El 30 de maig la Intervenció general de l’Estat publicava la distribució de les inversions del govern central del 2021 a les diferents Comunitats autònomes. La premsa es va fer ressò de les grans diferències entre regions, a destacar l’incompliment de previsions i la manca d’inversió als Països Catalans mentre que, per altra banda, Madrid va rebre al 2021 un tracte exageradament favorable. Es van reactivar discursos de denúncia de l’espoli fiscal, mentre que l’anticapitalisme a Catalunya es va trobar, un cop més, sense una postura clara al respecte.

Un cop més enfront les balances fiscals territorials

L’anomenat espoli fiscal és un concepte que fa referència al saldo deficitari dels Països Catalans en la relació amb el govern central espanyol. Aquest saldo, aquestes balances fiscals, s’estimen per la diferència entre el que els habitants de les diferents Comunitats autònomes paguen al govern central en concepte de tributs per una banda i, per l’altra, el que reben de l’Estat en concepte de despesa pública. Una despesa on s’inclouen aquestes inversions en infraestructures, equipaments, etc.

La denúncia del dèficit fiscal va ser una qüestió molt present al debat públic durant la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, així com entre 2010 i 2012 quan el govern català va plantejar sense èxit un concert fiscal. Des de llavors i en paral·lel a l’auge del procés independentista, a Catalunya aquesta qüestió i les reivindicacions al voltant del sistema de finançament autonòmic han seguit vives però en segon terme. No és així al País Valencià, on el govern de PSPV i Compromís ha destacat els darrers anys en la denúncia de la discriminació fiscal i el qüestionament del sistema de repartiment de fons.

A Catalunya l’Esquerra Independentista, i amb ella bona part de l’esquerra, s’ha sentit bastant incòmode a l’hora de tractar aquesta qüestió. Per una banda, perquè en tant que és favorable als sistemes de solidaritat i redistribució de la renda, defensa que una regió relativament rica aporti recursos a regions relativament pobres. Per altra, per por a defensar una lluita interclassista o per l’estereotip catalanòfob de que el catalanisme només es mou pels diners. Amb aquest article m’agradaria contribuir a desmuntar aquests apriorismes i aclarir algunes crítiques al sistema fiscal territorial espanyol.

La magnitud del fenomen

El primer a destacar és la importància d’aquesta qüestió. El pes de l’administració pública en el conjunt de l’economia ha augmentat històricament fins a representar avui dia un 50% del PIB. A conseqüència d’això, la distribució territorial que es practica d’aquests recursos públics té molta rellevància. Afecta decisivament la provisió de serveis públics, el desenvolupament econòmic i la capacitat política als diferents territoris. Per tant, no té cap sentit ometre aquests aspectes del debat públic, pressuposar que el repartiment és just ni tampoc relegar aquestes qüestions a l’àmbit tècnic, com massa sovint hem fet.

A Espanya, un estat parcialment descentralitzat, definim tres nivells de govern: el central, l’autonòmic i el local. En els darrers anys els ingressos públics es reparteixen en aquests tres nivells en un 59-26-15% respectivament, mentre les despeses es reparteixen en un 33-50-17%. Aquestes dades mostren la importància de les despeses autonòmiques (50%), responsables de l’Estat del Benestar com salut i educació i, a la vegada, el poder del govern central sobre el finançament (59%). És el govern central qui recapta la majoria d’impostos i qui els distribueix després als governs autonòmics i locals.

En aquest sentit, l’existència de governs regionals i locals implica necessàriament que la relació entre els ciutadans i el sector públic és diferent a cada territori. Així, convé aparcar el mite segons el qual l’Estat tracta igual a tots els ciutadans espanyols. Ni s’ajusta a la realitat ni és coherent amb el principi d’autonomia regional i local. El sistema d’autogovern regional i de repartiment territorial de recursos públics fan que viure en cada regió sigui diferent en termes fiscals i, per tant, cal preguntar-nos si aquesta desigualtat és justa.

Com dèiem, les balances fiscals són estimacions que calculen l’efecte que té la política del govern central en la distribució de fons públics entre territoris, és a dir, la diferència entre el que la població de cada territori aporta en impostos i el que a canvi rep en fons, béns i serveis del govern central. És un camp d’estudi destacat en estats descentralitzats a nivell regional com són Alemanya, Suïssa, EUA, Bèlgica, Canadà o Austràlia. A l’estat espanyol el resultat d’aquestes balances depèn en gran mesura de l’activitat del govern central, com és el repartiment de les inversions, així com del sistema de finançament de les autonomies.

Dels principals estudis existents a Espanya, veiem que el dèficit fiscal de Catalunya equival a un 6-8% del PIB català, és a dir, aproximadament un 6-8% del conjunt de la riquesa anual que rep tota la població catalana. Les Illes Balears són la CCAA amb major dèficit fiscal, amb un 8-15% del PIB segons la metodologia. El País Valencià, finalment, pateix un dèficit que oscil·la entre el 1% i el 4% del PIB que, tot i ser relativament baix, és destacable perquè es tracta de la única regió relativament pobra que a la vegada pateix dèficit fiscal. La única altra regió amb dèficit fiscal estructural destacable és Madrid que, per la seva condició de capital, en realitat suposa un cas a banda.

El dèficit fiscal és, doncs, un fet diferencial compartit que identifica curiosament les tres autonomies catalanes i les condiciona profundament. Per a Catalunya, un 8% del PIB equival a 19.500 milions d’euros, un import equivalent a tot el pressupost d’educació, salut i benestar o equivalent a un terç del deute acumulat de la Generalitat. Cal tenir present que les regions amb més dèficit fiscal d’altres Estats com Austràlia, Bèlgica o Canadà només pateixen un dèficit del 3,9%, 4,4% o 3,2% del PIB respectivament.

Opacitat

El segon aspecte a denunciar del model espanyol és la seva opacitat i la manca de debat públic al respecte. Rajoy va bloquejar la publicació de dades a partir de 2016 per impedir que es poguessin realitzar els càlculs rigorosos de les balances. Aquesta prohibició va ser defensada novament i de forma explícita el passat 24 de maig per part de la ministra d’Hisenda Mª Jesus Montero.

De fet, només dos vegades el govern espanyol ha realitzat els càlculs d’aquestes balances. El primer cop fou amb amb Zapatero el 2008 com a part del pacte de suport legislatiu d’ERC. El segon, va ser amb Rajoy com a estratègia fallida de deslegitimar l’independentisme català. Fins i tot el fet que el govern de la Moncloa publiqui les dades de les inversions territorialitzades no és fruit d’una vocació per a la transparència, sinó d’un imperatiu legal forçat des de 2009 per negociacions amb ERC i ICV. Una publicació d’informació que cada any és més limitada, passant de publicar un 82% de la territorialització d’inversions el 2009 a un 52% en l’actualitat.

Cal afegir que el model de finançament dels tres nivells de govern, especialment de l’autonòmic, és tan complex que la ciutadania no sap la finalitat dels impostos que paga. Tal complexitat és el que va portar a Thomas Piketty, en el seu darrer llibre Capital i Ideologia (on comparava l’independentisme català amb Le Pen o la Lega Nord) a confondre’s i anunciar que Espanya estava massa descentralitzada i que les autonomies disposaven del 50% de l’IRPF. En realitat les CCAA només reben el 12,5% d’aquest impost recaptat al respectiu territori.

Manca d’equitat vertical i recentralització

La tercera mancança del model és la manca d’equitat vertical del finançament autonòmic (i local, podríem afegir). El conjunt de les CCAA, que són responsables de les despeses essencials com sanitat i educació, es troben cada any més incapaces de finançar aquestes competències a causa de la configuració centralista del model, que privilegia el govern central sobre els autonòmics. El peix al cove quan el cove està foradat s’ha convertit en una trampa que aboca les autonomies a les retallades, a l’endeutament i a la dependència del govern central.

Així, el 2010, primer any del model actual de finançament autonòmic, la distribució de recursos entre govern central i autonomies era del 37,8% – 62,2% respectivament. Amb la crisi econòmica i els increments d’impostos destinats només a la hisenda central, 5 anys després aquesta distribució havia canviat al 45,3%-54,7%. Sense aquest factor, empitjorat per l’incompliment legal d’actualitzar el càlcul del model, no es pot explicar les retallades en sanitat i educació entre 2009 i 2013 a l’estat espanyol (12 i 13% respectivament), molt superiors a la mitjana de la UE-28 (3 i 6%).

Això se suma a les polítiques de distribució d’objectius del dèficit imposat per la UE que l’Estat ha practicat contra les autonomies i municipis, i l’aplicació d’un nivell de tutela i intervenció que, en termes econòmics, equivalia a un 155 anys abans de l’1 d’octubre del 2017. Tot això en paral·lel a una política de contenció dels tributs de les autonomies i especialment de Catalunya, ja sigui via recursos d’inconstitucionalitat o creació paral·lela de tributs estatals com el de dipòsits bancaris.

Manca d’equitat horitzontal

La quarta crítica és l’anomenada manca d’equitat horitzontal del sistema de repartiment de fons entre autonomies. El principal fons d’anivellament entre regions, el Fons de garantia de serveis públics, distribueix el finançament des de les autonomies amb més capacitat econòmica a les que tenen menys riquesa amb un criteri objectiu i relativament lògic, coherent amb els sistemes d’altres països amb hisendes regionals.

El problema sorgeix després quan entren en joc altres fons de finançament que distorsionen completament el procés de forma irracional i arbitrària. Transferències que són fruit simplement d’herències de models anteriors i negociacions polítiques. Aquests fons provoquen que els recursos finals de les autonomies de règim comú (excloent País Basc i Navarra) no tinguin relació amb la renda per càpita del territori, lo qual suposa una anomalia internacional.

Així, amb dades de 2017 i tenint en compte l’efecte dels fons de finançament de les 15 autonomies de règim comú, el País Valencià passava de ser la 8ª autonomia en capacitat financera a la última en termes de recursos finalment disponibles. Catalunya passava de ser la 2a la 10a, i Cantàbria passa de ser la 6a a la primera, per posar alguns exemples. Això ha estat denunciat per exemple pel govern valencià, que ha introduït al seu pressupost una partida reivindicativa de 1.300 milions d’euros per l’infrafinançament estimat.

En paral·lel a les CCAA de règim comú, destaca el cas foral. País Basc i Navarra gestionen amb una autonomia quasi absoluta els seus tributs i els rendiments d’aquests. Un cop han recaptat els seus impostos, paguen al govern central un fons relativament baix en concepte de serveis prestats per aquest als territoris forals, no en concepte d’equitat. Un sistema que és producte de casualitats històriques, lluites polítiques i negociacions partidistes que han dut al reconeixement del fet nacional basc en una dimensió clau de la sobirania nacional com és la fiscalitat.

El resultat de l’excepció foral és que el sistema autonòmic espanyol és totalment asimètric en relació a aquestes dues regions riques. A causa d’això, el govern basc disposa d’un 40% més de recursos que la mitjana estatal (on es situa Catalunya) i Navarra un 20% més. Aquest marge d’autosuficiència fiscal comporta un nivell molt major d’autogovern per definir polítiques de desenvolupament econòmic i social. Fins i tot ha permès algunes polítiques de competència fiscal a la baixa en impostos com el de successions.

Atrapades en un model desastrós

Aquí he assenyalat quatre de les principals crítiques al sistema fiscal territorial espanyol. Un sistema opac, centralista, desequilibrat entre CCAA i amb costos enormes pels Països Catalans. Altres mancances importants que podríem destacar seria la posició privilegiada de Madrid o el fet que els fluxos fiscals entre territoris, representats en les citades balances, no són realment producte de mecanismes redistributius com sovint s’afirma.

A part de tot això, potser el problema més important és que la nació catalana, eterna minoria dins Espanya, no tenim dret a decidir sobre aquest sistema tan essencial. De vegades fins i tot sembla que pretenguem obviar aquest elefant a la sala. Us convido a no fer-ho, perquè aquests fluxos de recursos públics tenen impactes enormes sobre les nostres vides i sobre la distribució real del poder polític.

Foto de portada: Unsplash: Prem Roshan