Rosa Luxemburg deia que el conflicte més petit pot desfermar una tempesta. En poques setmanes hem vist com a França se succeïen la lluita dels instituts, barricades als carrers, l’Ajuntament de Llemotges en flames i la prohibició del dret a manifestació a entitats no sindicals. A l’estat espanyol, les morts de l’Olga i la Maricarmen han donat lloc a acampades, grans manifestacions, una convocatòria d’eleccions, un decret aprovat per la Diputació Permanent i la vaga general per l’habitatge que viurem el dia 11 de novembre. 

Sens dubte, vivim una tardor calenta a una Europa en policrisi per la inflació, el militarisme, el canvi climàtic i les polítiques neoliberals d’austeritat. En aquest ambient escalfat apareix un fenomen nou i encara difícil de classificar: a Barcelona uns centenars de joves es llancen a incendiar i saquejar comerços. Són la majoria nois. Això ens hauria de portar a l’encertada reflexió que fan les feministes que lliga frustració, violència i la masculinitat tòxica. Són de classe treballadora i molts d’origen migrant. No pertanyen a cap organització política: han vist vídeos a tik-tok i s’han ficat a un grup de WhatsApp on han rebut instruccions. Com afrontem aquests aldarulls? 

Rolex, iPhone, Gucci 

Les reaccions de les forces d’esquerra transformadora davant dels aldarulls a Barcelona i Bilbao han estat variades però es poden resumir en dues visions. Una primera reacció ha estat desmarcar-se dels actes vandàlics i veure en ells poc més que lumpen contrarevolucionari manipulat per una ingerència externa. La segona és més clement amb els joves i veu en ells el proletariat migrant que s’uneix a la seva manera en un moviment més gran de lluita contra el sistema capitalista. 

Penso que no cal caure en la criminalització dels saquejadors ni tampoc en la romanització d’una activitat que té poc de revolucionària. Aconseguir Rolex, Gucci o un iPhone pot estar bé, però aconseguir salaris alts i lloguers baixos està molt millor. A hores d’ara, és agosarat afirmar amb seguretat qui està al darrere dels sospitosos comptes a les xarxes socials. Aquests comptes promouen i amplifiquen els aldarulls mitjançant uns maldestres cartells escrits en castellà. Els cartells, fets amb IA, presenten poca coherència política i estètica. Però agiten, vaja si agiten!

Els reaccionaris, com no pot ser d’una altra manera, no han tardat gaire a demanar mà dura, deportacions i presó per als joves bàrbars que posarien en perill suposadament la civilització occidental. Alhora, les esquerres institucionals, terriblement incòmodes, apunten cap a una ingerència externa que intenta intervenir en el procés electoral en curs. Però la matèria primera, la ràbia nihilista, és ben real.  

La realitat és que va haver-hi més de cent detinguts, la meitat d’ells menors, que han corregut el risc de rebre maltractaments d’unes forces policials que estan travessades per un fort racisme estructural. A més a més, la repetició d’aquests aldarulls i saqueigs posa en risc quina imatge quedarà de la vaga de l’11 de novembre. Hi ha nervis.

El risc de regressió constitucional

En les setmanes següents ens hi juguem molt. 

Potser cal posar negre sobre blanc quin és l’autèntic objectiu de la convocatòria de les precipitades eleccions espanyoles del 29 de novembre. De creure a les enquestes semblaria bastant previsible que tindrem un govern format per PP i Vox. Ara bé, el que és realment alarmant és que PP i VOX es troben molt propers a l’esgarrifadora xifra de 210 diputats al Congrés dels Diputats. 

No som del tots conscients de la gravetat de l’assumpte. Amb tres cinquenes parts del Congrés, sempre que es combini amb una majoria també al Senat, es pot modificar una important part del redactat de la Constitució del 1978. De fet, el 85% de l’articulat constitucional podria ser modificat per una majoria de 210 diputats. Això inclou aspectes com els drets socials, l’estat de les autonomies o la inclusió de la “prioritat nacional” al redactat constitucional. 

Aprofitant l’onada expansiva del moviment per l’habitatge arran del desnonament de la senyora Maricarmen, Pedro Sánchez ha intentat disminuir el perill de la majoria de 210 disputats, assetjat pels nombrosos casos de corrupció que envolten el PSOE. És obvi que l’extrema dreta sap que gràcies als esdeveniments del passat estiu a Ceuta té una oportunitat daurada per arribar al poder. 

Tornem als pillatges. Les imatges dels aldarulls i els pànics morals són sens dubte gasolina que alimenten el motor de les forces reaccionàries per assolir el seu objectiu de refer l’estat espanyol al seu gust.  

Calma i mediació política

Podríem recordar les anomenades Jornades de Juliol. 

L’endemà mateix de les Jornades de Juliol de 1917, Petrograd va quedar sumida en un descontrol absolut quan milers de soldats i obrers van omplir els carrers principals exigint la caiguda del govern. La multitud, sense un comandament únic, va protagonitzar tirotejos desordenats amb les forces de seguretat i aquesta absència d’autoritat va degenerar ràpidament en saquejos a comerços, assalts a propietats privades i el pillatge de magatzems d’alcohol. Inclús la germana de Lenin va patir el saqueig de la seva llar! En poc temps, les tropes lleials al govern de Kerenski van restablir i l’ordre i els bolxevics van ser durament reprimits. Encara no havia arribat el moment de la Revolució. 

Naveguem les setmanes que queden fins a l’onze de novembre envoltats de tempestes. Els aldarulls vandàlics, formin o no part d’una ingerència externa, són una mostra de del malestar d’una generació que sense organització i fites col·lectives sigui primer manipulada i després criminalitzada.  

Necessitem dues mesures urgents: en primer lloc, una vigilància real de les xarxes socials per impedir la proliferació de trampes i operacions psicològiques encobertes. D’altra banda, una medicació política capaç de dirigir a una nova fornada de joves nihilistes però potencialment revolucionaris. Això suposa apropar-se a la seva realitat amb empatia i sense idees preconcebudes. És una tasca militant difícil, però sens dubte necessària. 

És prou clara la imatge de Bally Bagayoko. El nou batle de la ciutat de Sant Dennis (un municipi caracteritzat per les banlieus, la misèria i la violència policial), es va posar enmig dels estudiants i la policia per evitar l’ús de gasos lacrimògens. Depèn de les esquerres transformadores establir una medicació política que canalitzi les protestes juvenils en clau anticapitalista, i no en simple pillatge de roba de marca i tecnologia. El nostre rebuig al saqueig no és moral, sinó pragmàtic: val més una baixada del 40% dels lloguers que buidar una botiga. 

No és fàcil ni ràpid. No podem ignorar que en el futur els joves frustrats podrien ser socialitzats políticament, formar-se i organitzar-se políticament. Potser un exemple exitós el trobem en el Black Panther Party, i com va ser capaç de reclutar joves delinqüents i polititzar el seu ímpetu desobedient. Hem de ser profundament antiracistes. 

Però tenim una tasca urgent. La vaga general per l’habitatge ha de ser multitudinària, efectiva i capaç de paralitzar la quotidianitat. Seria un error que quedés reduïda mediàticament als possibles saquejos que podrien ocórrer, instrumentalitzant la situació. De nosaltres depèn que el dia onze de novembre el bloqueig de l’economia sigui la principal notícia del dia.