Annie Ernaux va néixer el 1940 a Yvetot (Normandia), França, on va passar la seva infància i adolescència. Els seus pares, que provenien d’un entorn rural, es van convertir en petits comerciants regentant una botiga de queviures-bar. Gràcies a l’obstinació dels seus pares, de les beques i la seva bona trajectòria acadèmica, va rebre una gran educació primària i secundària en una escola privada catòlica. Posteriorment, va cursar estudis de literatura moderna en la Universitat de Rouen. Ha dedicat tota la seva vida a l’ensenyament com a professora de literatura francesa, al Collège d’Evire, després a Pontoise i, finalment, al Centri National d’Enseignement à Distance.

En les seves novel·les, Ernaux reconstrueix les experiències sexuals i afectives de la seva infància i adolescència. I posa l’accent en com la seva sexualitat estava travessada per un desequilibri cultural i per jerarquies de classe. Les regles i costums de la comunitat envoltaven les pràctiques sexuals. Els relats que els clients comparteixen a la botiga-bar marquen les formes legítimes de dir, fer i desitjar. La botiga dels pares és el lloc privilegiat on es comparteixen tafaneries, s’expliquen els escàndols sexuals del barri i es jutgen les conductes dels altres, sobretot la de les dones. Les conductes estan exposades a la mirada i el control dels altres, guardians de la moralitat col·lectiva, que crea un conjunt de prohibicions per a cossos llargament reprimits. L’entorn era absorbent, de disciplina i vigilància constant sobre la sexualitat. Per a ella va constituir un espai «d’educació sexual», d’interiorització de prohibicions i pors.

En aquell context, es pensava que la sexualitat femenina estava plena de perills. El plaer és sempre jutjat i els desitjos han de ser continguts. No hi ha llibertat de cos, aquest es converteix en un espai de regulació i repressió. S’ha de domar el cos, resistir a la luxúria i la gola sexual. El lèxic de la sexualitat està condicionat pel context: «d’amagat», «no ha de veure’s». En la seva infància i adolescència, la construcció social de la sexualitat femenina va estar marcada per tots aquests convencionalismes morals i socials. La seva primera experiència sexual, el 1958, dona compte de la fragilitat del seu desig, a causa dels escassos recursos afectius apresos en l’entorn familiar. Des de ben jove és conscient que la classe social travessa la seva sexualitat, que és vista com una mica impura, bruta, sotmesa a pràctiques puritanes i al pudor de la sang.

En Els armaris buits relata la confessió que realitza al sacerdot sobre la seva masturbació. Després d’ella, el sacerdot condemna la seva pràctica sexual. Però Denise, alter ego d’Ernaux, no relaciona l’avaluació negativa que ha rebut sobre la seva pràctica amb la seva sexualitat, si no amb el seu entorn familiar i social. Traça un vincle entre el «pecat» i el seu entorn de «comerciants pudents». Escriu: «una cosa enganxosa i impura m’envolta, vinculada a les meves diferències, al meu entorn». El que li resulta «fastigós» no és la seva sexualitat, sinó l’entorn. Estableix un nexe entre el pecat, l’impur de la sexualitat i la seva classe. Les seves pors i conflictes sexuals són expressats en termes d’inferioritat social, lligats a les seves arrels socials.

Denise està subjecta a un mandat social: ha de mantenir la seva reputació sexual i encaixar en els rols que s’espera d’ella. Els plaers sexuals que descobreix, els nous «jocs murris», són el propi del seu món sòrdid. Una cosa similar explica l’autora Claudia Durastanti: «quan era jove i vivia en un poble petit creia que no podia enrotllar-me amb nois perquè dirien que era una noia fàcil. Però les meves amigues riques sí que ho feien, i no estava mal vist. Així que l’estigma era la meva classe, no la meva feminitat. Com a noia pobra, el meu lloc no era flirtejar ni experimentar sexualment. La classe feia que la transgressió de gènere existís o desaparegués».

Si bé la «vergonya social» és el fil de tota l’obra de Ernaux des dels armaris buits, la «vergonya sexual» cobrarà protagonisme a partir de Memòria de noia, on relata la seva primera experiència sexual l’estiu de 1958. Però la seva vergonya sexual ha d’entendre’s des del context social, tant des de la violència patriarcal com des de la dominació de classe. La vergonya li condueix a realitzar un judici menyspreador sobre si mateixa. Sent vergonya davant la mirada de la classe social superior; però també davant la mirada del seu propi món: sobre la seva desorganització corporal, la seva intimitat, el seu desig. El que li avergonyeix no són les seves pràctiques sexuals, sinó la relació que aquestes tenen amb la pobresa, amb les formes de vida de la seva família i entorn: els seus sistemes de valors, el poder de les estigmatitzacions, la força de les classificacions i les jerarquies establertes. Sent vergonya de pertànyer a un ambient pobre, tant des d’un punt de vista econòmic com cultural. Però es tracta d’una vergonya indicible, d’una expressió confusa, d’un dolor secret.

Però Denise vol trencar amb la docilitat i submissió femenina que han marcat la seva infància i adolescència. Es resisteix als codis socials i a les regles establertes en el control dels impulsos individuals. Es mostra indisciplinada respecte del control del cos femení. La seva experiència de classe havia determinat el mode en què vivia la sexualitat, internalitzant normes i valors de la seva classe. Menyspreava la seva sexualitat en l’adolescència perquè la fixava al seu entorn familiar i la inscrivia a l’origen. Però contra aquelles conductes considerades reprovables en el seu entorn, ella té el desig d’explorar la seva sexualitat per si mateixa. Vol alliberar-se del seu entorn per a poder expressar la seva sexualitat en llibertat. Denise atorga gran valor al plaer sexual com a manera de desafiar als seus pares, a l’entorn social i als valors heretats. Les experiències sexuals li serveixen per a separar-se de la seva família. A través de l’exploració sexual desincorpora els habitus, els modes de ser dels seus pares, els sistemes de disposicions adquirides i les herències que han estructurat la seva identitat.

A través del plaer sexual autodeterminat Denis desafia les prohibicions de l’origen i es forja una nova identitat que li permeti escapar d’ell. La sexualitat la concep com una experiència transgressora i també com una estratègia per a ascendir socialment. La seva sexualitat constitueix un element redemptor i salvador al servei de la construcció d’una nova subjectivitat. És una oportunitat d’aspiració, però, sobretot, d’alliberament. L’exploració amb el seu cos és paral·lela al seu trànsit de classe: escapa de les representacions culturals de la sexualitat del seu entorn per a escapar de la classe social. Aquesta fugida de classes és, al temps, una emancipació sexual en tant desafia la correlació que existia entre els valors de la seva classe social i la immobilitat sexual.

En l’adolescència Denise adopta una estratègia precisa d’ascens social: té relacions sexuals amb nois de classe mitjana com a manera de consolidar el sentit de pertinença al món burgès. Escriu sobre la seva llarga relació amb Marc: «m’ho he empassat tot, a ell, al noi de classe mitjana, a la bona educació, a l’altre entorn». En Listas, guapas, limpias, el personatge N. es refereix al model de sexualitat que observa en el seu barri, sobretot el que veu en la seva amiga Yaiza, que li resulta monòton i avorrit: «no m’imagino com pot viure tranquil·la pensant que només ha besat a un noi en tots aquests anys […] Per aquest motiu, jo em sento més independent que Yaiza». N. narra les contradiccions que li genera ficar-se al llit per primera vegada amb un noi fill de pares universitaris. La seva percepció té relació amb l’educació sexual del seu origen i el canvi de posició social que ha experimentat. Rebutja els comportaments tradicionals de la seva amiga Yaiza i identifica el seu desig en un horitzó d’aspiració social, «en l’erotisme de classe que la protagonista descobreix». Hugo, el seu novio de l’institut, i Pau, el noi de classe mitjana que viu en el barri de Gràcia, representen dos models socials. La contraposició entre tots dos és abordada des d’una perspectiva de gènere, de classe i de desig sexual. Entorn d’aquesta configuració social del desig, el desclassament de N. es pot enunciar tal que així: una nova classe social conforma al seu desig sexual.

Denise, per part seva, va modelar la seva sexualitat segons els patrons de comportament de l’altre món, adequant les seves pràctiques a les idees i les normes de representació que allí regien. Al temps, la seva sexualitat era viscuda com una potencial amenaça: un comportament sexualment desviat podia retornar-la als seus orígens humils. I aquesta amenaça es va actualitzar: sent estudiant universitària de segon any va tenir un embaràs no desitjat. Va viure aquest embaràs a conseqüència de la sexualitat apresa en la seva infància i adolescència. El seu origen de classe i el seu desenvolupament sexual estaven fortament imbricats i l’embaràs li mostrava la seva posició d’inferioritat social. Entorn de l’embaràs va experimentar el seu cos des de la seva identitat de classe d’origen.

Denise va voler entendre la relació entre l’embaràs i la trajectòria social descendent que podia desencadenar: «havia aconseguit escapar de la fàbrica i de la botiga. Però ni la revàlida ni la llicenciatura en lletres havien aconseguit allunyar la fatalitat d’una pobresa heretada els emblemes de la qual eren el pare alcohòlic i la mare soltera. No havia pogut deslliurar-me d’això, i el que estava creixent dins de mi era, en un cert sentit, el fracàs social». L’embaràs la retorna al seu entorn de classe treballadora i amb ell afloren pors socials soterrades. Suposa un buidatge de la nova identitat social que havia adquirit, la pèrdua d’una imatge. Marc, el novio, es va desentendre de l’embaràs, la qual cosa va ser rebut per ella com un cop de porta a la seva integració en el món burgès.

En la seva novel·la L’esdeveniment expressa sobretot una memòria corporal. Conté totes les violències socials inscrites en el cos. El seu embaràs revela la seva corporalitat de classe, la impossibilitat d’escapar del destí de la materialitat d’una corporalitat socialment determinada. A través del seu desclassament acumulant capital cultural, mitjançant la modificació de la seva habitus d’origen, el seu cos havia adoptat gradualment una forma burgesa. Però l’úter, el més profund del cos, continuava estant definit pel seu origen social. Els òrgans reproductius no entenen de habitus. En el seu úter habitava el seu origen social.

Denis decideix avortar i ho fa de manera clandestina. L’avortament clandestí està travessat per una doble violència, de gènere i de classe: la diferència entre els qui es poden costejar un avortament a l’estranger, als països on està permès; i els qui es veuen abocades a l’avortament clandestí, resultat d’una manca de recursos materials. Però l’avortament té també per a ella un significat altament simbòlic. Vist des de la seva classe d’origen, avortar era considerat una derrota, una pràctica que contenia tots els costums i prejudicis en els quals s’havia socialitzat durant la seva infància. Per això, mantenir l’embrió en el seu cos implicava acceptar de manera resignada el seu origen social, assumir i sotmetre’s a les exigències de les quals va voler desprendre’s.

El fetus que Denise té dins del seu ventre és un estigma. Si l’autodeterminació del sexe li havia permès escapar del fracàs social, l’embaràs i l’avortament la retrotreuen, en canvi, a l’origen, just en el moment en què s’estava consolidant el seu desclassament. En aquest ascens, Denise anava a realitzar-se en l’intel·lecte, però apareix la corporalitat i, amb ella, un moviment regressiu. Mentre li practiquen l’avortament, Denise comença a rememorar els seus orígens de classe i els conflictes entre tots dos mons socials. Finalment, avortar és el que li va permetre tornar a tallar les arrels que l’encadenaven a la seva classe anterior. El procés el viu com un alliberament: li permet distanciar-se de la vergonya vinculada a la seva classe d’origen i continuar el seu procés d’ascens social.

La classe és en Ernaux una ferida que no va aprendre a viure en la pell. L’embaràs i l’avortament li porten al present la classe social, allò que va creure que podia reprimir. Es tracta del retorn del reprimit: de l’origen, del passat i de la vergonya. I és que per a trencar una frontera no n’hi ha prou amb creuar-la, doncs a la davantera res li passa i sempre existeix la possibilitat de tornar a trobar-se amb ella. La classe social deixa marques indelebles que cap acumulació de capital cultural pot esborrar. La classe és aquesta cicatriu no suturada que empeny inercialment cap enrere, un deixant de petjades espectrals, el subtext en els plecs del relat reeixit. La petjada de l’origen sempre és present en el desclassat. En la fugida cap endavant, el passat persisteix i perdura en el present, no pot ser negat, perquè forma part de la seva identitat. Bé sabia Freud que el reprimit, el passat negat, torna per a turmentar-nos. Les seves capes i estrats incòmodes tornen per a assetjar-nos. El que no es recorda actua de manera inestable i fins i tot incontrolable.