompson, la classe és el punt d’arribada i no el punt de partida d’un procés de formació. Per paradoxal que pugui semblar, la classe és el producte de la lluita de classes i no el seu pressupòsit.

Daniel Bensaïd articula una posició similar a la de Thompson a Marx l’intempestif : Grandeurs et misères d’une aventure critique:

Allà on la sociologia positivista reivindica «tractar els fets socials com a coses» , Marx sempre les tracta com a relacions. No defineix el seu objecte definitivament amb criteris o atributs; persegueix la lògica de les seves múltiples determinacions. No «defineix» una classe; apercep relacions de conflicte entre classes. No fotografia un fet social anomenat «classe» ; té la mirada posada en la relació de classe i la seva dinàmica conflictiva. Una classe isolada no és un objecte teòric, és una bajanada. 

En resum, una classe no és una cosa, una entitat estàtica, sinó una relació social i un agregat social i polític, el qual es constitueix a través de processos històrics contingents i específics. tweet

Si la classe és el producte històric i dinàmic de la lluita de classes, el que queda per a clarificar és la relació entre aquest procés de formació a través de la lluita i la posició determinada que ocupen els grups socials en les relacions de producció capitalistes. Les relacions socials de producció estructuren la societat en situar els individus en el que Ellen Meiksins Wood anomena «situacions de classe» , la natura de les quals ve determinada per factors objectius.

En el cas de situacions de classe obrera, per tant, hem de fer referència a l’expropiació i separació dels mitjans de producció (proletarització), l’extorsió de la plusvàlua a través del treball assalariat, així com els processos històricament específics del treball, la divisió del treball, etcètera.  Amb tot, estar en una «situació de classe” no significa automàticament pertànyer a una classe. De fet, les relacions de classe no es presenten mai a l’experiència viscuda de manera immediata. Per exemple, escriu Wood, el treball de fàbrica no aplega els treballadors en una classe, els aplega en una unitat productiva determinada: el que els treballadors experimenten directament és la seva pròpia explotació en un lloc de treball determinat, no relacions de classe en general. Evidentment, la seva situació objectiva en les relacions de producció crea les condicions de possibilitat perquè els treballadors aplegats en una unitat de producció experimentin una major unitat, per exemple, amb els treballadors d’altres unitats de producció del mateix territori, o del mateix país, o mundialment, però aquesta unitat superior no és una imatge fidel de l’estructuració i divisió de la societat a través de relacions de producció. Més aviat és el producte d’un procés històric contingent i variable, que Wood anomena «formació de classe» . Per tal que els individus en «situacions de classe» es constitueixin com una classe cal que lluitin com una classe, és a dir, han d’experimentar un antagonisme amb altres classes. En resum, una classe no és una cosa, una entitat estàtica, sinó una relació social i un agregat social i polític, el qual es constitueix a través de processos històrics contingents i específics.

Font: Wikimedia Commons

Les conseqüències polítiques d’aquesta aproximació teòriques són enormes. De fet, si la classe és dinàmica, variable i un resultat contingent d’un procés històric d’autoconstitució a través de la lluita, un dels pitjors errors polítics que es poden cometre és d’imposar models abstractes preconcebuts sobre la història respecte què compta com a lluita de classes i què no. De fet, hi ha el risc de continuar delectant-nos en la nostàlgia per les formes i experiències del passat (o per aquelles que només són producte de la nostra imaginació), més que no de reconèixer els processos de subjectivació de classe que tenen lloc davant del nas.

La nova classe: feminista, antiracista, internacionalista

El moviment feminista es converteix cada cop més en un procés de formació d’una subjectivitat de classe amb característiques específiques: immediatament antiliberal, internacionalista, antiracista, evidentment feminista i tendencialment anticapitalista, tweet

La lògica de «moviments paral·lels» , com apunta Lise Vogel, ha caracteritzat l’aclaparadora majoria de teories i estratègies polítiques de la història del moviment obrer: d’una banda, hi ha la lluita de classes, de l’altra, el moviment de dones, moviments ambientalistes, moviments antiracistes, alliberament sexual, etcètera. En aquest marc, en el millor dels casos hom es preguntava com unir aquests moviments entre si; en el pitjor, els diversos moviments «parcials” eren acusats de dividir la unitat de la classe, d’expressar tendències liberals, o de distreure l’atenció de l’autèntica qüestió central: l’explotació. La nova onada feminista ofereix l’oportunitat de superar l’atzucac d’aquesta aproximació, perquè desdibuixa encara més que les onades anteriors  les fronteres (reals i imaginàries) entre la lluita de classes i el moviment feminista. Tornant als exemples de Glasgow i Google, la dificultat a respondre la qüestió inicial –és lluita de classes o lluita feminista?- rau en el fet que la pregunta és errònia en essència. Aquestes vagues, igual que les vagues transnacionals del 8 de març, i en particular les vagues argentines i espanyoles, són lluita de classes feminista. El moviment feminista es converteix cada cop més en un procés de formació d’una subjectivitat de classe amb característiques específiques: immediatament antiliberal, internacionalista, antiracista, evidentment feminista i tendencialment anticapitalista, en excés i en tensió respecte de les institucions tradicionals de l’esquerra i les seves pràctiques. És clar, aquest procés no és el mateix a cada país, i és clarament més avançat en alguns països que en d’altres. I encara més, si considerem el moviment com un tot, és aquest aspecte el que representa la seva millor novetat i que aplega les potencialitats més interessants.

Quan parlem de potencialitats hem de parlar també dels riscs de fracàs, les condicions necessàries, la feina a fer i les estratègies que s’han d’adoptar perquè aquestes potencialitats puguin acomplir-se. L’acompliment del potencial creat per la nova onada feminista demana per sobre de tot una capacitat de part del moviment de reflexionar sobre si mateix i, en conseqüència, de pensar estratègicament al mateix nivell amb què ja s’ha posicionat a través de la pràctica: la d’un moviment antisistema a nivell global. Qüestions com la consolidació de pràctiques de lluita compartides –primerament la vaga-, la sedimentació organitzativa a escala nacional i transnacional i la universalització del moviment feminista a través de la seva expansió a tota la societat i de la seva capacitat de parlar per a tothom –o «transversalitat» , utilitzant les paraules de Verónica Gago- es troben entre les qüestions centrals que el moviment feminista haurà de debatre i abordar en la propera fase.

Article originalment publicat a Viewpoint
Traducció d’Oriol Valls
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora associada de filosofia de la New School for Social Research de Nova York. Va ser una de les principals organitzadores de la Vaga Internacional de Dones als Estats Units. És autora de Le relazioni pericolose. Matrimoni e divorzi tra marxismo e femminismo

Comentaris

De les vagues de dones a un nou moviment de classe: la Tercera onada feminista

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.