Coronavirus i el col·lapse socioecològic del capitalisme

Des d’una perspectiva ambiental, l’expansió d’aquest coronavirus és una conseqüència més d’allò que anomenem la crisi ecològica i climàtica.

Coronavirus i el col·lapse socioecològic del capitalisme

Coronavirus i el col·lapse socioecològic del capitalisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des d’una perspectiva ambiental, l’expansió d’aquest coronavirus és una conseqüència més d’allò que anomenem la crisi ecològica i climàtica.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El coronavirus SARS-Cov-2 ha capgirat la nostra vida quotidiana i també tot el sistema productiu. D’un dia per l’altre hem vist com l’aïllament social imposat per la pandèmia ha aturat, en sec, el consum i l’activitat econòmica. Les contradiccions del capitalisme s’han aguditzat i aquella crisi que feia temps que es gestava ara pren forma. Avui ja no tenim cap dubte que el coronavirus és un símptoma i no una causa d’aquesta nova crisi del capitalisme. Ara bé, ens faríem més mal que bé si identifiquem l’arribada del SARS-Cov-2 amb un fet fortuït. Des d’una perspectiva ambiental, l’expansió d’aquest coronavirus és una conseqüència més d’allò que anomenem la crisi ecològica i climàtica. I lluny de voler frivolitzar amb la situació actual, és també un petit exemple de les conseqüències del col·lapse socioecològic al qual ens empeny el capitalisme. Però comencem pel principi.

Més enllà d’un ratpenat

D’ençà dels primers estudis científics realitzats a la Xina, sabem que la transmissió del coronavirus SARS-Cov-2, responsable de la malaltia Covid-19 de l’anglès coronavirus disease, es va produir per zoonosis. És a dir, que els virus va passar, en un moment determinat, d’un hoste animal a un ésser humà. La hipòtesi principal sobre la qual es treballa és que l’origen de la SARS-Cov-2 podria estar relacionada amb els reservoris naturals d’aquest virus en ratpenats o pangolins habitualment consumits en la zona de Wuhan a la Xina. Tot i que aquest tipus de transmissió no és un fet per si sol inèdit, sí que és rellevant que hagi augmentat notablement en els darrers anys. Segons un estudi publicat a la revista Nature, el 70% de les malalties infeccioses emergents dels darrers quaranta anys com l’Ebola s’han produït per zoonosis. I això no és casual. Bona part de l’increment de la transmissió de patògens com el coronavirus de la Covid-19 està directament relacionat amb la pèrdua de biodiversitat i la degradació dels ecosistemes tal com apuntava el Doctor en Ciències Biològiques, Fernando Valladares.

Cal incloure com un factor clau en l’increment del risc de transmissió de patògens, l’expansió de les explotacions intensives de ramaderia i agricultura i el monocultiu genètic d’espècies animals i vegetals via transgènics

En aquest sentit, diversos estudis han demostrat que la diversitat d’espècies que actuen com a hostes així com els ecosistemes complexos limiten la transferència de patògens als éssers humans. Malauradament, cada dia tenim menys ecosistemes i menys biodiversitat com denunciava el Panell Internacional d’Experts en Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics de l’ONU l’any 2019. Fruit de la sobrexplotació i destrucció dels hàbitats naturals, la taxa d’extinció d’espècies actual ja és d’entre 100 i 1.000 vegades superior a les considerades naturals i un milió d’espècies es troben al llindar de l’extinció. A més a més, cal incloure també com un factor clau en l’increment del risc de transmissió de patògens, l’expansió de les explotacions intensives de ramaderia i agricultura i el monocultiu genètic d’espècies animals i vegetals mitjançant l’ús de transgènics. Amb aquest context, no és sorprenent doncs que l’Organització Mundial de la Salut en un informe de 2018 alertés que el risc de noves pandèmies – com la de la Covid-19 – augmentaria significativament en els pròxims anys. Avui sabem fatídicament, que els pronòstics s’han acomplert.

Foto: LibreShot

Una baula més de la crisi ecològica i climàtica

Però com feia referència a l’inici, per entendre les arrels de la pandèmia de la Covid-19 és necessari que la situem en un marc global de desestabilització ecològica i climàtica de la qual la pèrdua de biodiversitat n’és un element més. No podem obviar que aquesta desestabilització ambiental és una de les conseqüències del desplegament a escala global del sistema urbano-agroindustrial capitalista durant el segle XX. Operant sota la lògica productivista i les dinàmiques intrínsecament perverses del creixement il·limitat, el capitalisme global entra en contradicció amb la condició finita de la biosfera. És a dir, el capitalisme consumeix més recursos (inputs biofísics) i genera més residus (outputs biofísics) del que el sistema natural és capaç de regenerar i assimilar. I això no ve de nou. En l’informe del Club de Roma de l’any 1972, ja s’alertava que aquest creixement sense aturador del consum de matèria i energia i la destrucció de la natura sobrepassava els límits biofísics del planeta. De fet, en la segona meitat del segle XX, la producció industrial i el comerç mundial es van multiplicar per cinquanta alhora que el percentatge de la població que vivia en entorns urbans va passar del 15% al 50%. Consegüentment, des dels anys vuitanta, el sistema urbano-agroindustrial capitalista mundial ja supera la capacitat de càrrega del planeta allò que en diem la petjada ecològica.

Òbviament, la contradicció capital-natura és actualment, el principal factor de desajust global dels cicles i processos de la biosfera. L’agudització d’aquest desajust a escala planetària és tal que actualment, tres dels nou processos fonamentals per a l’estabilitat del sistema Terra –canvi climàtic, biodiversitat i cicle del nitrogen/fòsfor – han superat tots els llindars de seguretat proposats per les investigadores del Centre de Resiliència d’Estocolm. Ara bé, cal tenir en compte que la desestabilització global dels ecosistemes i del clima no es produeix de forma lineal. Els sistemes complexos com la Terra són elevadament resilients i per tant, presenten una elevada capacitat d’adaptació als canvis, avui d’origen antropogènic com per exemple, la contaminació. Dins d’uns certs límits, els cicles i processos naturals poden seguir operant amb certa normalitat. Tanmateix quan les pertorbacions superen aquesta capacitat d’adaptació, els canvis en l’ecosistema global es desencadenen ràpidament.

Fins ara, podríem dir que hem viscut en un període de relativa estabilitat en el qual els impactes ambientals del desenvolupament urbano-agroindustrial capitalista, tot i afectar severament a escala local i regional, no tenien una repercussió abrupta i crítica en el sistema climàtic i ecològic global. No en va, en els darrers anys les coses sembla que comencen a canviar. Com a resultat de l’agreujament del canvi climàtic, els fenòmens meteorològics extrems s’han intensificat. El nostre entorn tal com l’hem conegut canvia més ràpidament del que creiem i la irrupció del virus de la Covid-19 no fa més que encendre les alarmes de l’acceleració de la crisi ecològica i climàtica.

Planta de tractament de purins. Foto: Wikiepdia – Kit Arras

A l’avantsala del col·lapse socioecològic del capitalisme

En aquest context, no seria imprudent afirmar que ja hem superat la capacitat de resiliència del sistema planetari i que, de resultes d’això, els canvis de les condicions ambientals futurs seran molt més acusats. Això vol dir que experimentarem amb major freqüència i intensitat fenòmens naturals extrems com les sequeres, temporals, huracans o pandèmies com la de la Covid-19. I de fet, un bon exemple d’això són els incendis forestals a Austràlia i l’Amazones, les inundacions a la Mediterrània o les onades de calors a Europa d’aquest darrer any. Tanmateix, el més preocupant és que a mesura que ens apropem al punt de no retorn, certs processos es retroalimenten i s’intensifiquen com el desgel del permafrost – la capa de sòl glaçat situat a les regions periglacials – que alliberarà grans volums de metà a l’atmosfera intensificant el canvi climàtic i alhora, destapant reserves de nous virus potencialment perillosos per a l’espècie humana com afirmava el Dr. Valladares.

Crec que no exagero si dic que el planeta Terra tal com l’enteníem ha mort. Avui tenim totes les certeses que l’expansió de la civilització industrial capitalista està destruint les funcions biofísiques que són fonamentals per la vida humana adobant el terreny per un col·lapse socioecològic demolidor. I amb una societat negant la major, avancem ràpidament cap a un escenari de crisi humanitària sense precedents. De fet, avui una de cada quatre morts prematures al planeta està relacionada amb els impactes ambientals generats pel capitalisme (p. ex. contaminació, sequeres o onades de calor). Però com ens evidencia la pandèmia de la Covid-19, la crisi ecològica i climàtica actua també com a un multiplicador de desigualtats i les més damnificades són i seran les classes treballadores. Pot semblar un futur distòpic però actualment, ja són més de 50 milions les persones obligades a migrar de casa seva pel deteriorament de les condicions ambientals. I això, només acaba de començar.

Per un pla de xoc social i ecològic

Reconec que la conjuntura socioecològica que he descrit no és molt encoratjadora. Tanmateix, entendre la realitat que ens envolta és el primer pas per transformar-la. I encara hi som a temps. Per aquest motiu i a les portes d’una nova crisi econòmica del capitalisme, són moltes les veus que reclamen posar en marxa un pla de xoc social que garanteixi unes condicions de vida dignes a partir de la redistribució efectiva de la riquesa. Amb tot, no podem obviar que la crisi econòmica i la crisi ecològica i climàtica són crisis interconnectades d’una crisi general, la crisi de la civilització capitalista industrial. És per això que qualsevol pla de xoc social que es proposi no pot defugir de l’emergent realitat del col·lapse socioecològic. Fer-ho suposaria fugir del foc per caure a les brases.

Foto: Wikipedia – JJ Harrison

Més enllà dels miratges proposats pels gurus de l’ecologia de mercat, una certesa ens interpel·la directament. No ens en sortirem d’aquesta nova crisi del capitalisme si no establim noves relacions de coevolució amb la natura que tinguin per objectiu el sosteniment de la vida. Per això, des d’ara, és urgent que capgirem les lògiques d’explotació de la natura estructurant noves formes socials de producció no alienades que trenquin amb el paradigma neoliberal i ecocida. És a dir, despendre’s de l’aparell productivista capitalista, recuperar el control dels mitjans de producció i iniciar una reorganització d’aquests segons les necessitats reals de la població i l’equilibri ecològic del planeta. Això vol dir alhora, enfrontar-nos també a la qüestió dels límits físics del planeta i dels patrons de consum capitalistes. Però això només serà possible des d’una planificació democràtica i popular de la producció per produir, valgui la redundància, només el que és necessari per garantir una vida digna i plena a tota la humanitat. En definitiva, establir les bases d’una revolució ecològica que com diria Walter Benjamin, sigui el fre d’emergència contra la inèrcia d’un capitalisme depredador que ens aboca a l’abisme de la fallida ecosistèmica planetària.

Aquest pla de xoc social i ecològic doncs, hauria d’incorporar un seguit de propostes de transformació radical del model productiu que resumeixo, esquemàticament, en cinc eixos: (1) transició energètica renovable centrada en l’autogeneració, l’autosuficiència i la producció descentralitzada, (2) implementació d’un model de mobilitat sobre l’eix del transport col·lectiu, popular i no contaminant, (3) transició agroecològica cap a la plena sobirania alimentària que garanteixi la producció i distribució local i de proximitat, les pràctiques i varietat tradicionals i l’equilibri territorial, (4) recuperació de la gestió pública i democràtica dels béns naturals com l’aigua i l’energia, i (5) construcció d’una banca pública capaç de finançar els projectes de transformació del model productiu amb criteris socials i ecològics.

El repte que tenim al davant és incommensurable però, probablement, és l’última carta de què disposem per garantir un futur vivible per a l‘espècie humana. Ulrich Beck afirmava que «la societat del risc (en la que vivim) és una societat catastròfica. En ella, l’estat d’excepció amenaça en convertir-se en l’estat de normalitat». En aquest context, sembla obvi que la catàstrofe no és una possibilitat sinó un fet. El que seria catastròfic és normalitzar l’excepcionalitat i no articular una contraproposta anticapitalista, feminista i ecologista a la realitat que ens ha tocat viure.

Foto de portada: Hippopx
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Ambientòleg i professor a la UB, activista ecologista i membre de l'Observatori Crític del Canvi Climàtic i de la CUP Capgirem Barcelona

Comentaris

Coronavirus i el col·lapse socioecològic del capitalisme

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.