Carles Viñas és autor de Skinheads a Catalunya (2004), El mundo ultra. Los radicales del fútbol español (2005), Tolerància Zero. La violència en el futbol (2006) i Barcelona blaugrana. Una història de la ciutat a través del Barça (2012). De més recent publicació són Sankt Pauli. Un altre futbol és possible (2017, escrit a quatre mans amb Natxo Parra) i Futbol al país dels soviets (2019), publicats tots dos a l’editorial Tigre de Paper.

Què et va dur a escriure sobre el fenomen de l’expansió del futbol en relació amb la Revolució russa?

El 2017 vam fer un curs sobre el centenari de la Revolució russa, on em van encarregar fer una sessió sobre la incidència de l’esport en la Revolució. Vaig començar a investigar i a buscar informació i en veure que hi havia un material bastant inèdit i poc conegut, l’editor de Tigre em va proposar de fer un llibre amb el material del curs.

Hi fas un recorregut històric, estructurat en diferents etapes…

Sí, el futbol és l’excusa per explicar el pas de la Rússia imperial a la URSS i per analitzar les implicacions socials de la Revolució, amb la Guerra Mundial al mig, la guerra civil russa, etc. És un llibre d’història que explica el context sociopolític en què s’emmarca l’activitat esportiva i futbolística de l’època.

En el cas de l’URSS les autoritats van utilitzar i explotar la selecció com a element de cohesió nacional en un país amb molta diversitat ètnica i religiosa

En un fragment es diu que és «l’única possibilitat d’unificar banderes, ideologies i sentiments». Com funciona el futbol com a creador d’una identitat nacional hegemònica?

El futbol, com a fet social, és política, però té dos vessants: d’una banda, pot ser explotat pel poder, per cohesionar nacionalment un país, una societat o una comunitat determinada; però també pot ser un espai de dissidència política. Se situa enmig d’aquesta dualitat permanent, que fa que pugui ser utilitzat pel govern o pel dictador de torn, com també per grups opositors, per moviments d’alliberament nacional, etc.
En el cas de l’URSS les autoritats van utilitzar i explotar la selecció com a element de cohesió nacional en un país amb molta diversitat ètnica i religiosa, ja que un dels pocs elements que tothom identificava amb la Unió Soviètica era precisament la selecció, juntament amb la bandera i l’himne.

Però amb el seu model tan masculí, no resulta problemàtic deixar fora la meitat de la població d’aquest element d’aglutinació nacional?

El futbol pot ser avantguarda o pot estar socialment endarrerit, i en aquest cas passa el segon. El futbol jugat per dones no és, per això, res de nou. Va començar a la I. Guerra Mundial, quan els homes van marxar al front i les dones es van incorporar a la indústria bèl·lica. Cada fàbrica tenia la seva pròpia lliga i com que no hi havia homes, la gent anava a veure les dones jugar futbol. S’aplegaven fins a 50.000 espectadors per veure aquelles dones en equips com el Dick, Kerr Ladies.
En acabar la guerra, els homes van tornar i es va reprendre la lliga masculina, però la gent no hi anava tant com abans de la guerra, i la federació va decidir prohibir el futbol femení fins a la dècada dels 1970.

En qualsevol cas, els estadis acostumen a ser temples de la masculinitat hegemònica. Com creus tu que es pot resoldre aquesta contradicció?

És que el futbol és una metàfora social i no es pot pretendre que en una societat patriarcal molt masculinitzada el futbol sigui diferent, perquè el futbol és un reflex de la societat. De fet, si t’hi fixes ara, el futbol dit femení –hi estic en contra, perquè el futbol no té gènere, per tant seria el futbol jugat per dones–, ara té més presència als mitjans. Per què? Perquè per sort les dones estan aconseguint un major protagonisme social. El futbol no és més que un reflex, que de vegades va a l’avantguarda i de vegades a recer.

A Una història de la ciutat a través del Barça fas un recorregut de l’empremta de l’equip a la ciutat i et preguntes «com ha arribat a esdevenir l’entitat esportiva més estimada a Barcelona, més arrelada a Catalunya i més important del món». Com?

Depèn dels moments. L’any 1918, per exemple, quan la directiva del Barça decideix adherir-se a la campanya per l’Estatut d’Autonomia; posteriorment, durant el franquisme, com a espai de resistència, on es podien portar senyeres o parlar català; més tard, en la Transició…

La identitat dels clubs es va transformant i va evolucionant. Ara mateix estem en un impasse complicat, pel context sociopolític

Les coses han anat canviant amb el temps. Ara, per exemple, això que el Barça és més que un club es va modelant i des de la directiva es diu que és una marca global amb presència mundial.

La identitat dels clubs es va transformant i va evolucionant. Ara mateix estem en un impasse complicat, pel context sociopolític, per les decisions de la junta directiva, per la massa social on no acaba d’imposar-se una postura o una altra… I el Barça és un reflex del moment també. No podem pretendre que el Barça s’autoproclami republicà i independentista, si la societat no ho fa.

Com valores que l’1-O es jugués el partit?

Negativament. Crec que l’1-O amb tot el que havia passat el matí el partit no s’hauria d’haver jugat. Cal veure també qui va decidir fer-ho, si els jugadors, com es diu, o si va ser la junta directiva pressionada pels jugadors que tenien por de perdre punts.

Tu què creus?

Ho desconec, però si realment van decidir-ho els jugadors, crec que no els correspon tenir aquesta potestat, ja que al cap i a la fi són assalariats de la junta i del club.

Hi ha gent a qui no li agrada el futbol que s’identifica amb el Barça , simplement perquè per a ells representa Catalunya, o una idea de Catalunya, resistent davant el franquisme o durant la dictadura de Primo de Rivera

Per què creus tu que el Barça és més que un club?

Perquè per molta gent encara, i en el seu moment, va suposar més que un equip de futbol. Hi ha gent a qui no li agrada el futbol que s’identifica amb el Barça , simplement perquè per a ells representa Catalunya, o una idea de Catalunya, resistent davant el franquisme o durant la dictadura de Primo de Rivera, o durant la Guerra Civil. Per tant, per a molta gent el Barça no és un simple club de futbol. És més. Com l’Athletic Club és més, o com ho és el Celtic a Glasgow o el Livorno a Livorno. Hi ha clubs que tenen una identitat molt marcada, que transcendeix l’àmbit esportiu a l’àmbit sociopolític o social.

Has escrit un altre llibre titulat Tolerància zero. La violència a l’esport. Quina consideres que és la funció del hooliganisme en el futbol?

El hooliganisme què vol dir? La violència premeditada? La gent que s’organitza abans dels partits per atacar els equips rivals és minoritària i, en qualsevol cas, és important no criminalitzar els seguidors, ja que cohesiona els violents i els atorga visibilitat, que és el que volen, i és que si d’una anècdota en fas una notícia, de portada ja tenen el que volien, i això reforça aquest tipus de comportaments.

En canvi, jo crec que s’ha de potenciar el comportament pacífic, festiu i d’animació de la majoria de seguidors, i crec que aquí s’està cometent un error. Tant des de les institucions, des de les entitats federatives com des dels mitjans.

Com s’explica la suspensió del judici crític que molta gent fa davant els futbolistes? En el cas de Messi, per exemple, condemnat per evasió d’impostos, i idolatrat per molta gent d’esquerres?

Molta gent comparen aquest jugador amb un déu terrenal que per les seves habilitats els dóna alegria a la vida. Molta gent diu: «la vida és molt penosa, i m’aferro a això», encara que hagi hagut de retornar un munt de milions en impostos, però per molta gent això és secundari, ja que el Barça és la seva vàlvula d’escapament. Representa l’únic moment que pot estar amb una certa comunió amb els seus amics, sense estar pensant en la feina, en els seus problemes diaris. Si tu això ho carregues de problemes, que és aquest pensament crític, això desfà el teu únic moment de lleure compartit amb el teu entorn més immediat. Per tant, la gent aquest esperit crític l’acostuma a mantenir allunyat o separat. Fins i tot, assumint aquestes contradiccions, a la balança preval sempre el valor esportiu.

Jo sóc molt crític amb l’esquerra, ja que quan sosté que el futbol és un alienador de consciències el deixa sovint en mans de l’extrema dreta

Vas prologar el llibre Una història popular del futbol de Mickäel Correia (Tigre de Paper, 2019). A què es deu aquesta necessitat de reivindicar el caràcter popular del futbol?

Perquè resulta desconegut i sovint es menysté, i si es reconeix l’aspecte popular, polític i socialment compromès del futbol es trenca el tòpic del futbol com a opi del poble. Jo sóc molt crític amb l’esquerra, ja que quan sosté que el futbol és un alienador de consciències el deixa sovint en mans de l’extrema dreta, i és important reconèixer que també ha estat un espai per a la protesta, la dissidència, l’antifeixisme i les lluites d’alliberament, des del mateix moment en què va esdevenir un fenomen de masses.

Què té de popular el futbol i què d’eina de les elits?

El futbol va néixer com un esport de les classes benestants, ja que quan sorgeix, al segle XIX, els únics que podien dedicar estones a una pràctica de lleure eren la gent que tenia la vida solucionada. Estem en el moment de la Revolució industrial, de la creació de la classe obrera, amb treballadors que fan torns de dotze, catorze, divuit hores diàries, sis dies a la setmana.

Però la cosa canvia a principis del XX, i esdevé un fenomen de masses quan la classe obrera l’incorpora al seu imaginari. Per a llavors s’havia aconseguit la reducció de la jornada laboral amb la vaga de la Canadenca, i aquestes conquestes socials fan que l’esport es popularitzi i que l’esport per excel·lència que és el futbol es converteixi en un esport de masses. Llavors, les elits se’n desentenen i opten per altres esports, per diferenciar-se’n.

Fins als anys noranta el futbol és l’esport de la classe obrera baixa, amb tot el que comporta de localisme, masculinitat, etc., etc. Als anys noranta la cosa comença a canviar quan es juga l’Eurocopa a Anglaterra, i determinats sectors econòmics veuen que aquí hi ha un potencial econòmic que s’ha d’explotar. És llavors quan comença el procés de mercantilització que encara dura avui en dia, de l’anomenat futbol negoci, que fa que pugin els abonaments i que molta gent de classe popular no els pugui pagar i se senti exclosa, obligada a veure el futbol per televisió. Així doncs, el futbol retorna una mica a les elits econòmiques, i ara estem en aquest moment d’impasse.

El Sankt Pauli, equip d’Hamburg sobre el qual has escrit un llibre juntament amb el Natxo Parra (Tigre de Paper, 2017), és un clar representant del futbol popular, que té vint milions de seguidors i sis-centes penyes arreu del món. Què el fa especial i per què ha esdevingut un símbol per a l’esquerra i per a l’antifeixisme?

Justament el context actual del futbol negoci fa que molta gent se senti desencisada de l’esdevenir dels seus clubs i que busqui un futbol més genuí, amb valors, vinculat a l’entorn, a la comunitat, al barri. Això és el Sankt Pauli: un mirall d’allò que molts voldrien que fos el seu club. Sense oblidar que es tracta d’un equip professional, amb les seves contradiccions. Però malgrat ser un club que mai no ha guanyat cap títol, la gent no deixa de seguir aquest equip loser. Per què? Doncs perquè té un pòsit social al darrere, i organitza campanyes a favor dels refugiats, a favor de la visibilització del col·lectiu LGTBI, contra el G20…

El Sankt Pauli és l’únic club professional del món que en els seus estatuts es declara antifeixista i contrari a tota discriminació.

D’on li ve el compromís amb l’antifeixisme?

El Sankt Pauli és l’únic club professional del món que en els seus estatuts es declara antifeixista i contrari a tota discriminació. Això ve dels anys vuitanta i és que quan es va fundar, el Sankt Pauli era un club del barri portuari, que als anys vuitanta tenia uns dos mil seguidors al camp, la majoria gent gran, però de cop hi arriba una gent procedent d’una tradició nova llavors en auge a Alemanya, sobretot a Hamburg: el moviment autònom, el punk, la lluita antinuclear, l’ecologisme, l’extrema esquerra extraparlamentària, que irromp a l’estadi, creix a poc a poc i porta aquest pòsit de lluita antifeixista, en un context d’apogeu de l’extrema dreta alemanya. Suposa, per tant, un contrapunt als estadis i engeguen campanyes com per exemple, «Sankt Pauli gegen rechts» [Sankt Paul contra la dreta] o «kein fußball den faschisten…» [Cap futbol per als feixistes].

Foto de portada: Oriol Clavera