Abe mor, la militarització del Japó no s’atura

L’assassinat de l’exprimer ministre Abe Shinzō, la figura política més important dels darrers trenta anys al Japó, ha commocionat el país asiàtic i el món sencer. Molts es pregunten si, ara que ha desaparegut de l’equació el líder que intentava empènyer amb més força el Japó cap a la militarització, hi haurà canvis en la política de seguretat nacional nipona. Irònicament, la mort d’Abe no només no sembla aturar la militarització en curs, sinó que en pot facilitar l’acceleració.

Abe mor, la militarització del Japó no s’atura

L’assassinat de l’exprimer ministre Abe Shinzō, la figura política més important dels darrers trenta anys al Japó, ha commocionat el país asiàtic i el món sencer. Molts es pregunten si, ara que ha desaparegut de l’equació el líder que intentava empènyer amb més força el Japó cap a la militarització, hi haurà canvis en la política de seguretat nacional nipona. Irònicament, la mort d’Abe no només no sembla aturar la militarització en curs, sinó que en pot facilitar l’acceleració.

La força política que ha governat el Japó gairebé sense interrupcions des de la seva fundació el 1955, el Partit Liberal Democràtic (PLD), ha estat sempre dividida en dos grans corrents separats per l’eix de la seguretat nacional. De fet, el partit es va fundar sumant dues organitzacions que representaven, cada una d’elles, aquests corrents divergents: el Partit Liberal i el Partit Democràtic. El primer, liderat per Yoshida Shigeru, deixava en mans dels Estats Units el pes fonamental de la seguretat nacional del Japó per poder concentrar-se a augmentar el poder econòmic del país, base de les seves relacions internacionals, i evitar reaccions d’una esquerra socialista al·lèrgica al militarisme després dels traumes de la Segona Guerra Mundial. El segon, liderat per Kishi Nobusuke, exministre del règim feixista durant la guerra, considerava que el Japó havia de ser un país «normal» amb plena autonomia militar.

El primer corrent, que s’ha acabat coneixent com a «doctrina Yoshida», va ser el predominant durant gairebé tota la segona meitat del segle XX. No obstant, cal matisar que aquesta doctrina no implicava la renúncia a desenvolupar unes forces armades, sinó que més aviat consistia a rearmar el país paulatinament i respectant una sèrie de limitacions, com ara un topall de l’1% en la despesa militar, l’ús de la força només com a autodefensa en cas d’agressió, i la interpretació extremadament laxa de l’Article 9 de la Constitució (que literalment prohibeix l’existència d’un exèrcit i nega el dret a utilitzar la força bèl·lica) en comptes de la seva derogació. De fet, actualment el Japó compta amb un dels cinc exèrcits més potents del món.  

Abe i Trump (2019)| Font: Wikipedia

Però durant la dècada de 1990, després de gairebé quatre dècades d’hegemonia de la doctrina Yoshida, factors com l’esfondrament de l’esquerra socialista, les males xifres econòmiques i el menor interès dels Estats Units a protegir el Japó un cop desintegrat el bloc soviètic, van donar embranzida als hereus polítics de Kishi, inclòs el seu net Abe Shinzō. La política del PLD durant el que portem de segle XXI ha estat en gran part dominada per aquests neoconservadors, i en els darrers anys s’han anat eliminant gairebé totes les limitacions a la militarització del país excepte una: l’Article 9 de la Constitució.

La paradoxa és que qui més està aconseguint rearmar el Japó és algú que prové de la doctrina Yoshida i no del neoconservadurisme: l’actual primer ministre Kishida Fumio. Quan Kishida va pujar al poder l’octubre del 2021 va fer un moviment que era tota una declaració d’intencions: d’una banda, va nomenar com a ministre d’Afers Exteriors un home força proper a la Xina, i com a ministre de Defensa al propi germà d’Abe. D’aquesta manera, pretenia mantenir unes relacions estables amb la Xina (cal tenir en compte que el Japó és un dels principals inversors mundials en aquest país) però al mateix temps augmentar la capacitat militar del Japó.

Durant els últims dos anys, a Tòquio havia anat augmentant la preocupació envers l’augment de la pressió de la Xina a Taiwan, l’autonomia de la qual és considerada crucial per a la seguretat nacional del Japó. Això, juntament amb la violenta destrucció de l’autonomia a Hong Kong i la por, fomentada per Trump, que en un futur els Estats Units no estiguin disposats a complir amb les seves obligacions de defensa amb el Japó, havien anat canviant la visió de molts moderats com Kishida, qui ja a finals de l’any passat va anunciar el seu objectiu de doblar la despesa militar fins al 2%; una línia vermella que mai cap altre predecessor no havia creuat. Però el que havia de ser un objectiu que molt pocs pensaven que s’acompliria, s’ha acabat materialitzant acceleradament amb la guerra a Ucraïna. Al Japó àmplies capes de la població han vist un clar paral·lelisme entre la invasió russa d’Ucraïna i una possible invasió xinesa a Taiwan en un futur. Després de l’esclat d’aquesta guerra europea, ja són pocs els moderats dins l’establishment japonès que tenen dubtes sobre la necessitat del Japó de convertir-se en un actor militar molt més poderós.

El cap de l’OTAN visita Japó (Juny, 2022)| Font: Flickr

Allò que mancava als neoconservadors japonesos per tal d’aconseguir els seus objectius militars sense tantes dificultats era el suport de l’opinió pública. Ara, l’opinió pública n’és més favorable per la guerra d’Ucraïna i per un altre factor: Kishida és vist com un moderat i no desperta tants anticossos com Abe. El problema dels neoconservadors és que les seves intencions en l’àmbit de la seguretat nacional es veuen estretament lligades a un pla ultranacionalista més ampli que abasta allò cultural i social, cosa que és vista per molts japonesos com obsessions personals perilloses pel país. En canvi, les intencions expressades per Kishida es fonamenten en arguments de naturalesa purament geopolítica, i això genera més confiança entre la població.

En política de vegades qui millor pot aplicar determinada mesura controvertida és a qui menys se’l pot associar amb la mesura en qüestió. A casa nostra en tenim exemples força il·lustratius. Si es volen aplicar polítiques neoliberals, sempre ha estat més fàcil fer-ho a través d’un partit amb reputació socialdemòcrata i amb la paraula «obrer» a les sigles. Així mateix, si es volen aplicar mesures que debiliten un moviment d’alliberament nacional, sempre és més fàcil fer-ho a través d’una organització amb llarga reputació independentista i víctima fins i tot de repressió. Podríem dir, en aquest sentit, que en certa mesura la pitjor limitació per als objectius d’Abe era el mateix Abe. De la mateixa manera, Abe era també la principal limitació per  als plans de rearmament d’un moderat com Kishida, ja que es podien veure com a cessions a la pressió dels ultranacionalistes i acabar generant una forta oposició.    

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg investigador del grup ALTER d’Estudis d’Arts i Humanitats a la UOC i col·laborador del grup GREGAL de la UAB. Autor del llibre Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de posguerra (1945-1972) (Edicions Bellaterra).

Comentaris

Abe mor, la militarització del Japó no s’atura

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.