Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (II)

En aquest segon article sobre el debat entre les estratègies de l'autodefensa feminista i la unitat de classe, es desgranen les raons per superar la dicotomia apostant per una autodefensa feminista que ajudi a unir la classe treballadora.

Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (II)

En aquest segon article sobre el debat entre les estratègies de l'autodefensa feminista i la unitat de classe, es desgranen les raons per superar la dicotomia apostant per una autodefensa feminista que ajudi a unir la classe treballadora.

La unitat de classe supera la violència masclista?

Es podria plantejar que no es tracta de menystenir la necessitat d’acabar amb la violència masclista, sinó que es busca la manera òptima per fer-ho. Si per acabar amb l’opressió de les dones hem d’acabar amb el capitalisme, i per a això necessitem constituir-nos en classe, arribem a la conclusió que la millor recepta contra la violència és la unitat de classe i l’abstracta «organització de les capacitats socialistes».

Un altre argument podria ser que la millor manera de convèncer els homes que no comentin violència masclista és fer-los veure que fent-ho només beneficien la burgesia (cosa que ja hem explicat en l’anterior article que, a curt termini, no és ben bé així), ja que estan impedint que les dones ens organitzem amb ells per combatre-la. Però això resulta problemàtic per diferents motius:

Primer, perquè és imprescindible saber quin projecte socialista estem defensant, i no podem fer renúncies ideològiques amb arguments pràctics. El feminisme ens aporta a les organitzacions socialistes que l’alliberament de les dones sigui un pilar bàsic de la nostra proposta política. Podria ser lògic que per tothom fos més que obvi, sí, però si no fem una anàlisi idealista i mirem la realitat de les organitzacions, i de les seves militants, encara falta picar moltíssima pedra perquè s’assumeixi aquest principi.

Segon, en aquest mateix sentit, perquè si bé sense unitat de classe no hi haurà revolució i sense revolució no hi haurà socialisme, també podríem dir que sense feminisme no hi haurà unitat de classe (ja que les dones en serem excloses o expulsades amb violències i discriminacions) i sense aquesta no hi haurà revolució i sense això no hi haurà ni socialisme ni feminisme. L’enfocament pot canviar l’ordre, però tot és imprescindible.

Tercer, perquè no estem en contra de l’opressió de les dones perquè contribueix a explotar la classe treballadora i dificulta la lluita de classes que permetria alliberar-la, sinó perquè estem en contra de les opressions. Perquè defensem la llibertat i poder decidir col·lectivament com vivim i com garantim la vida. De la mateixa manera que no estem en contra del capitalisme perquè dificulta la nostra presa de consciència com a explotades en tant que individus formalment lliures, sinó perquè estem en contra de l’explotació i de no poder disposar lliurement i col·lectiva del nostre temps. És important que ho expliquem així, perquè posa els fonaments de la societat que estem construint.

Quart, perquè si es planteja des de la premissa que l’única manera de superar l’opressió de les dones és la unitat de classe, no només passa que aquesta és necessària però no suficient, sinó que això podria ser el plantejament polític de tot: per defensar la terra, unitat de classe. Contra el racisme, unitat de classe. Contra l’explotació laboral, unitat de classe. Perquè tothom tingui llum, unitat de classe. No és que sigui erroni que calgui vertebrar la classe com a subjecte polític per tal de fer qualsevol transformació social, però com deia, és insuficient, ja que necessitem la perspectiva teòrica, política i organitzativa que permeti que en el procés d’abolir les relacions socials capitalistes puguem abolir les relacions de gènere. I la violència masclista dificulta l’organització conjunta de la classe treballadora, així com la diferència salarial que estratifica la classe treballadora, o el racisme i la xenofòbia.

Cinquè, perquè és un desencert a nivell polític perquè comunicativament penso que no té massa sentit. No té relació amb el sentit comú de les persones a què hem d’interpel·lar. Si no existeix a dia d’avui una consciència com a subjecte de la classe treballadora, i la gent per tant no s’identifica ella mateixa com a classe treballadora, de què serveix dir-li a la gent que la violència masclista és dolenta perquè divideix la classe? Creiem que en comptes de tota la feina que s’ha fet per socialitzar la idea que les dones som persones amb dret a viure sense violència, que els homes no tenen dret de maltractar-nos, la millor manera de convèncer els homes de deixar d’exercir el seu poder sobre les dones és dir que hem d’estar units com a classe? Com es porta a la pràctica aquesta unitat de classe contra el masclisme quan ningú s’identifica ni tan sols com a classe treballadora? És absolutament estèril intentar convèncer ningú des d’aquesta perspectiva, a més que com deia, és limitat perquè no socialitza un marc de combat contra la violència masclista que plantegi la fi de la discriminació de les dones com a fi en si mateix.

Sisè, i seguint com s’expressa a nivell discursiu l’abordatge de la violència masclista, s’arriba a dir que un feminicidi «no és res més» que una expressió del domini de la burgesia, i es fa la relació que fent desaparèixer aquest domini deixaria d’haver-hi violència. Però no se supera el patriarcat només prenent el poder com a classe, si aquesta classe no destrueix el patriarcat al seu si. A més, no podem deixar que posar èmfasi a l’anàlisi econòmica ens porti a banalitzar els feminicidis. Deixar d’analitzar la importància de la vida de les dones en elles mateixes i simplificar que a una persona li treguin la vida pel fet de ser dona és sense dubte fer passes enrere en tot allò que la lluita feminista ens ha permès avançar.

Contra la violència masclista: autodefensa feminista

La nostra proposta contra la violència masclista és una altra. Sí, necessitem unitat de classe. Sí, pensem que per a què aquesta es doni cal lluitar contra les violències internes de la classe treballadora, com el masclisme o el racisme. Però no farem aquest salt mortal entre allò que volem i allò que farem, sinó que concretem les eines que ens faran arribar a tal fi, sense cap renúncia ideològica pel mig: feminisme i autodefensa feminista.

En primer lloc, si partim de la premissa que acabar amb el capitalisme no hauria d’implicar necessàriament acabar amb el patriarcat (per l’existència del patriarcat prèvia al capitalisme i per les experiències del socialisme real), malgrat acabar amb el capitalisme és imprescindible per plantejar un veritable alliberament de les dones, necessitem del feminisme dins de la nostra proposta política. Sabent que no parlem de coses separades, ni en l’anàlisi ni en la pràctica. Que necessitem un projecte integral. Que no tot allò que s’anomena feminista ens és útil. Però també que necessitem dotar-nos de perspectives d’anàlisi i de pràctica política feminista. Que no tot s’explica per la dinàmica del capital únicament i això no ens fa menys marxistes. Que el feminisme ha aportat moltes eines teòrico-polítiques que ens han fet avançar i que faran avançar més en la construcció d’un socialisme que sigui alliberador per a les dones. La nostra proposta integral és definida pel socialisme i el feminisme, però això no vol dir ni que siguin dues ni que sigui contradictòria.

En segon lloc, hem d’apel·lar homes i dones de classe treballadora per combatre el masclisme, des de la nostra responsabilitat en la immediatesa, el mitjà termini i el futur. No ens serveix de res analitzar que és la burgesia únicament qui se’n beneficia, més enllà que sigui erroni. Nosaltres volem prendre la nostra vida, portar a la pràctica el nostre projecte, i retornar-nos com a dones el nostre paper en el projecte revolucionari. Per això, autodefensar-nos és concebre les nostres vides com a quelcom que val la pena de viure i de defensar. És un punt de partida si realment volem que les dones ens organitzem com a classe treballadora en peu d’igualtat amb els nostres companys. És responsabilitzar els homes de classe treballadora d’assumir que no tenen poder sobre nosaltres, que lluitem per una societat en què siguem totes lliures, i que no respectar això té conseqüències, igual que les ha de tenir discriminar algú per ser homosexual o ser negre.

En tercer lloc, precisament per trencar la concepció de les dones com a objectes passius, que no permet esdevenir subjecte polític, cal que les dones prenem el rol actiu en el combat contra la violència. Hem de ser nosaltres qui en primera instància ens organitzem, ens formem i ens defensem. Això no vol dir deixar d’apel·lar els homes, però el rol i el procés que hem de seguir en aquest camp és diferent. L’autodefensa feminista posa al centre del combat contra la violència masclista les mateixes dones.

En quart lloc, hem de poder analitzar bé quins són els beneficis que els homes extreuen de la violència masclista en concret, i de l’opressió de les dones en general, perquè si no entenem bé com actua aquest mecanisme no el podrem superar. Afirmar que els homes treuen benefici de l’opressió de les dones no vol dir que el treguin en termes capitalistes. Els homes de classe treballadora no treuen plusvàlua perquè no tenen capital. No treuen ni tan sols diners en molts casos. El que treuen són hores de les quals disposar, ja que no assumeixen la mateixa quantitat de treball domèstic. Treuen poder, ja que mitjançant la coacció de la violència sotmeten una altra persona a la seva voluntat. Treuen capital social, ja que segueix sent valorat per ser un «home» tenir sexe quan vols, una dona que et cuida la casa i a qui mantens, o que «no sap viure sense tu». Si no sabem que això també explica que els homes exerceixin violència masclista, no podrem trencar els consensos sobre què se sosté aquesta violència (misogínia, amor romàntic, home dominador, divisió sexual del treball domèstic i la mateixa construcció del gènere i del significat social de ser home), consensos a què aspira i reprodueix la societat. De la mateixa manera, tampoc no podrem trencar la violència sense fer una anàlisi vinculada a l’economia i canviar la manera com organitzem la producció i la reproducció, en què assegurem que les condicions de vida no siguin una manera de coaccionar les dones i no poder trencar amb el rol d’opressió. Canvis com tenir papers, sostre, educació, sustent econòmic… O la socialització de la feina reproductiva per tal de no carregar-la en l’àmbit privat de la família.

En cinquè lloc, em pregunto què vol dir a la pràctica combatre la violència masclista amb «unitat de classe». Vol dir que preval la unitat de classe per sobre de la violència, en el moment en què hi hagi situacions en què la unitat i aturar la violència siguin contradictòries? Per exemple, si un company m’agredeix, no assumeix responsabilitats i no pretén fer-hi res al respecte, preval el fet que estiguem els dos a l’organització perquè la unitat superarà aquesta desigualtat? Hi ha hagut organitzacions de classe en què la classe es considerava tal, estava organitzada, i tenien molt clar que eren socialistes, en què les militants joves eren agredides pels seus companys: des de la CNT fins als partits revolucionaris a Llatinoamèrica. I quan elles plantejaven organitzar-se al marge per poder tractar tot això i posar-hi remei, els deien: «això és dividir la classe», «hem d’estar units». La proclama de la «unitat de classe» com a solució per al masclisme no ha servit mai per aturar la violència masclista.

En sisè lloc, és que, a més a més, no estem fent només una proposta política interna per a les organitzacions, sinó que es tracta de la nostra proposta política per al conjunt de la classe treballadora i les classes populars. Als companys encara potser els pots interpel·lar dient que han de tenir camaraderia amb les companyes, que si volem estar units cal tractar-nos per igual, etc. Però quina camaraderia hi ha amb les persones que no coneixes de res, amb qui no comparteixes valors ètics ni projecte polític, i que et trobes pel carrer i t’assetgen? La camaraderia és la relació que s’estableix mitjançant un marc polític, no una relació que es dóna de facto entre totes les proletàries per la seva condició de classe. Quin tipus d’utilitat té per a les dones de classe treballadora aquest plantejament polític contra l’assetjament sexual pel carrer, doncs? I per a les dones en situació de maltractament per part de les parelles, què fan quan els diem que la culpa és de la dinàmica de reproducció del capital i que s’han d’organitzar pel socialisme? Que en realitat allò no és res més que un mecanisme burgès per revaloritzar capital?

Per anar acabant, plantegem que la lluita feminista i l’autodefensa sí que han mostrat moltes potencialitats per tal de reconstruir una classe. La lluita conjunta, la perspectiva d’un subjecte de classe divers, les diferents fórmules organitzatives i de lluita, la incorporació dels sectors treballadors no assalariats, la vinculació de la lluita contra el racisme, en defensa de la terra, contra l’explotació de tot tipus de treballadores… Potencialitats per construir lluites conjuntes que ens permetin elevar la nostra consciència i constituir-nos com a classe. Apel·lar la classe treballadora a prendre el compromís amb la teva pròpia vida, amb la resta de les persones, com a persona influïda pel marc capitalista patriarcal però deixant clar que no estem determinades. Que podem triar, i ho hem de fer. I que no només triem organitzar-nos amb els homes, sinó que també triem viure bé, vides lliures de violència.

L’autodefensa feminista planteja un marc en què assumim que tenim quelcom que és defensable, que ens és propi i no aliè, que no pertany a un altre que té dret a fer-ne el que vulgui. Autodefensem les nostres vides, els nostres cossos, però també les nostres cases, les nostres condicions de feina, el dret a quedar-se al país, o el nostre territori. L’autodefensa feminista és una eina que converteix una problemàtica percebuda com a individual en una acció col·lectiva, i construeix així subjecte mitjançant processos pràctics. El marc d’anàlisi del patriarcat permet veure que no és una qüestió d’homes dolents, sinó que és una dinàmica social que impregna tothom, homes i dones. De la mateixa manera, l’autodefensa feminista és un marc polític que porta a implicar-nos activament en no deixar que la dinàmica social continuï tal com està, que porta a donar la cara per altres dones, que porta a plantejar una altra manera de relacionar-nos que posi per davant la integritat i la llibertat de les persones al benefici d’alguns.

Finalment, penso que el millor exercici que podem fer per veure com és d’útil o no una proposta política és contrastar-la a nivell pràctic. Si mirem a la història dels moviments revolucionaris arreu del món, l’autonomia de les dones i l’exercici pràctic de l’autodefensa han estat les eines útils per tal d’avançar cap a contextos en què no hi hagués discriminació i violència cap a les dones. L’aprofundiment teòric, la visualització i l’autoorganització han estat parts d’aquest caminar que ha fet avançar les dones, i que han aconseguit molt més que les crides a la unitat de classe que s’havien proclamat anteriorment.

A la mateixa Esquerra Independentista hi ha canvis profunds amb la incorporació del feminisme com a eix indestriable de la nostra proposta política i amb les eines polítiques i organitzatives que hi segueixen. Amb discursos com els que rebroten actualment les dones eren una minoria en les organitzacions, les violències masclistes eren invisibles, els homes acumulaven el poder, la forma de militar també reproduïa dinàmiques masclistes… En canvi, amb la introducció de l’anàlisi i els discursos feministes, les organitzacions d’avui dia comencen a incorporar el feminisme en la nostra proposta, comencen a fer del socialisme un projecte feminista alhora que seguim construint un feminisme necessàriament socialista.

El feminisme ha ajudat a unir la classe. Combatre la violència masclista amb autodefensa feminista ha ajudat a unir la classe. Sabem que aquí no hi ha guerra de sexes, sinó lluita de classes, i que el que volem és el nostre lloc per lluitar, però sobretot, que la proposta per la què lluitem també ens faci lliures. No hem vingut a estar còmodes ni a imaginar escenaris millors. Hem vingut a arremangar-nos per unir la classe treballadora en base a un projecte d’alliberament feminista. No a proclamar-lo. No a mirar cap a fora i a treure’ns responsabilitats. Hem vingut a guanyar-ho tot, i menys que això no ens servirà.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

militant d’Endavant-OSAN

Comentaris

Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (II)

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.