L’acció sindical com a eina política ha estat molt present en l’estabilització de les economies capitalistes contemporànies on hi havia sindicats de masses, ja sigui amb el pal o amb la pastanaga. L’any 2002, Margaret Thatcher – líder de les polítiques antisindicals – defensava com la seva major fita «Tony Blair i el nou laborisme. Vam forçar un canvi de pensament en els nostres oponents», en referència a la rendició laborista davant la TINA («there is no alternative» al capitalisme). L’estat espanyol no n’és una excepció. El pal: el muntatge policial del Cas Scala contra d’una CNT de masses obertament contrària als Pactes de la Moncloa. La pastanaga: CCOO i UGT blindades per una llei de representació sindical que garanteix el duopoli, reconeixement com a elements fonamentals de la vida política a la constitució espanyola, amb la seva corresponent dotació pressupostària pública que defensen amb ungles i dents, front les acusacions de manca de independència. José Mª Álvarez, secretari general d’UGT ho recordava al 2006: «Lo que conseguimos para todos los trabajadores vía negociación colectiva o vía diálogo social nos cuesta 30 millones al año».

Els portaveus polítics del gran capital tenen molt clara la importància en la neutralització o mobilització selectiva dels sindicats com a motor de canvi polític. Tanmateix, contra tot pronòstic, des dels anys 1990, la pràctica més comuna entre els sectors progressistes de l’Estat espanyol és justament la contrària. Les organitzacions anticapitalistes amb representació parlamentària s’han divorciat conscientment de l’esglaó estratègic del sindicalisme i, així, de les polítiques que prenen com a punt de partida l’àmbit productiu. Potser és a l’inrevés: la renúncia a l’anticapitalisme té com a conseqüència la renúncia a la intervenció sindical?

Sigui pel cap o por la pota, parafrasejant l’Ovidi Montllor, la disputa és si es considera la classe treballadora com a subjecte polític anticapitalista o no. El menysteniment del sindicalisme en la confrontació contra el capitalisme és el producte de l’abandonament de l’enfocament de classe i, amb ell, de la lluita de classes com a brúixola en l’anàlisi dels avenços, retrocessos i aliances. Aquest gir s’ha cuinat a foc lent sobre un procés de conducció del sindicalisme majoritari als camins de la concertació, d’atac frontal polític, acadèmic i filosòfic contra les lectures omnicomprensives de l’estat de malestar, del nucli de l’acumulació capitalista. En paraules de Néstor Kohan a Nuestro Marx: «la mirada crítica de la dominació i l’explotació capitalista es va desplaçar des de la gran teoria –centrada, per exemple, en el concepte explicatiu de «mode de producció» entès com a totalitat articulada de relacions socials històriques– al relat micro, es va desplaçar des del qüestionament del caràcter classista de l’aparell d’estat a la descripció de l’enfrontament capil·lar i a «l’autonomia» absoluta de la política». Pel camí, es fabrica un ninot de palla a la mida on la classe treballadora es converteix en un cromo congelat en els anys 1970, per tant, anacrònic, inútil, desaparegut. El buits s’omplen però, amb una nova «categoria»: la comunitat i amb una eina nova: l’electoralisme.

La direcció de Podemos – i el ventall de sigles municipals i autonòmiques dels comuns- i la intel·lectualitat transmèdia que l’envolta no se n’han amagat mai. Pablo Iglesias, 2013: «Los que hoy están en la base de la estructura económica son irreductibles a una sola unidad simbólica;[…] sólo la miopía de cierta izquierda puede insistir en agruparles a todos bajo la etiqueta de obreros e invitarles a afiliarse a los sindicatos». «L’esquerra del segle xxi vol recuperar un subjecte que ja no existeix», afirma Ramas l’any 2018. Aquesta matriu política també es pot rastrejar en altres formacions polítiques sobiranistes d’esquerres i també moviments socials, on sovintegen fórmules com «sectors populars», «poble», «ciutadania» i també afecta a les forces polítiques electorals independentistes com ara BILDU o les CUP a Catalunya- tot i que l’esforç històric per la construcció del front sindical abertzale no compta amb cap aposta política equivalent en l’Esquerra Independentista catalana-. L’efecte és una desorientació i acumulació de contradiccions quan els conflictes laborals i sociopolítics amb marca de classe esclaten davant dels governs del canvi – en solitari o en coalició-: jovent, falsos autònoms, serveis públics, migrants i dones de classe treballadora en risc d’exclusió social apareixen en el desallotjament del Gaztetxe Maravillas, dels vaguistes de Movistar del Mobile World Center, la criminalizació dels manters, de la vaga de metro a Barcelona, la resistència a la municipalització de serveis públics essencials o l’aposta per la legalització del proxenetisme.

La fi de la lluita de classes

La classe treballadora del segle xxi és tan diversa com al segle xix i té problemes semblants, però dins d’aquest enfocament es declara la seva desaparició política,. Amb ella s’ha esfumat la lluita de classes i el sindicalisme ha quedat caduc, però alhora el concepte «sindicat» s’aplica arreu, sempre que no afecti directament l’extracció de plusvàlua. Per què?

Susan Ferguson i David McNally recullen, analitzant l’abandonament teòric i polític del feminisme de classe: «L’aparició del neoliberalisme, convencionalment situat en les eleccions de Margaret Thatcher i Ronald Reagan el 1979 i 1980, respectivament, va coincidir amb un nou període de retrocés social de l’esquerra i les conquestes laborals i socials van ser revertides agressivament. Desorientats pel període de reflux, molts grups d’activistes van girar la seva mirada cap a l’interior, cap als seus mètodes de lluita, es van concentrar en els desafiaments polític-organitzatius que les polítiques antiracistes i queer implicaven per assumir la unitat i la identitat. La política d’abstinència també va produir debilitats, desafeccions i reorientacions. Els compromisos amb l’emancipació i la política revolucionària semblaven cada vegada més desfasats i fora de l’abast, en virtut de la fragmentació social i de la cultura consumista que ostentosament marcava el segell d’una nova era.»

A l’estat espanyol, a nivell polític trobarem una reedició desacomplexada dels postulats de l’eurocomunisme per legitimar la centralitat del parlamentarisme burgès com a eina privilegiada de canvi «realista» o, en la seva versió més desesperada o dramàtica, com a única sortida (sense alternativa) davant de l’amenaça de la ultradreta i el feixisme. Les claus fonamentals en el context de l’Estat espanyol de la modernització comandada pel cesarisme de Felipe González i el boom del psoe ja les va avançar la recerca encarregada pel CSIC al sociòleg James Petras l’any 1996. Sota l’epígraf «On són els progressistes?»: «L’actual moda ideològica entre la classe mitjana progressista posa en dubte a noció mateixa de «classe». La retòrica diu alguna cosa així com: «Classe és un constructe cultural que ha perdut la seva pertinença». Els progressistes ara estan en conceptes del tipus «identitats socials», «ciutadania» i «drets», enlloc de «classes», «conflicte de classes» i «interessos de classe». Com que molts dels grups marginals són entre els segments més pobres, els progressistes aleguen que és més revolucionari o radical lluitar per ells en comptes de pels «privilegiats que viuen del salari mínim»».

El primer pas va consistir en desfer-se de la noció de classe, com assenyalaven des dels 1990 diverses autores marxistes com ara Ellen Meiksins Wood a ¿Una política sense classes? El post-marxisme y el seu llegat. Discursivament va ser expurgada del vocabulari polític per conceptes volubles, molt fèrtils políticament i impossibilitants a nivell polític («99%», «els de baix»,…). Per a rebutjar qualsevol element d’una política organitzativa classista, s’aprofundeix en la confrontació dels segments entre si: el cognitariat, el precariat vs. l’obrer de granota blava. Negant (o ignorant, l’efecte és el mateix) l’heterogeneïtat històrica i contemporània de la classe treballadora, la seva diversitat es planteja, com diu Kohan, segmentada en termes de «raça», sexe, orientació i/o identitat sexual, nivell d’estudis, situació conjuntural respecte del mercat de treball (atur, jubilació, estudiant, fals autònom). Dit en altres paraules, es confronta la «diversitat» amb la noció «classe treballadora» presumint que la classe treballadora és homogènia i se l’acota al granotablavisme en blanc i negre de Dies de Transició, a l’home-bolet, blanc, heterosexual, a icones simbòliques i folklòriques desconnectades del present.

El punt d’inflexió del gir antiutòpic del sindicalisme històricament lligat al moviment comunista (CCOO) a l’Estat espanyol va ser l’adopció de l’«ocupabilitat» com a marc teòric per a combatre l’atur estructural i els efectes que van tenir la reconversió industrial i el subdesenvolupament territorial selectiu de l’estructura productiva de zones com Andalusia o Extremadura, arran de l’entrada a la Comunitat Europea/Unió Europea i la reassignació de l’Estat espanyol com a economia de serveis.

El correlat acadèmic esquerrà que acompanya en el nostre context aquest procés s’ha tornat a reactivar en la darrera dècada. Donant la raó a Marx amb el cap però no amb el cor (o a l’inrevés), es ressuscita Weber, el neokantisme i les versions més assequibles del mal anomenat «marxisme» analític. El motor de la dinàmica històrica serà qualsevol cosa excepte la lluita de classes. L’estructura social i el motor de la dinàmica politicosocial s’analitza minimitzant (quan no ignorant obertament) el conflicte antagònic i, per tant, fent com a únic horitzó possible – realista, pragmàtic- les polítiques sobre l’esfera de la distribució, deixant intactes les relacions socials de producció capitalistes. La confrontació fonamental entre capital i treball s’aborda fent èmfasi en el matís, el fragment, l’artificiositat despolititzada de la noció de «classe social» tractada com una basta construcció «material» desvinculada de la construcció de subjectivitat i, per descomptat, de l’acció política.

El 99%, la comunitat i altres false friends

En el seu lloc es cerquen altres substituts, com ara la comunitat. Però no la comunitat que es basteix sobre les condicions de vida i mort de les relacions socials de producció capitalistes. Podemos aposta per la noció de «patria espanyola». La rearticulació discursiva, molt marcada pels postulats d’Íñigo Errejón subratlla la reivindicació i la construcció de comunitat sobre la reacció al procés social i de masses català pel dret a l’autodeterminació: la refundació d’un «pacte constituent» que passa per una «reforma constitucional àmplia». S’acompanya d’una mena de patriotisme constitucional ahistòric que reivindica i disputa la bandera rojigualda i la idea d’Espanya. Tenim davant nostre, doncs, una comunitat que políticament transita per absolutament qualsevol espai social -tret del laboral- i que cerca solidesa al voltant dels dos aglutinants històrics de la victòria del feixisme a l’Estat espanyol l’any 1939.

Trobem exemples molt clars d’aquesta aposta substitutiva del subjecte polític en els articles de la majoria de membres del consell editorial de la revista digital CTXT i les tertúlies liderades per Pablo Iglesias. L’article «Compromís i acció col·lectiva», el sociòleg César Rendueles ens brinda una il·lustració recent nítida d’aquest «consens» estratègic: comunitat no laboral i Espanya, eliminació de la classe treballadora com a subjecte polític i evitació de la lluita de classes: «Em sembla que més aviat hauríem de pensar en com fomentar un compromís institucionalitzat, és a dir, encastat en el nostre entorn de normes i pràctiques de vida. La cooperació comunitària realment eficaç sovint és avorrida, estable i canvia lentament. Té a veure amb famílies col·laborant en les escoles dels seus fills, amb gent que s’uneix per aturar el desnonament d’una veïna, amb clubs de muntanya, centres socials okupats sense gaire glamur i biblioteques públiques on s’ajunten estudiants, jubilats, nens i opositors».

La vertebració d’una «noció comuna» que evita conscientment l’àmbit de la producció capitalista com un front de lluita i de constitució de comunitat. Tots els col·lectius mencionats tenen en comú la seva dependència directa, indirecta o potencial de rendes del treball: rere un desnonament hi ha un acomiadament, rere un estudiant hi ha un contracte a temps parcial –o una assignació familiar–, opositors, jubilats i okupes: vides marcades per l’accés al salari. L’articulista –escollit com a exemple per la seva claredat expositiva– remata el raonament a «Algunes raons per les quals ja no dic «Estat espanyol». En efecte, parafrasejant el text, la lluita sindical «realment eficaç sovint és avorrida, estable i canvia lentament». Tanmateix, sembla que oferir «una alternativa des de l’esquerra que els permeti viure d’una altra manera la relació cultural i sentimental amb el seu país» (Espanya) té molta versatilitat. Renduelles veu el perill de reforç del feixisme, però malgrat tot sempre millor això que no caure en «l’obrerisme de tota la vida». La transversalitat de la «comunitat» és la mateixa que la de la «llibertat». Llibertat per a què? Comunitat per a què? Ens podríem preguntar.

La centralitat descentrada de l’acció sindical

Tots els processos revolucionaris del segle xix i xx –amb o sense component camperol– han tractat l’acció sindical com un element estratègic de primer ordre en la tasca de confrontació amb el capital. No qualsevol tipus de sindicalisme, sinó aquell que es basteix lligat a un projecte i estratègia política de ruptura amb el capitalisme.

L’acció sindical de caràcter corporatiu, economicista –és a dir, acotada únicament a la millora de les condicions laborals–, o fins i tot el sindicalisme de concertació, poden funcionar com a espais de agrupació de caràcter prepolític. Tanmateix, no és aquesta la característica estratègica de la intervenció política en el centre de treball. El què fa de l’acció sindical la joia de la corona de la lluita de classes és el fet d’estar incrustada al cor de les economies capitalistes, on s’extreu la plusvàlua i al voltant del qual es centrifuguen la immensa majoria de processos de subordinació i disciplinament de la vida de tots els segments de la classe treballadora (tinguin o no un vincle directe i personalíssim amb un salari).
Nucli del mecanisme de privatització de la riquesa col·lectiva i de la subjugació, l’acció política al cor del món del treball assalariat és també una font de poder social (capacitat disruptiva del cicle del capital) i un potencial mecanisme de constitució de la classe treballadora com a subjecte polític. Aquest últim element no es fonamenta en l’èpica del voluntarisme sinó en la filosofia de la praxi: les experiències de lluita transformen les persones que lluiten i també reformulen lluites que van més enllà dels centres de treball. Les classes socials no són, esdevenen. Les victòries i derrotes del moviment obrer han marcat amb sang i foc quin tipus de subjecte polític és la classe treballadora a cada moment històric, no sense cicatrius, com ara la segregació sexual o racial dels primers moments del sindicalisme.

El vincle que centrava el món del treball amb l’anticapitalisme en un vector de ruptura es concretava en el binomi leninista del partit-sindicat, la unió tactico-estratègica de l’eina política –no necessàriament parlamentària– amb la força per a paralitzar l’economia des dels centres de producció i circulació de mercaderies. Aquest binomi bastia una gran barricada defensiva i ofensiva en la lluita de classes, que pren el pols al cor, però les branques del qual s’estenen a tots els aspectes de la vida quotidiana. El poder obrer naixia de la capacitat de curtcircuitar el bateig i la circulació de l’acumulació del capital de forma omnicomprensiva, transversal i social.

El trencament d’aquesta cosmovisió se sol abordar amb una mena de fatalisme i una operació de segmentació de l’anàlisi del capitalisme i del desenvolupament de la lluita de classes que exigeix la pèrdua de la perspectiva internacionalista. Es cultiva el record d’un passat heroic, mític, esclerotitzat i caricaturitzat per la pinça reaccionària de la dreta, el liquidacionisme de les metafísiques post i el feminisme liberal corporatiu: «Les identitats construïdes discursivament van esdevenir el focus d’anàlisi polític, mentres que les preocupacions per la feina i les pràctiques humanes concretes van ser deshonestament apartades d’una forma tan pintoresca com delirant», recorden Ferguson i McNally.

Malgrat el mantra de la necessitat de superar el paradigma de la lluita sindical i de la seva crisi eterna, els estudis d’àmbit internacional sobre l’estat de salut de la lluita laboral arriben a conclusions contraintuïtives. La sociòloga Beverly J. Silver, a partir de l’anàlisi de la major base de dades de conflictes laborals de tot el món, identifica una tendència al repunt del moviment obrer des de finals de la dècada de 1990, i en articles posteriors insisteix: «allà on el capital va, el conflicte el persegueix».

Aquesta conclusió també la comparteix un estudi més recent d’Immanuel Ness, qui relaciona la reactivació sindical amb la industrialització accelerada i els processos de proletarització de la població rural dels darrers 40 anys al Sud Global. El gran proletariat s’ha desplaçat geogràficament i qualitativament: al sud creix el sindicalisme que desborda els canals de la concertació social i la contenció tripartida entronitzada per l’Organització Internacional del Treball; al nord, les economies reorientades al comerç i els serveis mostren una debilitació de les estructures sindicals clàssiques, que bel·ligerantment monopolitzen la veu de la classe treballadora –organitzada o no, tinguin o no pes real en els conflictes oberts (des de Glovo als escorxadors d’Osona, els exemples són múltiples). Els processos de proletarització avancen sensiblement entre les dones –element que assenyala, novament, la gravetat d’invisibilitzar l’internacionalisme i el sindicalisme desenvolupat per dones treballadores en pro de la sororitat interseccional– i, d’altra banda, també s’acompanya d’un increment de la repressió sindical a nivell internacional (com recullen els informes d’ITUC).

La proletarització de les dones del Sud global també comporta una ampliació qualitativa de l’explotació en relació amb la versatilitat que l’opressió patriarcal atorga als cossos de les dones treballadores com a objectes reproductius (lloguer de ventres, venda de llet materna) i sexuals (pornografia, prostitució) a banda de com a força de treball «especialitzada» en tasques de cura. La presència de dones als sindicats de la perifèria del centre imperialista i en les lluites sindicals creix recordem Plaza Rana (Bangladesh) o la recent vaga general a l’Índia. Però no cal marxar tant lluny: la primera victòria contra la multinacional Inditex ha estat a Galícia i a mans de dones (organitzades en la cig). El sindicat majoritari al País Basc, ELA, ha incorporat el feminisme als seus principis en constatar que la majoria dels conflictes laborals i increment d’afiliació tenen rostre de dona, explicaven les vaguistes, victorioses, de les residències de Biskaia.

Tot i això, el lloc comú de la progressia insisteix que l’acció sindical és necessària però no estratègica, un «nínxol» de militància per a esperits sacrificats i el voluntarisme nostàlgic amb vocació de màrtir. Un luxe optatiu, no una necessitat comunitària. En el pitjor, l’acció sindical és rebutjada en tant que instrument al servei del perfeccionament del capitalisme per millorar l’explotació, un espai aliè a l’emancipació de les dones, a la lluita antifeixista o contra el racisme i a qualsevol dels problemes més urgents del gruix de la població: habitatge, transport, cost de la vida, canvi climàtic.

La identificació de «sindicalisme» amb un sindicalisme majoritari, de concertació i pilar de l’estabilitat política postdictadura ha desplaçat la lluita pels drets sociolaborals fora dels centres de treball. La noció «sindical» s’aplica a pràcticament qualsevol àmbit de militància tret del món del treball: sindicat de barri, sindicat de llogaters i fins i tot sindicat de prostitutes.

La centralitat del treball assalariat és òbvia i alhora invisibilitzada com a espai de confrontació. La centralitat l’evoca la reivindicació d’alguns sectors feministes d’un salari pel treball domèstic, la crítica al pes que té la situació laboral en el reconeixement o no de drets –tensió que s’expressa en el rebuig de la llei d’estrangeria, en la lluita per l’extensió universal dels serveis públics i/o per la renda bàsica universal. La percepció que el poder de classe té un vehicle privilegiat en l’àmbit sindical també es reflecteix en la recuperació de la noció de vaga, sigui per «reinventar-la» o per enyorar-la com a mecanisme de «control efectiu del territori»: vaga social, vaga de dones, aturada de país. Totes aquestes denominacions expressen també una tensió per la definició política de «quelcom important», per deslligar la vaga general del seu caràcter social per definició, la del moviment feminista entre la vaga de dones i la vaga general feminista o la vaga general del 3 d’Octubre a Catalunya pel dret a l’autodeterminació expressat al referèndum de l’1O de 2017 vs. l’aturada patronal unilateral.

És a dir, el món del treball es percep com a central, però a la pràctica és un espai social que les avantguardes polítiques d’esquerres i els moviments socials declarats anticapitalistes no consideren com a espai de lluita estratègic, tot i que s’evoquen les eines de lluita del moviment obrer i els seus gloriosos centenaris. Quin és el referent sindical dels comuns? De l’esquerra independentista catalana? És una pregunta percebuda gairebé equivalent a demanar pel referent ecologista, quelcom sectorial o optatiu, irrellevant per les línies polítiques mestres.

El debilitament del front sociolaboral, neocorporativisme i «nou sindicalisme»

La desvinculació política de la lluita pels drets laborals des dels centres de treball, adoba un camp ideològic on s’invisibilitza i nega la participació i protagonisme de dones, migrants i persones «racialitzades» en la lluita de classes. I, d’aquesta manera, es rebutja la perspectiva sociopolítica històrica del moviment obrer explícitament adscrit a l’anticapitalisme , una comunitat de combat en combat que no només ha abordat la qüestió salarial o la jornada, sinó també la qüestió ecològica, la igualtat, el racisme, la guerra, l’habitatge i totes les esferes de la vida de la classe treballadora.

El trencament del binomi partit-sindicat ha aflebit l’agenda sociopolítica, el motor de pressió històrica de la qual havia estat precisament la capacitat de mobilització laboral i social. A mesura que les mesures d’austeritat exigides per la Unió Europea s’han aguditzat, ha cristal·litzat en diversos formats de lluita des de l’exterior del món del treball en favor de l’articulació entorn de moviments socials o comunitats, activistes ad hoc hiperespecialitzades: les marees, marxes per la dignitat, la PAH, o sindicats de llogaters, és a dir, la lluita per la sanitat pública, la lluita per l’educació pública, la lluita per les pensions públiques, contra la desocupació o de denúncia de la crisi de legitimitat del règim, els desnonaments per impagament d’hipoteques i, en paral·lel, els desnonaments per impagaments de lloguer. Totes aquestes temptatives tenen en comú la marginalitat de l’element laboral, del treball, de l’acció sindical, com a eix aglutinador o cohesionador. Sovint també comparteixen una cerca de desesperada de dreceres que pretenen obviar el pols de classe: de caràcter lobbístic (pressió mediàtica a partits polítics per a arrencar compromisos morals simbòlics, p. ex.), corporatius (sindicats de ram sense vocació de classe), o de mera sensibilització (canvi climàtic) quan no, directament ha legitimat la conquesta del pa de sang a les drassanes de Cadis (fabricar vaixells per la guerra al Iemen) com única alternativa al subdesenvolupament estructural.

El menysteniment de l’acció sindical n’ha emfasitzat el caràcter prepolític aglutinador –no així la seva vessant estratègica– i ha abonat la visió uniforme de la classe treballadora com a subjecte polític homogeni –malgrat tota l’evidència històrica– adotzenat en l’economicisme, el corporativisme i la concertació i alhora, paradoxalment, posa com a exemples a seguir expressions economicistes, corporatives i de concertació respecte el conflictes sociolaborals. La darrera dècada ha vist néixer organitzacions sindicals sectorials al sector de treball domèstic (Sindillar/SinHogar; ATH-ELE), la música (SMAC), l’economia «col·laborativa» (RidersxDerechos), cambreres de pis (sindicat les Kellys) i algunes lluites «atípiques» com la vaga del personal tècnic de contractes, subcontractes i autònoms de Movistar o les Marees en diferents serveis públics, les quals han estat considerat indicis de l’aparició d’un «nou sindicalisme». Aquesta suggeridora hipòtesi, no obstant això, es relativitza quan s’amplia el marc més enllà de l’articulació gremial (no necessàriament mancada de perspectiva sociopolítica de la necessitat d’unitat d’acció de classe). Sense qüestionar en cap moment que és una molt bona notícia, és legítim preguntar-se sobre els límits d’aquesta articulació sense un front polític conscient que prengui el pols i es vertebri entorn de les lluites laborals, tenint en compte el demolidor efecte de la caiguda de les runes del sindicalisme de concertació a tots els nivells.

Notes finals

La qüestió laboral i la lluita sindical com a front estratègic exigeixen un salt qualitatiu més enllà de l’estadística de l’horror, la denúncia moral i descriptiva dels abusos. Si no s’acompanya d’una aposta política d’implantació sindical a les empreses, d’una orientació efectiva més enllà de l’escàndol extàtic davant d’ofertes o condicions abusives, la degradació de les condicions de treball i de vida (i l’acció sindical) es veuen reduïda a la impotència.

L’abandonament d’una anàlisi de classe del context i conjuntura política, la difuminació de la noció «classe treballadora», es tradueix en la pressió per considerar la lluita laboral com una lluita sectorial, obviant el fet que estar lligat/da a una renda salarial directa o indirecta és la realitat quotidiana d’una gran majoria que no explota a ningú com a mitjà de vida (una majoria que no coincideix amb el 99%). Si bé es reconeix la necessitat d’inserir l’enfocament feminista i ecologista en l’anàlisi i quefer polític quotidià, la relegació i rebuig pràctic de la qüestió de classe –la més transversal de totes les circumstàncies– ens condueix al parany de la «unitat popular» i del tacticisme curtterminista.

Sense una revitalització efectiva del sindicalisme sociopolític de classe no podrem parlar de cap projecte polític de ruptura anticapitalista creïble. L’alternativa és la impotència política disfressada de «realisme». És acceptar la TINA, l’himne del capital internacional, recitada per Pablo Iglesias a The Wall Street Journal l’any 2015: «entenem que no hi ha una veritable alternativa a l’economia de mercat. Només pensem que hi ha un dèficit de fortalesa del consumidor».