The Handmaid’s Tale, Trump i nosaltres

Les taxes de natalitat als EUA han caigut en picat, però no el desig de tenir fills, segons les enquestes. La distopia, per tant, no és que es forci les dones a tenir fills, sinó que el mercat les obliga a no tenir-ne. Ja no ens trobem en un ordre patriarcal ultra-tradicionalista i tirànic, la realitat s’ha tornat molt més complexa.

The Handmaid’s Tale, Trump i nosaltres

The Handmaid’s Tale, Trump i nosaltres

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les taxes de natalitat als EUA han caigut en picat, però no el desig de tenir fills, segons les enquestes. La distopia, per tant, no és que es forci les dones a tenir fills, sinó que el mercat les obliga a no tenir-ne. Ja no ens trobem en un ordre patriarcal ultra-tradicionalista i tirànic, la realitat s’ha tornat molt més complexa.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El conte de la serventa no és tant un malson distòpic sobre l’Amèrica de Trump sinó una ficció reconfortant que nosaltres, els progressistes, ens expliquem a nosaltres mateixos

La recent adaptació de Hulu de l’obra maestra distòpica de Margaret Atwood El conte de la serventa (The Handmaid’s Tale) ha estat interpretada pels comentaristes, amb una uniformitat remarcable, com una visió de malson que arriba en el moment idoni en la nova era patriarcal de Trump. Més recentment, peces de reflexió han pres un gir cada cop més emfàtic amb titulars com “Debatem El conte de la serventa mentre encara se’ns permet llegir” i fins i tot “El conte de la serventa proporciona més proves que els homes són monstres”.

El ‘hashtag’ #Gilead, una referència al règim descrit a la història d’Atwood, va ser utilizat en resposta a les imatges d’una comissió composada únicament per homes a la Casa Blanca que va debatre els serveis de maternitat. Dones vestint les capes i barrets de les criades protestaren contra les restriccions a l’avortament que s’estudien al capitoli estatal de Texas. A la Women’s March, les manifestants portaven pancartes amb el lema “Make Margaret Atwood Fiction Again” i la pròpia Atwood ha declarat que la seva obra és una advertència per a l’era Trump.

Al llibre, un cop d’estat religiós ha donat pas a una teocràcia als Estats Units on les dones fèrtils, a les quals han retirat tots els seus drets i reduït a la seva funció reproductora, són obligades a concebre fills per a la seva societat. Què ens diu aquesta història sobre els EUA del 2017?

Foto: Garrett Ziegler

Les taxes de fertilitat als EUA són de les més baixes des que es van iniciar els registres el 1909, al voltant d’1,85 naixements per dona. La població dels EUA, en altres paraules, ja no és “reemplaça de manera natural”. A diferència de la història, no obstant, això no es deu a cap desastre ecològic. Avui les dones treballen més hores, en combinació amb la càrrega continuada del treball domèstic, motivant nivells més elevats d’estrés i mala salut, amb baixes de maternitat molt curtes, escoles bressol cares i un prestigi social molt baix envers el treball no remunerat que suposa la maternitat i el treball domèstic. Malgrat tot això, un estudi de Pew mostra que, mentre la taxa de natalitat s’ha desplomat, el desig de tenir fills no ho ha fet, mentre que l’ideal a les enquestes roman “dos o més” i el 40% de les dones dels EUA que s’aproximen als últims anys dels seus anys fèrtils tenen menys fills del que haurien desitjat.

Avui les dones treballen més hores, en combinació amb la càrrega continuada del treball domèstic, motivant nivells més elevats d’estrés i mala salut, amb baixes de maternitat molt curtes tweet

Donades les nostres condicions econòmiques actuals, i la seva superestructura cultural, les nostres taxes de natalitat no deurien sorprendre’ns. Dades recents mostren que la xifra de gent jove vivint amb els seus pares o familiars ha arribat a nivells mai abans vistos des del 1940. El deute per crèdits a estudiants està al voltant d’uns 1,4 bilions de dòlars. En una economia global cada cop més urbana, el preu dels lloguers s’han disparat en habitatges cada cop més saturats a les grans ciutats, creant una escassetat de mercat artificial o innecessària que ha consignat a una generació més jove a viure en un estatus permanent de pre-adults, eufemísticament etiquetada en el món de la política (i per Matthew McConaughey) com “fracàs per arrancar”.

Foto de Eric Salard

La distopia real per a la majoria de dones a l’era de Trump no és que se les forci a tenir fills per a un estat tradicionalista i repressor, sinó que estan sent obligades a no tenir-ne per unes forces molt més insidioses, i aquelles dones que tenen fills són castigades financerament i social a cada oportunitat.

Com una defensora activa del moviment al dret d’escollir (pro-choice), considero la planificació familiar en totes les seves formes com un dels grans avenços de la humanitat. Però els nous problemes demanen noves idees i les dones fan front a molts problemes avui dia. El discurs progressista encara parla com si estiguéssim als anys cinquanta, la família nuclear estigués intacta i regnés un ordre patriarcal ultra-tradicionalista i tirànic. Ens agrada imaginar-nos lluitant les batalles, molt més simples, de la revolució cultural dels seixanta.

Ens agrada imaginar-nos lluitant les batalles, molt més simples, de la revolució cultural dels seixanta tweet

El que ha passat, en realitat, mig segle d’ençà la revolució sexual, és quelcom més complicat: una fusió hegemònica total del món corporatiu i la contracultural, del progressisme, la modernitat i el mercat. És l’embaràs, i no el control de la natalitat, el que suposa una càrrega per al nostre sistema actual, amb les seves necessitats i funcions humanes de les quals no es poden extreure beneficis.

Foto de Jonas Bengtsson

Les mitologies de la nostra època al món occidental no les imposen règims teocràtics repressius, sinó l’obligació imposada pel mercat de ser lliures, de ser creatius, de ser flexibles, d’estimar el que fas fins i tot en les feines que menys inspiren. La flexibilitat a la feina i la llibertat dels vincles i deures familiars i les institucions jerarquiques promeses per la contracultura corporativa que van arribar al seu zènit als noranta signifiquen, avui, una precarietat cada cop major i una carrera a l’abisme en estàndards de vida. La promesa d’aquesta visió s’ha convertit, per a aquells que no poden entrar a l’edat adulta però que alhora estan arribant al límit de la seva edat fèrtil natural, en una carrera permanent per engreixar el currículum que no porta enlloc.

El flirteig de Trump dels conservadors anti-avortament i l’ardent antifeminisme dels seus fans a internet a la cerca de dones certament apunta a una preocupació, però estem lluny de trobar-nos en Gilead. L’experiència material real de falta de llibertat, avui, és producte de la subordinació de tot al mercat, no al tradicionalisme. És més, el gir a la dreta representat per l’emergència de la dreta trumpiana juvenil pot ser, en part, producte del fracàs dels moviments progressistes per diagnosticar els nous problemes de solitud i atomització amb crides a més d’allò que vam tenir als seixanta: llibertats individuals, autoexpressió, inconformisme. Avui, les dones embarassades són tractades com una despesa i una molèstia. Els tradicionalistes desitgen un passat que no pot tornar. Però en l’era de l’automatització tots nosaltres hauríem d’estar treballant menys i tenint més temps per a les coses que donen a la vida significat, però, d’alguna manera, el que ha passat ha estat el contrari.

En l’era de l’automatització tots nosaltres hauríem d’estar treballant menys i tenint més temps per a les coses que donen a la vida significat tweet

L’impressionant imaginari de l’adaptació s’inspira explícitament en els primers colons puritans d’Amèrica, barrejat amb elements de règims autoritaris moderns. Així doncs, a primera vista sembla una mena d’autocrítica d’Amèrica, una història d’allò que Amèrica en part era i que podria tornar a ser. Però l’imaginari podria ser també interpretat com una manera de conjurar explícitament algunes de les distopies més problemàtiques a l’inconscient liberal per a una nació secular moderna fundada en el protestantisme. Hi ha una qualitat clerical catòlica distintiva en les capes de vermell obscur d’aquestes instituciones modelades a imatge de la bugaderia de les germanes de la Magdalena i flaixos d’execucions públiques i dones vetllades s’assemblen, d’alguna manera, més a l’Aràbia Saudita actual. En uns Estats Units moderns caracteritzats pel col·lapse de les institucions, la família i la religió, aquesta interpretació alternativa seria igualment plausible. 

En molts aspectes, El conte de la serventa no és tant un malson distòpic sobre l’Amèrica de Trump sinó una ficció reconfortant que nosaltres, els progressistes, ens expliquem a nosaltres mateixos, sobre com seguim combatent les batalles senzilles del passat. Fins i tot als anys de Reagan i Thatcher, malgrat la seva retòrica conservadora molt més militant que qualsevol cosa que trobem a l’administració Trump, va tenir èxit únicament donant naixement a un liberalisme de mercat en el qual el liberalisme a la cultura ha continuat florint.

Pretendre que vivim perpètuament en els anys cinquanta no ens ajudarà a reflexionar sobre els nous problemes, menys encara a resoldre’ls. No tenir fills, exactament com tenir-ne, no és una llibertat si no s’escolleix com a opció de vida. Els tradicionalistes que volen eliminar els drets reproductius de les dones són una amenaça real que hauríem de seguir combatent. Però la distopia, molt més gran i molt més inconspicua que ens envolta avui roman la pressió del mercat per generar un benefici per als altres i anomenar-ho, malgrat tot, llibertat, i que continua sent un ideal per als treballadors fins i tot si és a costa de la vida mateixa.

Foto de portada: Shutterstock.
Traducció: Àngel Ferrero.
Publicat originalment a Jacobin Magazin.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És especialista en feminisme i la nova dreta radical (alt-right). Ha escrit a The New York Times, Jacobin i The Irish Times, entre altres, i és autora de Kill All Normies (Zero Books, 2017), traduït al castellà per Orciny Press.

Comentaris

The Handmaid’s Tale, Trump i nosaltres

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa