“That is what your civilization means,

and that’s what you don’t want to find out.”

James Baldwin

En veritat aquest llibre no necessita un pròleg. Tot l’important ja està dit en ell. Al llarg de les 268 pàgines d’aquest text es toquen absolutament tots els angles i vèrtexs que expliquen com el desplegament de la Seguretat Nacional i, concretament, «la guerra contra el terror», són el subterfugi jurídic, polític i militar de la islamofòbia imperialista d’Estat en el segle xxi. L’autora ho fa partint de la realitat del Regne Unit, que té les seves pròpies especificitats, però la traducció d’aquest llibre és sens dubte una iniciativa molt apropiada per a un context –el nostre– en el qual el racisme i la islamofòbia es continuen tractant majoritàriament com a fenòmens residuals o vinculats a idees i posicions polítiques irracionals de la dreta i de l’emergent «contracultura» (moltes cometes) antiwoke. Partint d’aquesta premissa, aquest llibre haurà sens dubte de nedar contra corrent.

En aquest context també, fa ja alguns anys que un grapat de persones tractem d’escriure sobre les implicacions del model de política antiterrorista i de Seguretat Nacional que descriu Manzoor-Khan. De fet, ella desenvolupa mirades sobre la violència política que en el seu moment no arribem a publicar per por de possibles represàlies. La manipulació mediàtica o acadèmica i el silenciament polític i social també es tracten en el llibre. En tot cas, entre els materials que aborden aquesta qüestió des d’una perspectiva antiracista en el context de l’Estat espanyol es troben el llibre La radicalitzación del racismo. Islamofobia d’Estado y prevención antiterrorista (2019), que elaborem Salma Amazian i jo mateixa de la mà de l’editorial Cambalache; així com l’informe Islamofobia institucional y securitización (2021) i el documental Es por tu Seguridad, tots dos realitzats per Amazian. En aquest últim, es reciten els poemes We ara the Disobedient i Islamophobia 101, de la mateixa Manzoor-Khan. Existeixen al seu torn articles divulgatius en premsa i una escassa literatura acadèmica des de la perspectiva criminològica en els quals es pot accedir a una bona quantitat d’informació estadística i a una crítica penal, però que, en general, no qüestiona els fonaments racials en profunditat. S’ha d’insistir: continuen donant-se, sense que la població general les conegui, situacions d’extrema violència racial a conseqüència de les polítiques estatals de la «prevenció antiterrorista».

Tal com diu l’autora, l’objectiu d’escriure és el d’oferir una altra perspectiva des de la qual mirar el que hi ha al voltant. La fi és alterar el que la gent veu, i d’aquest mode obrir l’oportunitat que la gent modifiqui també, davant aquesta nova visió, la seva manera de moure’s, amb la finalitat de contribuir a la transformació del món. Per això, el que tractaré de fer amb aquest pròleg és complir amb aquest propòsit; reforçar l’argument que es presenta i descriure algunes de les «geografies polítiques diferents, però profundament interconnectades»¹ entre el racisme islamòfob en el context de l’Estat espanyol i la seva expressió al Regne Unit –que és el que ens exposa Manzoor-Khan–, així com en altres contextos.

T. va acompanyar al seu amic M. a l’aeroport perquè per culpa de la Llei d’Estrangeria feia més de deu anys que no havia pogut tornar a visitar a la seva mare en el seu Marroc natal. La Policia Nacional havia seguit i molestat a T. des de feia temps, preguntava per ell a la mesquita i al barri. En aquesta ocasió, el van detenir a l’aeroport i li van lliurar un paper en el qual se l’informava que estava sent investigat per un delicte de terrorisme. Li van dir que la qüestió es basava en la relació que tenia amb una persona (no li van dir qui), en publicacions en les seves xarxes socials i en les seves comunicacions telefòniques. Ho van deixar anar després d’unes hores, i no li van obrir cap procés d’investigació. Li van suggerir que es convertís en confident col·laborador. Ell es va negar. Ara no sap què esperar d’això ni què fer. Els advocats li diuen que és millor que no faci res i es resigni, perquè la majoria de les persones que s’han presentat en comissaria per a preguntar de què es tracta, si són estrangeres, han acabat sent expulsades a través de l’article 54 de la Llei d’Estrangeria, aferrant-se a l’argument de garantir la seguretat nacional²

La indefensió és total

El bastiment legal que dona cobertura a aquesta forma de terror social és la Llei d’Estrangeria, conjugada amb el protocol de prevenció dels extremismes violents. A Catalunya aquest protocol es diu PREV i és equivalent al PREVENT del Regne Unit, analitzat per Manzoor-Khan. Aquests protocols es presenten com una eina de la qual se serveixen els governs per a decidir on hi ha riscos potencials per a després decidir quin tipus d’intervenció necessiten. Aquest instrument realment representa la cobertura legal a la persecució discriminada de diferents formes d’existència de les persones de tradició islàmica. Durant els primers anys de la seva implementació en l’Estat espanyol, entre 2016 i 2020, va haver-hi una contestació frontal des d’alguns sectors de la societat civil, l’acadèmia, l’activisme antiracista i les comunitats musulmanes, que el van denunciar per islamófobo i criminalitzador.

Les resistències i les crítiques, així com els esdeveniments del 17A –que van provar la inutilitat d’aquestes mesures–, van obligar el govern català a reformular el protocol. La seva modificació no ha aconseguit una altra cosa que allò que Angela Davis sempre adverteix: les reformes que se subordinen als objectius i els criteris de racionalitat i viabilitat d’un sistema determinat acaben solidificant l’ordre social preexistent. I així, mentre ja no ocupa portades de diaris i no sembla ser un tema important sobre el qual el debat públic ni polític es refereix, el protocol s’ha multiplicat i ha ampliat els seus camps d’actuació.

Actualment, existeixen sis models del PREV. S’apliquen en: execució penal i justícia juvenil; comunitat educativa; sistema de protecció de la infància i joventut; entre agents rurals; comunitats religioses i teixit associatiu; i serveis socials. Ara, en comptes que només el professorat, els policies i els carcellers vigilin i anticipin qui serà el pròxim terrorista, la formació per a convertir-se en agent antiterrorista s’ofereix a tot quisqui. Des de treballadores i educadores socials, líders i comunitats religioses, agents forestals i fins a monitors de temps lliure. Això sense comptar la línia telefònica de Stop Radicalismes, que rep centenars de trucades a l’any i recorda en la seva pàgina web que «a vegades, un detall –per petit que sembli– pot ser clau a l’hora de resoldre un problema més gran»³.

Qualsevol que conegui en profunditat com funciona la justícia penal sap que la «prevenció de la radicalització» és un d’aquests fenòmens que presenten serioses dificultats per a ser capturats per la llei i que, en aquest sentit, les sentències no tenen res a veure amb «els fets». Malgrat això, el dret és alhora el mitjà pel qual es produeixen les categories de la delinqüència i un dels instruments que s’usa per a mesurar el termòmetre de la criminalitat en els diferents àmbits. A l’Estat espanyol, a partir de la reforma del Codi Penal del 2015 en la qual es van introduir nous tipus penals per a donar resposta específica al «terrorisme de tall gihadista», es va donar un claríssim augment de les imputacions i les sentències en aquest camp. En concret, es van crear quatre nous tipus penals⁴ que han suposat l’expansió de la interpretació d’alguns conceptes legals com a «organització terrorista» o «actes preparatoris», donant com a resultat una major punitivitat. Sense endinsar-nos en els tecnicismes de cadascun, és important destacar que cap d’aquests tipus contempla la realització d’accions violentes. Les xifres ballen, però per les presons espanyoles han passat prop de quatre-centes persones –sigui de manera preventiva o condemnades– per delictes associats al que han mal nomenat com a terrorisme d’etiologia gihadista. Segons les dades, el 94,6% de les condemnes es produeixen per delictes que no van comportar l’ús de violència ni es dirigien contra víctimes concretes⁵. No obstant això, quan a algú se l’acusa de terrorisme, la primera imatge que se’ns en ve al capdavant és la d’algun gran atemptat en territori europeu amb moltes víctimes mortals.

A Ángel Gómez, un psicòleg de la UNED, li van concedir dos milions i mig d’euros per a investigar la radicalització. Gran part de la recerca ha consistit en entrevistes a persones empresonades perquè pensa que «si som capaces d’entendre la naturalesa del comportament extrem, podrem predir-lo i neutralitzar-lo»⁶. El problema principal és que Gómez parteix d’un supòsit inexistent que ja hem esmentat i és que la majoria de les persones a la presó no han tingut «comportaments extrems», sinó –i sempre segons els fiscals i els jutges– «idees extremes». Estudis acadèmics com el de Gómez donen suport i vesteixen de «veritat científica» a una legislació que permet a policies, fiscals i jutges jugar a ser vidents, predir el que les persones suposadament faran en un futur i condemnar-les per això.

El treball de Gómez en aquesta ocasió ha consistit a revisar el «Programa marc d’intervenció en la radicalització violenta»⁷ en presons i proposar al seu torn un programa de reinserció; llegeixis desradicalització. Fa temps que anem sentint que «les presons són espais de radicalització». El resultat és que una persona acusada i condemnada per extremisme, una persona pendent de judici en preventiva o fins i tot persones tancades per raons que res tenen a veure amb la radicalització i que trobin en l’islam un camí cap a la redempció, són sotmeses al mateix tractament de vigilància intensiva i retallada en drets penitenciaris del règim F.I.E.S. No hi ha diferències. Si la sospita cau sobre tu, no hi ha escapatòria. Comença l’embolic.

Tal com diu l’autora d’aquest llibre, el «terrorisme es va construir com una forma racialitzada de violència cultural/civilitzatòria». De fet, la idea de l’embolic en el terror capta de manera magistral el que implica veure’s embolicat en les sospites del delicte de «terrorisme gihadista». La imatge que millor representa aquesta idea és la d’un insecte atrapat en una teranyina. I el millor que podem fer a partir d’ella no és preguntar-nos com ha arribat l’insecte fins allà o apiadar-nos de la indefensió del subjecte capturat, sinó interrogar-nos sobre com s’ha construït aquesta teranyina i, sobretot, sobre com es pot desfer. Aquí és on es troba la potencialitat d’aquesta obra: ens mostra els secrets de la Islamofòbia, però no per a definir el que és, sinó per a mostrar el que fa i a qui beneficia, i per a acabar d’arrel amb ella.

Per això, les primeres paraules del llibre es dediquen a establir un punt de partida fonamental que m’agradaria repetir: la islamofòbia no explica res sobre la vida ni les pràctiques religioses o culturals de les persones de tradició musulmana i, no obstant això, sí que conté molta informació sobre l’operació orientalista de la qual Edward Said fa temps ens va advertir. Precisament perquè és la construcció de l’«altre» oriental com a amenaça a «occident» l’avantsala necessària per a implementar una política antiterrorista i de «prevenció de la radicalització» basada en la criminalització i en l’encapsulament de les persones de tradició musulmana com els enemics de la modernitat, de la raó il·lustrada, del progrés, dels drets de les dones, de la democràcia i dels Estats de dret. Sense aquesta operació prèvia, no seria possible el que ha vingut després. La presentació de regions riques en recursos energètics com a «bàrbares», «endarrerides» o «perilloses» justifica les intervencions militars i la política exterior de la «guerra contra el terror», que acabaran en l’anihilament d’aquestes societats i en el robatori dels seus recursos. Desgraciadament, estem podent veure en el genocidi televisat les conseqüències devastadores que aquesta dinàmica està tenint també en el territori i sobre el poble Palestí. L’embull és consistent. Si respons a la provocació, seràs exposat com a radical, com a bàrbar, com a perillós.

La veritat és que la lluita del poble Palestí permet contemplar com es connecten tots aquests escenaris. En ella es condensen i s’intensifiquen amb cruesa totes les connexions necessàries entre l’imperialisme i el capitalisme, la islamofòbia global, la supremacia blanca i el xovinisme laïcista que serveix als poderosos. Per exemple, en el genocidi continuat comès per l’Estat d’Israel s’imprimeix la petjada del genocidi al Congo, país que alimenta amb coltan tota la tecnologia militar necessària per al desplegament del «dret a defensar-se». Aquest coltan és també el mateix que arriba als nostres dispositius i tecnologies digitals; i el que arriba als nostres governs per a desplegar les seves emergents formes de gestió poblacional digitalitzada, basades en la necessitat d’acumular més i més dades per a aquest fi. La producció de big data requereix al seu torn el magatzematge físic i d’una quantitat ingent de recursos naturals per al seu processament. Aquests processos de datificació, és a dir, la conversió d’infinits aspectes de la nostra vida en dades per a fins polítics i fins i tot militars, són els que estan liderant les noves i emergents formes de ciberseguretat i tecnosolucionisme en l’era digital.

Aquesta acumulació de dades s’aplica de forma més extensiva sobre els més vigilats; és a dir, sobre els damné, sobre les poblacions explotades⁸ i les classes perilloses⁹. Aquestes dades estan sent utilitzades per a determinar «amb major neutralitat i objectivitat» qui ha d’accedir a un préstec o a una ajuda social i també qui pot reincidir en el delicte o qui pot ser terrorista. I qui gestiona aquestes dades? Les instàncies de govern i el mercat de la tecnologia digital. Són dades gestionades en un entramat coherent amb la cartografia de poder i capital global. Cada post, cada like, cada compra en línia, cada cerca a internet, cada bitllet de transport, cada factor i criteri en un informe de vulnerabilitat social, cada fet en la nostra vida es converteix en una dada que potser algun dia representa o signifiqui «alguna cosa», i si ets moro, negre, sudaka, migrant o gitano aquest «alguna cosa» serà diferent que si no ho ets.

El tecnocapitalisme racial de la datificació ja està a les nostres vides, hàgim travessat la frontera intel·ligent de control biomètric¹⁰ o no, i els avanços en tecnologia digital continuen assentant-se en la superexplotació dels mateixos cossos que abans. La infraestructura material del desenvolupament tecnològic continua expressant-se de forma racial, ja sigui en el camp de refugiats en Palestina o en les grans urbs de les metròpolis del segle xxi. Israel és de fet el segon major ecosistema tecnològic després de Silicon Valley. Antony Loewenstein, autor de The Palestine Laboratory, explica que, al contrari del que es pensa, «l’ocupació no és una càrrega financera per a l’Estat d’Israel, sinó exactament el contrari, tant que Palestina és un camp de proves inavaluable per a nous equips en nom d’una hegemonia militar global que serveix a altres exèrcits de tot el món»¹¹

Abundant en la qüestió dels fonaments racials de l’avanç tecnològic, el Col·lectiu Diàspores crítiques, en el seu treball sobre algorismes de la raça¹², explica que la lògica colonial persisteix i que «el racisme, la islamofòbia, els nacionalismes, el sexisme o la xenofòbia no són fenòmens aïllats del nou comportament del capitalisme de dades; sinó que, per contra, són pedres angulars en l’economia d’especulació, que necessita imatges, rostres, hàbits i distincions més o menys fixes». Autors com Mejías i Couldry expliquen molt bé com «la datificació transforma la vida social ordinària en una aportació al capitalisme, continuant la cadena d’extracció començada per la plantació i la fàbrica»¹³  i com això llavors implica que «la plantació digital, la fàbrica i el centre de dades s’han convertit en espais d’extracció per a convertir naturalesa barata en gran riquesa»¹⁴. Aquesta anàlisi és consistent amb el que planteja Ruth Gilmore sobre l’economia extractiva que suposen els cossos impactats per la despulla i la criminalització, de manera que és d’aquests cossos d’on es deriven els salaris per a les geografies carceràries, militars i frontereres o l’entramat securitari en general –ara expressat de forma eminentment tecnològica–. Com adverteixen Achille Mbembe i Ruha Benjamin, entre altres, la vigilància serà el camp predominant per on es desenvolupi el tecnocapitalisme racial. ¹⁵

En aquest entramat, els instruments de risc com el PREV, el Programa d’intervenció en presons o el PREVENT constitueixen alguna cosa així com l’avantsala d’una societat governada per algorismes en la qual és necessari recopilar milions i milions de dades del comportament humà per a poder «prevenir» i «gestionar millor». Aquest model i les polítiques i pràctiques de Seguretat Nacional són això: nacionals; però responen a una estratègia global imperial continuista amb l’avarícia occidental inaugurada amb la modernitat. En aquesta línia, la política exterior de l’Estat espanyol també participa en la classificació racial dels països i les poblacions de tradició musulmana com a perilloses i inestables. Existeix una clara continuïtat entre la forma en què es pensa i s’actua en la guerra, en la defensa de l’estat de dret i en la seguretat ciutadana; i aquesta forma de pensar és la que determina per a la totalitat dels governs occidentals i altres governs occidentalitzats «el que s’ha de protegir». La islamofòbia del segle xxi travessa de ple «el que s’ha de protegir» i m’atreveixo a dir que no és possible tenir una comprensió més o menys rigorosa de l’estat de la geopolítica actual sense entendre els engranatges d’aquesta. Per això és important aquest llibre. Perquè exposa la islamofòbia com una forma de racisme i, a més, situa el racisme islamófobo en el context històric i la conjuntura geopolítica actual alhora que desgrana amb molta precisió les seves bases epistèmiques (filosòfiques), econòmiques (materials) i polític-militars (estatals). Un triangle funest que encapsula convenientment a les persones i pobles de tradició musulmana com els enemics de la modernitat i el progrés i els instrumentalitza al servei de les pràctiques de l’acumulació per despossessió.

1. Wilson Gilmore, Ruth (2002), «Fatal couplings of power and
   difference: Notes on racism and geography»,
   The professional
   geographer
   , 54:1, pp. 15-24. ↩︎
2. Un dels casos més coneguts i recents és el de Mohamed Said Badaoui, de Reus. Tot el procés va començar quan va recorrer el rebuig de la seva petició de nacionalitat espanyola. Va passar de ser un referent i mediador social al seu poble i la seva comunitat islàmica a ser internat en un CIE. Badaoui va ser finalment expulsat tot i que no hi havia proves de cap tipus que recolzessin l’acusació de radicalització, i fins i tot després que rebès el suport del Parlament de Catalunya. ↩︎
3. https://stop-radicalismos.ses.mir.es/stop/FormServlet ↩︎
4. Nous tipus penals: adoctrinament i capacitació passiva; autoadoctrinament; el trasllat al territori extranger i captació i adoctrinament actiu. Principalment, els últims tres són objecte de la majoria de procediments icoats els últims anys. També a partir de la reforma, qualsevol persona estrangera, resideixi de forma regular o no, pot ser succeptible de ser expulsada. ↩︎
5. Núñez, José (2022), «Veinte años de terrorismo yihadista a través de la jurisprudencia de la Audiencia Nacional y del Tribunal
   Supremo (desde el 1 de enero de 2001 hasta el 31 de diciembre
   de 2020)», Revista de Derecho Penal y Criminología, 28:28. ↩︎
6. Ortega, Patricia (2021), «¿Por qué y quiénes están dispuestos a morir?,
   El País, 10 de mayo, en <a href="http://<https://elpais.com/espana/2021-05-10/por-que-yquienes-estan-dispuestos-a-morir.html> ↩︎
7. S’ha incrementat el nombre d’indicadors que els experts en presons utilitzen per determinar la perillositat de les persones a les apliquen aquest programa. També s’ha augmentat la freqüencia amb que es fan aquestes valoracions, que han passat de ser semestrals a quatrimestrals, i així mateix les persones són sotmeses en l’actualitat a un estudi final sobre el seu nivell de radicalisme un mes abans de la data prevista per la seva excarceració, amb l’objectiu d’evaluar el risc que suposarà la seva posada en llibertat. ↩︎
8. Ferrer, Isabel (2021), «El Gobierno holandés dimite en bloque por el escándalo en las ayudas al cuidado de niños», El País, 15 de gener, a <https://elpais.com/internacional/2021-01-15/el-gobierno-holandes-estudia-la-dimision-en-bloque-por-el-escandalo-en-las-ayudas-al-cuidado-de-ninos.html> ↩︎
9. La Vanguardia (2016), «Un sistema de pago mediante reconocimiento de iris en un campo de refugiados», La Vanguardia, 16 de febrer, a <https://www.lavanguardia.com/politica/20160216/302208771038/un-sistema-de-pago-mediante-reconocimiento-de-iris-en-un-campo-de-refugiados.html>
   ; Cabré, Jordi (2023), «Los internos de la cárcel de Tarragona, controlados por inteligencia artificial», Diari de Tarragona, 9 de gener, en <https://www.diaridetarragona.com/tarragona/los-internos-de-la-carcel-de-tarragona-controlados-por-inteligencia-artificial-EO13485980>.
   ↩︎
10. Proyectos: Schengen y Fronteras inteligentes, en <https://cetse.ses.mir.es/publico/cetse/proyectos/proyecto-Schengen.html>;Europa Press (2023), «Gobierno asegura que “la frontera inteligente” de Melilla con Marruecos permitirá “una mayor fluidez” y “más seguridad”», Europa Press, 2 de octubre, en <https://www.europapress.es/ceuta-y-melilla/noticia-gobierno-asegura-frontera-inteligente-melilla-marruecos-permitira-mayor-fluidez-mas-seguridad-20231002150853.html> ↩︎
11. Per més informació sobre les relacions comercials militars, armamentístiques i de seguretat específiques entre l’Estat Espanyol i Israel, es pot consultar el següent informe del Centre Delàs d’estudis per la pau: Pozo, A. (dir.); Simarro, C. y Sabaté, O. (2014), Defensa, seguridad y ocupación como negocio. Relaciones comerciales militares, armamentísticas y de seguridad entre España e Israel, Centre d’Estudis per la Pau, Barcelona, en <https://www.centredelas.org/wp-content/uploads/2019/10/
    INFORME_ESP_ISR_cas_web.pdf>.
    ↩︎
12. Marin Cisneros, Anyeli (2020), «El algoritmo de la raza», Cajanegra Editora
    , 19 de junio, en <https://cajanegraeditora.com.ar/el-algoritmo-de-la-raza-notas-sobre-antirracismo-y-big-data/> ↩︎
13. Mejías, Ulises Ali (2020), «La Fábrica, la plantación y el centro de datos», Tierra Común, 21 de junio, en <https://www.tierracomun.net/blog/la-plantacion-la-fabrica-y-el-centro-de-datos> ↩︎
14. Idem ↩︎
15. Per més informació sobre això es pot consultar: Archille Mbembre al Seminari del Programa de Estudios Independientes, a la conferència: «¿Dónde están los Oasis?», en <https://www.macba.cat/es/exposicionesactividades/actividades/achillembembe>; Benjamin, Ruha (2019), Race after Technology. Abolitionist Tools for the New Jim Code, Polity books, Cambridge. ↩︎