Quan el vast camp de l’esquerra es troba amb un problema de característiques noves s’hi sol aproximar, malgrat tot, amb eines velles. Com més oxidades semblen estar, més obstinació se sol posar a demostrar que continuen funcionant, com ho fa qui sent afecte per alguna cosa que té més valor sentimental que instrumental.

En el nostre cas —perquè aquest mal també m’afligeix—, sovint solem llegir els problemes que sorgeixen dins del capitalisme de manera exclusiva a través de la lent del conflicte de classes, que malgrat tot continua detectant realitats, matisos i essències que d’una altra manera passarien desapercebudes; és més, continua sent un mètode enormement rellevant a l’hora de construir estratègies i plans d’acció polítics. L’explotació produeix un seguit d’efectes més o menys opressius, més o menys evidents, que alimenten aquest conflicte classista; la seva resolució, i ja és molt suposar una resolució, provindria de participar-hi conscientment com a classe organitzada. Si la crisi climàtica és un d’aquests problemes, si és una erupció generada pel capitalisme, el conflicte adquireix, a més, un caràcter terminal: descrit de manera una mica matussera, es tracta d’una crisi de potencial destructiu dins del sistema capitalista i, dins d’aquest, només l’agudització conscient del conflicte per part de qui de fet en pateix més les conseqüències —l’única capaç de representar els interessos de la humanitat en el seu conjunt— conduiria a la resolució de la crisi. La lluita de classes es presenta com una apoteosi en la qual la humanitat es juga l’existència o l’anihilació; el subjecte de classe, com una figura messiànica. Aquesta seria l’essència del procés, a grans trets.

Encara que fins fa no gaire, més de manera conjuntural que estructural, es podia llegir de manera fins i tot encertada la crisi climàtica com una crisi del capitalisme —amb tot, fins i tot la publicació de The Limits to Growth (‘Els límits del creixement’) el 1972, obra transcendental del projecte decreixentista i de l’ecologisme que ha fet dels límits biofísics una aposta política, va ser rebuda amb crítiques de gent afí als autors per no tenir en compte en la justa mesura l’enorme plasticitat del sistema capitalista—, els avenços econòmics i polítics dels últims anys han fet que en l’actualitat aquesta lectura coixegi, per dir-ho de manera amable. És possible que aquesta crisi ja no sigui del sistema sinó que «simplement» s’estigui donant dins el sistema. Els moviments que han permès aquest canvi són descomunals, tant a nivell institucional com ideològic i, en molt bona mesura, tecnològic, resten diversos graus d’apoteosi al conflicte de classes i rebaixen les aspiracions més èpiques per obligar-nos a valorar de manera més afinada la immensa capacitat que té l’ordre capitalista per mutar i ampliar tant els seus confins com el que resulta concebible dins d’ells.

La urgència que la crisi imprimeix a les transformacions requerides per descarbonitzar el planeta continua sent la mateixa però el terreny de disputa està canviant; aquesta és l’essència de les crisis, al cap i a la fi: són el moment en el qual la realitat muta i el que es dirimeix és la direcció de la mutació. Cal pensar que tant la reacció fòssil com la possible via ecofeixista —en l’actualitat, una via més evocada que real— són intervencions en aquest terreny. Davant aquest panorama de feblesa de classe, transició ecològica en marxa (i en disputa) i amenaçadora urgència política, ¿és la classe o, per afinar, el pur conflicte de classe contra classe el millor instrument per aconseguir que tot això desemboqui en una transició que sigui tan efectiva com justa? Que el canvi climàtic exacerbi desigualtats de classe implica que la classe subalterna s’hagi de conformar com a subjecte transformador en un lapse de temps relativament breu? Si un grup social està particularment afectat per les conseqüències de la crisi climàtica, passa a ser una «classe climàtica»? No es pot donar la situació que aquest grup s’activi climàticament amb tendències reaccionàries? La classe climàtica potser estarà conformada pels qui treballin en el desenvolupament material de la transició ecosocial? No és aquesta perspectiva, potencialment, la de la classe treballadora participant de manera subordinada en una revolució industrial verda? I, si no, què faria falta per a l’aparició o composició d’aquesta nova classe? L’encreuament entre aquestes dues realitats, classe i clima, sembla més complex del que les nostres intuïcions més immediates ens diuen.

Una classe s’erigeix sobre la imbricació d’almenys tres elements o tres matrius d’anàlisis: categoria socioeconòmica, organització sociopolítica i expressió sociocultural. Encara que sovint és necessari estudiar aquests factors per separat, és l’encaix que tenen, en diferents proporcions i de manera dinàmica, el que genera una classe en sentit ampli però estricte. Tan ampli, de fet, que aquesta imbricació dinàmica i l’evolució mateixa del capitalisme fan que el procés de conformació d’una classe, fins i tot sent efectivament una classe, es defineixi per la seva immensa diversitat de realitats: nacionals, racials, d’edat, de gènere, d’identificació sexual… I, és més: no és que la classe es generi reconeixent i abastant aquesta diversitat, sinó que es conforma, de fet, produint aquesta diversitat, a causa de la mateixa competitivitat que es dona en el món entre els grups que la conformen. És d’aquesta competitivitat (capitalista, laboral) i de les seves contradiccions d’on sorgeix, de fet, la classe.

Amb tot, l’enorme amplitud que aquesta definició ofereix té límits: no tot grup humà unit per la raó que sigui conforma, per se, una classe social; un grup humà unit pel seu interès en la lluita climàtica (per benvingut que això sigui i per molt alt que sigui el seu grau de conscienciació i politització) no conforma una classe climàtica. L’obstinació a usar la matriu de classe per categoritzar agrupacions polititzades pot conduir que el concepte de «classe» quedi desdibuixat i la seva utilitat analítica es devaluï, cosa que, a més, anticipa errors d’estratègia política. El més groller és, de fet, que passaríem per alt diferències de classe substancials en aquest grup polititzat i, possiblement, esperaríem un seguit d’afectes, desitjos o experiències vitals que, en el millor dels casos, serien pur artifici.

Anant més enllà: cal esperar que d’una transició industrial verda sorgeixi el que podria qualificar-se com a «classe climàtica»? Podria semblar que un nou sector industrial que generi multitud de llocs de treball en un escenari competitiu i de creixement pogués fer ressorgir un escenari en el qual la realitat de classe sortís de nou al primer pla. Encara que les possibilitats d’aquest procés són evidents, l’optimisme desmesurat pressuposa a la lleugera que aquesta reindustrialització tindria molts dels efectes dels processos d’industrialització previs, com la proletarització d’amplis sectors de la població (i que aquesta fos acceptada de bon grat per la població), la massificació dels processos industrials, una ràpida sindicalització o la desatomització de les vides particulars i la densificació de la vida social. Tots aquests supòsits provenen d’uns salts analítics massa aventurats —evidentment aspirem que la transició industrial compti amb la classe treballadora industrial com un actor preponderant, però d’aquí no se’n dedueix que aquesta classe treballadora industrial hagi d’ampliar-se de manera massiva o que el tercer sector minvi. Encara més greu, potser: mostren un mecanisme nostàlgic que solament és capaç d’imaginar escenaris positius en la resurrecció de les fórmules polítiques de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Curiosament, una nostàlgia compartida per l’extrema dreta per les dècades en què s’incrementa de manera monstruosa l’ús de combustibles fòssils, en part per sostenir la incorporació d’aquesta classe treballadora occidental al món de l’abundància material. Tot això, en fi, deixa en evidència l’atròfia del múscul polític que és l’anàlisi de classe.

Ja no som en un període de massificació de la classe treballadora occidental, de processos de treball industrials incommensurables que articulen les vides d’un incomptable nombre de persones. Avui, l’atomització és la matèria que compon les classes. La diversitat i l’estratificació complexa són la substància de l’anàlisi de classe. És així, fins i tot, per a una classe treballadora que fluctua i comparteix elements d’expressió cultural amb altres classes. És així per a la classe mitjana com a capa catalitzadora i difusora d’hegemonia — tant cap a les capes superiors com cap a les inferiors—, a més de com una categoria socioeconòmica evident amb la seva pròpia realitat material, que malgrat tot no es troba en retrocés. És així per a la classe capitalista, que en els últims anys requereix la intervenció de l’Estat per resoldre els seus propis conflictes i ordenar-se a si mateixa davant els desafiaments que presenta la fase de transició en la qual entrem. I té sentit pensar que continuï sent així, des d’una mirada crua i potser vulgarment material, quan comptem amb una infraestructura energètica i productiva molt més descentralitzada com és l’alimentada per l’energia renovable.

En aquest panorama complex i intricat, en el qual la crisi climàtica contreu violentament el temps d’intervenció política de què disposem per causar efectes que es percebran durant els pròxims mil·lennis, qualsevol subjecte mínimament progressista haurà de tenir una perspectiva de classe que posi en primer pla les necessitats de la classe treballadora. Més dubtós és que el laboriós procés de composició i recomposició d’una classe sigui el factor diferencial d’intervenció en la crisi.

Si el capitalisme busca la seva reordenació per emprendre una transició ecològica de més o menys envergadura però, de totes maneres, en favor dels seus propis interessos, com és el cas, la crisi climàtica adquireix un caràcter especialment polític: ja no es tracta només d’activar la transició o no (encara que en moltes esferes això continua sent així, com amb la mobilitat, l’alimentació o l’adaptació d’habitatges a aquesta nova realitat), sinó també, com assenyalàvem, de disputar una transició sociopolítica que ja està en marxa.

I adquireix un caràcter polític, a més, d’un mode violentament concret. La crisi i la direcció de la transició, entrecreuades pel reordenament del capitalisme i la seva classe dominant, s’estan resolent i es resoldran en el terreny polític en el qual es dirimeixen aquestes situacions: l’Estat. D’aquí, de fet, que el partit reaccionari global hagi situat l’assalt a l’Estat com a punt de partida ineludible de la seva estratègia: des d’aquí es poden salvaguardar les explotacions de combustibles fòssils, però també apuntalar l’emmurallament d’una judicatura mundial ultraconservadora i antidemocràtica, retallar el dret a l’avortament, concedir llibertat per organitzar pogroms o revertir els avenços en drets de les persones trans o no binàries. Des d’aquí també es poden conduir les transformacions econòmiques d’un món en ebullició econòmica i climàtica, amb aranzels, acords comercials, deutes mancomunats, polítiques fiscals rupturistes, inversions directes o polítiques industrials. En benefici de la classe capitalista —l’Estat és capaç de defensar millor els interessos de la classe capitalista del que ho fan els capitalistes de manera individual— o donant peu a una nova fase redistributiva. Des d’aquí, des de l’Estat, també podria intervenir el nostre partit.

En el cas de la crisi climàtica, no hi ha manera de pensar en una intervenció de l’escala, la profunditat i la rapidesa que la urgència requereix si no és amb la direcció i el protagonisme de l’aparell institucional estatal de manera integral, i no sols amb el seu acompanyament o participació indirecta. Si entenem el canvi climàtic com el problema polític més greu al qual ens hem enfrontat mai (realitat que l’esquerra en sentit ampli o bé no ha assimilat o bé davant la qual sembla estar desenvolupant anticossos) i assumim de manera madura la finestra temporal amb què comptem per a intervenir —resumidament: reduir les emissions globals un 50% el 2030 (queden cinc anys!), zero net el 2050—, no només seria una irresponsabilitat desentendre’s de l’Estat sinó que sembla imperatiu que les estratègies per la disputa del terreny estatal siguin l’element constitutiu d’una estratègia d’esquerra o progressista a l’altura dels reptes d’aquest segle que vulgui accelerar la transició precisament com a manera de fer-la més justa: qualsevol injustícia que imaginem serà més aguda i immanejable en un planeta més calent i caòtic. Això és així, a més, tant per salvaguardar conquestes i òrgans en perill de ser polvoritzats per l’onada reaccionària fòssil com, de manera més ambiciosa, per començar a pensar la crisi climàtica en la dimensió real: la dimensió industrial.

I és que l’element cardinal que sempre han exigit les polítiques climàtiques —el desmantellament de tota la infraestructura fòssil del planeta i el desplegament a escala industrial d’un entramat socioeconòmic renovable (es diu aviat)— només podia expressar-se en el llenguatge de les polítiques industrials.

Incentius, inversions directes, polítiques industrials verticals, acords comercials nous i justos, reorganització territorial a escala, integració energètica interestatal, desplegament d’infraestructures de descarbonització (cal duplicar en vint anys la quantitat de xarxa elèctrica mundial instal·lada en més de cent anys!), inversió en innovació, polítiques fiscals redistributives, plans de formació per a una nova economia, ruptura amb subministradors autoritaris de combustibles fòssils… Evidentment, podem pensar en l’Estat com un aparell repressiu dissenyat mil·limètricament al gust de les classes al poder, però si alguna cosa hem après de Nicos Poulantzas és, primer, que ni molt menys l’Estat és un aparell neutral sinó un terreny de disputa contínua ple de fluctuacions i condensacions de poder; segon, que precisament per això l’Estat s’ha condensat a base de lluites i que les seves badies, bonys i deformacions no s’ajusten exactament als interessos de cap classe —tampoc l’actualment dominant—; i, tercer, que la cooptació de les nostres victòries no n’anul·la el caràcter de victòria. Entrar en la disputa per l’Estat, pel sentit que l’Estat doni a la reorganització de classes enmig de les turbulències planetàries actuals i, més precisament, per l’orientació i la velocitat que aquest imprimeixi a la transició ecològica i climàtica és el pilar d’una política mínimament emancipadora (si volem, per a una emancipació de mínims) capaç de defensar les bases socials dels nostres estats en l’actual moment de resistència, però també capaç de plantejar vies per a l’aprofundiment democràtic en un futur pròxim.

Per tot això, el treball de composició —que no l’aparició— d’una classe amb el canvi climàtic al centre serà d’utilitat sempre que estructuri la seva tasca entorn d’aquestes cinc proposicions: (1) que no es pensi des de la nostàlgia d’una forma de classe (organitzativa, sociocultural, econòmica) passada; (2) que no alenteixi objectius climàtics i de descarbonització; (3) que sàpiga operar estratègicament per conformar un bloc d’aliances amb altres classes i fraccions d’altres classes que compten amb pulsions progressistes i amb una potència material que, en les nostres condicions actuals, no podem rebutjar; (4) que sigui capaç de pensar formes organitzatives que encaixin amb la realitat social actual, no amb la que ens agradaria que existís, i (5) que entengui l’Estat com un aparell que no és neutral però que no és inútil i que ha de ser disputat en totes les instàncies a través d’objectius estratègics que serveixin per articular el bloc de la transició, desarticular el bloc reaccionari-fòssil i intervenir a escala industrial en la transició climàtica.L’anàlisi de classe, que avui usem habitualment per categoritzar individus i ressaltar identitats, l’hem d’utilitzar per estudiar els camps polítics en disputa i les seves realitats materials, sense pressuposar-hi tendències progressistes o reaccionàries perquè s’ajustin, així, més o menys a la imatge que tenim del que és la política. Evidentment, els qui ens situem del costat d’una transició justa apostarem no només perquè els nostres programes tinguin en compte la classe treballadora, sinó perquè la classe treballadora, de la forma que sigui, tingui un paper fonamental dins d’aquest projecte. Que la recomposició d’aquesta classe, avui dissolta en múltiples sentits, sigui el pas fonamental i director del projecte és una cosa que és molt menys clar. En tot cas, si es donés aquesta recomposició i aparició d’una classe climàtica, serà en el procés —i no abans del procés— de transició política mediada per les disputes estatals cap a un ordre nou que asseguri unes condicions mínimes de vida per les pròximes dècades i segles. Sense aquesta premissa com a guia, avui prioritària, té ben poca importància que avui maldem per reconstruir una classe política que demà passat no tingui un planeta que la recordi.