La Renda Bàsica Universal (RBU) ha anat prenent centralitat en la proposta política de l’esquerra institucional amb l’acceptació de considerables sectors dels moviments socials.
L’economista, professor de la UB i editor de Sinpermiso Daniel Raventós, un dels seus majors capdavanters a nivell internacional, defineix el projecte de la següent manera: “Es tracta d’un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret o de la societat fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra forma, independentment de quins puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. Més resumidament: és un pagament pel mer fet de posseir la condició de sobirania”.
Segons Raventós, l’ingrés comptaria entre les seves virtuts amb la capacitat d’abolir la pobresa, un millor equilibri entre el treball assalariat, el treball reproductiu i l’oci o una major capacitat negociadora per a la classe treballadora.Aquesta relació de potencialitats sol acompanyar-se d’un no menys falaguer balanç sobre l’impacte positiu d’una injecció monetària delimitada a una certa població i en un cert marge temporal: les famoses proves pilot, d’altra banda, d’òbvies conclusions. No obstant això, el fet que no existeixin més enllà d’aquests experiments socials exemples d’ingressos d’aquest tipus veritablement generalitzats i sostinguts en el temps és ja indicatiu que els límits sistemàtics per a la seva implementació.
Com a mesura monetària redistributiva de la riquesa específicament capitalista, la RBU depèn directament del guany fundat en l’explotació del treball assalariat. L’únic nucli possible de la reproducció ampliada del capital és la força de treball: en paraules de Marx, aquesta força especial que té el valor d’ús peculiar de rendir treball i, per tant, de crear valor.Explica l’economista i militant socialista Pau C. Ruiz que “les tendències immanents de l’acumulació -que no és una altra cosa que la reproducció de la relació de classe- exigeixen una creixent taxa d’explotació per a sostenir la rendibilitat. La competència és la relació entre les unitats productives. D’acord amb aquesta, les empreses estan sotmeses a la pulsió muda per innovar constantment per a millorar la seva posició competitiva. Això es tradueix en major desocupació i menor participació de la força de treball en la producció. Aquest procés de desvaloració general de les mercaderies provoca que els salaris cada vegada siguin més baixos i que el capital, encara així, obtingui cada vegada menys unitats de plusvàlua per cada unitat de capital invertit (rendibilitat). Quan aquesta cau prou, l’acumulació es deté i es dona el que Marx diu crisi de rendibilitat”.
Tornant al Capital, “en un mode de producció en el qual l’obrer existeix per a les necessitats de revaloració dels valors existents en comptes de que, per contra, la riquesa material existeixi per a les necessitats de desenvolupament de l’obrer”, la reproducció ampliada de la relació social general capitalista constitueix el límit objectiu de tota correcció de les seves contradiccions estructurals.
Aquesta formulació de la crítica de l’economia política explica principalment dues qüestions crucials: que la RBU no és una alternativa vàlida al treball assalariat en tant que depèn íntimament del mateix i que la reforma redistributiva del capitalisme es veurà sistemàticament atrapada per les contradiccions en l’esfera de la producció.
Cal dir que Raventós ja assumeix que la RBU no suposa la fi del capitalisme; “Algunes persones es queixen que la renda bàsica no posarà fi al capitalisme. Per descomptat que no ho farà. El capitalisme amb una renda bàsica continuaria sent capitalisme però un capitalisme molt diferent del que tenim ara, de la mateixa manera que el capitalisme que va sorgir immediatament després de la Segona Guerra Mundial va ser substancialment diferent del que va sorgir a la fi dels anys setanta, la contrareforma que anomenem neoliberalisme. El capitalisme no és un sol capitalisme, així com ‘el mercat’ no és un sol mercat”.
Aquesta afirmació revela una pobríssima comprensió del capitalisme. El capitalisme sí que és un sol capitalisme i són les vicissituds de l’acumulació les que determinen la forma que pren la lluita de classes a cada moment.El sociòleg Aaron Benanav interroga als keynesians -que solen presentar-se com a contraposició a l’esmentat neoliberalisme- sobre què va ser el que va determinar el suposat abandó de les polítiques keynesianes en els anys 70. Les respostes acostumen a ser més que insuficients. “Ho fan sonar com si hi hagués algun truc que els neoliberals van jugar per a canviar el marc o creuen que va tenir alguna cosa a veure amb característiques contingents de la crisi del petroli de l’OPEP”.Precisament perquè no pot resoldre l’antagonisme constitutiu de la producció capitalista, “a tot arreu el keynesianisme forma part de la història de l’estancament secular. No és una resposta alternativa plausible; de fet, és la resposta estàndard que ja s’ha desplegat. Forma part de la història del declivi”.
Arribem en aquest punt a una de les qüestions fonamentals per a pensar la proposta de la RBU: la crisi sistèmica del capitalisme. Les contradiccions abans esquematitzades han conduït a una disminució dràstica de la producció de plusvàlua per unitat de capital invertit. La paradoxa de la productivitat soscava les possibilitats de la valorització. El també sociòleg Andrés Piqueras explica que “a cada vegada més capitals-diners li costa realitzar-se productivament, per la qual cosa intenta valorar-se a si mateix fora de la relació laboral, a través de tota mena d’inversions especulatives, rendistes-parasitàries, com a simples diners. És això al que anomenem ‘financerització de l’economia’”.
És la producció de plusvàlua per unitat de capital invertit -no el seu repartiment- el que denota la salut del sistema, i el creixement d’aquesta és pràcticament nul des dels anys 90. Fins i tot en les anomenades potències emergents la productivitat es desaccelera. “Els tímids brots de creixement al 2 o al 3 per cent -explica el militant socialista Kolitza- estan en realitat representant més aviat el consum improductiu de l’estalvi, la centralització en mans d’algunes empreses en forma de beneficis de capitals de fallides i desvaloracions generals d’unes altres, i el finançament i producció de guanys virtuals d’unes certes empreses a través de l’accés al crèdit finançat per polítiques monetàries d’expansió quantitativa sense valor real.
Després de les taxes edulcorades de creixement positiu s’amaga, en definitiva, l’absorció en la dinàmica de guany no de noves plusvàlues, sinó d’un espoli als estalvis de les classes mitjanes i als treballadors a través d’una política monetària, fiscal, laboral i financera d’ofensiva. Aquesta ofensiva financera injecta enormes quantitats de diners crediticis creats ex nihilo pels bancs centrals, concentrant-les en poques mans; augmenta la imposició fiscal sobre les classes baixes i retalla despeses de l’estat mitjançant governs titelles i xantatges polítics a través dels seus grups d’influència; rebaixa els salaris i les condicions laborals; i penalitza l’estalvi de les classes mitjanes amb taxes d’interès negatives o pròximes al 0 per cent però amb taxes d’interès elevades en els casos dels grans prestadors financers”. […] És a dir, en un context de taxa de plusvàlua decreixent i en picat, a costa de mantenir la taxa de benefici d’uns pocs, es destrueixen els fonaments productius del capitalisme, que són els actius, els estalvis, i sobretot: la força de treball”.
Es calcula que “dels 4 bilions de dòlars al fet que ascendeixen les operacions realitzades cada dia en el mercat mundial de divises, al voltant del 95% no té relació amb la compra de béns i serveis”. La crònica crisi capitalista de producció es deriva en “una transformació estructural de l’economia cap a una nova economia de distribució creixentment desigual, de producció gairebé nul·la i de centralització reaccionària de capitals”.
El compulsiu imperatiu de la realització del guany empeny als capitalistes -amb les elits financeres al capdavant- al saqueig de la riquesa col·lectiva, la mercantilització d’activitats humanes prèviament externes al mercat, la intensificació de la depredació de la naturalesa, l’accentuació de la producció destructiva i la dinàmica bèl·lica del capitalisme o l’exacerbació del guany especulatiu-fictici-rendista. Tal ofensiva capitalista implica una imposició violenta per part dels Estats, que passen a actuar com a capitalistes particulars subordinats a la lògica global del capital, per la qual cosa podem dir que el marge democràtic del capitalisme s’esvaeix al costat del seu marge redistributiu.
Encara que pugui semblar que aquesta caracterització de la crisi global de valorització es distreu de la crítica de la RBU, d’ella se segueixen altres dues qüestions fonamentals. En primer lloc, l’absurd d’una proposta fiscal contra la desigualtat en un context de creixent financerització de l’economia.
La justificació econòmica que esgrimeixen els defensors progressistes de la RBU està construïda sobre una vella ficció que ja Marx qüestionava als socialistes ricardians o als proudhonians. Així la resumeix Álvaro Rein en la seva crítica a la Teoria Monetària Moderna:“Una [vella ficció] que consisteix a caricaturitzar al capitalisme i als diners essencialment com una relació jurídica entre l’Estat i la vida econòmica dels individus sota la seva jurisdicció. Això és una ficció perquè ignora que en el mode de producció capitalista el reconeixement social de les decisions de producció (a través de l’obtenció de diners) ho atorga el mecanisme impersonal de la competència de mercat independentment de la major o menor capacitat coercitiva fiscal de l’Estat. Si alguna cosa distingeix precisament a la relació social de producció capitalista és la subordinació de les decisions de producció a l’obtenció del benefici empresarial privat i la subordinació d’aquest últim a la validació que atorga de manera incerta la competència de mercat.”
En segon lloc, la implementació progressista d’una RBU exigiria un gran poder social organitzat. Si establim que aquesta crisi global de valorització impulsa un cicle de proletarització, precarització i acumulació per desposessesió, amb el corresponent tancament autoritari de l’Estat -al cost fins i tot d’una destrucció sense precedents de la naturalesa o l’avanç en una conflagració bèl·lica mundial amb armes nuclears- Quin sentit té pensar que podria donar-se una RBU que no fos acompanyada de la caiguda dels salaris, de la retallada del salari indirecte -com els serveis públics- o de l’augment generalitzat de preus i rendes, al marge de la lluita de classes? I, en cas que assumim el marc de la lluita de classes Quin sentit tindria llavors la proposta programàtica de la RBU? Això és una cosa que no escapa a l’economista Michael Roberts, qui es qüestiona “I si un govern socialista arribés al poder en qualsevol economia capitalista important seria llavors necessària aquesta política quan la propietat comuna i la producció planificada serien l’agenda?”.
Podríem fins i tot introduir un tercer punt: la naturalització d’un mode de producció absolutament insostenible ecològica o democràticament. És urgent la regulació racional del metabolisme amb la naturalesa i aquesta urgència ha d’adreçar-se contra el caràcter social de la producció capitalista i no a una millor redistribució d’aquella riquesa que se’ns presenta com una immensa acumulació de mercaderies. Com a mesura dependent de l’acumulació -i aquesta, al seu torn, de revolucionar-se contra els seus propis límits- la RBU no s’inscriu en alguna cosa ni remotament democràtic, decolonial o decreixentista (abstraccions que no satisfan a qui escriu però que són àmpliament referenciades pels moviments socials i l’esquerra).
Exposades les principals limitacions i incongruències de la RBU, és moment de tancar la seva esmena a la totalitat amb el qüestionament més substancialment polític.
De forma interessada, la socialdemocràcia ve caricaturitzant la crítica del reformisme com la desestimació de les reformes; millores sensibles per a les classes populars però considerades intolerablement insuficients des d’una posició maximalista. Aquesta distorsió és ja contundentment rebutjada per Rosa Luxemburg, qui afirma que “la lluita per reformes és el mitjà; la revolució social, la fi”.Lluny de tals deformacions, la crítica del reformisme suposa l’esmena d’un programa de reformes que pressuposen la possibilitat de conciliació de la contradicció Capital-Treball i que es presenten com a possibles abans de la superació d’aquest antagonisme malgrat no ser-ho.
Les reformes reformistes poden, en el millor dels casos, suspendre temporalment les contradiccions capitalistes, que tornaran agreujades de totes maneres. En el pitjor dels casos, aquestes no passen de ser il·lusions impossibles de complir o beneficis corporatius per a segments molt determinats que s’inscriuen en l’actualització del capitalisme i el manteniment del domini burgès. En un cicle de contracció del marge redistributiu del capitalisme, pràcticament totes les reformes possibles són d’aquest últim tipus. També existeixen, per descomptat, el que el teòric austrofrancés André Gorz va dir reformes no reformistes. Aquestes són les que impliquen un control proletari progressiu sobre els processos socials. Entre elles trobaríem des de regulacions progressives sobre els preus o les condicions de treball a la planificació democràtica de la producció, passant per l’expropiació de propietats o la desmercantilització de béns i recursos.
El que pretén postular taxativament aquesta aportació no és únicament que la RBU no pertany a aquestes últimes sinó principalment que la seva prèdica aplana el camí a l’ofensiva capitalista.
No són pocs els ideòlegs neoliberals que han flirtejat públicament amb una renda d’aquest tipus, de Milton Friedman a Elon Musk, per als qui l’abocament massiu de riquesa social en el mercat, inscrit en el cicle de proletarització, precarització i acumulació per desposessesió abans caracteritzat, és raonablement atractiu.
Davant això els defensors progressistes de la RBU, protesten que “una renda bàsica que sigui estable en grandària i freqüència i prou alta com per a ser combinada amb altres serveis socials, com a part d’una estratègia política per a eliminar la pobresa material i permetre la participació social i cultural de cada individu. Ens oposem al reemplaçament dels serveis socials o els drets, si aquest reemplaçament empitjora la situació de persones relativament desfavorides, vulnerables o de baixos ingressos”. No obstant això, l’acció política ha de fer-se càrrec de les seves apostes en unes condicions determinades i no regir-se per ideals regulatius. El signe del present cicle d’acumulació és la transferència de riquesa del salari al guany a tot cost i en aquest sentit operarà qualsevol artefacte similar a la RBU.
Què fa pensar que, mentre la correlació de forces impedeix la més mínima reforma significativa, la RBU arribarà per a atenuar els estralls de les contradiccions capitalistes? Quin sentit té creure que pot imposar-se una política de tal ambició quan no s’arriba a frenar el desmantellament dels serveis públics, a revertir les successives contrareformes o si més no a limitar efectivament els preus?
Ni com a catalitzador polític té sentit la RBU. Havent-hi tantes lluites per reformes no reformistes per articular i exigint aquesta mesura un nivell tal de poder social organitzat per a la seva implementació ideal que ja seria capaç de resoldre els conflictes que originen els fenòmens enfront dels quals es proposa, quin sentit tindria organitzar-se al voltant de la RBU?
Evidentment, cap.
Per contra la reivindicació de l’a RBU contribuirà a naturalitzar la relació social capitalista, a distreure al proletariat de les seves tasques urgents i a assumir el marc assignatari per a acabar imposant-se l’ofensiva capitalista amb alguna mena de subsidi que ni tan sols s’assembli a la idea de RBU, o sense si més no arribar a implementar-se cap subsidi.
Després del recorregut previsible de les seves justificacions radicals, als seus defensors només els quedarà lamentar-se perquè s’ha desvirtuat la seva proposta o -pitjor- validar els resultats com a premi de consolació davant la reacció generalitzada. Anticipar-se a aquest lamentable desenvolupament és l’objectiu d’aquest article.
El proletariat com a classe l’emancipació de la qual és l’única veritablement universalizable requereix un programa independent de superació del capitalisme; un veritable pal al qual lligar-se enfront dels cants de sirena del reformisme entre els quals es troba la Renda Bàsica Universal.Bottom of Form