Apocalipsi amorós

Estem davant del final de l’amor? Aquesta és la pregunta que es fa Eva Illouz al seu assaig «El fin del amor», en el qual reflexiona sobre com el capitalisme ha calat tan profundament en les nostres relacions que fins i tot l’amor s’ha convertit en un acte de consum dins d’un mercat neoliberal.
Estem davant del final de l’amor? Aquesta és la pregunta que es fa Eva Illouz al seu assaig «El fin del amor», en el qual reflexiona sobre com el capitalisme ha calat tan profundament en les nostres relacions que fins i tot l’amor s’ha convertit en un acte de consum dins d’un mercat neoliberal.

Es tracta d’un text que pot resultar demolidor i que interpel·la totes aquelles persones que, en pro de pensar en formes amoroses al marge de l’amor romàntic més clàssic i de la monogàmia més estanca, han (hem) fet provatures alternatives entorn a les relacions (amb més o amb menys èxit). I és que Illouz ens posa davant un mirall en el qual podem veure com actualment les relacions sexoafectives han adoptat i imitat les característiques del mercat i del consum capitalista, i com això ens ha abocat a dinàmiques que, modelades per les forces econòmiques i socials, han determinat una forma de relacionar-nos que bàsicament s’ha guiat per la no-formació de vincles i per la dissolució constant dels vincles que es van establint.

Desamor, des-relacions i no-vincles

Aquest llibre ens parla sobre desamor, el qual és un tema interessant ja que, si bé no parem de sentir a parlar de l’amor, poc es parla del final d’aquest, i menys des d’una perspectiva sociològica, que transcendeixi les anàlisis psicològiques més centrades en l’individu. I resulta necessari parlar de desamor ja que cada cop és més freqüent. Tal com ho planteja l’autora, s’està donant una descomposició dels llaços socials, en part a causa de l’increment d’ús de les xarxes socials, la tecnologia i la indústria terapèutica. En les seves paraules: «el ‘desamor’ és un terreny privilegiat per entendre de quina manera la intersecció entre el capitalisme, la sexualitat, les relacions de gènere i la tecnologia produeix una nova forma de (no) sociabilitat»[1].

Tot plegat ha provocat que l’acte d’abandonar les relacions sexo-afectives passi a ser una característica pròpia de les relacions: «avui, les connexions que semblen intenses però s’apaguen de cop, amb escàs o nul avís, han passat a ser la NORMA»[2]. S’ha generalitzat una falta de voluntat d’entaular relacions, es dona una tendència creixent de saltar d’una relació a l’altra, i s’ha tornat més fàcil i recurrent deixar les relacions que no pas construir-les. I per l’autora, aquests trets, entre altres, demostren la nova forma mercantil que han adquirit les relacions sexuals. Això ens aboca a una situació d’incertesageneralitzada en les relacions i respecte la vida emocional que genera moltes dificultats a l’hora d’interpretar sentiments (tant els propis com els aliens) i molta confusió no només sobre com aconseguir el què volem, sinó que també sobre què és exactament el que volem.

Eva Illouz

I de tota aquesta qüestió cal fer-ne una anàlisi estructural que vagi més enllà l’aproximació específicament psicològica del fenomen ja que, tal com exposa l’autora, el mercat capitalista i la cultura de consum ens animen permanentment a convertir la nostra interioritat en l’únic nivell de l’existència que se senti real (perquè és on podem desenvolupar la nostra autonomia, llibertat, plaer…), però aquest punt de vista oblida que:

«per molt que experimentem la nostra retirada cap a la individualitat, l’emocionalitat i la interioritat com a un procés d’autoempoderament, el que en veritat estem fent, per irònic que sembli, és acatar i posar en acte les premisses d’una subjectivitat econòmica i capitalista que fragmenta el món social i interpreta la seva objectivitat com a irreal. D’aquí que la crítica sociològica de la sexualitat i les emocions sigui un element crucial per a la crítica el capitalisme»[3].

Aquí és on pren sentit la crítica a la falsa llibertat que fa l’autora, i que està en línia amb el que exposava Karl Marx quan deia que cal vigilar amb la llibertat perquè conté el risc de permetre el creixement il·limitat de les desigualtats. I és que Illouz ens adverteix sobre com la llibertat pot esdevenir un perill a l’hora d’establir vincles compromesos a nivell sexo-afectiu. En aquest sentit, els mateixos efectes corrosius que s’han estudiat de la llibertat en l’àmbit econòmic (amb el seu llenguatge sobre els interessos, la satisfacció instantània, l’acumulació, l’acció egocèntrica, la varietat d’experiències, etc.), també s’estan donant a nivell personal, emocional i sexual. És per això que Illouz advoca per no avantposar la llibertat a la igualtat, ja que les desigualtats estructurals que es donen en les societats capitalistes patriarcals invaliden la possibilitat de ser efectivament lliures. I afirma: «cal preguntar-se si la llibertat sexual no s’ha convertit en la filosofia neoliberal de l’esfera privada»[4].

La sexualitat com a espai mercantil: consum, tecnologia i teràpia

A «El fin del amor», Illouz exposa com la sexualitat ha passat a ser un espai de consum que, a través de la gramàtica de la llibertat, tradueix els desitjos i les relacions interpersonals en una qüestió de simples eleccions individuals, i com l’organització d’aquest espai passa per un mercat d’oferta i demanda emocional i sexual. El problema és que, des del moment que el terreny de negociació és individual, i que els intercanvis no estan subjectes a masses regulacions o prohibicions, la forma que acaba prenent aquest mercat genera incertesa emocional. Alhora, com que tot agafa forma en un mercat lliure, les desigualtats de gènere romanen latents en els intercanvis sexuals, ja que «el mercat col·loca les dones en una posició ambivalent, empoderades i degradades al mateix temps per la seva sexualitat»[5].

En aquest context, la llibertat personal s’exerceix permanentment per la via de no involucrar-se en les relacions o bé per abandonar-les en qualsevol de les etapes, en un procés que l’autora anomena «elecció de la deselecció», i que fa que les relacions tinguin una durada molt efímera i que hi hagi una implicació del jo escassa i més centrada en l’acte sexual que en les emocions. La racionalitat econòmica ha penetrat en tots els àmbits socials, i a nivell relacional la llibertat sexual s’ha equiparat a la llibertat de consum: les persones es converteixen en mercaderies, i la persona consumidora té dret a utilitzar-les o a desfer-se’n quan i com li vingui de gust.

De fet, el capitalisme ha trobat un nínxol de mercat importantíssim en l’esfera de la sexualitat, ja que aquesta s’ha convertit en un mercat en permanent expansió, que requereix d’un disseny del jo en constant construcció que es materialitza a través de diverses pràctiques consumistes, que necessita pel seu desenvolupament d’objectes de consum variats (joguines sexuals, oci orientat a la sexualitat…) i que es recolza en la terapeutatització de la societat i en el desenvolupament del que ella anomena “mercaderies emocionals”.

La tirania de la falta d’estructures

Dins d’aquest marc, el sexe casual ha passat a ser una expressió pura de la llibertat individual:

«el sexe casual pot adquirir forma de mercaderia i adequar-se molt bé a l’alta velocitat de consum pròpia dels espais, aventures i experiències consumistes. L’afinitat electiva entre el sexe casual i el consum es va tornar evident amb la tecnologia d’internet, que va accelerar i aguditzar l’organització de les trobades sexuals sota la lògica del mercat (trobades personals que obeeixen a una atribució de valor) i va convertir les trobades en una mercaderia que s’adquireix i es descarta, de manera especialment manifesta en l’àmplia gama de llocs i aplicacions disponibles a través d’internet, tals com Tinder» [6].

La tirania de la falta d’estructures, de Jo Freeman. Font: Unsplash:  Nadiia Ganzhyi

El sexe casual manca d’un nucli intern normatiu que sigui clar, i només s’apuntala en els paràmetres liberals d’un mercat de consum dispers, que premia la varietat, i en el qual l’obsolescència (en aquest cas dels cossos) forma part dels intercanvis. Una obsolescència que resulta clau per l’economia capitalista, ja que provoca una necessitat incessant de millora i renovació de l’aparença física (en especial de les dones, però cada cop més dels homes) per assolir l’ideal de bellesa i atractiu desitjats (molt lligats a la conservació de la joventut).

Alhora, l’anonimat o la distància emocional que s’experimenta en moltes de les interaccions del sexe casual debilita les regles de reciprocitat, ja que es dona una demanda activa que els/les companys/es sexuals només s’embarquin en la cerca activa del seu propi plaer, i que s’excloguin a si mateixos/es de tota projecció de futur i actuïn com a mútuament estranys/es (malgrat haver compartit un moment d’intimitat com és la sexualitat). De fet, s’entén que una trobada és exitosa si no genera expectatives i les persones participants poden gaudir d’un plaer físic des-implicat i lliure d’obstacles: «el sexe casual redueix les persones al seu valor orgàsmic, de tal manera que aquestes es tornen intercanviables i, per tant, abstractes, concebudes com a meres funcions del plaer»[7].

I aquesta manera d’organitzar les relacions sexuals i afectives es basa, eminentment, en una falta d’estructures socials clares que acaba generant molta incertesa, i que corre el risc de caure en la tirania de la falta d’estructures de la qual ja ens advertia Jo Freeman l’any 1972.

Navegant en la incertesa

Aquest marc genera el que l’autora anomena “relacions negatives”, les quals tenen propòsits difusos, no tenen un guió reglamentari sobre la vinculació i la desvinculació, i s’imposen nul·les (o mínimes) penalitats per a la seva dissolució. Per tant, es configuren relacions incertes i desregulades, igual que els mercats. Alhora, aquestes relacions es basen en la “no elecció sexual”, la qual s’aconsegueix: «mitjançant l’acumulació com a pràctica d’acaparament (coexistència de parelles sexuals; superposició de relacions), o mitjançant la desfeta d’un objecte sexual després d’haver-lo gaudit. L’abundància i intercanviabilitat de les parelles són els dos modes operatius d’una sexualitat lliure, governada per la no-elecció i la sexualitat negativa»[8].

Tot plegat porta a establir relacions amb poca reciprocitat que dificulten el contracte o compromís entre individus, ja que la persona que intenta subscriure un contracte sexual i/o emocional està, en paral·lel, ocupada avaluant les intencions de l’altre i calculant els riscos. I són relacions que sovint acaben en ruptures perquè, en primer lloc, es valora l’autonomia per sobre de tot: si volem resultar desitjables, ens hem de mostrar distants; per contra, si ens mostrem expectants o amb necessitat de vincle passarem a ser candidats/es als quals es pressuposa poca estima pròpia, i per tant indesitjables. En segon lloc, molts cops resulta més fàcil sortir de la relació que no pas parlar sobre la relació, ja que sortir no incorre en penalitats normatives (i el fet que el ghosting estigui tan estès n’és un molt bon exemple), i perquè, a més, a vegades la veu es percep com a una forma de debilitat.

Per últim, Illouz dedica una part del seu text a explicar com aquesta incertesa no és innòcua en la vida dels individus, ja que té uns impactes psicològics directes (que passen per la inseguretat, l’angoixa, l’ansietat…) i genera un buit sobre la projecció de futur de les persones.

Relacions banyades de desigualtats de gènere

Com és de suposar, totes les pautes que s’han exposat fins ara entorn als canvis en les relacions sexoafectives són diferents i desiguals en funció del gènere. En paraules d’Illouz:

«el patriarcat, en intersecció amb el capitalisme, va exercir el seu poder mitjançant la intensa sexualització de les dones, la generalització del sexe casual, la mitificació de la bellesa, la implementació de normes cada vegada més exigents respecte de l’atractiu sexual de les dones i de les diferents posicions de cada gènere en l’esfera romàntica i sexual, tots ells elements del capitalisme escòpic, que es defineix per l’extracció de la plusvàlua a partir de l’espectacle i l’exhibició visual dels cossos»[9].

Essencialment, pels homes, la competència social s’ha valorat a través de l’acte d’autonomia i de la sexualitat. Per contra, la competència social valorada en les dones ha estat la cura i el maneig de les emocions. I en les societats capitalistes actuals la sexualitat ha reemplaçat l’emocionalitat com a font de relacionalitat i, per tant, s’ha imposat un mode de relacions més vinculat amb l’estatus masculí. I és aquí on l’autora es pregunta si el sexe sense reciprocitat, només marcat per l’autonomia, el plaer i el poder, es pot concebre des d’una perspectiva feminista:

«El sexe casual crea un conflicte entre la relacionalitat i l’autonomització del cos en el cas de les dones, mentre que constitueix una oportunitat d’acumular estatus i capital sexual en el cas dels homes. […] En aquest sentit, la sexualització de les relacions està renyida amb l’imperatiu relacional, i com a resultat, col·loca els homes i les dones en posicions divergents, tant en el terreny sexual com en l’estructura social de les relacions íntimes»[10].

Font: Flickr: Nathan Rupert

Illouz també explica com el cos sexual s’ha convertit en el productor d’una plusvàlua econòmica, i com la sexualitat ha esdevingut el lloc on es vehicula el consum i la tecnologia. A més, les relacions es regulen per un règim escòpic on les persones són avaluades i devaluades com si fossin objectes, i on el cos esdevé un objecte de consum visual, definit per si és capaç o no de despertar desig sexual: «la bellesa i l’atractiu sexual es basen aquí en la mirada masculina i, a la seva vegada, requereixen d’un intensiu treball previ d’autoproducció, basat en l’esfera del consum, que es recicla i circula com imatges del jo, consumides per homes que posseeixen poder econòmic»[11]. Alhora, aquest atractiu és fungible, i es crea i recrea en un mercat que produeix la feminitat com a una mercaderia creada per a la contemplació.

En qualsevol cas, és important tenir en compte que els plaers que aporta el sexe per a qui el practica, no posen per si mateixos llum sobre l’estructura desigual de gènere sobre la qual aquestes relacions es sustenten, i que la pròpia Illouz matisa que no hi ha cap element intrínsecament degradant ni en la sexualitat ni en la sexualització, sinó que les relacions de domini provenen del fet que es tracta d’un mercat capitalista controlat per homes. I explica com el problema de base a nivell de gènere és que la sexualització de la feminitat no ha vingut de la mà d’una redistribució del poder social i econòmic, i que això ha acabat reforçant el poder dels homes i donant una nova forma d’adaptació al patriarcat més tradicional.

Adéu amor o hola a noves formes de vinculació?

Com a resum, podem dir que Illouz explica com el capitalisme escòpic ha primat l’ideal normatiu de la llibertat individual a l’hora d’organitzar les trajectòries vitals, i que això ha desembocat en relacions negatives. També planteja que les interaccions actuals són principalment hedonistes i efímeres; que el sexe casual que predomina en les relacions afectives actuals genera una profunda incertesa; que això s’alimenta per l’alt volum d’interaccions que possibilita la tecnologia; que en aquestes relacions es segueixen donant unes grans asimetries de gènere; i que tot això encaixa a la perfecció amb les formes de relació desregulades, competitives i desiguals característiques de la societat capitalista.

Estem, per tant, davant d’un llibre que fa una magnífica anàlisi del mode de relacions interpersonals al qual ens aboca el capitalisme patriarcal. Tot i així, alhora, és un llibre que deixa oberts molts interrogants. I és que malgrat l’exploració resulta impecable, no va acompanyada de propostes o alternatives a la situació (un pèl apocalíptica) que ella presenta pel que fa a les relacions. Illouz afirma reiteradament que no està en contra del sexe casual, i que no escriu el llibre amb el propòsit de defensar un tipus ideal de parella per davant d’altres, ni tampoc de retornar a models més tradicionals de formació de parelles, sinó que simplement escriu per descriure la tendència creixent que es dona a les relacions negatives, o a la no formació de vincles, i també sobre les vies a través de les quals el capitalisme s’ha apropiat de la llibertat sexual. Tot i així, no deixa de ser una crítica a la qual se li pot trobar a faltar una vessant més constructiva i que corre el risc de romantitzar el passat i unes estructures que, per més que aportaven indubtables beneficis (estabilitat i certesa) també contenien molt malestar (apatia, violència, relacions de gènere molt rígides…). I si bé el present, amb la seva tirania de la falta d’estructures, ens aboca a la incertesa, també ho podem llegir com una oportunitat, com un trànsit, cap a unes altres estructures millors (amb nous codis i noves certeses) més orientades al benestar.

En definitiva, com exposa la pròpia Illouz, no es tracta de jutjar pràctiques individuals (ni el plaer que aquestes puguin comportar) sinó que és necessari analitzar les estructures que sostenen aquestes pràctiques i relacions. I si el que volem és generar un altre tipus de relacions, menys marcades per les dinàmiques mercantils i sexistes del capitalisme patriarcal, es fa necessari desplaçar el vector de la llibertat del centre de les nostres relacions, per posar-hi la igualtat i la justícia. Perquè només així construirem presents i relacions que valguin la pena ser viscudes, i desplaçarem, ni que sigui una mica, la influència del capitalisme en la nostra cultura, en els nostres valors, i en el comportament que tinguem en la nostra vida quotidiana i en els vincles que establim.


[1] ILLOUZ, EVA (2020). “El fin del amor. una sociología de las relaciones negativas”.  Editorial Katz. Pàg. 13

[2] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 173-174

[3] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 15

[4] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 27

[5] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 31

[6] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 96

[7] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 108

[8] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 142

[9] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg.  84

[10] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg. 129-130

[11] ILLOUZ, EVA (2020). Op. Cit. Pàg.  153


Foto de portada: Unsplash: Alexander Popov

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant feminista i membre de la Crida per Sabadell. Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració, Postgraduada en Gènere i Igualtat i Màster en Gènere i Ciutadania.

Comentaris

Apocalipsi amorós

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.