Alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

La dissidència sexual i de gènere ha estat sempre subversiva. El 28 de juny de 1969 es va revoltar a Stonewall i ara hi ha qui afirma que està tot aconseguit. És una lluita cooptada pel capitalisme o continua essent potencialment revolucionària?

Alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La dissidència sexual i de gènere ha estat sempre subversiva. El 28 de juny de 1969 es va revoltar a Stonewall i ara hi ha qui afirma que està tot aconseguit. És una lluita cooptada pel capitalisme o continua essent potencialment revolucionària?
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La dissidència sexual i de gènere ha estat sempre subversiva. Com ho va ser Margarida Borràs, primera trans executada pel fet de ser-ho –documentada– al nostre país, com ho van ser les Carolines que marxaven pel Raval ara fa nou dècades o com ho fan ser els aldarulls d’Stonewall.

La nit del 28 de juny de 1969, un cop més, la policia de Nova York va entrar a un bar freqüentat per persones LGBTI, el petit espai de llibertat que era l’Stonewall Inn, a fer una redada. Aquesta criminalització contra el col·lectiu era habitual i les clientes acabaven sovint detingudes, torturades i violades. Aquella nit, però, quan van començar les detencions, la multitud es va revoltar. Van començar a llançar objectes a la policia, van alliberar les companyes detingudes i van fer recular els agressors fins a tancar-los al local. Les protestes es van allargar durant tres nits amb aldarulls als carrers de la ciutat i van ser el punt d’inflexió que va determinar el sorgiment del Gay Liberation Front.

Fins llavors, existien col·lectius «homòfils» arreu del món, de caire més burgès i tendència liberal, que es limitaven a demanar la igualtat formal davant la llei, en paral·lel al que va significar la primera onada feminista. tweet

Fins llavors, existien col·lectius «homòfils» arreu del món, de caire més burgès i tendència liberal, que es limitaven a demanar la igualtat formal davant la llei, en paral·lel al que va significar la primera onada feminista. Tanmateix, després d’Stonewall, la dècada dels setanta va ser clau en l’organització d’un moviment d’alliberament sexual, afectiu i de gènere clarament revolucionari. En són un exemple els Països Catalans, on l’acabada de crear Agrupación Homófila para la Igualdad Sexual –després Movimiento Español de Liberación Homosexual– aviat es va refundar en el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, tot incorporant una anàlisi marxista i generant-se’n rèpliques al País Valencià –FAHPV– i les illes –FAGI. Aviat apareixerien també col·lectius germans a la resta de l’Estat, com el Frente de Liberación Homosexual de Castilla, en aquest cas a partir de la confluència de col·lectius d’inspiració marxista i llibertària.

Any rere any es va commemorar la revolta d’Stonewall com una jornada de lluita i reivindicació amb clar contingut anticapitalista, feminista, antiracista i antimilitarista. En el nostre cas, la primera manifestació va recórrer la Rambla de Barcelona el 26 de juny de 1977. Encapçalada per dones trans, seguides de gais i lesbianes, hi van participar més de 5.000 persones, encara sota el franquisme, amb una afluència destacada de militants d’organitzacions comunistes, com el PSUC, el PSAN o l’LCR. La manifestació va ser finalment reprimida amb les càrregues de la policia.

L’actual Stonewall Inn. Font: Flickr – yosoynuts

Aquests fronts d’alliberament gai nascuts arreu, com dèiem, adoptaven una perspectiva de classe i assenyalaven d’una manera molt clara la imposició de rols de gènere, la família nuclear, el matrimoni, l’Església o l’exèrcit, com a institucions patriarcals repressives. Per això van articular aliances amb altres moviments d’emancipació com el feminista, l’antiracista o l’antimilitarista, des dels Panteres Negres als EUA fins al grup de suport als miners en vaga del Regne Unit, passant per l’antifranquisme i els moviments d’alliberament nacional a l’estat espanyol.

En aquest sentit, el moviment estava convençut de l’origen de l’opressió: el capitalisme i el patriarcat. La família i el binarisme sexual, a través dels quals es controlen i perpetuen la reproducció –i, cada cop, més el consum–, la divisió sexual de treball i la propietat burgesa dels mitjans de producció. Aquest és l’origen de la violència contra qualsevol pràctica no heteronormativa, la subversió dels rols de gènere i les formes d’organització social alternatives a la família nuclear i la parella monògama. No calia cercar una eventual acceptació per accedir a l’exèrcit, l’Església o el matrimoni com els cisheterosexuals sinó trencar amb el sistema opressor.

Aquesta és la doble cara de la moneda: en un costat hi ha aquesta pressumpta assumpció de reivindicacions que fa aparèixer el sistema capitalista i patriarcal com a progressista, però a l’altra hi ha el reforçament del sistema. tweet

Tanmateix, aquest moviment va decaure. No ens correspon fer ara un repàs històric, però podem resumir-ho en la tensió entre cooptació i repressió que l’ofensiva neoliberal ha perpetrat contra tots els moviments revolucionaris. Això es va intensificar, en el cas del moviment LGBTI, amb la pandèmia de la sida, que va fer desaparèixer part de la militància i que una altra part es dediqués fonamentalment a l’associacionisme assistencial; i amb l’LGBTI-fòbia i el rebuig que romanien en bona part de les organitzacions d’esquerres, que va fer que algunes militants s’hi mantinguessin invisibilitzades i que d’altres optessin per organitzar-se al marge, restant sotmeses a la deriva identitària postmoderna.

La realitat és que s’han aconseguit alguns avenços. Fonamentalment, la igualtat legal formal, a través de la derogació de la repressiva Llei de perillositat social o de l’aprovació del matrimoni igualitari, i una aparent major «tolerància» cap a la «diversitat». Això ha estat fruit de dos factors. Per una banda, del moviment que descrivíem, activament organitzat i mobilitzat, i articulat conjuntament amb altres sectors de la classe treballadora; i, de l’altra, de la cooptació que apuntàvem, que permet al capitalisme assumir tramposament algunes reivindicacions. És el cas del matrimoni: les persones LGBTI som acceptades si, al capdavall, ens assimilem al règim establert i constituïm unitats de consum com les cisheteronormatives, i fins i tot els som útils per ampliar mercats com el de la gestació subrogada; igual que les dones van ser acceptades al mercat laboral com a mà d’obra barata i sense abolir la divisió sexual del treball.

Aquesta és la doble cara de la moneda: en un costat hi ha aquesta pressumpta assumpció de reivindicacions que fa aparèixer el sistema capitalista i patriarcal com a progressista, però a l’altra hi ha el reforçament del sistema. Es desactiva el potencial revolucionari i la consciència d’alguns dels sectors més marginats pel sistema amb una falsa integració. 

Concentració a Barcelona. Font: Crida LGTBI

I aquest ha estat l’origen del capitalisme rosa: la «normalització» de la dissidència sexual i de gènere li ha permès concebre’ns com un nínxol de mercat més, sobre el qual establir unes pautes de comportament i de consum. I converteix la manifestació de l’alliberament en la desfilada del Pride. Aquest ha estat el cas de la majoria de ciutats on «se celebra l’Orgull»: manifestacions que s’han mercantilitzat, o ciutats on no hi havia manifestació i on la pretesa defensa dels drets LGBTI hi arriba de la mà de la patronal.

Un Pride, per a més detalls, que està organitzat a Barcelona per ACEGAL: «Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes». Tota una declaració d’intencions, el nom: ells són els capitalistes, no necessàriament LGBTI, que ens subministren a nosaltres, les dissidències sexuals i de gènere de la classe treballadora, determinats serveis. Tota una escenificació comercial que imposa patrons de consum i de relació i pressió estètica, que situa l’home blanc al centre i que no tothom es pot permetre. Està patrocinat, a més, per marques com B the Travel Brand o Level, vinculades a la deportació de persones; Airbnb, corresponsable de la gentrificació dels barris; o el fons d’inversió desnonador Merlin Properties. Tot un exercici de pinkwashing o rentat rosa que també veiem arreu del país i del món.

Tanmateix, Barcelona constitueix una de les excepcions a aquella llarga llista de ciutats, i això és una joia a preservar. Durant quaranta anys, ininterrompudament, hem tingut una manifestació reivindicativa, que segueix el fil d’aquella primera manifestació de 1977. Certament, la plataforma organitzadora, la Comissió Unitària 28 de Juny, és un espai molt ampli i les organitzacions més centrades en l’acció institucional, agrupades a la Plataforma LGTBIcat, ja han culminat la majoria de les seves reivindicacions, com l’aprovació de la llei contra l’LGBTI-fòbia o l’obertura del Centre LGTBI. D’altra banda, les organitzacions més crítiques, com les successores del que va ser el Brot Bord, les que van assistir a la I Trobada LGBTI dels Països Catalans el passat febrer a Manresa o les que organitzen el «28J Autònom», comencen a dubtar de la utilitat d’aquest espai i, sense deixar d’assistir a la manifestació, opten per intensificar el bloc propi i tot un paraigua d’activitats anticapitalistes, feministes i antiracistes.

Aquella dicotomia entre «reforma o ruptura» dels setanta també se l’ha plantejada el moviment d’alliberament sexual i de gènere durant quaranta anys tweet

Sovint, acostumàvem a fer un –altre– paral·lelisme amb la lluita feminista: «qui s’imagina carrosses de grans empreses en una manifestació del 8 de Març?». Els esdeveniments recents, però, ens ofereixen un exemple molt més nítid: un moviment feminista combatiu que convoca una vaga general, plantejament nítidament de classe que posa al centre del debat les causes estructurals, i una Ana Botín o una Leticia Ortiz que es proclamen feministes i afirmen secundar la convocatòria. La mani combativa i la desfilada. Ah, i a mitges aigües, certes institucions i algunes burocràcies sindicals que parlen d’una discreta aturada de dues hores.

Aquesta joia a preservar no pot significar un acomodament en la nostàlgia de la combativitat d’Stonewall, que tant ens pot adelitar a moltes militants revolucionàries però que alhora pot ser apropiada pel capitalisme rosa, ni una autocomplaença amb la «sort» de mantenir un espai diferenciat del Pride. Aquella dicotomia entre «reforma o ruptura» dels setanta també se l’ha plantejada el moviment d’alliberament sexual i de gènere durant quaranta anys i ens la plantegem ara les noves generacions que no vam passar la llarga travessia dels vuitanta i noranta.

Font: Crida LGTBI

Encara avui hi ha moltes esquerres que no consideren aquesta lluita una prioritat. A l’assemblea, al partit, al sindicat, encara és molt difícil sortir de l’armari, encara se’ns insulta i encara se’ns considera una causa de la indesitjable fragmentació de classe. Ja hem vist, però, què passa quan s’exclou, no a unes meres identitats que el mateix capitalisme pot «respectar», sinó a un dels sectors de la classe treballadora que més pateix. Veiem com ERC, Compromís i els Comuns i les institucions que governen abracen el Pride i desfilen de la mà de l’empresariat, o com l’esquerra transformadora corre a assenyalar l’oci del capitalisme rosa, però ni treballa per construir alternatives de socialització ni actua coherentment amb altres espais d’oci alienants, capitalistes i masclistes.

Si veient qui va al Pride i qui va a les manifestacions i «orgulls crítics» no els queda clar que és una qüestió de classe, seguim: el jovent LGBTI patim una taxa de suïcidi que quadruplica la mitjana i se’ns fa fora de casa, la gent gran es veu obligada a tornar a l’armari i les persones trans tenen una esperança de vida de 35 anys i una taxa d’atur del 85%. El sistema de salut no coneix la nostra realitat i el sistema educatiu replica el missatge d’odi del bus que tothom va criticar. Sense ser referents progressistes (quines seran les dades reals?), la UGT afirma que el 36% de les treballadores és conscient d’actituds LGBTI-fòbiques però que només se’n denuncia el 4%, i l’OCDE ens adverteix d’un 7% menys de possibilitats de trobar feina i un salari un 4% més baix.

La dissidència sexual i de gènere ha estat sempre subversiva. I no és nostàlgia de temps passats, és lluita de classes. Entre reforma i ruptura, entre assimilació i combativitat, entre cooptació i lluita, no hi ha mitges tintes. Triem alliberament.

Foto de portada: Flickr – Samchills
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Estudiant de Filologia Catalana. Militant d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà i la Crida LGBTI.

Comentaris

Alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa