De vegades sembla que anem endavant i endarrere en el temps. Darrerament, hem tornat a sentir velles cantarelles sobre la qüestió del finançament autonòmic de la Generalitat de Catalunya. Fa poques setmanes, en Pere Aragonès mirava de condicionar el relat de les eleccions que ell mateix ha convocat amb la presentació d’una nova proposta, l’enèsima, de Pacte Fiscal.

Aquesta mena de debats s’han fet enormement sòrdids i feixucs de transitar per a l’Independentisme Revolucionari, que després de plantejar durant l’auge del «Procés» la seva línia política en termes de lluita pel Poder a través de l’exercici desobedient de l’autodeterminació, ara té seriosos problemes per articular una crítica i proposta que no s’interpreti com a excèntrica en el nou panorama pacificat.

A més, si bé els regionalistes de tot l’espectre ideològic es senten prou còmodes, ho admetin o no, canviant l’Autodeterminació per la negociació d’una millor inserció dins l’estat a través de millores de finançament i consolidació de competències; els qui defensem l’alliberament nacional com una via cap a l’emancipació de classe sovint no sabem com entomar aquesta mena de qüestions sense sentir que caiem en un parany de contradiccions. En bona mesura, aquesta sensació és alimentada per tot un reguitzell d’elements del reformisme espanyol que ens confronten tant des de perfils activistes com d’estrictament polítics assenyalant la nostra complicitat o inoperància davant la reconducció de la qüestió nacional vers un camí d’enteniment entre elits d’aquí i d’allà. A això cal afegir-hi sectors de retòrica marxistoide —dic marxistoide per la lectura més estètica que metòdica que fan del marxisme, que els porta a fer interpretacions excessivament mecanicistes— que si bé no reneguen del dret d’Autodeterminació, sí que posen en un segon pla o minimitzen la seva importància en la fase actual del capitalisme.

Davant aquesta mena de crítiques, tendim a replegar-nos al terreny on ens defensem millor, el terreny de la discussió filosòfica i política abstracta. Però en fer això darrer, concedim massa sovint la importància de l’aspecte econòmic per a comprendre i superar l’opressió nacional. Així, renunciem a debatre sobre una esfera del problema que no només ens dóna la raó, sinó que és el nucli de tota la resta. Val al pena doncs que, sense oblidar-nos de l’experiència que ens han aportat els darrers anys de moviments de masses i plantejament obert de a disputa pel poder, retornem i reprenguem teoritzacions que l’independentisme clàssic ja havia desenvolupat.

A tal fi em va molt bé una cita d’en Carles Castellanos:

El poder que tenim dominant arreu del país no és, per ara, altra cosa que un subpoder provincià que es dedica a prolongar servilment la dominació d’un Estat nascut de la dictadura: l’exacció econòmica es va mantenint impertorbable, la subordinació política bàsica està assegurada per uns organismes estatals en que la nostra nació es trobarà sempre en minoria.[i]

Deixem per ara de banda això del «subpoder provincià» i centrem-nos en aquesta «exacció econòmica» que executa aquest «Estat nascut de la dictadura». El nostre mètode parteix que totes les relacions humanes, incloses les de conflicte, neixen d’una base econòmica que les determina, base sobre la qual es constitueix una estructura política, car l’exacció implica abús i l’abús requereix l’organització de la violència per fer-se sistèmic. Sobre tot aquest esquema, la ideologia té sentit com el colofó que justifica l’opressió, però també com la palanca que permet de criticar-la i superar-la. Amb tot, nosaltres no som de pensar que l’economia és el motor d’una maquinària perfecta que executa pas per pas tota una seqüència de moviments perfectament determinats. En això ens diferenciem dels mecanicistes que hem citat anteriorment, que obvien la relativa autonomia de la política i la cultura respecte l’economia, una bretxa que els subalterns mai han de renunciar a atacar.

Si apliquem aquest esquema als Països Catalans dins l’estat espanyol, ens trobem que pren la següent forma: 1) una ocupació de caràcter estranger —policies i militars, però també jutges i alt funcionariat— i sistema de govern indirecte que 2) facilita una transferència extraordinària de valor la classe treballadora catalana cap al centre estatal mentre 3) l’espanyolisme fa semblar natural a ulls de la majoria el marc de relacions l’estat-nació i articula l’agressivitat contra el fet català assolint, com a principal èxit, l’atomització de la classe obrera catalana i l’hostilitat nacional entre classes obreres de l’estat.

Arribat aquest punt, centrem-nos en la qüestió econòmica i, per ara, focalitzem en el cas del Principat. Parlaré més extensament d’aquesta part del país perquè és on es dóna l’extracció econòmica de la manera que més ens pot confondre als internacionalistes. A diferència del País Valencià, que tot i ser un territori relativament pobre al si de l’estat no deixa de ser contribuent net (el 12è en PIB/càpita el 2022, 11è el 2019, quan va ser el darrer en liquidació del sistema de finançament autonòmic), la colonialitat del fenomen no sembla tan evident en el cas de Catalunya (2a en PIB però 4a en PIB/càpita el 2022)[ii].

És per això que cal que fem una mica de geografia econòmica, perquè si bé estem cansats de sentir que són les persones i no els territoris els qui paguen els impostos, els ingressos estatals determinen enormement la inversió en infraestructures i això condiciona enormement les possibilitats econòmiques de cada territori i la forma concreta que hi pren l’explotació del treball. L’estat espanyol compta amb una clara especialització econòmica territorial, una combinació de models de desenvolupament diferenciats que és promoguda i aprofundida constantment pel seu aparell, independentment del partit que el gestioni.

Aquest model econòmic espanyol es basa en la següent especialització econòmica territorialitzada: 1) el «gran Madrid» com a centre financer-estatal, beneficiat per l’efecte capitalitat i en bona mesura pel dumping fiscal intraestatal; 2) les àrees industrials històriques (Catalunya i el País Basc), que tot i haver perdut pistonada respecte el seu pes a l’economia estatal han sabut reconvertir parcialment el seu sector secundari i mantenir-se punteres en determinats àmbits; 3) zones mediterrànies i africanes condicionades pel pes de l’economia rendista (principalment els Països Catalans i les Canàries); 4) la famosa «Espanya buidada», on només algun dels antics pols de desenvolupament franquistes resisteix el despoblament rural i l’absorció de mà d’obra madrilenya; i 5) zones cantàbriques industrials en procés de desballestament (Astúries i costa Oest de Galícia).

Per donar dades sobre el pes industrial de Catalunya a l’estat, el 2021 assolia un valor de 78.155 milions d’euros (sense la construcció), força per sobre de Madrid, que en genera 36.267 (no són menyspreables els 29.855 del País Valencià)[iii]. Però aquesta potència industrial va acompanyada d’una sèrie de característiques que fan el model econòmic català considerablement diferent que el basc. El primer és l’infrafinançament i la manca d’inversió, el segon és la rèmora de l’economia rendista, sublimada pel sector turístic i les seves externalitats negatives.

Respecte l’infrafinançament, el 2017 Catalunya va ser la segona en recaptació, però pel que fa al finançament efectiu d’acord amb les competències que gestiona l’autonomia queia a la desena posició. El País Valencià anava de la vuitena a la quinzena (és a dir, l’última si excloem les autonomies amb règims especials)[iv]. A això cal afegir-hi que el sistema de finançament autonòmic present no respon a una voluntat racional de reorganització i harmonització de l’activitat econòmica sinó que està marcada per l’arbitrarietat (sent pobre, el País Valencià perd riquesa després de la transferència de recursos, mentre que Cantàbria en guanya sent rica). Amb tot, el que cal que ens fixem és en els efectes que ha tingut el sistema de finançament autonòmic i, molt especialment, el projecte del «gran Madrid». De 1975 a 2019 podem observar que l’augment de pes de les zones pobres de l’estat, allò que es podria considerar indicador de reequilibri territorial de la riquesa, ha estat mínim: Andalusia només ha incrementat el seu pes sobre el PIB un 0,6% en més de quatre dècades, mentre que Madrid ho ha fet un 2,3%; Catalunya i el País Basc han perdut un 0,3% i un 1,8% respectivament.[v] Les Illes Balears, que havien arribat a ser qui més renda per càpita tenia a l’estat, en el moment de màxim boom turístic és quan més han davallat, fins a la setena posició el 2015.[vi]

Però els països i territoris, com a simples contenidors de riquesa, no ens parlen del que realment ens interessa: com afecta això la classe treballadora? Als Països Catalans tot plegat implica salaris reals més baixos que els que podríem percebre a primer cop d’ull. Així, Catalunya disposa de salaris superiors a la mitjana estatal però l’alt cost de la vida fa que donin un rendiment relativament pitjor. A les Balears, que tenen el segon cost de la vida més elevat si excloem els tres grans focus industrials (Catalunya, País Basc i Madrid), els salaris són els relativament més baixos de l’estat. A l’altre extrem, Madrid compensa el cost de vida amb salaris marcadament més elevats i, amb el País Basc, és l’única zona rica on el model productiu no devalua el salari dels treballadors.[vii]

La cosa és prou més greu si ens fixem en la pobresa, és a dir, en aquells segments de la classe treballadora que a més d’estar explotats, ronden o queden per sota el llindar de subsistència. La «indústria» turística, de molt escàs valor afegit, crea salaris de misèria (a Barcelona el 2022, 17.975€/any a la restauració en front dels 43.196 de la indústria)[viii] però infla enormement els preus, especialment en l’àmbit de l’habitatge. A Catalunya, mentre els salaris reals van augmentar un 0,9% de mitjana del 2011-2021, els del quartil que menys cobra van caure un 0,3%[ix]. El resultat és un increment de la incidència de la pobresa a tot al Mediterrani i als Països Catalans, amb Catalunya passant del 21,6% de pobresa al 33% si corregim el cost de la vida, només per darrere les hiperturístiques Canàries[x]. Per acabar, si ens agafem a nous mètodes d’avaluació del benestar com l’Índex de Progrés Social, que avalua una cinquantena de variables relatives a condicions de vida i oportunitats socials, ens trobem que Catalunya, juntament amb Galícia, són els únics llocs de l’estat que tot i trobar-se al «Nord» ric, obtenen resultats similars als del «Sud» pobre.

Per concloure, cal que caracteritzem les particularitats del model espanyol per comprendre com s’efectua l’exacció econòmica per raó nacional als treballadors catalans en el context actual. Ens veiem amb cor de fer una sèrie d’afirmacions:

1. Els treballadors catalans viuen una forma de superexplotació per raó de la seva opressió nacional històrica que es concreta en una transferència de valor extra vers el centre (burgesia) estatal.
2. Aquesta transferència ha pres diverses formes històricament. En al fase actual es dóna per una triple via:
   • L’apropiació de valor industrial per l’elit centralista, facilitat per l’absència d’una burgesia nacional. La burgesia industrial catalana hauria completat durant el primer quart del s.XXI el seu procés de subordinació (mitjana burgesia compradora) o fusió (gran capital) a la burgesia financera espanyola.
   • La manca de control financer per l’esgotament del model autonòmic i l’evolució i agreujament de la històrica flaquera bancària de la burgesia catalana (vegin-se els conflictes a l’entorn del FLA, la desfeta del sistema de caixes i o les darreres fusions bancàries).
   • La incapacitat política d’impulsar autònomament un model que defugi l’economia rendista (sectors turístic i immobiliari principalment) i les seves externalitats negatives, que impedeixen apostar per un model de desenvolupament sostenible.

Així doncs, la subordinació política i inviabilitat de les autonomies que esquarteren els Països Catalans les fa incapaces de corregir amb recursos propis (infrafinançament) els desajustaments del sistema com l’increment de la desigualtat i problemes associats a la pobresa o la baixada dels salaris reals. Aquesta situació és perversa perquè impossibilita la generació d’un model de cohesió que freni: 1) la descomposició de la classe obrera en capes estanques (del lumpen a l’aristocràcia obrera), i 2) la desnacionalització-espanyolització de les masses com a mecanisme ideològic de reforç del model econòmic extractiu.

És per això que quan els tertulians pontifiquen que no té cap sentit convocar eleccions per la construcció del Hard Rock obliden que, malgrat semblar anecdòtic, sublima els nostres problemes com a poble i com a classe, des de la destrucció del medi ambient, fins a la llengua, passant per la qüestió clau, la relació capital-salari.

[i]Carles Castellanos Llorenç, «La trista arrogància del poder provincià», Avui, 15 de juny de 2011.

[ii]Expansión, Datosmacro.com, PIB de las Comunidades Autónomas [en línia] [consulta: 24/4/24]. Disponible a: https://datosmacro.expansion.com/pib/espana-comunidades-autonomas; i Ministerio de Hacienda, Informes sobre la financiación definitiva de las comunidades autónomas a través del sistema de financiación [en línia] [consulta: 24/4/24]. Disponible a: https://www.hacienda.gob.es/es-ES/CDI/Paginas/SistemasFinanciacionDeuda/InformacionCCAAs/Informes%20financiacion%20comunidades%20autonomas2.aspx.

[iii]Instituto Nacional de Estadística, INE, Contabilidad Regional de España. Serie homogénea 2000-2022., P.I.B. a precios de mercado y valor añadido bruto a precios básicos: Precios corrientes por comunidades y ciudades autónomas, ramas de actividad y periodo [en línia] [consulta: 24/4/24]. Disponible a: https://www.ine.es/jaxi/Datos.htm?path=/t35/p010/rev19/homoge/l0/&file=01001.px#_tabs-grafico

[iv]Leandre Ibar, «El model de finançament autonòmic compleix deu anys sense reforma a la vista», Ara, 8 de novembre de 2011.

[v]Elaboració pròpia a partir de: Angel de la Fuente, «Series largas de algunos agregados económicos y demográficos regionales: Actualización de RegData hasta 2019», Fedea i Instituto de Análisis Económico (CSIC), setembre de 2020.

[vi]Nekane Domblás, «Balears se empobrece desde el año 2000 pese a las temporadas de récord turístico», Menorca, 29 d’agost de 2016. Actualment les Balears es troben a la 6a posició.

[vii]Per a molts anys aquestes dades cal reconstruir-les a partir de dades de l’INE, l’AECR i institucions similars. En tot cas, mitjans gens dubtosos de simpatitzar amb la causa catalana o del treball reflecteixen conclusions similars. A tal efecte, vegis el diari d’extrema dreta LibreMercado, vinculat a LibertadDigital: Javier G. Echegaray, «Los salarios ‘reales’ en España, por regiones: País Vasco, los más altos y Baleares, los más bajos», LibreMercado, 28 de febrer del 2016. Va en el mateix sentit l’informe que acompanya la proposta de Pacte Fiscal presentat recentment per Pere Aragonès: Generalitat de Catalunya, «Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya», Generalitat de Catalunya, març de 2024.

[viii]Ajuntament de Barcelona, Oficina municipal de dades, «Els salaris a Barcelona 2022», Ajuntament de Barcelona, febrer de 2024.

[ix]Observatori del Treball i Model Productiu, «Els salaris a Catalunya. Any 2021», Generalitat de Catalunya, Departament d’Empresa i Treball, 24 de juliol de 2023.

[x]«El nuevo mapa de la pobreza en España», El País, 17 de maig del 2014.