Amb la benedicció de foment

Un element central del procés és la lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya. La deriva postconvergent no agrada gens ni mica a Foment del Treball Nacional, ni al Cercle d’Economia, els quals han passat a donar suport al partit neoliberal i espanyolista anomenat Ciutadans.

Amb la benedicció de foment

Amb la benedicció de foment

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un element central del procés és la lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya. La deriva postconvergent no agrada gens ni mica a Foment del Treball Nacional, ni al Cercle d’Economia, els quals han passat a donar suport al partit neoliberal i espanyolista anomenat Ciutadans.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

“Si encara existeix una classe, és la burgesia, aquelles famílies riques que consegueixen mantenir-se al capdamunt de la societat, on hi romanen sovint des de diverses generacions”, Michel Pinçon

És habitual entre les mosques cotxeres no ser conscients del rumb real del cotxe en què viatgen. Durant tot el recorregut del procés, els esdeveniments de Plaça han tirat un vel espès que impedeix conèixer i comprendre els esdeveniments de Palau. L’enlluernament produït per la retòrica política sol impedir-nos tenir una visió de conjunt del conflicte, copsar-ne la dinàmica, el ritme i la direcció de marxa, esbrinar els objectius reals del contendents o captar en temps real les successives modificacions de les correlacions de forces. 

D’una banda, ens enlluernen les brutals actuacions d’un estat profund i integral que considera la sagrada unitat i indivisibilitat de la pàtria com quelcom etern, natural, sagrat, imprescriptible i intangible. En aquest cas parlem de la pàtria espanyola, però qualsevol estat, inclòs un hipotètic estat català independent, engendra i alimenta una concepció del món similar. Els processaments dels presos polítics, dels alcaldes i dels representants de les entitats sobiranistes que ritmaran aquest any 2019 són, més enllà de l’entitat dels «delictes» presumptament comesos, un mecanisme de defensa de l’estat. En connivència a aquesta acció estatal, les provocatives accions de l’extrema dreta contra la llibertat d’expressió del moviment independentista i la subhasta entre el PP, Ciudadanos o Vox per la primacia en la defensa de la sagrada unitat d’Espanya, formen part d’allò que Gramsci anomenava «estat integral».

Foto Flickr

També ens enlluernen les accions d’aquell sector de la classe política catalana que ha perdut el rol de partit orgànic, representatiu i mediador entre les classes dominants i dirigents i la petita i mitjana burgesia catalanes, així com de mediador entre la fracció catalana de la burgesia espanyola i la resta de fraccions burgeses territorials del Regne d’Espanya. Un rol central exercit durant dècades en el si del règim del 78 que se’ls esmuny entre els dits de les mans. La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya és un element central d’allò que s’ha anomenat procés. Un element sine qua non. Les contradiccions internes entre els diversos sectors de la classe política de la burgesia han portat el sector postconvergent a transitar pels viaranys de la radicalitat retòrica i del cesarisme encarnats per Puigdemont i el seu vicari a la terra, Torra. Sostinc que la deriva actual del magma postconvergent en aquests darrers temps no és ni orgànica ni representativa de l’alta burgesia radicada a Catalunya. Cosa que no nega el seu caràcter clarament burgès i neoliberal.

La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya és un element central d’allò que s’ha anomenat procés
tweet

A l’altra banda de l’escaquer en aquesta lluita per a representar la burgesia, trobem el radicalisme cec i el cesarisme d’Arrimadas i de Manuel Valls, estimulats i fins i tot finançats per un sector molt espanyol de la alta burgesia radicada a Catalunya: pel sector més lligat altres fraccions espanyoles del gran capital.

Entre uns i altres, la campanya electoral per a aconseguir la representació de la burgesia radicada a Catalunya continua imparable. La producció de retòrica política creix i creixerà i contribuirà a l’enlluernament.

Després del seu triomf aclaparador en el congrés del PDeCAT, i de la creació de la Crida per la República, Puigdemont i el seu vicari a la terra fan aquesta campanya electoral d’una manera desacomplexada: o jo o el diluvi! Xantatge, pressió, atacs irrespectuosos contra el dissident, OPAs contra ERC, abducció de part de l’electorat de la CUP (com en part ja va succeir el 21 de desembre), crides a la unitat entorn del líder carismàtic… Tot sota el signe de les presses, de l’«ara o mai», de la il·lusió il·lusòria d’aconseguir un objectiu que ells han transformat en fictici: implementar una avui encara inexistent república catalana. Una república que, en el moment decisiu, tant uns com altres varen deixar en una declaració retòrica, en un acte teatral buit de contingut, d’acció i de voluntat

Foto Martin Abegglen

El 27 d’octubre Puigdemont tenia un pacte amb el PP de Rajoy, mediat pel PNV i pel PSOE. El pacte traïa la retòrica pública usada pels postconvergents després de la substitució d’Artur Mas, però sobretot traïa el moviment popular que havia fet possible aquella substitució i el propi 1 d’Octubre. El pacte no oferia res de nou sota el sol: és el mateix modus operandi de les classes dirigents catalanes des de fa gairebé quatre-cents anys. Però l’aplicació del pacte era complicada. Un cop has estimulat les multituds i aquestes prenen els carrers, els pactes no son fàcils, necessiten un temps llarg de digestió. Així que, exposat a la crítica acerba d’altres sectors polítics en competència, Macià le petit optà per un coitus interruptus: proclamació retòrica de la república catalana, cap mesura pràctica real per a implementar-la i refugi a l’estranger, deixant a la resta en l’estacada. Com va dir la naïf i nouvinguda al gran joc, Clara Ponsatí: fer catxa. Un problema afegit és que amb l’estat espanyol no es pot fer catxa: la institució posseïdora del monopoli de la violència respon a qualsevol repte a la seva existència amb tota la força que li confereix la Constitució i fins i tot, amb mesures extra-constitucionals. Com faria qualsevol altre estat, d’altra banda. Allò sorprenent va ser la sorpresa que la més que previsible violència de l’estat causà entre les rengleres de l’independentisme.

Un cop has estimulat les multituds i aquestes prenen els carrers, els pactes no son fàcils, necessiten un temps llarg de digestió
tweet

Només la duresa intransigent d’aquest estat profund personificada en l’acarnissament jurídic de Llarena van transformar un grapat de processistes en màrtirs de la pàtria. Si Puigdemont i els seus acòlits pretenen sincerament que l’1 d’octubre atorgava la legitimitat per a una proclamació unilateral de la república catalana, què motivà la declaració fake i la seva sortida pel darrere de la jornada del 27 d’octubre?

Com a producte contradictori d’aquesta doble pressió (l’estat profund d’una banda, el moviment popular independentista de l’altra) la fracció postconvergent de la classe política burgesa va emprendre un rumb que no agrada gens ni mica a Foment del Treball Nacional, ni al Cercle d’Economia. Un rumb que compta amb nombroses resistències dins de les restes del PDeCAT. Per a qualsevol observador atent sembla clar que ni la Crida, ni Puigdemont ni Torra no són, en l’actualitat, ni gens mica representants ni orgànics de la gran burgesia. Cosa que no els transforma ni en representants de les classes subalternes ni en aliats en qui es pugui confiar.

D’altra banda, es troben aquells representants clàssics i més orgànics de la alta burgesia radicada a Catalunya que malden per recórrer el viaranys de la moderació: Iceta / Espadaler / Sánchez-Llibre / Cercle d’Economia. Les nombroses dificultats que se’ls oposen en aquest camí de recerca d’un nou compromís històric entre Catalunya i Espanya dins de la Constitució del 78 no ens haurien d’ocultar que, amb tota la seva diversitat, són o han estat membres i/o representants i/o gestors de l’alta burgesia radicada a Catalunya.

Foto Flickr

Tot plegat ens hauria de portar a la següent pregunta: Existeix una burgesia independentista? “La burgesia no posa mai tots els ous al mateix cistell”, Josep Serradell «Roman».

Quan succeeix un esdeveniment polític aparentment inexplicable, quan el soroll mediàtic ens impedeix entendre el perquè de determinades actituds, hi ha dos mètodes per a tractar de comprendre’l. El primer és esperar que el conjunt del cicle històric s’hagi acabat. Ja se sap que l’òliba de Minerva només aixeca el vol al capvespre. Això vol dir que sempre arriba tard. La feina dels historiadors no és la feina dels militants.

I passa que nosaltres som militants, volem intervenir en el transcurs de l’acció, volem influir-hi, volem canviar la societat i, fins i tot, aspirem a capgirar la correlació de forces. Per a aconseguir això necessitem acudir a un altre mètode: formular en temps real hipòtesis sobre els moviments que es desenvolupen davant nostre, fer pronòstics a llarg, mitjà i curt terminis que ens permetin traçar línia política, intervenir en el desenvolupament concret dels esdeveniments. Amb el consegüent risc d’errar, de caure en paranys, d’equivocar el rumb. Però ens cal rascar més enllà de les aparences, de la retòrica. Ens cal esbrinar la realitat social que s’amaga entre bambolines, els fils que mouen l’acció per molt que s’ocultin en la foscor de l’escenari i que la llum del focus il·lumini tant sols allò que interessa ensenyar. A tractar de iniciar aquesta investigació es dediquen els paràgrafs que segueixen.

Existeix un mite compartit tant per un sector de l’esquerra independentista com per l’esquerra autonomista. És el mite de l’existència d’una burgesia catalana independentista. Una part de l’esquerra independentista necessita alimentar aquest mite per a justificar una política de front nacional per la independència. L’esquerra autonomista/federalista necessita alimentar aquest mite per a justificar el seu rebuig a l’exercici del dret d’autodeterminació per suposades raons de classe: segons ells, l’independentisme és redueix a una simple maniobra de la «burgesia catalana».

Existeix un mite compartit tant per un sector de l’esquerra independentista com per l’esquerra autonomista.
tweet

En ambdós casos ens trobem davant d’un fetitxe instrumental: les classes dominants i dirigents catalanes no han estat en el passat, ni són en l’actualitat, independentistes: és fàcilment previsible que mai no ho siguin. En la seva immensa majoria, és clar. Per a comprovar la certesa d’aquesta afirmació tan sols cal donar una ullada a les pàgines web de Foment de Treball, del Cercle d’Economia, de les Cambres de Comerç, del Cercle Eqüestre, del Cercle del Liceu, de la Societat d’Estudis Econòmics, de la Societat Barcelonesa d’Amics del País, del recentment creat club Alexis de Tocqueville, o escoltar o llegir les declaracions en els mitjans de comunicació d’alguns assidus a la llotja del Barça.

Les classes dominants i dirigents catalanes no han estat en el passat, ni són en l’actualitat, independentistes: és fàcilment previsible que mai no ho siguin tweet

 Una lectura habitual, crítica i atenta de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya (La Vanguardia i els mitjans del Grup Godó) podria ajudar-nos a entendre quines són les orientacions del bloc en el poder a Catalunya en la fase actual de la quarta revolució passiva que transitem. D’altres fonts en aquesta recerca serien el Periódico, o escoltar les cadenes de ràdio i TV depenent d’Atresmedia, propietat d’una important família burgesa radicada a Catalunya. O llegir la «Opinió del Cercle d’Economia» presentada en la seva XXXIV Reunió (Sitges, 30 de maig de 2018): Propostes per modificar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat.

Foto Flickr

La pregunta que es fan alguns és: si l’alta burgesia radicada a Catalunya no és en la seva majoria partidària de la independència i ni tan sols es partidària de l’exercici del dret d’autodeterminació, si aquesta burgesia es proposa tan sols pactar una reforma lampedusiana del règim del 78… Llavors, què justifica la gesticulació radical dels guanyadors del congrés del PDeCAT? Quin caràcter de classe té el moviment que ha creat una part de la classe política postconvergent anomenant Crida per la República? A qui aspira a representar la nova generació de classe política burgesa postconvergent que veiem brollar davant dels nostres ulls? Es creurà la majoria del moviment popular independentista, un moviment profundament democràtic i popular, la falòrnia que els postconvergents ja no aspiren a representar les velles classes dominants i dirigents? S’empassarà la bola que aquesta corrua de neoliberals s’han passat al bàndol de les masses populars?

No sé si l’amic lector creu en miracles. Unes quantes dècades de militància comunista m’han convertit en un descregut. Crec que l’objectiu tàctic de Puigdemont és, en una primera fase, derrotar els sectors d’esquerres i democràtics del moviment popular independentista, per a subordinar-los al seu projecte, el qual no és precisament la independència sinó una sortida negociada. La seva evolució forçada per les circumstàncies els desvia del seu rol tradicional. L’alta burgesia els nega la salutació, però no han deixat de ser un partit (en transformació permanent) que aspira a reprendre el seu rol representatiu/orgànic/mediador del bloc burgès a Catalunya i d’aquest amb la resta del bloc en el poder a Espanya. No perden aquesta esperança, saben que les classes dominants i dirigents d’aquest nostre petit país consideren l’exercici de no posar tots els ous en un mateix cistell com una de les belles arts. I ho practiquen des de fa segles.

No caldria dir-ho però ho dic per si de cas algú segueix despistat. Bloc en el poder no és idèntic al partit governant i ni tant sols al govern d’Espanya. I amb més raó no em refereixo a la coalició de partits governants, ni tan sols al govern de Catalunya. Quan dic bloc en el poder, l’amable lector hauria de llegir les classes dominants i dirigents espanyoles i les radicades a Catalunya.

Com he assenyalat més amunt, el creixement del moviment independentista a Catalunya ha portat a alguns autodesignats «marxistes» a caracteritzar aquest moviment com un moviment burgès. Aquestes «anàlisis» estan ben allunyades de la realitat. Em sembla irrefutable que la burgesia catalana (entesa la classe burgesa com un bloc complex en procés constant de recomposició) fou sempre una classe espanyola o, millor dit, una de las fraccions de classe que formen part d’allò que podem anomenar burgesia espanyola.

No, no existeix una burgesia independentista catalana.Aquesta conclusió em sembla ben clara. Algunes dades ho demostren:

1. Les organitzacions economico-corporatives burgeses, és a dir, les organitzacions patronals que van des de la gran empresa catalana, Foment del Treball Nacional, o la Cambra Oficial de Contractistes d ‘Obres de Catalunya, fins a les organitzacions de la petita i mitjana empresa o els gremis i col·legis professionals, formen un bloc complex de grups socials i fraccions de classes que no està exempt de contradiccions internes i de confrontacions en funció d’interessos materials contraposats. No obstant això, per múltiples raons que no puc exposar aquí, l’alta burgesia radicada a Catalunya exerceix una clara hegemonia sobre el conjunt.

La seva actitud davant el règim de 1978 i davant el regne d’Espanya sempre ha estat de participació activa i entusiasta. I continua sent-ho. En cap moment, l’alta burgesia radicada a Catalunya s’ha mostrat ni antiespanyola, ni, encara menys, favorable a la independència. D’una banda, Foment de Treball Nacional (FNT) ha seguit la seva tradició anterior a la guerra civil i al franquisme: per a ella, la N de «nacional» que apareix en les seves sigles es refereix a la nació espanyola que el Regne d’Espanya pretén conformar. La burgesia radicada a Catalunya ha tingut i té el seu mercat «nacional» en els territoris compresos en el Regne d’Espanya. Malgrat la internacionalització de l’economia, aquesta realitat encara es manté. I la burgesia sol confondre la nació amb el mercat. També hi ha tingut el seu dipòsit d’importació de força de treball. Ambdues qüestions (mercat i dipòsit de força de treball), han variat en els darrers decennis. Molt. Però no ho han fet prou com per a variar les prioritats polítiques de l’alta burgesia.

Això no exclou que aquesta fracció burgesa no tingui contradiccions econòmiques i polítiques amb d’altres fraccions territorials de la burgesia espanyola. Algunes d’aquestes contradiccions poden ser molt rellevants i a cops assoleixen un grau d’antagonisme molt important. Però l’alta burgesia radicada a Catalunya no s’ha fet independentista ni malda per a aconseguir un nou estat català dins Europa.

Un altre motiu per a aquest antiindependentisme de l’alta burgesia radicada a Catalunya és el fet de que el Regne d’Espanya segueix aportant a l’alta burgesia radicada a Catalunya un estat (administració, política econòmica i aparells repressius) que administra i defensa els seus interessos de classe. Potser el procés europeu, potser la mundialització han induït canvis que beneficien a d’altres fraccions de la burgesia espanyola i redueixen la part del pastís que pensen que correspondria a la burgesia radicada a Catalunya. Cert, i d’aquí es desprenen els diversos catàlegs de reivindicacions, els diversos quaderns de greuges que actualment es negocien, sense gaire llums ni taquígrafs.Però això no significa que la gran burgesia radicada a Catalunya hagi deixat de considerar-se part de la gran burgesia espanyola.

Foto Flickr

D’altra banda, la patronal catalana ha estat i continua sent un puntal de les organitzacions de la gran patronal espanyola. Cal esmentar només de passada el paper desenvolupat per Carles Ferrer Salat en la formació de la gran patronal espanyola la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) durant la formació del règim de 1978. Aquest paper fundador i central de la gran patronal catalana en el si de la patronal espanyola ha estat i és una característica del règim sense la qual no es comprenen els seus comportaments polítics.

La patronal catalana ha estat i continua sent un puntal de les organitzacions de la gran patronal espanyola
tweet

2. Les institucions sociopolítiques de la burgesia, com el Cercle d’Economia, i els llocs de socialització, d’oci, on entre trobades recreatives i culturals o esportives l’elit catalana es troba, debat i forma opinió col·lectiva i consciència de classe són variats: el Cercle Eqüestre, el Cercle del Liceu o el Patronat de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, entre d’altres. Pel que fa a la formació i reclutament de quadres dirigents de les empreses, cal reconèixer que les Escoles de Negocis ESADE i IESE corporativament i en la majoria del seu professorat s’han mostrat gairebé de manera unànime en contra de la independència, i la majoria en contra de l’anomenat Procés. Cosa que no hauria de sorprendre a ningú: com està demostrat, des de la Guerra del Francès de 1808-1814 fins als nostres dies, aquesta ha estat la seva pauta de comportament.

Les Escoles de Negocis ESADE i IESE corporativament i en la majoria del seu professorat s’han mostrat gairebé de manera unànime en contra de la independència
tweet

3. La burgesia financera d’origen català tampoc no ha estat ni és independentista. Tot el llarg dels segles XVIII, XIX i gran part del XX, el paper preponderant, motor de la industrialització i modernització de la burgesia catalana, tenia un punt feble. Era la debilitat del sector financer català. Aquest factor l’afeblia en els seus enfrontaments amb altres fraccions burgeses espanyoles.

Des dels anys 60 i 70 del segle XX, el regionalisme polític de Jordi Pujol va considerar aquest dèficit com un taló d’Aquil·les del seu projecte hegemònic que va anomenar fer país, i va treballar per donar-li solució amb la creació de Banca Catalana. La fallida fraudulenta d’aquest banc va significar una derrota personal de Pujol però també de la fracció de classe que representava. Amb els anys i amb l’ajut de la crisi i de la concentració bancària subsegüent, dos gegants financers tant en l’esfera espanyola com en la internacional tenen el seu origen a Catalunya: Caixabank i el Banc de Sabadell. Però la dimensió d’aquests dos bancs ja no és catalana. La seva dimensió es espanyola i internacionalitzada. Conseqüentment amb aquesta dimensió i amb el seu mercat, els directius de tots dos bancs no només s’han mostrat radicalment contraris a la independència sinó també al seu simulacre, el procés.

Aquest sector financer suposadament català ja no fa país. Fins i tot ha desplaçat la seva seu fora de Catalunya durant la crisi de la tardor de 2017. A l’ensems s’han trencat radicalment les relacions entre les direccions d’aquests bancs i els successius avatars del món postconvergent i s’ha passat a donar suport al partit neoliberal i espanyolista anomenat Ciutadans.

4. Cal diferenciar, d’aquest bloc burgès contrari a la independència, respecte dels sectors minoritaris de la petita i mitjana empresa representats en la patronal CECOT. També de les entitats minoritàries creades artificialment pel món postconvergent, com el Cercle Català de Negocis i el petit lobby anomenat FemCat. Però l‘ardor independentista d’aquesta petita patronal no és gaire gran i es limita a l’ús del procés com a instrument de pressió i de negociació per aconseguir més inversions estatals, les infraestructures que l’estat central es nega a construir a Catalunya i una millora de les balances fiscals. Al mateix temps, aquesta patronal de la petita i mitjana empresa considera interessant abandonar el mercat espanyol, cap al qual dirigeix una part important dels seus productes.

Sense alè. À bout de souffle és el títol d’una pel·lícula de Jean-Luc Godard. Un simpàtic Jean Paul Belmondo, protagonitza un jove rebel que, empès per les circumstàncies i per les seves derives, inicia una fugida de la policia que acaba amb la seva mort ja sense «alè». Considero que el processisme es troba ja sense alè.

Foto Flickr

L’estat profund ha mostrat que no negociarà un dels elements centrals de la seva constitució jurídica i material: la sagrada unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és a dir, del seu mercat. I ho ha mostrat amb la contundència dels fets: amb l’ús del monopoli de la violència que és propi de qualsevol estat. Un ús moderat (malgrat els 1000 ferits) si tenim en compte allò que hauria passat si enlloc de la declaració fake d’independència del dia 27 d’octubre de 2017, el processisme hagués estat conseqüent independentista i hagués fet una declaració efectiva.

L’estat profund ha mostrat que no negociarà un dels elements centrals de la seva constitució jurídica i material: la sagrada unitat de la pàtria.
tweet

El processisme mai no va pretendre posar seriosament la qüestió de la independència, tan sols pretenia crear una correlació de forces que li permetés discutir i negociar les condicions que el capital radicat a Catalunya considera necessàries per a poder seguir competint en el nou marc econòmic mundialitzat i en la divisió internacional del treball a l’interior de la Unió Europea.

Si la coalició de facto entre dreta extrema i extrema dreta, si el trident d’Aznar aconsegueix derrotar Sánchez i fer-lo fora del govern, aplicarà la força com a únic argument. Sense pietat. La competència entre les diverses fraccions del capital és així. El processisme ho sap, sap que ha arribat à bout de souffle. I sap que ha de negociar, malgrat la situació dels presos, ha de negociar.

Al final del processisme, si el moviment popular independentista no aconsegueix desbordar el pacte entre ERC, les restes del PDeCAT, Pedro Sánchez i el Cercle d’Economia i Foment, un compromís històric propiciat per Podemos i els Comuns, a Catalunya s’hi albira un cicle polític tripartit socialdemòcrata. Vull dir entre ERC, PSC i Comuns. Un tripartit que intenta operar actualment en un mar de dificultats. Un tripartit  que operarà abans i després de l’arribada al govern. Un tripartit les primeres accions coordinades del qual, dins de les immenses dificultats de la fase actual, es poden percebre avui mateix.

Of course hi haurà tripartit amb la benedicció de Foment i del Cercle d’Economia. I de l’òrgan orgànic de la gran burgesia radicada a Catalunya, és clar, que ja treballa activament per afavorir aquesta sortida, que considera un mal menor.

Es possible que aquest pronòstic sigui difícil d’empassar i de digerir per part alguns dels meus amables lectors. Espero que siguin indulgents amb aquest pobre missatger i no em prenguin com a boc emissari. La descripció dels camins de la revolució passiva, els mecanismes de subordinació dels moviments rebels que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms, els senders del transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquestes moviments, troba nombroses dificultats per a ésser entesa quan és formulada en temps real. És a dir, mentre els esdeveniments es desenvolupen amb tota la seva virulència.

Al capvespre, quan l’òliba de Minerva aixequi el vol, seran legió aquells que compartiran algunes de les hipòtesis que he tractat d’exposar en aquest text. Al temps.

Foto de portada Flickr


Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i militant de Comunistes de Catalunya

Comentaris

Amb la benedicció de foment

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.