Coronavirus: blowback pel capitalisme?

L'acció ignorada als càlculs dels funcionaris d'intel·ligència és el blowback, el cost que el poble dels EUA ha d'assumir per l'imperialisme de la seva classe governant.

Coronavirus: blowback pel capitalisme?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L'acció ignorada als càlculs dels funcionaris d'intel·ligència és el blowback, el cost que el poble dels EUA ha d'assumir per l'imperialisme de la seva classe governant.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El coronavirus i la seva malaltia associada, la Covid-19, està posant contra les cordes el sistema capitalista. A hores d’ara és evident per a tothom que ens trobem davant una crisi que no és només sanitària sinó també econòmica, social i política. Un desafiament de magnituds globals, com és el mateix sistema econòmic que està essent trasbalsat per la pandèmia, que abasta gairebé tot el planeta i afecta societats amb sistemes econòmics i polítics prou diferents.


Si l’aparició del virus a la Xina va fer pensar en un primer moment a analistes i polítics que allò era una cosa llunyana que mai no podria arribar a casa nostra, la força dels esdeveniments ha fet caure tot apriorisme. També s’ha desinflat la superioritat eurocèntrica des de la qual es sol analitzar el món a aquestes latituds. Un tuf que era molt palès a les primeres notícies sobre el tractament del coronavirus per les autoritats xineses. Els analistes que afirmaven que el confinament era una mesura pròpia d’un «Estat autoritari» van haver de callar en comprovar que, a les nostres modèliques democràcies occidentals, també podem viure en Estats d’excepció.

Així, el que era un «Estat autoritari» que coaccionava la llibertat de moviment dels seus ciutadans (una de tantes, ens deien els mitjans), s’ha convertit setmanes després en un mirall al qual mirar-se per a solucionar la propagació del virus. I, fins i tot, en el lloc de procedència de molt del material mèdic i sanitari que es necessita per a combatre la malaltia. Compres de test problemàtiques o avions xinesos que no arriben a banda, el cert és que la Xina, una potència que té formalment un sistema econòmic no exclusivament capitalista, és la que està ajudant el món a combatre el coronavirus. Sigui per experiència prèvia, sigui per la seva gran capacitat de producció industrial en temps rècord, l’arribada d’avions xinesos per portar material a països de la Unió Europea o de la primera potència mundial, els Estats Units d’Amèrica (EUA), és una imatge força potent que ens permet intuir un nou ordenament mundial en les dècades per venir.


Coronavirus i transició geopolítica


Algunes teories a l’inici de la crisi apuntaven al coronavirus com una arma bacteriològica produïda en algun laboratori que formava part d’una guerra soterrada entre els EUA i la Xina pel comerç mundial i l’hegemonia al sistema internacional. No entrarem a debatre sobre aquestes hipòtesis no comprovades perquè, fins ara, tota l’evidència científica parla d’un virus d’origen animal. Tanmateix, la idea de fons sobre la disputa geopolítica entre els dos gegants és un element que no s’ha de menystenir a l’anàlisi.

Foto: White House


En el seu clàssic Caos i ordre en el sistema-món modern, Giovanni Arrighi i Beverly J. Silver ens explicaven com es produeixen les transicions d’hegemonia al sistema internacional. Un procés que requereix una crisi d’hegemonia a la qual segueix un col·lapse de l’hegemonia que dóna lloc a la nova hegemonia. A aquestes transicions d’hegemonia se’ls anomena canvi sistèmic. Arrighi i Silver ens deien, ja a inicis dels 2000, que ens trobàvem a un període de decadència i crisi de l’hegemonia mundial dels EUA que tenia grans analogies amb els dos períodes previs de transició hegemònica mundial: el pas de l’hegemonia holandesa a la britànica al segle XVIII i la fi de l’hegemonia britànica que va encetar la dels EUA a finals del segle XIX i principis del XX.


De fet, des de dècades abans, el debat sobre el declivi de l’hegemonia dels EUA hi era present a l’àmbit de les Relacions Internacionals. Hi havia consens al respecte i la discussió, més aviat, tractava sobre si era un declivi relatiu o absolut. Tot i aquesta minvada hegemonia, els EUA han estat exercint la seva dominació al món. De vegades sense hegemonia entesa en sentit de consens sinó només amb la coerció. Però, davant el coronavirus, EUA sembla que està perdent el poc o molt lideratge que li restava com a hegemon mundial. Ja feia molt de temps que el seu lideratge no expressava l’interès general del món, ni tan sols dels seus aliats. Però amb la crisi de la Covid-19 fins i tot qualsevol lideratge moral s’esvaeix. No és només la seva impossibilitat de generar credibilitat a l’hora de combatre una pandèmia sanitària amb un dels pitjors sistemes sanitaris del món, sinó que al ser país estendard del capitalisme en la seva versió neoliberal, es troba desacreditat per a aportar solucions d’un model diferent que serveixi per a confrontar amenaces que, s’està veient a la pràctica, no es solucionen amb menys Estat i desregulació, ans al contrari. De fet, està per veure com se’n sortirà la classe dirigent nord-americana per mantenir la seva posició com a bloc dominant fins i tot a l’intern del seu espai nacional. I el resultat, sens dubte, tindrà implicacions en la seva projecció internacional.


Si, seguint el Robert W. Cox, l’hegemonia mundial és una estructura social, econòmica i política que requereix normes universals, institucions i mecanismes sobre unes normes generals de comportament pels Estats i les forces de la societat civil, recolzades en un mode de producció dominant, es pot afirmar que el coronavirus està trasbalsant totes les estructures sobre les quals assenta l’actual hegemonia dels EUA al sistema internacional. És de preveure que, amb les estructures, es transformin també les institucions internacionals, les normes i pactes que van donar lloc a l’actual sistema internacional tal com el coneixem, perquè canviarà el repartiment de poder. Tal vegada, també el mode de producció. Fins a quin punt és difícil de saber encara perquè ens manca la perspectiva necessària.

Giovanni Arrighi. Foto: Wikipedia


Sigui com sigui, aquesta crisi està mostrant ja, de manera força perceptible, el canvi que s’ha produït en la correlació de forces entre les potències mundials des de fa uns anys. Una transició geopolítica que encara no ha trastocat, però, l’equilibri de poder a aquest sistema internacional posterior a la Guerra Freda però que pot trobar al coronavirus el detonant que acceleri el procés i faci col·lapsar l’hegemonia existent. Fins i tot personatges dedicats a l’estudi teòric del sistema internacional i part activa de l’establishment imperialista, com Henry Kissinger, reconeixen que el món que ens deixarà el pas de la Covid-19 no serà el mateix. Hi haurà, sens dubte, un nou repartiment del poder al sistema internacional de forma encara incerta però, vol dir que tindrem també un món post-capitalista?

Capitalisme en crisi i blowback


En un llibre publicat inicialment l’any 2000 amb el títol de Blowback. The Costs and Consequences of American Empire, l’autor Chalmers Johnson reflexionava sobre els efectes contraproduents que provoquen les acciones imperialistes dels EUA al món. Feia servir el terme blowback, creat per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), per a ús intern, als anys de Guerra Freda, amb la finalitat de designar les «conseqüències involuntàries de les polítiques que es van mantenir en secret del poble nord-americà». Així, moltes de les accions terroristes que patien els EUA sobre els seus funcionaris, població o interessos, presentades com a atacs sense motiu, eren en realitat la resposta a una acció imperialista prèvia, oberta o encoberta. Aquesta acció ignorada als càlculs dels funcionaris d’intel·ligència és el blowback, el cost que el poble dels EUA ha d’assumir per l’imperialisme de la seva classe governant.


Hi ha estudis que apunten al fet que l’origen d’aquest virus no es pot entendre sense considerar l’impacte que la producció industrial animal sota el capitalisme té en els hàbitats animals i els equilibris amb la natura. Aquest tipus d’indústria ha provocat el sorgiment de malalties en animals que es tornen resistents als antibiòtics i també un creixement de virus que es transmeten a l’ésser humà . Per tant, segons aquesta hipòtesi, no es podria aïllar l’aparició d’aquest nou coronavirus de les condicions de producció industrial al capitalisme ni de la manera de viure de l’ésser humà actual ni de l’impacte mediambiental que el capitalisme genera al planeta .

Henry Kissinger. Foto: LBJ


La pandèmia de la Covid-19 podria ser, aleshores, un blowback per un capitalisme que ja es trobava en crisi, agreujant les contradiccions d’un sistema econòmic que, en aquests moments on la lluita per la vida és al centre, demostra la seva pulsió de mort i destrucció. Vida i beneficis solen ser antagònics. En termes menys poètics: hi ha una impossibilitat estructural, per part del sistema, d’harmonitzar els interessos del capital amb els interessos del treball, més encara en un context d’excepció. El capitalisme necessita restar els drets que possibiliten la vida en la seva lluita contra el descens de la seva taxa de guany. I això, evidentment, implica continuar amb l’extracció de plusvàlua, posant els treballadors i treballadores en risc, demostrant que, pel capital, les persones només tenen vàlua en tant que força de treball, sempre substituïble. Les contradiccions inherents al mode de producció capitalista són ara davant la mirada de tothom, sense cap mena de vel. I aquesta realitat cristal·lina, en un moment de xoc psicològic gran, amb la por de molts treballadors i treballadores a perdre la salut o la vida però obligats a continuar treballant per seguir garantint els beneficis dels amos, pot ser un gran salt en la presa de consciència política necessària per a qualsevol transformació social.


Tot i que les economies de tots els països es veuen afectades per aquesta caiguda de l’oferta i la demanda d’abast mundial, de moment l’epicentre del desastre es troba a Europa i també als EUA, els dos motors emblemàtics del capitalisme occidental. Això no vol dir que les perifèries no estiguin patint el coronavirus, de fet, l’Iran va ser un dels països més colpejats a l’inici, després de la Xina. Però, segurament, el seu impacte pot ser diferent en funció del grau de preparació amb què s’enfronti la pandèmia.


Algunes lliçons des d’Amèrica Llatina i el Carib


Hi ha dos països que ens estan donant lliçons aquests dies des d’Amèrica Llatina i el Carib. Es tracta de Cuba i Veneçuela, dos dels països més estigmatitzats per la gran premsa, que solen acaparar notícies negatives però que, quan es tracta de reconèixer la seva tasca referent a la regió en la lluita contra la Covid-19, desapareixen «miraculosament» dels noticiaris. Ambdós parteixen de situacions molt diferents. Cuba és una potència sanitària i farmacèutica a escala regional, fet que no li eximeix de patir també carències en aquests dos àmbits. Els seus metges, desplegats normalment en missions a diversos continents, han estat requerits ara per països tan poc comunistes com Itàlia o el Principat d’Andorra amb la finalitat de recolzar el combat contra la Covid-19. Veneçuela és un país amb molts problemes al seu sistema hospitalari i sanitari, amb gran presència de sanitat privada i depenent de la cooperació mèdica cubana. Però compensa les seves mancances amb una organització social que exerceix com a intel·ligència col·lectiva per a la detecció precoç de la malaltia. En aquest sentit, s’assembla a Cuba. Totes dues són societats amb un fort teixit organitzatiu de base, fruit dels seus respectius processos revolucionaris, que fa visible la seva eficiència en situacions com aquesta. A més, un fet no reconegut ni difós pels nostres mitjans és que Veneçuela va ser el primer país llatinoamericà en establir la quarantena de la seva població. Gràcies a tots aquests factors, tots dos països estan mantenint en aquests moments xifres de morts relativament reduïdes que contrasten amb la situació fora de control que s’està vivint a altres països veïns, de manera destacada a la ciutat equatoriana de Guayaquil. Evidentment, la velocitat amb la qual els esdeveniments avancen aquests dies, pot deixar aquestes reflexions caduques però, en el moment en què s’escriuen aquestes línies, la situació d’aquests dos països és comparativament molt millor a la de molts dels seus veïns o, fins i tot, a la dels EUA.

Foto: Wikipedia


Sortirem socialistes d’aquesta crisi?


Sempre amb la prudència que comporta haver vist l’evolució exponencial del virus a sistemes sanitaris aparentment preparats per a enfrontar la pandèmia, de moment observem que hi ha un element comú en els casos en què el coronavirus està essent més o menys contingut: la planificació estatal. Les experiències exitoses d’un país socialista, Cuba, i d’altre que aposta pel socialisme tot i que encara no ha arribat a una societat que es pugui anomenar així, Veneçuela, fan pensar que potser una de les claus a l’hora de combatre de la millor manera la Covid-19 passi per un Estat previsor, una forta organització social, junt amb un sistema sanitari que tingui abast universal i avantposi la cura de totes les persones, amb independència de la seva feina, ingressos o possessió d’una assegurança mèdica. El mateix podria dir-se de la Xina, el primer país a patir el focus del virus i, de moment, l’únic que es troba en una dinàmica inversa, revertint el confinament de mica en mica. Amb independència del que passi en un futur amb cada cas, el que sembla evident és que aquests resultats, encara preliminars, contrasten amb el desbordament de morts als EUA, on la manca d’una cobertura sanitària pública d’abast universal i la desigualtat acumulada que això comporta en la salut dels individus, està fent estralls. Seria bo que extraguéssim algunes lliçons sobre aquests elements per tal de tenir eines que ens permetin continuar donant la batalla per la superació d’aquest sistema capitalista que es troba a l’origen de la majoria dels nostres problemes o, quan no els origina, els agreuja.


Vivim temps d’incertesa, sens dubte. Ara per ara, no podem saber com serà la nostra vida en els pròxims mesos, menys encara com es resoldrà aquesta crisi. Només sabem que estem davant d’un penya-segat que ens fa sentir vertigen quan hi traiem el cap. Que la crisi es resolgui en termes emancipadors o reaccionaris, és un pols que encara s’està lliurant. El capital s’està movent de pressa, potser més del que no ho estem fent a l’altra banda del conflicte. El que hem de tenir clar és que som els treballadors i treballadores, en última instància, els que guanyarem o no a les forces que aprofiten els moments de xoc per a inserir la seva agenda repressiva i retalladora de drets. En les nostres mans està que el coronavirus es converteixi en un veritable blowback pel capitalisme representat per la potència hegemònica dels EUA, i no en una nova crisi econòmica que es carregui sobre l’esquena de la classe treballadora mundial.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòloga doctorada en Relacions Internacionals (UAB) i en Estudis Llatinoamericans (UAM). Membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín.

Comentaris

Coronavirus: blowback pel capitalisme?

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.