Contra Agamben: És possible una biopolítica democràtica ?

Segon article del debat generat per Giorgio Agamben. Resposta crítica de Panagiotis Sotiris a Agamben ressignificant el concepte foucoultià de biopolítica.

Contra Agamben: És possible una biopolítica democràtica ?

Contra Agamben: És possible una biopolítica democràtica ?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Segon article del debat generat per Giorgio Agamben. Resposta crítica de Panagiotis Sotiris a Agamben ressignificant el concepte foucoultià de biopolítica.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La intervenció recent de Giorgio Agamben, que caracteritza les mesures implementades per donar resposta a la pandèmia de la Covid-19 com un exercici de biopolítica de «l’Estat d’excepció», han estès un important debat sobre com pensar la biopolítica.

L’autèntica noció de biopolítica, tal i com fou formulada per Michel Foucault, ha estat una contribució molt important per a la nostra comprensió dels canvis associats amb el pas cap a la modernitat capitalista. Especialment en relació a les maneres en què s’exerceix el poder i la coerció. Des del poder com un dret sobre la vida i la mort que manté el sobirà, passem al poder com un intent de garantir la salut (i la productivitat) de les poblacions. Això va conduir cap a una expansió sense precedents de totes les formes d’intervenció estatal i coerció. Des de vacunacions obligatòries, fins a prohibicions de fumar en els espais públics, la noció de biopolítica s’ha emprat de moltes maneres com una clau per entendre les dimensions polítiques i ideològiques de les polítiques de salut.

Alhora, ens ha permès analitzar diversos fenòmens, sovint reprimits en l’esfera pública, des de les formes que el racisme intentà trobar un terreny «científic» fins als perills de tendències com l’eugenèsia. I, és clar, Agamben l’ha emprat d’una forma constructiva, en el seus intent de teoritzar les formes modernes d’«estat d’excepció», concretament espais on les formes extremes de coerció es posen en pràctica, amb el camp de concentració com a principal exemple.

És legítim posar en qüestió si una biopolítica democràtica –o inclús comunista-, és possible.­­

Les qüestions en relació al maneig de la pandèmia de la Covid-19 òbviament aixeca qüestions associades amb la biopolítica. Molts comentaristes han suggerit que la Xina va fer passos cap a mantenir o alentir la pandèmia perquè va poder implementar una versió autoritària de biopolítica, la qual incloïa l’ús de quarantenes esteses i prohibicions d’activitats socials, cosa a la qual va ajudar el vast arsenal de coerció, vigilància i mesures i tecnologies de monitorització que l’estat xinès té a la seva disposició.

Foto: Flickr – Thierry Erhmann

Alguns comentaristes inclús han suggerit que a causa que a les democràcies liberals els manca aquesta capacitat per la coerció o inverteixen més en canvis individuals de comportament, no poden prendre les mateixes mesures i això podria limitar els intents de tractar la pandèmia.

No obstant, penso que això seria una simplificació per situar el dilema entre biopolítica autoritària i confiança liberal en les persones prenent decisions individuals racionals.

A més a més, és obvi que mesures senzilles per tractar la salut pública, com ara quarantenes o «distanciament social», com algun tipus de biopolítica, passa per alt la seva utilitat potencial. En absència d’una vacuna o de tractaments anti-virals exitosos, aquestes mesures, provinents dels repertoris dels manuals de salut pública del segle XIX, poden reduir la càrrega, especialment pels grups més vulnerables.

Això és especialment cert si pensem que inclús en les economies capitalistes avançades la infraestructura de salut pública s’ha deteriorat i no pot mantenir actualment el pic de la pandèmia, a menys que es prenguin mesures per a reduir la taxa d’expansió.

En comptes d’una por individualitzada i permanent, que pot trencar qualsevol sentit de cohesió social, ens movem cap a la idea d’esforç col·lectiu, coordinació i solidaritat

Es podria dir que en oposició a Agamben, la «nua vida[i]» seria el més proper al pensionista en llista d’espera per un respirador a un llit de la UCI, a causa d’un sistema de salut col·lapsat, que l’intel·lectual ficant-se amb la utilitat de les mesures de quarantena.

A la llum del que he exposat més amunt, m’agradaria suggerir un retorn diferent a Focault. Penso que a vegades oblidem que Foucault té una concepció altament relacional de les pràctiques de poder. En aquest sentit, és legítim posar en qüestió si una biopolítica democràtica –o inclús comunista- , és possible.­­

Plantejant-ho de forma diferent: És possible tenir pràctiques col·lectives que realment ajudin a la salut de les poblacions, incloent modificacions de comportament a gran escala, sense una expansió paral·lela de les formes de coerció i vigilància?

El mateix Foucault, en els seus darrers treballs, assenyala cap a aquesta direcció, al voltant de les nocions de veritat, parrhesia i cura d’un mateix. En el seu altament original diàleg amb la filosofia antiga, suggeria una política alternativa de bios que combina cures individuals i col·lectives de forma no coercitiva.

Des d’aquesta perspectiva, les decisions cap a la reducció del moviment i per la distància social en una situació d’epidèmia, o de no fumar en espais tancats, o cap a evitar pràctiques individuals i col·lectives que fereixin el medi ambient, serien el resultat de decisions col·lectives discutides democràticament. Això significa que des de la simple disciplina, ens movem cap a la responsabilitat, mirant pels altres i per nosaltres mateixos, i passar de suspendre la sociabilitat a transformar-la de forma conscient. Des d’aquesta condició, en comptes d’una por individualitzada i permanent, que pot trencar qualsevol sentit de cohesió social, ens movem cap a la idea d’esforç col·lectiu, coordinació i solidaritat dins una lluita comuna; elements que en emergències sanitàries d’aquest tipus poden ser igual d’importants que les intervencions mèdiques.

Foto: Wikipedia

Això ofereix la possibilitat d’una biopolítica democràtica. Això també es pot basar en la democratització del coneixement. L’accés cada cop major al coneixement, juntament amb la necessitat de campanyes per popularitzar-lo, fan possible processos de decisió col·lectiva que estan basats en el coneixement i la comprensió i no només en l’autoritat dels experts.

Biopolítica des de baix

La batalla contra la SIDA, la lluita contra l’estima, els intents de fer entendre a la gent que no es tracta de la malaltia «dels grups de risc», la demanda per una educació en pràctiques sexuals segures, el finançament pel desenvolupament de mesures terapèutiques i l’accés als serveis públics de salut, no haurien estat possibles sense la lluita de moviments com ACT UP. Es podria dir que això va ser, en efecte, un exemple d’una biopolítica des de baix.

I en la conjuntura actual, els moviments socials tenen un munt de camp per córrer. Poden exigir mesures immediates per ajudar als sistemes de salut pública a aguantar la càrrega extra causada per la pandèmia. Poden assenyalar la necessitat de solidaritat i autoorganització col·lectiva durant aquesta crisi, en contrast al pànic «supervivencialista» individual. Poden insistir perquè el poder estatal (i coercitiu) s’empri per canalitzar recursos del sector privat cap a les direccions socialment necessàries. I poden reclamar canvis socials com a exigència de salvament.


[i] Nua vida és un concepte fonamental de l’obra d’Agamben que desenvolupa en el seu important treball en cinc volums Homo Sacer al voltant del poder sobirà. D’acord amb Agamben, la relació política central que ha marcat la historia d’Occident és la distinció entre la Nua Vida (zoé) y l’existència política (bíos). És a dir, la distinció entre l’existència natural d’un èsser i l’existència legal d’una persona.  

Article originalment publicat a Lastingfuture
Foto de portada: Flickr – Thierry Erhmann
Traducció: Arnau Barquer
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Panagiotis Sotiris és periodista, treballant a Atenes. També ensenya a la Universitat Oberta de Grècia. Un vell activista de l’esquerra anticapitalista grega, també és membre del Consell Editorial de Historical Materialism. Research in Critical Marxist Theory.

Comentaris

Contra Agamben: És possible una biopolítica democràtica ?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.