El 4 d’abril, Elon Musk va fer pública la seva participació del 9,2% a Twitter. Aquesta notícia va desencadenar un estira I arronsa de gairebé un mes en què Musk va estar a punt de fer-se amb un lloc al consell d’administració, abans de fer marxa enrere i anunciar, en canvi, els seus plans d’adquisició total el 14 d’abril. En un primer moment, va haver-hi escepticisme sobre el pla d’adquisició de Musk. En la seva carta d’oferta, afirmava que el que estava proposant era un bon acord i que era la seva oferta final; si el consell no l’acceptava, consideraria vendre la seva participació i marxar. El finançament no estava assegurat, cosa que va dur als inversors a preguntar-se si la cosa anava de debò. Però els dies següents, Musk va acumular una combinació de préstecs i capital personal per a demostrar que podia finançar l’acord i, el 25 d’abril, el consell va acceptar la seva oferta de 44.000 milions de dòlars. 

Com a resultat, Twitter tornarà a ser una empresa privada, i independentment del càrrec que Musk es doni a si mateix, tindrà un poder immens per a dirigir el futur d’una plataforma que és fonamental per al discurs públic a molts països del món. Dit això, està per veure quins canvis fa realment Musk, i si els usuaris abandonaran realment el seu Twitter.

Llibertat d’expressió, per a qui?

Durant el període previ a la compra de la xarxa social, Musk s’ha posicionat com un defensor de la llibertat d’expressió. Qualsevol persona amb un bon enteniment de la realitat pot veure que això no és cert, ja que Musk té un historial de silenciament dels seus crítics i presa de represàlies contra els seus treballadors, però això no vol dir que no hagi de tenir un impacte material en la forma en què dirigeix als moderadors de contingut de Twitter en les formes en que fan el seu treball.

En unes declaracions fetes després que es tanqués l’acord, Musk va escriure que «la llibertat d’expressió és la base d’una democràcia funcional, i Twitter és la plaça digital del poble on es debaten assumptes vitals per al futur de la humanitat». Hi ha cert grau de veritat en això, encara que la idea que Twitter fomenta el diàleg raonat que beneficia a la societat en lloc del «shitposting»¹  és una mica exagerada.

La idea que té Musk sobre el concepte de llibertat d’expressió prové dels tertulians de dretes amb els quals es relaciona cada vegada més i que acusen les plataformes digitals de les xarxes socials de silenciar les veus conservadores. Els últims anys han fundat una sèrie de xarxes alternatives, com Parler i Gab, que afirmen respectar la «llibertat d’expressió», però que bàsicament permeten a la gent dir qualsevol infàmia que els passi pel cap. Hi ha bones raons per a prendre mesures contra coses com l’assetjament i la incitació a l’odi.

Per a ser justos, Musk ha fet declaracions que suggereixen que no abandonarà completament totes les normes. En una entrevista TED, va dir que, en cas de dubte, s’inclinava per no eliminar els missatges i que preferia bloquejos temporals limitats (en comptes de permanents), però que continuaria havent-hi un rol per als moderadors humans i que respectaria les lleis dels diversos països. També ha declarat que «derrotaré als bots de spam o moriré en l’intent!». De forma més general, ha parlat d’ampliar l’accés a la verificació de comptes, d’obrir els algorismes de l’empresa i de retocar un seguit d’opcions i característiques de la xarxa.

És probable que descobreixi que remodelar una gran plataforma de xarxes socials no és tan fàcil com dir als seus subordinats el que vol que facin. A més, tot el que intenti tindrà conseqüències imprevistes, sobretot pel que fa a la moderació de continguts, la qual cosa podria provocar les ires dels empleats de Twitter. Musk té un historial de considerar-se un expert en coses de les quals en realitat sap poc i un hàbit d’acomiadar a la gent que li diu coses que no vol sentir. 

Tot això vol dir que és difícil saber exactament com serà el futur de Twitter. Hi ha una versió especialment espantosa que s’assembla a la repugnància de Gab o Parler; hi ha una altra en la qual els canvis són menors, i l’interès del multimilionari s’acaba traslladant a una altra cosa. No obstant, ens trobem també amb les preguntes naturals sobre el que aquesta adquisició ens diu sobre el control de l’espai digital pel capital, com podem respondre, i si és possible independitzar-se’n en favor d’una alternativa millor.

Hi ha alternativa?

En resposta a l’adquisició de Twitter, un sector dels usuaris va afirmar que deixaria la plataforma, o com a mínim va tractar d’imaginar com les coses podrien ser millors del que són avui. Els que van sortir han gravitat cap a Mastodon, una alternativa descentralitzada que va començar en 2016 i que es converteix en el focus d’atenció cada cop que la gent d’esquerres s’enfada amb Twitter, però que mai ha arribat a arrencar del tot. És poc probable que això canviï fins i tot amb Musk al timó.

Quan es consideren alternatives, els suggeriments sovint equivalen a un retorn a algun moment del passat de la web que es percep com a millor: l’internet dels primers dies, el moment en què molta gent feia servir Tumblr, o l’època immediatament anterior al domini de les plataformes actuals, quan els blogs eren populars. Encara que el renaixement de la blogosfera pot semblar atractiu, les propostes de tornar enrere en el temps a un període idealitzat de la història d’internet no tenen en compte com han canviat els incentius estructurals de la web.

Des d’aquella època, internet ha experimentat un procés nou de consolidació i comercialització, que permet als capitalistes exercir més poder i extreure majors beneficis del que fem en línia. La centralització també ha facilitat l’ús de la xarxa i ha proporcionat uns certs avantatges als usuaris. Per a invertir-ne el rumb, o per a sortir del camí que ens porta a les distopies d’una web basada en les criptomonedes o el metavers, caldria modificar fonamentalment aquests incentius, la qual cosa requeriria una resposta política que apuntés a les forces capitalistes subjacents que impulsen aquests desenvolupaments.

En certs cercles tecnològics, es vol creure que la solució als problemes estructurals passa simplement per trobar la solució tecnològica adequada, tot i que tenim dècades d’evidència empírica que demostren que el capitalisme és capaç de cooptar fins i tot les innovacions més ben intencionades per posar-les al servei dels seus objectius. Però les propostes serioses sobre una infraestructura alternativa per a plataformes digitals han d’enfrontar-se als factors socials, polítics i econòmics que ens han portat a aquest moment, factors que hauran de ser abordats si una alternativa més justa i democràtica ha de ser possible.

I després de Twitter, què? 

En fer-se amb el control de Twitter, Musk ha demostrat que la seva riquesa significa que ni necessita ni li importa pensar seriosament en les implicacions de les seves propostes. En el seu lloc, els seus plans per a una plataforma amb milions d’usuaris es regeixen per la seva experiència individual. Veu bots de spam a les seves mencions I, per tant, els percep com un problema; sent gent com Joe Rogan queixar-se de la censura a les xarxes socials i, per tant, intenta actuar en conseqüència. Però Musk no s’enfronta a l’assetjament que la dreta política (o el propi Musk) pot desfermar sobre la gent, així que això no està a la seva llista de prioritats. És clar que aquesta no és una forma pràctica, sostenible o justa de governar la infraestructura massiva en la qual s’han convertit les plataformes de les xarxes socials.

És poc probable que es produeixi un èxode massiu de Twitter a causa de Musk per la senzilla raó que aquest tipus de drama és exactament del que viuen els usuaris més fidels de Twitter. Però és possible que la compra de la companyia sigui un punt d’inflexió important en la història de l’empresa, un que assenyali el començament del seu declivi, i la necessitat no només de construir alternatives, sinó de crear les condicions generals perquè prosperin d’una manera que Mastodon no ha aconseguit fer.

1 «shitposting» és un terme de l’argot d’internet que es refereix a la publicació deliberada de contingut de mala qualitat o absurd, sovint de forma irònica (o sota vàries capes d’ironia) amb la voluntat d’escandalitzar, ofendre o desconcertar l’adversari polític o el públic en general.

Article publicat originalment a Tribune Magazine (traducció d’Albert Jiménez)

Foto de portada: Wikimedia Commons