Article publicat originalment a Ctxt

Els resultats de les eleccions a Europa sovint encenen l’alarma davant l’ascens de les opcions d’extrema dreta que s’acostumen a representar fonamentalment com a portadores d’una política sexual ultraconservadora, però aquests projectes poden donar a llum a una Europa retrògrada, blanca i cristiana? Com és possible que moltes dretes radicals es presentin com a defensores del liberalisme, al mateix temps que d’una Europa cristiana?

Els resultats de les eleccions a Europa sovint encenen l’alarma davant l’ascens de les opcions d’extrema dreta que se solen representar fonamentalment com a portadores d’una política sexual ultraconservadora, però aquests projectes poden donar a llum a una Europa retrògrada, blanca i cristiana? Com és possible que moltes dretes radicals es presentin com a defensores del liberalisme, al mateix temps que d’una Europa cristiana?

Quan parlem de dretes radicals partidàries estem parlant d’una pluralitat de fenòmens que disten molt de representar tant una coherència ideològica com una unitat d’acció. Això també succeeix al voltant de la qüestió de gènere, on moltes vegades presenten propostes molt diferents. En realitat l’element definitori més acabat d’aquests projectes no és el gènere, sinó la qüestió migratòria i nativista, l’etnonacionalisme –encara que a vegades puguin relacionar aquests eixos de raça i gènere en les seves narratives, com succeeix en la qüestió demogràfica.

A Europa, aquest eix nativista és paral·lel al de la islamofòbia de matriu colonial. L’historiador Enzo Traverso defineix a aquest ecosistema ultra com la forma política que resulta de la conversió de la indignació generalitzada de les masses davant les condicions de l’existència social en nacionalisme, racisme i conflicte etnocultural sense qüestionar gens ni mica les formes dominants del liberalisme autoritari. Per contra, serveix de complement a aquestes formes, actuant com a palanca per a normalitzar polítiques abans considerades extremes i inacceptables, tant en relació amb l’autoritarisme creixent com amb la gestió de les migracions, dos temes sobre els quals hem escrit recentment.

Les estratègies que proclamen la incompatibilitat de l’islam i el liberalisme europeu amb “la nostra forma de vida” serveixen per a assenyalar a un altre irreconciliable que asseguri als europeus una identitat que per si mateixa no existeix. Per a això, atribueixen el masclisme i el conservadorisme als quals provenen d’“altres cultures” que consideren menys avançades, especialment la dels musulmans. Mentre que els que professen aquesta religió es consideren una amenaça per als drets o la integritat física de dones i dissidències sexuals. Això els permet disfressar la seva xenofòbia com una defensa dels “valors europeus” –identificats com els liberals en costums–, al mateix temps que es mostren pròxims en aparença a les agendes del feminisme i LGTBIQ+ liberals a partir sobretot de la qüestió de violència, o fins i tot a vegades, instrumentalitzant el suport a drets com el matrimoni homosexual. Perquè encara que pugui semblar paradoxal, mentre les societats europees voten cada vegada més a la ultradreta, es tornen més seculars i cada vegada més tolerants en qüestions morals. Això també succeeix fins i tot a Europa de l’Est que té opcions polítiques molt més conservadores quant al gènere. Com hem vist aquesta última dècada, els atacs al feminisme o a les dissidències sexuals estan sent més virulents aquí. Per exemple, Hongria és un dels països europeus on es practiquen més avortaments, malgrat la retòrica inflamada dels seus dirigents i, en aquest país, els joves donen suport a valors molt més progressistes que els seus majors. A Polònia, és probable que l’avortament fos una de les qüestions que va pesar en les eleccions del 2023 en les quals va aconseguir el govern el liberal Donald Tusk. Sobre els EUA podem dir que Trump va guanyar malgrat la seva posició sobre l’avortament, una qüestió que va tractar d’evitar bona part de la campanya.

De manera que, bona part d’aquests ultradretans, sobretot a Europa Occidental, encara que utilitzin les qüestions de gènere per a llançar guerres culturals, estan més pròxims a un populisme “liberal”. Per descomptat, hi ha partits molt radicalitzats en les seves propostes conservadores, però tenen poques opcions de liderar governs. De fet, les vides dels seus propis líders estan exemptes de representar un ideal religiós –almenys catòlic–: Abascal està divorciat, Lepen, diverses vegades, i Salvini sempre apareix al costat de dones altament sexualitzades i explota, com Trump, la seva imatge de seductor –en el cas de Trump, fins i tot ha estat condemnat per agressió sexual.

Liberalisme, un martell contra els musulmans

Recentment, els elements etnicoculturals de la identitat europea s’estan reforçant. Sigui gràcies a l’emergència d’aquestes extremes dretes o a altres factors, una bona part dels partits europeus estan assumint les migracions com un problema, la qual cosa implica una manera de redescobrir un consens sobre els “valors europeus” liberals, ancorant-los, aquesta vegada, en la por a l’altre. Però aquestes opcions no impliquen necessàriament una tornada als “valors tradicionals” o la família “natural”, de la mateixa manera que el liberalisme no és necessàriament un garant del dret. Aquestes són les tesis de l’acadèmic expert en Islam Olivier Roy en L’aplanament del món o Europa segueix sent cristiana?

El que explica Roy és que les dretes radicals contraposen els suposats valors europeus als dels migrants i musulmans, però que el seu contingut és contradictori. Uns identifiquen aquests valors comuns amb una Europa cristiana i les seves tradicions –el que en realitat implica hostilitat a la llibertat sexual i al matrimoni homosexual–. Mentre que un altre sector destaca la llibertat de la moral europea enfront de la suposada intolerància dels musulmans: es defensa el feminisme enfront del vel i els drets LGTBIQ enfront de l’homofòbia religiosa, explica Roy. La paradoxa aquí és que els valors defensats per l’Església catòlica s’oposen als valors liberals. “En qüestions importants com la llibertat d’expressió i la blasfèmia, la igualtat de sexes, el gènere…, els cristians creients estan molt més prop dels musulmans. D’altra banda, no van ser els musulmans els qui van sortir als carrers per a combatre el matrimoni igualitari”, assenyala Roy, referint-se a les manifestacions de fonamentalistes cristians a Espanya o França. Vox encarna molt bé aquesta evident contradicció: “Qui defensa com fem nosaltres al Parlament Europeu l’Europa cristiana, l’Europa dels valors democràtics, enfront de la islamització?”, diu Abascal.

Geert Wilders, guanyador de les eleccions neerlandeses de desembre de 2023, té un programa decididament liberal en matèria de moral. Diu donar suport als drets LGBTQ+, inclòs el matrimoni homosexual –una mostra de la “superioritat nacional dels Països Baixos” o de la “cultura europea” –així com fan altres partits d’extrema dreta dels països nòrdics–. El mateix Vox té discursos més pròxims a aquest homonacionalisme –que justifica tancar fronteres per a protegir els homosexuals– que a l’homofòbia explícita. Encara que pugui oposar-se a les banderes de l’arc de Sant Martí en els edificis públics o als col·lectius de les dissidències sexuals als quals anomena “quiosquets ideològics” o “lobby LGTBI” –en un esquema semblant a la retòrica que utilitza per a oposar-se al feminisme.

Segons Roy, aquest és el motiu pel qual “els que millor defensarien una Europa identitària són en realitat els liberals, ja que els valors ‘europeus’ que es volen oposar als musulmans/migrants són precisament aquests valors liberals en termes de moral i costums, la qual cosa implica una transformació autoritària del liberalisme polític que res té a veure amb el retorn d’un ordre moral”. El millor exemple el proporciona Dinamarca, on el partit socialdemòcrata ha aplicat la política d’exclusió i assimilació forçosa de migrants més restrictiva de tota Europa, precisament en nom del model social i dels valors liberals. A França, l’avortament es consagra en la Constitució al mateix temps que s’aproven les lleis d’immigració més estrictes. “El liberalisme polític s’ha desplaçat cap a una posició autoritària, però defensa un ‘mode de vida’ liberal, sempre que s’estigui en el costat correcte de la tanca”, conclou Roy.

A més, la frontera entre dretes radicals i liberals es difumina quan en llocs com França aquesta defensa del laïcisme s’utilitza fonamentalment per a atacar a l’islam –el que en realitat uneix a l’esquerra laica, a un centredreta liberal fins a arribar a Agrupació Nacional–. La prohibició de l’ús del hijab en escoles públiques i els reiterats debats sobre la vestimenta islàmica en espais públics són exemples de com la islamofòbia s’ha institucionalitzat al país, presentant-se com una defensa de la identitat secular enfront de la influència del que es percep com una religió forana i opressiva. El que podríem dir un “fonamentalisme laic” –concepte de l’acadèmic libanès Gilbert Achcar. Avui una part important de la població – inclòs el president “de centredreta”, Emmanuel Macron– dona suport a aquestes prohibicions. A l’estat espanyol aquest debat del vel va arribar abans del sorgiment de Vox, sobretot en els primers 2000 a Catalunya, però avui, per sort, no té molta centralitat, encara que solen aparèixer conflictes puntuals en premsa de tant en tant, i malgrat els esforços d’aquest partit que tracta de posar-lo en agenda una vegada i una altra.

Cal assenyalar que aquest eix nativista i la islamofòbia a Europa no sols responen a una preocupació per la immigració recent, sinó que també s’articula a través d’una lògica que busca la redefinició del marc de pertinença, excloent a aquells que, encara que també “natius”, en ser musulmans són representats com culturalment aliens a la identitat nacional. En països com França, on el llegat colonial continua marcant profundament les relacions socials, gran part de la població musulmana és descendent de migrants d’antigues colònies del nord d’Àfrica, com Algèria o el Marroc. Malgrat haver nascut i crescut en sòl francès, aquests ciutadans solen ser considerats com “uns altres” pels discursos de dreta radical, que, com hem explicat, els assenyalen com una amenaça al laïcisme i els valors republicans francesos. La immigració marroquina a Espanya és més recent i té menor pes demogràfic, però ja s’apunta en aquesta mateixa línia. Els discursos de Vox estan destinats a criminalitzar aquesta immigració o als seus descendents ja plenament espanyols i a rebutjar-la per les seves “diferències irreconciliables amb la nostra cultura”. “Acabarem veient guetos en els quals no entrarà la policia i en els quals s’apliquen altres lleis, les lleis islàmiques”, diu Abascal.

Les societats europees no tornaran a la “família tradicional”. Segons Roy, el suport a les dretes radicals en la seva majoria és en contra de les elits, Brussel·les i l’islam, no en contra l’avortament o per a retornar a les dones a les feines de casa –encara que sens dubte siguin importants eines d’agitació i puguin aconseguir vots en l’antifeminisme més identitari. El que aconsegueixen les dretes radicals és capitalitzar els desitjos de ruptura. Es mostren com una falsa oposició a aquest sistema desigual en absència d’un projecte polític d’esquerres capaç de representar aquests desitjos, i davant la nostra impossibilitat de fer creïble que sí que hi ha alternativa –o per la nostra incapacitat de donar-li forma. Més que constituir-se com a opció contrarevolucionària com ho van ser els feixismes clàssics –i fins i tot els projectes ultraconservadors en el moral i neoliberals en l’econòmic de Thatcher i Reagan–, la seva principal funció política avui probablement és la de tancar la possibilitat d’una sortida a la crisi europea pel costat de la redistribució radical de la riquesa. El liberalisme polític pot ser el seu aliat en això.