Còrsega està en estat de revolta des de principis de mes. La primera gran mobilització va tenir lloc a Corti el 6 de març. El 9 de març a Ajaccio, després d’una gran marxa, quan uns manifestants van atacar el Palau de Justícia i la policia va reaccionar amb duresa. El 13 de març, dotze mil persones van marxar a Bastia malgrat la pluja i centenars d’encaputxats van llançar còctels molotov i pedres a la Prefectura; la policia va respondre amb mangueres, gasos lacrimògens (els agents en van disparar fins a 4.000), granades aturdidores i bales de goma. Els enfrontaments i la repressió van provocar desenes de ferits i nombroses detencions de manifestants. El 14 de març, els treballadors marítims i portuaris, responent a la apel·lació del “Sindicatu di i Travagliadori Corsi” (STC), van impedir durant 14 hores el desembarcament d’un ferri d’un equip especial de policia enviat a Ajaccio des de Toló, obligant-lo a tornar al continent.

Els eslògans «Statu Francese assassinu» i «Libertà» han encapçalat les manifestacions. A les pancartes i samarretes figura el rostre d’Yvan Colonna, popular militant independentista detingut el 2003 i condemnat a cadena perpètua per ser considerat l’autor material de l’assassinat (el 1998) del prefecte Claude Érignac per un comando del FLNC. No importa que Colonna s’hagi sempre declarat innocent i que no hi hagi proves sòlides que confirmin la seva culpabilitat.

L’illa es revolta contra l’agressió, patida a la presó, que ha deixat Colonna en coma, i la protesta contra París recupera sobtadament força després d’anys de calma. Anys caracteritzats per la fi de la violència nacionalista i l’ascens electoral dels partits autonomistes i independentistes que controlen la Col·lectivitat Territorial (nascuda el 2018 de la fusió de la Regió i els dos departaments).

El 2 de març, mentre estava al gimnàs de la presó d’Arles (a la Provença), Colonna va ser colpejat i estrangulat per Frank Elong Abé, un presoner d’origen camerunès. L’home havia estat capturat a l’Afganistan per l’exèrcit nord-americà i detingut a la presó de la base de Bagram abans de ser extraditat a França, on va ser condemnat a 9 anys per «conspiració per cometre terrorisme». L’atac s’hauria desencadenat a causa d’algunes expressions blasfemes pronunciades per Colonna contra l’Islam, però molts corsos especulen que l’intent d’assassinat es va encarregar des de l’exterior de la presó.

Com és possible, es pregunten els manifestants, que un pres com Colonna, sotmès a un règim especial i continuat de vigilància (DPS, Détenu particulièrement signalé), fos deixat pels guàrdies penitenciaris a mercè de l’agressor durant vint minuts, fins al punt de quedar en estat de mort cerebral? «La seva condició de pres d’alt perfil només va servir per mantenir-lo tancat lluny de la seva família i de Còrsega», escriuen els independentistes de Corsica Libera en un comunicat, segon el qual Colonna ha estat sotmès a una «política de deportació».

En un intent d’apaivagar la ira, el primer ministre francès, Jean Castex, va revocar la condició de DPS de Colonna, Pierre Alessandri i Alain Ferrandi -condemnats com a còmplices per l’assassinat d’Érignac-, cosa que podria desbloquejar el seu trasllat a una presó corsa, una solució que fins ara sempre havia estat rebutjada per París.

La jugada, considerada com una provocació a destemps, no sembla haver ajudat gaire. Les protestes continuen, animades per grups nacionalistes però també per nombroses organitzacions juvenils i d’esquerres. Andria Fazi, politòleg de la Universitat de Corti, afirma:

«És una mobilització intergeneracional que no es limita en cap cas al nacionalisme. El sindicat comunista CGT, tradicionalment hostil al nacionalisme, també va convidar els seus membres a participar en una manifestació davant la prefectura. Molts corsos ho han viscut amb un fort sentiment d’injustícia i indignació. Des de la data de l’atac a Yvan Colonna, unes 20.000 persones han participat en les protestes. És enorme i no passa des dels anys 80»

El moviment és molt heterogeni, i fins i tot dins del camp nacionalista hi ha diferències, tant en la relació amb l’estat francès com en l’eix dreta/esquerra: «Core in Fronte és clarament el partit més a l’esquerra. Corsica Libera té posicions d’esquerres en alguns temes, però el posicionament general és menys clar. En canvi, els partits autonomistes són realment moderats, sobretot a nivell econòmic», explica Fazi.

Malgrat l’heterogeneïtat del moviment, els diferents components també han creat una coordinació estable amb sindicats, associacions ecologistes, joves i estudiants que han posat en marxa una plataforma unitària que reclama: «Una comissió d’investigació parlamentària per establir la veritat sobre l’atac a Yvan Colonna; amnistia per als activistes nacionalistes corsos detinguts; una ‘solució política’ per a Còrsega, el contingut de la qual òbviament queda per definir i negociar», aclareix Fazi.

El ministre de l’Interior de Macron es va traslladar a l’illa per intentar restablir la calma. Gérald Darmanin va anar a Còrsega «per obrir una ronda de consultes sobre el futur institucional, econòmic, social i cultural de l’illa». El govern francès sembla disposat a concedir alguna forma d’autonomia a l’illa tot i que les negociacions prèvies, que van donar lloc a la presentació de dos projectes de llei constitucionals diferents (el 2018 i de nou el 2019), han fracassat.

Les tímides obertures de Macron -condemnades per tota la dreta nacionalista francesa a l’inici de la campanya presidencial- van ser rebutjades pel Front d’Alliberament Nacional Cors, que en un comunicat amenaçava amb tornar a la lluita armada (abandonada el 2014) denunciant el «menyspreu» mostrat pel govern francès.

«L’agressió a Colonna va provocar un sentiment d’injustícia i ràbia. Tanmateix, això només es pot entendre a la llum de sis anys d’expectatives decebudes i frustracions. Des que els nacionalistes van arribar al poder el desembre de 2015, l’Estat mai s’ha plantejat seriosament les seves reivindicacions, sovint inspirades en les situacions dels territoris francesos d’ultramar. Pitjor, sovint van ser menyspreades, com quan els representants electes nacionalistes van ser sotmesos a un escorcoll corporal abans de poder assistir al discurs del president Macron el febrer de 2018».

A més, durant els darrers anys (i hom hem vist en les manifestacions dels darrers dies) ha crescut la ràbia o, en tot cas, les crítiques dels corrents nacionalistes d’esquerra més radicals cap a Simeoni i el seu partit, acusats d’haver-se tornat moderats i conciliadors amb el Estat francès:

«A les eleccions del 2015 havia guanyat, amb un 35%, una coalició de dos partits autonomistes i un independentista. El líder independentista Talamoni havia estat escollit president de l’Assemblea de Còrsega i el líder autonomista Simeoni com a cap del Consell Executiu», explica Fazi. «Les tensions internes van aparèixer immediatament, però la coalició, tanmateix, es va reeditar el 2017 i va guanyar amb un 56%. Tanmateix, la resistència de l’Estat ha contribuït, sens dubte, al creixement de les tensions internes, i Simeoni ha optat per anar en solitari a les eleccions del 2021. El vot nacionalista ha tornat a créixer, aconseguint un total del 68% dels vots, però el balanç ha canviat. Amb el 40,6% dels vots obtinguts per ‘Femu a Corsica’ a la segona volta i el premi de la majoria, Gilles Simeoni ostenta ara la majoria absoluta i ha optat per governar en solitari. D’altra banda, la llista de l’expresident Talamoni, ‘Corsica Libera‘, no va poder participar a la segona volta i el seu aliat autonomista, el PNC (‘Partitu di a Nazione Corsa’), va obtenir un resultat força decebedor (15,07%). D’altra banda, els independentistes de ‘Core in Fronte’ van arribar a la segona volta amb un 12,26%, entrant per primera vegada a l’Assemblea».

A més de la contínua frustració de les demandes d’autogovern, la població de l’illa pateix greus problemes econòmics i ambientals, als quals ni el govern central ni les institucions locals han sabut fer front. Fazi n’apunta alguns: «Més enllà de les negociacions polítiques amb l’Estat, hi ha altres fracassos força evidents en alguns temes com la recollida de la brossa. La situació general també és preocupant. Des dels anys 2000, el PIB i l’ocupació han crescut de manera important, però l’economia està dominada per quatre sectors -turisme d’estiu, construcció, immobiliari i comerç minorista- que creen creixement però tenen un impacte ambiental molt important i donen feina a una gran quantitat de personal precari, poc qualificat i mal pagat».

Les xifres parlen per si soles: un de cada quatre habitants de l’illa viu per sota del llindar de la pobresa; un de cada quatre joves d’entre 16 i 29 anys està inactiu o a l’atur; unes 24.000 persones (el 8,5%) es troben sense feina, sense oblidar que molts dels ocupats treballen només durant la temporada d’estiu.

Foto de portada: Twitter