Carlos Trenor: «Per aconseguir l’amnistia cal canviar el sistema, del tot»

Entrevistem a Carlos Trenor, advocat laboralista, investigador i analista del conflicte polític basc des del final de la dictadura fins avui.

Carlos Trenor: «Per aconseguir l’amnistia cal canviar el sistema, del tot»

Carlos Trenor: «Per aconseguir l’amnistia cal canviar el sistema, del tot»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevistem a Carlos Trenor, advocat laboralista, investigador i analista del conflicte polític basc des del final de la dictadura fins avui.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Carlos Trenor (Madrid, 1944) és advocat laboralista i fou membre del Consell d’Administració del diari Egin. Al llibre Prisión para la disidencia vasca (Euskal Memoria, 2019), ha fet un relat minuciós, any per any, de les detencions, processaments i empresonaments per causes polítiques esdevinguts al País Basc entre 1977 i 2011.

Dius que, «a qualsevol indret del món, els presos polítics són l’expressió més palesa d’un conflicte polític irresolt» (p. 24). Com definiries el concepte de pres polític?

El que hi ha un disputa, al capdavall, és què és el delicte polític. Sempre es diu que el delicte polític és el que té intenció política. I què és intenció política? Què en diu un estat? Que tots els delictes polítics són comuns i que infringir el Codi penal és delicte. I si al Codi penal no es reconeix que hi ha delictes polítics, a parer seu, no existeix el delicte polític. Però n’hi ha. Al llibre entenc el delicte polític en sentit ampli. Els insubmisos són delinqüents polítics. El delicte polític no ha d’ésser d’una ideologia política concreta. Pot ésser el qui vol canviar la llei, p. ex., la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL). Eren polítics? S’hi van convertir.

Als tractats internacionals d’extradicions s’acostuma a prohibir l’extradició per «delictes polítics», principi que recull la mateixa Constitució espanyola (art. 13.3), però no defineixen en què consisteixen els delictes polítics.

Això és una excepció. L’esquema que empren en els estats on hi ha democràcia formal és que, si en una dictadura intentes canviar el sistema, ets un delinqüent polític. Però si intentes canviar el sistema democràtic, et converteixes en delinqüent comú. Jo penso que és un esquema fals.

Foto: Twitter

Com exposes al llibre, a les presons del Regne d’Espanya s’aplica un règim més dur als presos polítics.

És clar. El règim FIES i els graus s’entrellacen. Es reflecteix de moltes maneres: sortides al pati de dos en dos, escorcolls sistemàtics, enregistrament de totes les comunicacions, problemes per a qualsevol cosa, per a estudiar, parlar per telèfon, tenir vis a vis íntimes. Per a les visites, només pots donar deu noms cada mes. A causa de la dispersió, la gent ha de fer viatges. Jo he estat deu anys a la garjola, a Puerto de Santa María, Màlaga i Pontevedra. I sempre en primer grau, tot i que mai no he estat una persona perillosa (em van empresonar pel fet d’ésser membre del Consell d’Administració d’Egin). En el primer grau hi ha dues fases: a la primera, surts al pati dues hores, en un règim d’aïllament absolut. És molt dur. A la segona fase, hi surts quatre hores, però, normalment, també en règim d’aïllament. La majoria de presos socials o comuns tenen segon grau. Hi ha molt pocs presos en primer grau, cada cop menys. I el tercer grau és la semillibertat. Ara la llibertat condicional ha desaparegut. La classificació es fa quan la condemna és ferma. Què passa amb els presos preventius? Hi ha un article, de caràcter excepcional, per a la gent molt perillosa, que permet aplicar-los el primer grau. Aleshores agafen les excepcions previstes a la llei, les eixamplen i ens les apliquen a tots, sense examinar el cas de cadascú. Jo he tingut bones relacions amb els funcionaris, i em deien: «aquestes decisions vénen de Madrid». Era una decisió política. Els presos comuns ho tenen clar: «a aquests els matxuquen perquè són polítics».

En explicar el canvi de 1978 de la normativa penitenciària, les fonts oficials van esmentar el «model alemany». Ulrike Meinhof, mentre va estar tancada a la presó d’Ossendorf, fou l’única presa de la Secció Psiquiàtrica. Apuntes (p. 117) que va ésser la quantitat el que impedí que s’apliqués als presos polítics bascos el tracte imposat als presos de la RAF, ja que els bascos eren molts més.

A Alemanya eren pocs; aquí, set-cents. Hauria calgut construir dues-centes presons. A més, en aquella època els funcionaris no tenien capacitat per a fer els sistemes d’insensibilització sensorial i aquests sistemes científics que aplicaven a Alemanya i els Estats Units. En van portar l’esquema, sobretot els edificis, però penso que no aconseguiren el que aconseguiren a Alemanya.

La direcció d’ETA estava d’acord en demanar el tercer grau, però els presos deien que no.

Pel que fa a les consignes de les organitzacions a què pertanyien els presos polítics bascos i, en concret, a ETA, els ordenava que no acceptessin beneficis penitenciaris?

Els deia que no en demanessin, però no que no n’acceptessin. Hi havia debat. La darrera paraula la té sempre l’assemblea de la presó, i és vinculant. Les consignes d’ETA o de les organitzacions armades eren molt àmplies i, normalment, havien estat molt debatudes a dins. Al voltant de l’any 1990 hi va haver un gran debat sobre si s’havia de demanar o no el tercer grau. No ho he analitzat gaire, però diria que la direcció d’ETA hi estava d’acord i que ho va intentar, però que els presos deien que no. Durant molt de temps es va acceptar la progressió de graus, però no es demanava. Encara més: si es concedia un permís, s’acceptava, però no s’hi havia de tornar. Tanmateix, gairebé no se’n concedien. I quan se’n donaven, els donaven a gent que era fora del Col·lectiu [de Presos Polítics Bascos].

Segons expliques al llibre (p. 48), l’any 1979 «els detinguts eren deixats a disposició dels tribunals del lloc on havien estat detinguts». Com va canviar això?

El termini era de deu dies, després, de cinc, i els portaven al jutge del lloc. Però després van conferir la competència a l’Audiència Nacional (AN). Es van perdre les garanties, del tot. Van fer moltes passes per a lligar tots els fils solts, perquè molta gent quedava en llibertat provisional. Això, a Madrid, passa molt rarament. Aprofitant qualsevol decret, «d’ara en endavant, directament a Madrid». I, al començament, portaven els detinguts a Madrid, però la Policia feia aquí la investigació. Però després ho van portar tot a Madrid, ni tan sols no es refiaven de la Guàrdia Civil d’aquí.

Foto: Wikipedia

D’acord amb les dades que dónes al llibre (p. 215), l’any 1987 el 75% dels detinguts acusats de causes relacionades amb el «terrorisme» arribaven a l’AN, però d’aquests, només el 20% acabaven a la presó. D’acord amb la teva interpretació, la Policia feia detencions indiscriminades per espantar els ciutadans.

Políticament, s’utilitzaven així. Em penso que, en democràcia, hi ha hagut a l’entorn de vuit mil empresonats al País Basc (la llista encara no està acabada). Però els detinguts deuen haver estat cent mil.

Pel que fa a les tortures i maltractaments, el juliol de 1980 el president de la Comissió del Congrés, Gregorio Peláez, va declarar que no hi havia «indicis de què s’infligissin maltractaments als detinguts» (p. 47). Ja ho deien l’any 1980…

Ara també han negat l’informe del forense Francisco Etxeberria. Negar això al País Basc… Tots tenim algun familiar o membre de la colla torturat. Em penso que la xifra és de sis o set mil. Això en un país petit. Vaig estar una època a Soto, sis o set mesos. En aquella època van caure molts escamots i els torturaven a tots, sense excepcions. I no només els presos polítics, també torturaven els comuns. Els he vistos plens de blaus. També van torturar els d’Egunkaria.

El Tribunal d’Ordre Públic es va convertir automàticament en AN. Només van canviar la terminologia. Els jutges eren els mateixos.

Al llibre reculls (p. 84) que, en el context de la rebel·lió militar del 23 de febrer de 1981, el comandant Ricardo Pardo Zancada va donar l’ordre d’afusellar els presos polítics de Carabanchel.

Això és un testimoni, explicat pels qui ho van sentir i veure. Caldria comprovar-ho. No es va portar a terme perquè els guàrdies civils de l’entrada li van dir que calia una ordre signada. Si no, haurien pelat uns quants presos. Si van ésser capaços d’entrar al Congrés i segrestar tots els periodistes…

A mesura que la democràcia parlamentària s’ha consolidat, l’AN, que es va crear com un tribunal excepcional, en comptes de desaparèixer o reduir les seves competències, les ha augmentades…

El Tribunal d’Ordre Públic es va convertir automàticament en AN. Després també s’ha especialitzat en delictes econòmics, però, al començament, es va crear per a reprimir el «bandidatge i terrorisme». Només van canviar la terminologia. Els jutges eren els mateixos, ja que no hi va haver depuració, ni als tribunals, ni a la Policia ni a la Guàrdia Civil.

Una altra volta de rosca en aquest procés és la Llei orgànica 5/2003, que va crear el Jutjat Central de Vigilància Penitenciària. Igual que ocorre a l’AN, amb la sostracció de la competència als tribunals territorials i la centralització en un únic jutjat es vulnera el principi d’immediació.

Això ho he viscut. Segons en quina presó eres, aconseguies algunes coses o no, ja que les audiències provincials no eren iguals. Alguns presos aprofitaven els trasllats per demanar redempcions, perquè sabien que a l’indret on eren no els en donaven. Quan era a dins, vaig portar alguns casos a presos comuns. A Màlaga vaig aconseguir fer canviar tot el sistema de visites. Per llei, el jutge de vigilància ha de visitar la presó cada dues setmanes. Vaig denunciar davant el Consell General del Poder Judicial que el jutge feia cinc anys que no visitava la presó. Als jutjats de Vigilància ordinaris o a l’Audiència Provincial s’aconseguien coses i moltes decisions, en principi, creen drets. Aleshores ho van simplificar: tot al Jutjat Central, el qual, en general, és molt estricte i, sobretot, de mala qualitat.

Foto: PXfuel

L’any 1986 el Govern francès va crear les entregues directes de Policia a Policia, per extradir refugiats sense control judicial ni que el refugiat tingués opció d’interposar recurs.

Van començar a utilitzar això després dels GAL. L’extradició es troba sota control judicial i és un procediment molt llarg —sobretot en aquella època—, pot durar mesos i anys. A l’Estat francès hi havia un decret, aprovat a l’època de la guerra d’Algèria i que no s’aplicava, que, en condicions excepcionals, ho permetia. I el van traure del calaix. Després, alguns dels entregats van interposar recurs i guanyaren; aquí els havien empresonat i els tribunals francesos deien que els havien entregat malament… D’altra banda, molta gent entregada va quedar en llibertat.

També esmentes la qüestió de les deportacions (p. 200-205).

La deportació no té base jurídica, no hi ha resolució judicial, no hi ha imputació, no hi ha res. Han estat als llimbs durant anys. Es feia un acord amb el Govern de Cap Verd, p. ex., a canvi de vés a saber quin favor, i li pagaven les despeses. I no estàs complint condemna, no compta. Hi pots estar vint anys, després et jutjaran i hauràs de començar una altra vegada.

L’any 1991, diversos presos socials van denunciar públicament que els carcellers els havien fet propostes d’assassinar presos polítics bascos (p. 292-95).

En un parell de presons, i ho van denunciar, amb cartes enviades a Egin. Aquests presos eren molt perillosos, delinqüents de debò, no lladregots. Els carcellers van recórrer a ells perquè eren durs; per a això, has de buscar assassins, però alguns assassins també tenen el seu codi. Normalment, la relació amb els presos comuns és molt bona. Els presos polítics fan favors, però favors són coses com un paquet de tabac o fer un escrit, perquè ells no saben escriure ni tenen advocat. Aleshores agafes prestigi. Els funcionaris, d’una banda, intentaven aprofitar aquestes bones relacions per a traure informació. I, de l’altra, amenaçaven els presos comuns, perquè no s’ajuntessin amb els polítics. També hi havia presos feixistes, i aquests tenien agressivitat contra els presos polítics. Però eren pocs.

La insubmissió estava força ben vista. El fet que jutgessin els militars implicava unes condemnes molt dures i, davant de la societat, ells quedaven com els culpables.

Com apuntes al llibre (p. 214), la política de dispersió no consisteix a enviar els presos a presons de fora del País Basc —això s’ha fet sempre—, sinó a separar-los dels seus companys de grup, en la mesura del possible.

Una cosa és l’allunyament i una altra, la dispersió. I molta gent ha estat anys tota sola, sobretot dones, perquè són menys.

El moviment dels insubmisos va fer augmentar el nombre de presos polítics. A més, recordes (p. 333) que, fins al 1991, eren jutjats per la jurisdicció militar.

Els militars no volien jutjar. A la societat, la insubmissió estava força ben vista. El fet que jutgessin els militars implicava unes condemnes molt dures i, davant de la societat, ells quedaven com els culpables. Els militars van fer molt pocs judicis, els ajornaven tant com podien.

Foto: Euskal Memoria

A partir de 1991, la majoria d’insubmisos jutjats al País Basc van ser empresonats. Això no va succeir a cap altra nació de l’Estat, no amb la mateixa intensitat, almenys. El juny de 1995, dels 235 presos insubmisos que hi havia a l’Estat, 186 eren bascos (p. 358-59).

Amb la llei de 1991, molts jutges d’aquí no sabien què fer, perquè veien que no haurien de condemnar, però que estaven obligats a fer-ho. Aleshores, n’hi va haver de tot. Hi va haver un jutge progre que deia: «jo condemno a la pena màxima, per crear una reacció, a veure si canvien la llei…». D’altres posaven atenuants per imposar una pena d’un any. Alguns jutges trobaven escletxes; a Bilbao van absoldre alguns insubmisos.

És significatiu que, mentre el Govern espanyol s’omplia la boca dient que qualsevol projecte polític és negociable, si no es defensa amb la violència, centenars de joves que es negaven a aprendre a fer-ne ús eren empresonats, en aplicació d’una llei impulsada per ell.

Potser la insubmissió va tenir el suport social que va tenir perquè palesà aquestes contradiccions evidents. Va ésser un moviment molt interessant; com es desenvolupà, com s’organitzà. Era molt original, va tenir sortides diferents, però mantenint la unitat d’acció.

Pel que fa a les accions de sabotatge, fins al 2000 tenien la qualificació penal de «desordres públics», però aleshores van esdevenir «accions terroristes».

Posem per cas que hi ha una protesta a la mineria o la indústria asturianes, que s’aixequen barricades, les encenen i tot això. Ningú no els imputarà terrorisme. I els fets són els mateixos. Quina és la diferència? La ideologia independentista. Només es castiga la motivació. L’home que ens feia els enregistraments a l’AN ens va dir: «Jo sóc de València; allí cada dia nit cremen un munt de cotxes i a ningú no se li acudeix de dir que són terroristes.» Amb les condemnes pel que han anomenat kale borroka o els Grups Y que es van inventar, els joves han passat anys i panys a la presó, amb penes de fins a quinze anys. I, a sobre, els han aplicat la dispersió.

Dius que, amb l’arribada del PP al poder, «van aparèixer grups de pressió, principalment les associacions de víctimes, les quals assoliren cada cop més influència en els responsables del Govern» (p. 402).

Van passar de protectors a convertir-se en associacions polítiques, grups de pressió. Això encara passa.

Penses que és per la seva pressió que el Govern espanyol ha mantingut la política de dispersió dels presos polítics bascos?

Hi ha tingut una influència directa. El Govern les ha de tenir en compte, tenen tot el dret a defensar els seus drets, però una altra cosa és que condicionin les lleis o els decrets. Tu fas les lleis per a tothom. I després les facilitats que han tingut per a rebre subvencions, sense justificar res…

Foto: Euskal Memoria

Quina relació penses que va tenir la política penitenciària del Govern espanyol amb el final de la treva declarada per ETA per fer possible el procés de Lizarra-Garazi?

El Govern es va espantar, sobretot perquè el PNB es desmarcà del PSOE i el PP i s’arrenglerà amb l’esquerra abertzale. Per a ells, això era el que ha passat després a Catalunya. Per al Govern, la política penitenciària és una eina. El primer objectiu era acabar amb ETA, però el segon, combatre els independentistes. La qüestió és que, històricament, aquí hi ha hagut el moviment d’ETA, però el problema principal que tenen a Madrid no és aquest, sinó l’altre. Estan sorgint fronts nous, el de Catalunya. I responen amb la mateixa eina. Per tant, el problema eren les armes?

Sobre el període 2003-2011, dius que «el nombre de presos va pujar i n’aparegueren tipus nous: joves, persones amb càrrecs en les estructures de l’esquerra abertzale, simpatitzants…» (p. 452).

I polítics, rapers i… «Enaltiment del terrorisme», quina figura és aquesta? És un xiclet.

Amb el Codi penal de 1995 va desaparèixer el delicte d’«apologia del terrorisme», però amb la reforma de 2000 el legislador el reintroduí, amb el nom d’enaltiment del terrorisme.

Això és la influència de les víctimes.

La Llei 7/2003 va modificar l’article 36 del Codi penal, que ara la Fiscalia de la Sala Segona del Tribunal Suprem volia aplicar als presos catalans del procés. Aquesta llei, a més, segueix el «model italià», que imposa el penediment i la delació com a condicions per a rebre beneficis penitenciaris.

Això aquí no ha funcionat. De tots els qui han sortit amb la via de Langraitz, cap no ha col·laborat. Als judicis que hi ha hagut fa poc, els qui han sortit amb la via de Langraitz que han estat citats com a testimonis han dit: «no recordo res». Ningú no ha imputat res a ningú. En teoria, segons la llei, han de col·laborar. Al final, els jutges els han donat els beneficis, tot i que hi ha hagut problemes.

Pel que fa a la doctrina establerta l’any 2006 per l’AN en relació amb els criteris de càlcul de les redempcions, es va vulnerar el principi més bàsic del dret penal: la irretroactivitat de les lleis penals, quan la nova llei és més desfavorable per al reu.

I el fet de no comptar els anys passats a les presons franceses… Han aplicat la directiva europea, però amb una excepció: a partir d’una data determinada. Per tant, els delictes comesos abans no entren en el càlcul.

En el sumari 18/98 l’AN va vulnerar de manera notòria el principi de legalitat penal. Les acusacions només us imputaven «col·laboració ideològica» amb ETA, sense ni tan sols atribuir-vos una sola acció violenta…

És una història llarga i algun dia s’haurà d’escriure. Ens va tocar en un moment dolent. L’any 2006 ETA va declarar un alto el foc. Després, als passadissos, la famosa jutgessa Ángela [Murillo] va dir: «Això s’haurà d’arxivar, oi?» Estava lligat a moltes coses. També hi va haver motius personals.

Foto: Flickr – Euskalherrian

Després de la semiamnistia de 1977 i de la implantació de la democràcia parlamentària, per què penses que els grups insurgents bascos van mantenir la lluita armada?

Jo penso que, al capdavall, és una anàlisi política. He llegit tots els Egin i El País. I hi veus que la correlació de forces estava força equilibrada, no per guanyar la guerra, però sí per aconseguir una negociació. Jo penso que, en el si d’ETA, tenien la impressió que era possible i que calia continuar. Al començament de la dècada de 1990 es veia la possibilitat d’assolir l’objectiu. Després va arribar un moment en què es va veure clar que no era possible. A les institucions, els costa canviar, i ETA també era una institució. Té una història, càrregues feixugues, presos amb molts anys de condemna. I dir: «escolta, això s’ha de deixar», costa. I hi ha hagut debats dins de l’organització, hi havia opinions diferents i la responsabilitat era col·lectiva. I fins que s’ha pres la decisió col·lectiva han passat molts anys. A l’última època, volien que fos tot el bloc el que deixava la lluita armada. Per tant, de mica en mica.

Clous l’epíleg reivindicant l’amnistia per als presos polítics bascos (p. 514).

L’amnistia és una consigna. A l’Estat espanyol no hi ha hagut amnistia. L’amnistia implica no només oblidar el delicte, sinó també que desapareguin les seves causes. I les causes no han desaparegut. Aquí s’han donat indults, i l’amnistia, com el socialisme, és un objectiu. Però el més important és el camí; l’objectiu serveix per a caminar cap a l’horitzó, per a saber on és. Aquí, durant dècades hem tingut el lema l’amnistia no es negocia, l’està aconseguint el poble. Érem conscients tots que, per aconseguir l’amnistia cal canviar el sistema, del tot. I, de moment, no tenim prou força per a fer-ho. L’objectiu, el tenim tots clar. Sóc conscient que és una utopia, però cal mantenir-la, les utopies són bones.

Foto de portada: Flickr – Uberri.net
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

Carlos Trenor: «Per aconseguir l’amnistia cal canviar el sistema, del tot»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.