Daniel Raventós: «La Renda Bàsica permet guanyar una base social que és imprescindible per vèncer el feixisme»

En aquesta entrevista de Laure Vega a Daniel Raventós, explorem les potencialitats i límits d'aquesta proposta redistributiva en un moment de retrocés de llibertats

Daniel Raventós: «La Renda Bàsica permet guanyar una base social que és imprescindible per vèncer el feixisme»

Daniel Raventós: «La Renda Bàsica permet guanyar una base social que és imprescindible per vèncer el feixisme»

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquesta entrevista de Laure Vega a Daniel Raventós, explorem les potencialitats i límits d'aquesta proposta redistributiva en un moment de retrocés de llibertats

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Renda Bàsica Universal és una mesura que ha cobrat rellevància dins el repertori programàtic de l’esquerra transformadora. Si bé cada cop es discuteix més la seva viabilitat i adequació per un projecte de transformació radical, queden alguns  malentesos a resoldre.

Per això, entrevistem a Daniel Raventós, economista i professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, editor de la revista Sin Permiso i  veterà defensor de la Renda Bàsica i la seva utilitat per construir una societat més justa, igualitària i on totes les persones puguin viure en  llibertat.

Comencem, com sempre, amb una breu explicació de què és la Renda Bàsica Universal i la defensa d’aquesta des d’una perspectiva republicana.

La RBU és una assignació pública, monetària, incondicional i universal. És la definició més breu de totes. El més important, allò que la diferencia de la misèria que tenim al Regne d’Espanya i de la  que tenim aquí a Catalunya, l’Ingreso Mínimo Vital i la Renda Garantida de Ciutadania, són les condicions d’accés i, per suposat, que aquestes dues no són universals.

La Renda Bàsica té dues grans preguntes. Una primera seria, és justa aquesta proposta? I l’altre, si és justa, com es pot finançar?

La primera és la gran batalla i per això cada vegada més gent la veu una proposta atractiva des de diferents perspectives, més enllà de l’estrictament econòmica, com pot ser la feminista. Existeixen justificacions no només des del republicanisme, sinó també a partir de teories de la justícia liberal. Filosòficament el liberalisme és  diferent al liberalisme polític o a la praxi realment existent d’aquest pensament. Ara bé, jo sóc partidari de la justificació de la llibertat republicana, que comprimint-ho, seria la concepció dues vegades mil·lenària de què una persona no pot ser lliure si no té l’existència material garantida. Per això un pobre no pot ser lliure. No és que no ho sigui, és que no pot ser lliure en tant que és pobre i depèn d’altres per poder viure socialment. A més, el pobre —com han tractat molt bé alguns republicans— té por, i la por no és amiga de la llibertat. Dins el republicanisme, amb els seus 2.400 anys d’història, òbviament hi ha diferències, existeix el republicanisme oligàrquic i el republicanisme democràtic, la meva defensa és des del segon. Oligàrquics i republicans estan d’acord en la concepció de la llibertat, però pels republicans oligàrquics la llibertat és només pels rics perquè aquests tenen l’existència material garantida i no depenen d’un altre. Les dones depenen històricament d’algú altre, també els treballadors, els domèstics, els criats… i per tant, no són lliures.

Sorgeix un debat molt interessant a la Segona República espanyola entorn el vot femení, ja que hi havia republicanes que no estaven d’acord amb aquest. La seva conclusió era que havien de votar en contra del vot femení, però raonaven el següent: «Les dones espanyoles actualment, la immensa majoria, fan el que els hi diu el seu confessor, i el seu confessor és un catòlic feixista que els hi dirà que votin a la dreta.» El que va passar és que les dones per molt que el confessor digués això, no totes ni molt menys van fer-li cas.

En resum, la justificació republicana de la RBU és que davant les condicions socials i econòmiques amb les que vivim, sempre que fos equivalent, com a mínim, al llindar de la pobresa, seria el sòl que garantiria aquesta existència material necessària per ser lliures.

Creus que la Renda Bàsica operaria avui dia en una lògica similar a la de tots aquells béns comunals que garantien certa base autonòma? Entenent que a llocs com Anglaterra els béns comunals estaven vinculats a l’exercici de les llibertats a través de la Carta del Bosc, indissociable de la Carta Magna.

Per suposat es pot entendre d’aquesta manera. Guy Standing, entre d’altres, va dir que justament estava treballant molt el tema de la Carta del Bosc i és un ferm partidari de la RBU.

Però també cal entendre que la RBU, per si mateixa, no pot solucionar tots els problemes. Aquesta és una cosa que també ens acostumen a dir: “la RBU sí, però s’està deixant de banda el problema de l’habitatge, els serveis públics, etc.” Clar, la RBU per si mateixa no pot solucionar tots els problemes sociopolítics, ha d’anar òbviament acompanyada de tota una sèrie de mesures que ja coneixem com Sanitat i Educació públiques i de qualitat, entre d’altres. És a dir, la RBU seria part d’una política econòmica molt més àmplia.

Una altre de les crítiques que es realitzen sovint a la Renda Bàsica és que no afecta a les desigualtats que es donen a l’esfera productiva, però en aquest sentit és interessant el que exposes a Las condiciones materiales de la libertad entorn la possibilitat de què operi com una caixa de resistència que permet desplegar lluites laborals intensives.

Exacte, alguns hem defensat aquesta qüestió que ve una mica de lluny. Per exemple, a Euskal Herria era on tradicionalment més vagues de llarga durada es feien. Bàsicament hi ha una raó, el sindicat majoritari, ELA, és d’esquerres i radical, i s’adonava que si no es feia una caixa de resistència no es podien fer vagues de llarga durada perquè la gent no les podia sostenir. Aleshores es va abordar aquest debat: una caixa de resistència per a fer què? Doncs justament per poder sostenir vagues de llarga durada. La idea és que la RBU, en aquest sentit, podria operar també com una caixa de resistència en cas de vagues de llarga durada, que és el que no entenen els grans sindicats.

Una de les crítiques que aquests diuen contra la RB és: «és veritat, reconeixem que la RB dona poder individual al treballador, però aquest poder individual —i aquí no sé quin salt mortal fan— no vol dir que sigui un poder col·lectiu de negociació, un augment del poder col·lectiu». Si la gent individualment està més coberta, què és el que fa que no es pugui posar d’acord? Abans de la RB poden i després no? És un argument tremendament fluix. I precisament és una de les coses que ens interessa als que venim de la tradició republicano-socialista, la RB incrementa el poder de negociació de molts sectors socials, entre d’altres de moltíssimes dones que depenen materialment per la seva existència quotidiana de qui moltes vegades és el seu agressor. Moltes dones quan tornen amb el seu agressor, a les cases d’acollida se’ls hi pregunta perquè tornen i entre les múltiples respostes una és «de què he de viure?». És una resposta ben clara.

No tinc cap mena de dubte, la gent seria més lliure per escollir altres tipus de treballs, és a dir: Entre treball remunerat o d’ocupació, treball domèstic o de reproducció i treball voluntari o militant, tothom seria més lliure per poder escollir en funció de les seves preferències

Quan defensava la Renda Bàsica al principi, fa 25 anys,   entre sectors de joves políticament molt diversos, els resultava molt interessant. Ells deien que amb la RBU no acceptarien una merda de treball perquè  tindrien la llibertat de poder dir que no.

Fixat que republicanament està prohibit a tot el món vendre’t com a esclava o com a esclau, ja que republicanament això és inadmissible i encara es conserva certa tradició a les constitucions, tradició de lluites importants com la revolució mexicana, alemanya, la de la república espanyola, etc. Però com el Dret Laboral és molt més modern, sí que realitza una ficció completament increïble. Jo sóc Telefònica o el Banc Santander i tu ets na Laure Vega, una noia jove que està buscant feina, i formalment som iguals. Tu i jo signem un contracte laboral amb determinades condicions pressuposant que tu ets lliure, com si no hi haguessin dues-centes mil persones darrere teu en la mateixa situació disposades a acceptar la feina, impedint-te que puguis dir que no. Amb una RB, òbviament el teu poder de negociació i el de tots els treballadors augmenta. Tornant al tema dels sindicats, també s’esgrimeix com a crítica que els empresaris reduirien els salaris en cas d’implementar-se la Renda Bàsica. La resposta és senzilla, no tindrien els treballadors més poder de negociació per lluitar i evitar-ho? No existeix una llei que fixi el salari? Altrament, és que els empresaris no intenten sempre reduir directament o indirecta el salari amb RB o sense? No es dèia abans i s’hauria de dir ara lluita de classes?

Seguint les crítiques o pors que desperta, un dels arguments recurrents és, en la línia de l’exemple de Rawls dels surfistes californians, que la gent no treballaria. De fet, sovint es contraposa la RBU amb el treball garantit. Què en penses, la gent no treballaria i, en tot cas, seria un problema?

Que molta gent no vulgui treballar en determinades feines per a mi és una bona cosa, perquè vol dir que la gent és més lliure per poder-ho decidir. Una vegada discutint amb Alberto Garzón, partidari del treball garantit, va arribar a dir coses com que el petit comerç no podria contractar treballadors perquè aquests no acceptarien les condicions. Bé, és això un problema? Que ho digui Sánchez Llibre em semblaria normal però quin problema ha de tenir l’esquerra amb què un treballador pugui dir que no treballa en determinades condicions?

Que molta gent no hagi d’acceptar certes feines de merda, jo ho trobo una situació en la que la llibertat augmenta per una bona part de la població. Cap dels experiments de la RBU realitzats ha demostrat que hi hagi un abandonament substancial del treball assalariat. Aquells que diuen que la gent deixaria el treball assalariat, no el treball en general però sí el treball assalariat, no tenen raó empírica ni proves que ho recolzin. És més, hi ha molts casos que en aquests experiments realitzats és al revés, resulta que la gent fa més coses que abans. Per què? Perquè és lliure, perquè se sent millor, perquè pot decidir de forma molt més autònoma. Tots els experiments parlen de l’increment de la salut mental, qüestió molt raonable, ja que si tu alliberes a la gent de la lluita per l’existència per un treball deplorable, miserable i que ni tan sols aconseguirà, si tu alliberes a la gent d’aquesta angoixa per la existència material quotidiana, hòstia! és normal que la gent vulgui fer coses i se senti lliure per fer activitats que abans ni tan sols pensava. Això per exemple es va veure a Namíbia, on a tot el poble d’Otjivero-Omitara es va fer l’experiment pilot de la RBU. Allò era impressionant. La gent ho explicava d’una manera fantàstica a les entrevistes. Abans ni se’ls havia acudit obrir un petit negoci o dedicar-se a tasques de producció més artesana.

Foto: Laia Jubany

Ara mateix, a certs espais militants, s’obre el debat entorn a la idea del «com pitjor, millor». Considerant que és aquell subjecte que es troba en una situació més desposseïda i, en conseqüència, el més oprimit, el que liderarà la lluita revolucionària. Per tant, llegeixen la Renda Bàsica com una forma d’apaivagar aquesta possibilitat.

Tot al contrari, qui hagi estudiat una miqueta tota la història de les grans revoltes dins el capitalisme al darrer segle i mig —tot i que pot haver-hi excepcions a determinats llocs— pot observar que les lluites són després d’una certa bonança, perquè la gent se sent segura de la seva existència i vol més. Molt recentment, l’aplicació de mesures d’austeritat el que va mostrar al cap dels anys, era que la gent estava disposada a acceptar condicions de treball molt dolentes, pitjor que abans, perquè la pitjor situació era quedar-se a l’atur: «Virgencita, virgencita, que me quede como estoy», per dir-ho en llenguatge obscurantista. Qualsevol situació pitjor, no només salarial, sinó de més hores, més control, condicions de treball més precàries, eren condicions que almenys, mentre les pogués mantenir, significaven una font de renda. La lluita no es correspon, històricament, a unes condicions de vida pitjors. L’actual crisi és, en aquest sentit, bastant evident. El gran economista Michal Kalecki ho explicava molt bé, resumidament sostenia que la burgesia està molt interessada políticament en què no hi hagi plena ocupació, i per suposat que li interessa des d’un punt de vista econòmic, perquè quanta més gent ocupada més gent pot comprar els productes del mercat, però al mateix temps, si tota la gent o la immensa majoria, està ocupada i per tant ens trobem propers a la plena ocupació, la gent té més poder de negociació i se sent molt forta per aconseguir, per exemple, salaris més alts. D’aquí que parlés de l’efecte disciplinador de l’atur. La RB trenca aquest efecte disciplinador.

Amb aquesta lògica d’acabar amb l’exèrcit de reserva, amb aquest atur cronificat, hi ha posicionaments que contraposen la RB amb el treball garantit.

El treball garantit s’acaba convertint en treball forçat. La RB donaria una llibertat més gran a la gent per fer el que volgués, és a dir, des d’un punt de vista estrictament filosòfic i republicà: Deixa a la gent tranquil·la, no els diguis de què han de treballar, amb aquesta conya de que «les assemblees del poble diran a la gent…». I, suposem, que si un no vol treballar, fins i tot encara que li encarreguin, què ha de fer, morir de gana? Llavors acabes donant un subsidi condicionat. Tornem a començar. Per això els defensors del treball garantit estan a favor dels subsidis condicionats i no de la RB, perquè amb aquesta se’ls hi acabaria la cantarella.

Guy Standing, més provocador, ho planteja dient: treball garantit, però en el que es vulgui. I si jo per, exemple, vull ser ministre, això ho tinc garantit o haig de netejar carrers?

Això des d’un punt de vista filosòfic i polític, però des d’un punt de vista tècnic és una bogeria. Nosaltres (Jordi Arcarons, Lluís Torrens i jo) vam fer els números, en base als deu euros l’hora que proposaven a l’inici els defensors del treball garantit a un estat com el regne d’Espanya rècord mundial d’atur durant molts anys en l’OCDE, i clar, la gent que actualment no es troba en situació d’atur, cobra molt menys i òbviament han de ser lliures per sol·licitar aquest treball garantit. Estàvem realitzant aquests càlculs en millors èpoques, ara seria ridícul, encara més ridícul. Entre 13 i 14 milions de llocs de treball. Llavors els seus defensors van passar de deu euros l’hora a set i clar, ja no és tan interessant.

Entorn al finançament, ja que feies esment, quina és la possibilitat de materialitzar la Renda Bàsica Universal a nivell català?

Catalunya té una bona raó addicional per la independència justament perquè així podrem finançar la Renda Bàsica Universal. A part d’això, sí que és veritat que la millor manera de poder finançar la RBU seria que tinguéssim, en el cas de Catalunya, el control de l’IRPF al 100%. Nosaltres quan vam fer l’estudi per Catalunya, vam suposar que hi havia un control total de l’IRPF, que això, tot i ser una ficció, des del punt de vista econòmic és possible perquè són uns ingressos que es generen aquí, però des del punt de vista polític sabem de sobres que és més complicat.

Per tant, es necessita sobirania fiscal, però atenció, també és veritat que forçant les coses es podria finançar una RBU a Catalunya, però no a partir només de l’IRPF, sinó amb altres impostos, com va apuntar en Lluís Torrens al seu article «La Renda Bàsica, el repartiment del treball i el capital social».

I respecte la Renda Màxima?

La RM entra cada vegada amb més força. Saez i Zuckman, al seu últim llibre The Triumph of Injustice, expliquen la història fiscal dels Estats Units i, a través de molts estudis, defensen l’eficiència d’un impost a la riquesa del 75%. Que no és estrictament una renda màxima però s’hi acosta. A més, es basen en el que va passar als EUA als anys 40, 50, 60, així com al Regne Unit, on els més rics tenien taxes marginals d’entre el 90 i el 93%. Els hi podem dir a aquells partits progressistes que mostren resistències: Ja sé que no sou tan d’esquerres com els presidents i els governs que hi havia a EUA durant els 40, 50 i 60 en plena guerra freda, o al Regne Unit, un país comunista des de fa molts anys com tothom sap. Ja ni tan sols es plantegen el que diuen Saez o Zuckman, però ni tan sols el que diu Piketti que és d’una moderació extrema?

Una taxació per escala?

Exacte, el que fa Piketti és una escala, a qui disposi de 100 vegades el patrimoni mitjà, se li aplicaria un tipus del 10%; a qui el tingui de 1.000 vegades, del 60%; a qui el tingui de 10.000 vegades, del 90%. No cal precisar que aquestes imposicions no serien exactament una RM, però van en la direcció.

La RM no només és recaptació fiscal, sinó que té un aspecte de redistribució, en el sentit que la gent no sigui tan rica. Això era el que volien a EUA, eren els anys 40, 50, 60 i ho van aconseguir.

El passat 4 de març vam veure l’acte de la patronal, reivindicant-se com un «poder» i exigint als representants polítics la fi de les protestes. Com operen aquestes grans fortunes sense limitacions entorn a la idea de llibertat republicana?

Pels que som republicans el que és realment un perill per la llibertat de la majoria són les grans fortunes, aquest és el perill. Evidentment no és l’únic perill. Hi ha pobres que agredeixen a dones, i evidentment estan atemptant contra la seva llibertat i contra la seva vida. No hi ha cap dubte en això. Però republicanament les grans fortunes són incompatibles amb la democràcia, si entenem aquesta com el govern dels pobres lliures, com es va definir fa 2.400 anys. Nosaltres ara ho diríem d’una altre manera, diríem que democràcia és el govern de tota la població independentment de les seves fortunes però és que les fortunes no poden existir perquè precisament atempten contra aquesta llibertat. Això ho han dit fins i tot gent que no és republicana. El premi Nobel d’economia (així s’anomena popularment al premi que dóna el banc de Suècia) Joseph Stiglitz, economista moderat, d’esquerra però molt moderat, ho diu clarament. Les grans fortunes són un atemptat contra la democràcia i, per tant, un atemptat a la llibertat.

Creus que hi ha un malentès entorn a la definició de democràcia i la utilització de dictadura del proletariat contraposada a democràcia burgesa?

Quan els de la meva generació encara érem molt joves i vivíem en dictadura, vam viure com en un moment determinat gent d’esquerres van dir «dictadura, ni la del proletariat!», però ho deien en un sentit de defensa de llibertats democràtiques, és clar. Aquest és un malentès històric.

Marx coneixia bé la història de la república romana i parlava de dictadura en aquests termes. Les dictadures es poden subdividir en dictadures sobiranes o dictadures comissàries, com li agradava especificar al que va ser el meu mestre Antoni Domènech. Les dictadures sobiranes són aquelles on el dictador o els dictadors —o els que viuen a la vora del dictador— no han de retre comptes davant  ningú. Les dictadures de Franco, Stalin o Hitler van ser dictadures sobiranes. Però a Roma hi havia la figura del dictador que depenia del Senat. En determinades èpoques de crisi, el Senat, durant un temps limitat, li donava a un dictador la possibilitat de què fes més o menys el que creiés convenient, però tenint en compte que al cap d’un període determinat havia de rendir comptes al Senat. Per tant, era una dictadura comissària. Marx, en el llenguatge del segle XIX, està pensant en una dictadura comissària. Una revolució és una situació extraordinària i no hi ha cap mena de dubte que Marx pensava que la classe obrera ha de prendre mesures extraordinàries, que significaran moltes coses noves. Marx no era gaire amic de parlar de les coses per venir, considerava que la gent ja  trobaria   les solucions. Definir cinquanta o seixanta anys abans les solucions no serveix de res. Per suposat a Marx no se li passava pel cap que la dictadura del proletariat, la dictadura comissària, fos ni una miqueta menys democràtica que la democràcia més democràtica sota el capitalisme d’aquells moments.

El vincle entre el socialisme i la democràcia és fonamental, la democràcia àtica tenia un caràcter de classe. Evidentment, estem parlant de fa 2.400 anys, les dones en determinats moments radicals tenien veu però no tenien vot i els esclaus tampoc. Els esclaus eren considerats instruments que parlaven, eren considerats poca cosa més que animals. Aristòtil si és enemic de la democràcia, tot i que equànime; ho és justament perquè viu en una societat on estan governant els pobles lliures i ell el que voldria és que els rics tinguessin més lloc. Per això va fer una proposta: que els pobres no rebessin el misthos (el salari públic per assistir a les assemblees i poder participar dels encàrrecs derivats) i els rics se’ls penalitzés si no anaven a l’assemblea, canviant per tant el caràcter de classe de les institucions democràtiques. Democràcia i socialisme sempre han anat de les mans, el problema és que després va haver-hi el règim estalinista amb totes les seves barbaritats, i mai ningú ha fet tan mal al comunisme com Stalin.

Ara que menciones a Aristòtil, precisament ell apuntava la llibertat que podia significar l’avenç tecnològic quan deia «Si cada instrument pogués fer per ell mateix, rebent ordres o anticipant-s’hi, llavors les llançadores teixiren soles, i els plectres tocarien tot sols la cítara, els mestres no necessitarien ajudants, ni els amos esclaus»

Sí, un dels factors que més ha incrementat els partidaris de la RB els darrers anys, són aquells que s’hi han apuntat pel que podríem dir «els perills de l’automatització». En aquells famosos treballs de la Universitat d’Oxford segons els quals, durant els propers anys, una gran part de feina seria substituïda per màquines. Parlaven de llocs de treball no necessàriament poc qualificats,

I aquest és un problema que els defensors de la RB, els que som l’extrema esquerra econòmica, ens hem trobat, entre d’altres amb economistes de l’escola austríaca i amb els defensors del treball garantit, que diuen que no, que es crearan —com sempre diuen que ha passat— més llocs de treball que els que s’eliminaran. És una benedicció que hi hagi robotització sempre que sigui en benefici de la població. Ara, com sempre ha passat, la productivitat és en benefici dels propietaris. Per això estem dient que els propietaris no tinguin tant poder amb una RM, precisament per coses com aquestes. Que les coses es puguin fer en tres hores en comptes de tres dies, és fantàstic, el problema és si això es convertirà en un infern per qui perd la feina i amb ella el salari, el seu únic manteniment.

Respecte el treball reproductiu, el treball domèstic, hi ha posicions feministes molt crítiques amb Marx —que en alguns moments defensa que la dona no formi part d’un mercat de treball que considera explotador— i que veuen que la Renda Bàsica podria significar un retrocés de la dona a l’esfera domèstica, atès que considera que l’accés al món del treball assalariat és una conquesta de certa llibertat.

Aquest argument, fa uns vint anys, encara tindria sentit. Pel boc gros, hi ha molt poques feministes ja que s’amarrin a això, perquè hi ha un argument que em sembla que mai  l’han contestat. La dona està explotada de forma doble. Al mercat laboral i al treball domèstic. Una vegada, a un Congrés de la Basic Income Earth Network, una assistent, feminista, va dir el mateix que m’has dit tu i llavors, Philippe Van Parijs, recordo que li va contestar «i quin és el problema? si està explotada a ambdós llocs i pot decidir no estar explotada en un?». O no hi ha un problema, o falla l’argumentació d’aquella feminista. El que els hi queda és «sí, però socialment la pressió es dirigirà a les dones i no els homes perquè deixin la feina i es dediquin a les tasques domèstiques».

Per mi la qüestió que cal recordar més sovint del que em sembla necessari rau en que  la Renda Bàsica, per sí sola, no pot solucionar tots els problemes.

La Renda Bàsica no pot evitar, per ella mateixa, l’explotació  de les grans multinacionals. I tampoc pot evitar, per ella sola, en sí, tota la situació d’inferioritat mitjana que la majoria de dones pateixen respecte als homes. La Renda Bàsica és una mesura de política econòmica, no l’única. I evidentment la discriminació de les dones ha de tenir polítiques específiques. Altre cosa seria si es digués que la RBU agreuja la situació. Per mi el més interessant seria: pregunteu-li a les dones. És com aquells que diuen allò de que el treball dignifica. Això ho dius tu que  ets professor d’universitat? Com és que els treballadors no diuen el mateix? Saps més tu que ells de la seva feina? Em sembla ridícul.  Al Regne Unit i EUA, gent que cobra molt bé, no t’estic parlant de gent que només cobri una merda, fins i tot brokers (que per ells son treballadors !) utilitat cap ni una. «El que passa és que volem folrar-nos ràpid per fer coses interessants a la vida», deien uns. La majoria de gent no considera el seu treball útil, ja no que sigui perillós o mal pagat. Faig aquest treball perquè l’alternativa és no tenir diners. És molt bona la definició del David Graeber, sobre els «treballs de merda»; no vol dir que siguin treballs —que alguns també ho són— en males condicions, sinó treballs completament inútils que es fan perquè altres persones se sentin importants i que si desapareguéssin, el món seria una mica millor.

Darrera crítica habitual des d’espais anticapitalistes a la RBU, a través de l’eslògan «reforma o revolució» es considera que no es pot impulsar aquesta mesura perquè es troba dins una lògica de reforma del capitalisme i…

Benvinguda sigui la reforma!  És una cosa elemental, fer reformes en determinats moments es producte d’una lluita impressionant. Com es van aconseguir les 8 hores? Com es va aconseguir la supressió de l’esclavatge? Com es va aconseguir el vot femení?  Amb lluites i morts, desgraciadament, pel mig.

Foto: Laia Jubany

Per mi, com deia Rosa Luxemburg, reforma (que mereixi el nom de tal) i revolució van de la ma, que no vol dir que tota reforma sigui revolució, vol dir mobilització social, organització, consciència col·lectiva, en fi, totes aquestes coses. Entre la reforma social i la revolució existeix pensava la gran revolucionària un vincle indissoluble. I poden haver-hi revolucions glorioses i que després es converteixen en dictadures fastigoses com desgraciadament l’experiència històrica ens ha ensenyat al segle XX i al XXI.

En el passat hem vist com la RBU es trobava més o menys definida als programes de les diferents candidatures polítiques en funció de com de lluny estaven del poder. Podemos que en va fer bandera ara defensa l’Ingrés Mínim Vital. Veus possibilitats reals d’articular un moviment que pugui lluitar per la seva aplicació ara que la CUP l’ha situat a l’acord d’investidura?

La meva esperança està en la ciutadania. La meva experiència des de fa bastants anys amb partits polítics la veritat que no em permet massa esperança, com a mínim amb determinats partits polítics institucionals.

El que no tinc cap tipus de dubte és que si una organització de certa importància institucional com la CUP, i tant de bo també altres, fan un treball molt ben explicat, que no sembli ni demagògia ni xerrameca, la cosa pot expandir-se. No 25 punts, sinó 4. Que això li va passar al 15M; al principi tenien seixanta mil reivindicacions. Ni déu sabia què deien, només restava la idea de que estaven contra tot. Però el moviment va aprendre molt ràpid. Crec que va ser en el primer aniversari, ja van fer un programa de només cinc punts on s’incloïa la RBU i aquest programa sí que la gent el va conèixer. El 15M va ser grandiós, però ha acabat com ha acabat. El que vull dir és que cal centrar-se en uns pocs eixos. Altra cosa és el programa, però el programa no el coneix el gruix de la gent. Quan vaig escriure l’article a Sin Permiso sobre els diferents posicionaments entorn la RBU no sabia fins aquell moment què deia qui, vaig mirar els programes i vaig veure què deia la CUP, què deien Comuns i què deia Esquerra Republicana. Cal explicar bé què és la Renda Bàsica i què és la Renda Màxima, la idea de què amb les grans fortunes no hi ha llibertat i que, per tant, les grans fortunes són incompatibles amb la democràcia. A Podemos cal recordar que se li va passar la febrada perquè, passats els primers moments on van fer una defensa impecable de la RB a les eleccions europees, els nous seus assessors, estaven en contra de la Renda Bàsica, malgrat era repetidament defensada per moltes persones afiliades a aquest partit.

Creus que la reedició del llibre d’Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad, reobre certs debats des de la teoria republicana democràtica entorn la definició de la democràcia i la llibertat dins de l’esquerra i situa un marc profitós per la defensa de la RBU des d’aquesta lògica?

Aquell que pensi que pot fer política actual sense tenir en compte la història s’equivoca. Però cal abordar la història per aprendre, sinó tot queda en bajanades com que Adam Smith era liberal. Jo sóc professor d’una facultat d’economia, i allà pots dir a quasi qualsevol professor «Tu saps que Adam Smith no era liberal?» i sorpresos et responen, «Si no era liberal què era?». Doncs no podia ser altre cosa, era republicà. Republicà oligàrquic, d’acord, però republicà, com ha de ser liberal si va morir abans del liberalisme? Jo crec que és un argument, com a mínim pels que no creiem en coses sobrenaturals, bastant contundent. Un no pot ser marxista abans del naixement dels seus fundadors, un no pot ser cristià abans de Crist, però en canvi es pot ser liberal abans del naixement del liberalisme: ignorància o creences en fenòmens paranormals. El eclipse de la fraternidad ho explica exquisidesa. Crec que tothom que llegeix el llibre del Toni queda fascinat justament perquè és un llibre molt actual. Si hagués de resumir una part important del contingut d’aquesta meravella de llibre seria amb aquestes poques paraules: una bona documentació històrico-filosòfica-política republicana d’aquest fet: la història de la humanitat és una història d’opressions i dominacions, però també és història de la lluita i la resistència contra aquestes opresions i explotacions.

Sobre les ensenyances del llibre que esmentes per a l’esquerra actual, hi hauria tan a dir. El Toni sempre ho comentava, aquelles formacions polítiques (això anava en aquell moment per Podemos) que es pensin que son adamistes, van perduts. D’entrada, malgrat que reconeixia determinats mèrits en altres aspectes, aquest l’interessava especialment.

Cal explicar bé què és la Renda Bàsica i què és la Renda Màxima, la idea de què amb les grans fortunes no hi ha llibertat i que, per tant, les grans fortunes són incompatibles amb la democràcia

I sobre la defensa de la RBU. Amb el Toni, per dir-ho d’alguna manera tot i que no és ben bé literalment així, vam arribar a una espècie d’acord: ell defensaria la renda bàsica si jo defensava la renda màxima. Ell veia la RBU com una mesura interessantíssima, però no suportava les maneres de defensar-la no republicanes que eren molt deficients. La Renda Màxima més republicana no pot ser, ja que ataques la columna vertebral d’aquest poder econòmic que el republicanisme vol trencar..

Al republicanisme hi ha desigualtats que no li preocupen gens o gaire. El que el republicanisme no pot acceptar són desigualtats que afectin a la llibertat dels altres. I aquí entra principalment la propietat, com s’ha configurat històricament la propietat.

Algunes de les discussions que tenia amb companys meus homosexuals era que sí, que la homofòbia a certs llocs significa discriminació, un atemptat a la llibertat i, fins i tot, a la vida. Això és indiscutible, però el món no s’ha configurat històrica i institucionalment dels heterosexuals contra els homosexuals, ha estat dels rics contra la resta. Podria haver estat diferent? Segurament, però la història ha estat així, no és com hagués pogut ser. Els contrafàctics, per definició, mai es poden demostrar. Per tant, el republicanisme el que no pot acceptar és l’atemptat del poder que representen aquestes grans fortunes contra la llibertat dels altres. La RBU no acaba amb totes les desigualtats, però estableix una base a partir de la qual ser lliures amb altres mesures com per exemple la RM. La RB és una mesura que acaba amb la pobresa d’arrel i és una manera de guanyar la base social. Sinó aquesta base social la guanyarà o neutralitzarà l’extrema dreta franquista representada per VOX i sectors del PP. Cert, els vots de VOX no venen d’una base homogènia, però provenen en part de gent pobre. L’esquerra ha de demostrar que amb les seves polítiques es viu millor que amb les de la dreta, això ja se sabia bé als anys 20 i 30. La Renda Bàsica és una de les formes importants de guanyar una base social que és imprescindible per vèncer el feixisme, sense cap mena de dubte.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Cambrera, activista social i cultural local, militant de la CUP i Guanyem Sant Boi.

Comentaris

Daniel Raventós: «La Renda Bàsica permet guanyar una base social que és imprescindible per vèncer el feixisme»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.