A tall d’introducció… una mirada de classe als malestars

Enfrontar els malestars causats per la dinàmica social capitalista vol dir anar més enllà d’identificar-los i enumerar-los, vol dir construir lligams estratègics entre la seva expressió i el procés d’articulació d’un subjecte emancipador.

A tall d’introducció… una mirada de classe als malestars

Enfrontar els malestars causats per la dinàmica social capitalista vol dir anar més enllà d’identificar-los i enumerar-los, vol dir construir lligams estratègics entre la seva expressió i el procés d’articulació d’un subjecte emancipador.

El primer número d’aquesta revista s’inaugurava des de l’oració interrogativa «la lluita és de classes?» La intencionalitat política de tal pregunta, vistes les intervencions que va contenir el número, era  clara: un intent de volguda reflotació (que pressuposa una ensulsiada prèvia) de la classe com a eix de discussió  ideològic-estratègic, la classe treballadora com a objecte teòric amb interès per a l’esquerra i com a subjecte amb potencial transformador de la societat. La delineació de l’enemic a abatre, per tant, era clara, tot aquell qui sostingués una negativa a la pregunta, ja fos un brillant acadèmic qualsevol, un perfil de Twitter woke, o bé un apologeta del mercat. Així doncs, la interrogació, tard o d’hora, es mostrava com un gest retòric. Amb un retard evident  de dos números de desfàs, prenc el relleu d’arriscar-me a afegir-hi una altra resposta, més enllà del sí o el no: no és que sigui de classes la lluita, és que la classe es forja en la lluita.

Amb tal axioma, potser suat, potser inclinat a la tautologia, vull fer referència al punt de fuga més vàlid, teòrica i estratègicament, a l’atzucac dels  debats sobre la suposada centralitat o  descentrament de la classe social com a perspectiva vàlida o actualitzada per a la comprensió del món i la seva transformació. Ni la trampa de la diversitat, ni la reivindicació eixorca de les identitats ho són. Em vull referir a la qüestió històrica de l’estudi del procés de formació de classe i la seva articulació revolucionària, que pressuposa una concepció de la classe arrelada en la distinció en sí/per a sí, del corpus marxià i els seus anàlisis històrics sobre la composició de certes fraccions de classe a el 18 de Brumari de Luís Bonparte, la  Guerra Civil a França. És a dir, una classe no com un mer subproducte o excrescència del capital, un efecte més del metabolisme social capitalista, sinó com una construcció política subjectiva i històrica que malgrat partir de les possibilitats objectives derivades del caràcter de la dominació capitalista, necessita de l’acció voluntària i constructiva dels qui pretenen derrocar tal dominació. Permeteu-me desenvolupar-ho breument per a demostrar la seva vinculació amb la temàtica que anuncia el present número: salut mental i capitalisme (o el seu revers, el socialisme, politització del malestar).

Un pròleg necessari. La classe com a procés de formació

Crec que una comprensió profunda i útil d’aquest procés és una de les assignatures pendents per al bloc dels oprimits contemporani. Hi ha hagut sempre intervencions intel·lectuals que defensen l’ordre existent i d’altres que pretenen, com a mínim, criticar-lo aferrissadament; d’ambdues, n’hi ha un gran nombre, com a mínim, vulgars, destinades a ser epígons ridículs (Dels Stirners, als Bernabés, passant perJim Goad).  De la resta, les crítiques, s’han dedicat per norma general a estirar des de ben endins dels traus mal tancats d’aquest món, a minar-ne el llenguatge i les bases sòlides, si bé no ha aconseguit tampoc moure ni un centímetre cap dels fonaments de poder que constitueixen l’ordre vigent. A l’altra banda de la palestra, però, hi ha el fracàs evident de les concepcions defensores de la  realitat-tal-i-com-és, de presentar l’actual com un ordre harmònic i mancat de conflicte per a la majoria de la població,  de la qual com a molt s’aconsegueix una adhesió irònica o cínica a un món que ja se sap que no és el millor dels possibles, però al que adherir-se presenta una remota possibilitat de salvació individual. Aquest empat tècnic en el pla del pensament és el decorat de fons tragicòmic d’una hegemonia històrica que sembla no necessitar ja d’una adhesió completa de la humanitat per mantenir-la sota el seu taló de ferro: està clar qui som els derrotats. 

No a debades, a poc més d’un mes escàs de l’esclat de la pandèmia mundial i la declaració d’estats d’alarma arreu del globus, ja tenia enllestit el seu nou pamflet Slavoj Zizek, o es publicava el compendi de pensadors d’esquerres Sopa de Wuhan, mentre, per exemple, a l’Estat Espanyol, la poca oposició o crítica a la gestió política de la crisi es va limitar a algun escàs manifest, piulades, discurs de les «cures comunitàries», com a mínim durant els primers mesos, mentre, la població general assumia sense masses cavil·lacions la convivència de la reclusió forçosa amb l’obligatorietat del treball, o ara, la llista de prohibicions absurdes, humiliants, significatives de l’arbitrarietat i la incompetència amb la que pot governar un ordre que se sap no qüestionable. Sorprèn aquest tret, diguem-ne, epocal: que avui en dia la profusió del coneixement humà acumulat, sense precedents, estigui essent menys capaç d’assenyalar el cor significant de l’època, que no pas en altres contextos històrics probablement molt menys prolífics. Si hi ha una carència comuna a tot pensador o filòsof del present segle XXI és la nul·la capacitat estratègica de les seves conceptualitzacions. Mai tantes veus havien confabulat tant sobre els canvis en l’avenir del món, romanent a la vegada tant desorientades a l’hora d’intervenir-hi. I mentre, el món canvia sense nosaltres, els revolucionaris.

Mai tantes veus havien confabulat tant sobre els canvis en l’avenir del món, romanent a la vegada tant desorientades a l’hora d’intervenir-hi. I mentre, el món canvia sense nosaltres, els revolucionaris

Hi ha diversos arcs de pensament teòric dels que d’una manera o altra som hereus, que en són una bona mostra; les intrusions de tall estructural —més o menys marxistes—, les dialèctiques o les sistemàtiques, la crítica de la forma-valor o el descentraments rizomàtics o deconstructius han il·luminat en molts sentits la capacitat de fitar sense pietat l’existent i anar fins al fons de les coses per reduir al no-res qualsevol mena d’essència, element naturalitzant o desplaçat interessadament del temps històric. Ara bé, aquesta capacitat corrosiva, més enllà de les discrepàncies mútues entre plantejaments, té en comú que, tota sola, té límits. El que pretenc glossar ara, efectivament, és el límit de ser incapaç de delimitar amb èxit el perfil, en tota la seves dimensions, d’aquelles forces vives capaces de desplaçar els eixos del moviment real de la societat. Si aquesta limitació s’ajunta amb l’enorme vulgaritat dels discursos simplificadors que emanen una nostàlgia obrerista per aquella època on la delimitació de l’amic i l’enemic era clara, que fan una identitat pròpia de tal nostàlgia, es crea l’home de palla perfecte: el món no es pot transformar —ja sigui perquè no desitges transformar-lo, ja sigui perquè has perdut tota esperança, teòrica i personal de transformar-lo— perquè si aquesta classe és l’espantall responsable de fer-ho, és descarada la impossibilitat de tal empresa.

Per tot això, crec que la represa seriosa, amb tot les seves conseqüències, de l’interrogant què se n’ha fet del proletarius que Marx descrigué a la seva Crítica de la Filosofia del dret de Hegel pot donar-nos un punt de suport vàlid per a la tasca teòrica i estratègica de tornar a fer trontollar el món, de transformar-lo, és a dir, de reafirmar la possibilitat de la revolució,  avui. La qüestió del procés de formació de classe és una resposta que tot just comença a formular-se.

En podem anticipar alguns elements o línies generals: un de clar és la recuperació, estudi i desenvolupament del llegat teòric d’aquelles corrents i intervencions intel·lectuals que han mirat de relligar amb la lectura d’un procés històric concret amb l’anàlisi de formes de vida i cultura comunes, fórmules organitzatives i lideratges, relació entre composició tècnica i orgànica del capital, desplaçaments interns i aliances  que s’han donat en el si les fraccions de classe subalternes que d’alguna manera eren partícips de tal procés històric. En són exemples per excel·lència l’obra d’E.P. Thompson, que d’alguna manera ens llega la noció de formació de classe «La classe obrera no va sorgir com el sol, en un moment determinat. Va estar present en la seva pròpia formació». També, el «composicionisme» de classe dels teòrics de l’autonomia obrera italiana, a qui devem l’actualització de nocions com la composició orgànica del capital, subsumpció, la reactualització i afinament de l’enquesta obrera i el prolífic període dels 60’ i 70’ italians, en termes d’història de l’antagonisme de classe. Més enllà de referències teòriques, les intuïcions sobre l’actual procés de formació de classes discorren al voltant de la proposta d’un paral·lelisme entre el nivell d’articulació orgànic i polític de la classe treballadora en les darreres dècades del s. XIX (a l’Estat Espanyol, l’equivalent anglès potser seria el seu llarg i sagnant s.XVIII) i l’actual estat de la classe (atomització, disgregació i primeres temptatives de donar un cos organitzatiu a l’experiència de la despossessió, encara parcials i dèbils). Aleshores, sastres, sabaters, forners i llauradors, societats d’auxili mutu i cant coral; avui, kelly’s, riders, compah’s, migrants sense-papers, plataformes i col·lectius locals i de base. Aleshores es partia de l’operació,  la destrucció i coacció de les formes de vida  de la plebs i de l’antic ordre precapitalista  que va fer possible la creació d’un exèrcit industrial i la seva reserva; ara, de l’inici de la desfeta del relat neoliberal de la societat d’individus, que va culminar l’esclafadora derrota de les insurreccions proletàries durant el s. XX. Malgrat les diferències evidents (en composició tècnica, en la tendència de les crisis actuals, etc.) la comparativa ens pot servir per entendre com aleshores es congriaren un seguit d’experiències per cristal·litzar en una classe que s’articulà políticament per a intentar la revolució, i mirar de delinear per on podria passar avui en dia tal procés (quines fraccions mostren dinamisme i quins trets socials les caracteritzen, quines experiències de la despossessió, quines expressions i fórmules organitzatives…). L’actual seria, per tant, una fase històrica, en termes de l’emancipació, encara del tot defensiva, acumulativa, totes les expressions culturals o organitzatives d’una experiència de classe es manifesten encara de manera parcial, o atomitzada i estan fortament tensades per tendències objectives que en curtcircuiten l’articulació per a sí (les barreres nacionals  i internacionals, la contradicció de gènere, la racial…), si bé, una fase on existeix la possibilitat de la Revolució, de nou, continguda en la capacitat de les forces vives de sobreposar-se a tals barreres per confegir una experiència de classe comuna, capaç de mesurar-se d’igual  a igual amb el capital.

Subjectivitat, psicologia i formació de classe

Probablement, estigueu poc o molt d’acord amb una o altra noció de la classe, us estareu ara preguntant a què treu cap tot aquesta digressió, com a mínim en relació al que s’anuncia com a centre temàtic d’aquest número: «la politització del malestar» o bé «la salut mental i el socialisme». Si bé es pot fer estrany, tot això no és més que un prolegomen necessari al quid de la qüestió que es vol tractar en aquest número de Catarsi: l’estudi de la possibilitat de constituir una classe amb agència revolucionària, no des de la seva vessant objectiva (classes, història i estructura), ni tampoc del tot des de la seva vessant «subjectiva» (formació, cultura, composició, organització),  sinó des de la sovint oblidada vessant psicològica, per no dir psicoanalítica. Quins són els obstacles a l’hora de constituir un subjecte col·lectiu revolucionari inherents a les formes de socialització del capitalisme contemporani? Quins processos es donen al si de la psique dels individus que els impedeixin reconèixer-se en una experiència comuna amb el seus iguals? Entenent aquesta com una fase prèvia, prevíssima, a la possibilitat de sedimentar una experiència del que és la classe.

Val a dir que bona part de les aportacions que han problematitzat la qüestió psicològica han pecat, o bé, de fer-ne el centre de gravetat de la seva lectura sobre la naturalesa del capitalisme, o bé de fer-ne el seu punt de suport per declamar que la centralitat de la relació capital-treball per explicar la societat i la dominació, així com la noció del subconscient per explicar la psique humana, quedaven desplaçades i desfassades per l’entrada rabent de l’anàlisi de les «màquines desitjants» i el model de l’esquizofrènia. Els clàssics d’aquesta línia —Foucault, Guattari, Deleuze— s’atansaven a una sort de «història de la bogeria»  com un complement a les carències de, o fins i tot una alternativa superior al Capital a l’hora d’explicar la constitució de la societat moderna i les seves formes de dominació, rebaixant el marxisme al nivell d’una mera gota d’aigua en el mar del coneixement humà. Exponents contemporanis en són Marina Garcés i Santiago López-Petit  i en gran mesura la resta de la literatura produïda entorn Espai en Blanc. La seva conceptualització del «poder terapèutic» i de identificació entre la vida i el capital, són, si més no suggerents i genuïnament nascudes d’una voluntat de llegir de manera radicalment crítica el present i les pautes de submissió dels individus a l’ordre existent, i parteixen d’una relació intel·lectual amb l’herència marxiana un pèl més honesta que els seus precedents clàssics. Però, de nou, en el pla de l’estratègia i de l’horitzó emancipatori, deixen molt a desitjar: les receptes es queden en pla de la contrateràpia individual. Ésser una anomalia, revoltar-se contra la vida, una mena de revers disruptiu de la cura de si foucaltiana, una més de les receptes de transigència.

En aquest sentit, per aquests autors la depressió és d’alguna manera l’experiència central en la que es concreta en la psique individual l’experiència de la societat capitalista com el tot col·lectiu i és l’energia libidinal depressiva la que pretenen regirar, dirigint-la contra el que pressuposen com el nou cor de les relacions capitalistes, que és la subsumpció ja culminada de tots els àmbits de la vida. A un text del 2009, Franco Bifo Berardi resumeix tal concepció:  «El futur es transforma en una amenaça quan la imaginació col·lectiva es torna incapaç de veure possibles alternatives a la tendència de devastació, empobriment i violència. És aquesta precisament la situació present perquè el capitalisme s’ha transformat en un sistema d’automatismes tècnico-econòmics del qual la política és incapaç de sostraure’s. La paràlisi de la voluntat (la impossibilitat de la política) és el context històric en el qual se situa l’epidèmia depressiva contemporània.»

Com dèiem abans, però, aquestes línies estan escrites encara en els anys que l’evidència de l’esberlament del relat ideològic neoliberal no era encara més que una intuïció. Segueix servint, aleshores, la resposta de la línia «polititzadora del malestar»? Déu me’n guard de buscar una polèmica frontal amb tals autors! Rellegint aquestes línies qualsevol acadèmic del ram podria concloure sense massa esforços el meu coneixement pobre i superficial de la matèria. En qualsevol cas, plantejo interrogants: cal reformular la pregunta sobre la relació entre psique individual i caràcter general del capitalisme com a metabolisme social, si ja s’ha esvaït la fantasia d’ «el món feliç capitalista» dels 90, del qual l’epidèmia depressiva n’era el revers?  Quin significat té la persistència de tal epidèmia, convivent  feliçment —vegi’s la ironia—  amb altres múltiples expressions de deformació del subsconscient i la personalitat humana? Justament per seguir destriant preguntes i debats  sobre els vasos comunicants entre la psique individual i la ideologia dominant d’una època concreta, crec que s’escau introduir una línia de pensament com la sorgida de les confluències entre la psicoanàlisi freudià i la teoria crítica d’arrels marxianes.

La qüestió del procés de formació de classe és una resposta que tot just comença a formular-se.

Els anomenats freudomarxistes van llegir en la descripció de Freud del contrast entre les pulsions vitals i l’instint d’autoconservació, la petjada de la dominació social impresa en la psique humana. Adorno, Horkheimer, Marcuse, Fromm o Whilhem Reich van dedicar una considerable part del seus esforços teòrics a vincular el procés de formació de la personalitat humana en la infantesa descrit per Freud, amb els elements ens els que s’expressava la submissió col·lectiva al poder, que consideraven centrals a la seva època. El volum 5è de la revista Constelaciones, Teoria Crítica de la subjetividad (2013), si bé recalcitrantment acadèmic, ofereix un repàs d’aquesta tradició molt més complet i coherent del que es podria realitzar aquí. A l’article d’obertura, el professor Jordi Maiso assenyala amb encert com els esforços dels teòrics esmentats giren al voltant de la recerca dels rastres de l’anomenada subjectivitat malmesa, que no és altra que la concepció que «en la seva anàlisi de les formes de subjectivitat en el món burgès, Freud posà de relleu els danys que produïa un procés de socialització basat en la renúncia.» La subjectivitat malmesa, en aquest sentit, no era un altre que la concepció del subconscient humà com un mapa de cicatrius causades pel contrast entre la incompatibilitat dels desitjos amb la realitat social, essent-ne fundacional la cicatriu narcisista de l’infant que experimenta la mutilació de les seves pulsions sexuals cap a la mare, per la figura autoritària del pare; però no l’única, sinó que el xoc de l’individu amb les múltiples sancions i restriccions socials, genera un mapa de cicatrius que constitueixen la personalitat humana i el seu revers subconscient.

En certa manera, l’observació de Maisó sobre l’actualitat d’aquest mapa de cicatrius és de les  primeres que ja mira d’atendre el vincle entre aquest configuració de la psique i els trets del present històric, no ja com l’etapa daurada de l’Empresa-Món i el triomf neoliberal, sinó com l’horitzó de la caiguda d’aquest relat i el retorn del retrocés generalitzat de les condicions de vida de la població: «Quan allò que es perfila a l’horitzó és el perill real de regressió, resulta imprescindible girar la vista cap a aquest “costat fosc” de la civilització, a les dinàmiques de repressió i deformació dels instints. El que està avui en joc depèn precisament d’allò que passi amb aquestes cicatrius i ferides en el subjecte: si es coagulen en forma de ressentiment cec o sí bé es pot enllaçar amb elles per articular formes de crítica que permetin construir quelcom més enllà de les formes de socialització vigent.»

Uns  anys més tard el mateix Anselm Jappe —el més prolífic i popular, a la vegada el més inconsistent, dels teòrics de la forma-valor i la Wertkritik— prendria gairebé al peu de la lletra el relleu de les reflexions sobre l’actualitat del freudomarxisme amb La société autophage (2017, La Découverte)(amb traducció i edició al castellà per Pepitas de Calabaza) ¡. En aquest assaig, i anant directament al gra, Jappe proposa una extensió basada en la psicoanàlisi de la seva ja coneguda lectura de context sobre el capitalisme: si l’horitzó objectiu és el de la crisi permanent i la desvalorització del capital arriba ja a quotes indefugibles, expulsant cada vegada a més masses humanes del procés de producció i reproducció social, la manifestació dels efectes de la puixant barbàrie s’expressa en la subjectivitat humana com l’inici d’una mutació antropològica. Ja no seria el contrast entre el principi de plaer i l’autoconservació el que s’imposaria per formar el Jo, sinó que les arcaiques pulsions de mort descrites per Freud com el «revers fosc» de la humanitat, que d’alguna manera se sobreposarien a l’instint d’autoconservació. Sota tal mutació, Jappe vincula el suposat nivell de descomposició del capitalisme amb l’adveniment de formes de violència total com els suïcidis i el terrorisme radical islamista, la violència armada de les «maras» centreamericanes o els «amoks» (assassinats massius a instituts o centres educatius perpetrats per adolescents); arrodonint la metàfora del caràcter autodestructiu del la voracitat insaciable de valorització del capital.

L’interès contingut en l’aportació de Jappe és la de ser la primera que mira de vincular l’anàlisi de la psique dels individus amb una lectura actualitzada de la societat actual, ja diferenciada del zenit de la posmodernitat històrica. A partir d’això, però, que la seva diagnosi sigui correcta, ja són figues d’un altre paner: el fons segueix persistint de manera clara en la inconsistent declaració del final de l’antagonisme de classe com a centre de la dominació i curs de la història. El marc de la crítica al valor, si bé valuós en algunes de les seves lectures de context de l’evolució del capitalisme i també vàlid a l’hora d’articular una crítica ideològica a les postures que naturalitzen el treball  i la producció capitalista com una qüestió simplement problemàtica pel que fa a les relacions de producció (és a dir, de qui són els mitjans de producció?), és incapaç de pensar operativament una proposta estratègica revolucionària, mancança que de ben segur té a veure amb l’error descarat de la seva declaració clínica del final proper del capitalisme i la forma-valor. De manera ja recurrent, el seu rebuig de la classe com a categoria emancipadora,  sempre refinat i profús teòricament en termes marxians, acostuma a anar seguit de cavil·lacions més aviat buides, nominals, sobre els «nous subjectes de lluita», que en cap cas mai s’arriben a descriure.

El que potser ens preescriu la crítica de la proposta de Jappe és la necessitat de reconnectar amb el procés de formació de classe la lectura psicoanalítica de la repressió i les pulsions en els individus, en l’actual fase del capitalisme tardà. És evident que l’oceà profund que és el subsconscient de l’individu està lligat a les possibilitats de sotmetre’s a la dominació capitalista i pot donar-nos claus per a superar-la. Es tracta, però, de mirar de respondre als interrogants no des de la presumpció que el capitalisme en la seva fase tardana ha mutat en una forma total, sense afores, sense escletxes, que només deixa lloc a variades formes de resistència col·lectiva, però no a l’emancipació; tampoc des de una diagnosi catastrofista de l’actual context de crisi, que pressuposi el contrari, és a dir, que és inevitable el final del capitalisme per les seves contradiccions internes, però no per l’acció emancipadora, per tant, que el resultat d’aquest final seran noves i més brutals formes de barbàrie. Per contra, reprendre les interrogants des d’una posició emancipadora basada en el balanç de les possibilitats de constituir un subjecte col·lectiu per a la revolució, avui. La depressió i l’eufòria psicofarmacèutica, el narcisisme i el nihilisme, les múltiples formes de violència, addicció i experiències del buit i la manca de sentit… el repte potser no és privilegiar de manera interessada algun del múltiples fenòmens que donen compte de la insalubritat psicosocial de l’època, sinó saber relacionar-les correctament amb la nostra lectura dels obstacles, la composició i les tendències en el procés de formació d’una classe,  més o menys nova, si que de nou capacitada per a tornar a intentar l’assalt revolucionari del món capitalista i les seves ruïnes. Si de la qüestió psicològica es tracta, caldrà reorientar la recerca i el debat sobre cap a interrogants com: quines i com seran les fraccions de l’actual societat de classes que demostraran capacitat de reconèixer en les seves experiències de la vida sota el capitalisme, una comunitat de lluita amb unes aspiracions, que de realitzar-se, representaran la realització de l’interés general de la humanitat? Com poden els malestars i les deformacions del subsconscient impedir o catalitzar aquest procés?

De nou, més que conclusions, la reflexió ens mena a la prescripció de tasques pendents.

Aleshores, sastres, sabaters, forners i llauradors, societats d’auxili mutu i cant coral; avui, kelly’s, riders, compah’s, migrants sense-papers, plataformes i col·lectius locals i de base.

Altres plantejaments, un xic més recents (si més no des de l’experiència directa de l’impacte de la crisi econòmica de 2008 i els seus efectes en forma de retallades i destrucció de llocs de feina) els trobem en l’obratge col·lectiu Salud mental y capitalismo (CismaEnsayo, 2017). Alguns dels seus autors, com Ángeles Maestro, estiraven de forma indirecta de les aportacions de Fromm, situant més enllà dels impulsos de repressió i desig freudians la rellevància de la “realitat social antagonista”. En una elaboració extreta directament de les intuïcions de Marx respecte la forma del treball assalariat, l’autora plantejava com l’essència mateixa de les relacions socials capitalistes genera deshumanització i manifesta un malestar i patiment profund, que s’etiqueta com a “malaltia mental”. Una essència que no és altra que l’essència del treball, que en la seva caracterització epocal ens remet a la categoria de treball alienat marxiana com a pèrdua d’un mateix en el procés productiu. En definitiva, doncs, no ens trobaríem (només) en l’arena dels sentiments i les relacions interpersonals en la definició dels trastorns i malestars, sinó que ens hauríem de remetre en la soledat que genera el mateix procés de reproducció social.

Un procés de reproducció que en la seva etapa ampliada mena a una creixent desvalorització del conjunt de la classe treballadora. De la mateixa manera que en la mesura que augmenten les mercaderies en circulació, així disminueix el pes relatiu del valor de la força de treball; aquesta desvalorització també es dona en termes “socials”, embrutint i ofegant el potencial del treball humà, desproveït de la seva capacitat creativa en la seva forma alienada. L’esclat dels trastorns mentals, dels malestars, no seria altra cosa que el crit d’angoixa d’una classe que es resisteix a ser reduïda a capital variable.

En aquest context de capitalisme senil, a més a més, l’expressió de la personalitat entraria en conflicte amb les exigències socials que l’obliguen a sotmetre’s a determinats requeriments (els del capital) per assegurar la seva autoconservació. En un capitalisme en crisi, que expulsa cada cop més mà d’obra dels circuits de retribució salarial, la necessitat d’aparèixer com a «empleable» genera una tensió interna que acaba estripant les costures de la cordura. És llavors quan apareixen les depressions, les síndromes de l’impostor, els TOCs i les psicopaties alimentades per una competitivitat constant i creixent entre treballadores. Tots aquests, sentiments d’exigència totalment intrínsecs, generen un malestar que s’intenta apagar mitjançant ansiolítics, una nova i subtil eina de la lluita de classes contemporània.

Per concloure: una introducció al número 3 de Catarsi Magazín

Fins a quin punt poden o no quedar resoltes pels articles del present número, és un judici que queda a mans de vosaltres, els lectors. Algunes aportacions han mirat de posar el focus sobre certes manifestacions concretes de ¡ fenòmens  de la psicologia individual que podem vincular amb la nostra lectura del metabolisme social capitalista, d’una manera especialitzada i rigorosa, no comentant-los de pas i pressuposant-ne la descripció i la bibliografia clínica i crítica, com s’ha fet a la present introducció. D’altres aportacions han tingut un caràcter més general, de mirar de relligar amb una anàlisi de conjuntura la qüestió de la salut mental, havent-ho fet amb més o menys afinitat o horitzons compartits amb el marc aquí descrit a mode introductori. La deliberació i la confrontació ideològica, estan servides.

A mode de glossa indexal, podreu comptar amb les intervencions de la primera categoria amb l’experiència de la lluita contra les cases d’apostes esportives a Madrid. Una crònica militant de Cristina Barrial que combina la delimitació acurada de l’enemic i la seva tàctica, amb una reeixida justificació política del lligam de la lluita contra l’atzar amb la construcció del subjecte de classe, més enllà de la parcialitat o la concreció de la causa. Tot plegat, relligat amb un estil d’escriptura notable. D’altra banda, trobareu Oriol Romaní amb una reflexió que entronca amb alguns plantejaments per una biopolítica democràtica al voltant de l’ús i control de les drogues. Maria Zapata ens aporta una visió concreta de la depressió, apuntant al cor de la qüestió comunitària de la cura i el gènere: el perill de, davant del remolí i la voràgine contemporànies, també psicològiques, confondre l’autonomia i l’autosuficiència.

En la segona, les aportacions més generals, comptem amb una defensa i descripció més acurada de la posició «polititzadora del malestar» de la Clara Castaño, més enllà de la possible caricatura incompleta feta en aquesta introducció, que potser pot contribuir a eixamplar el debat sobre significat emancipador contingut en les suposades patologies del Jo i el subconscient. Per últim, el text de la camarada Maestro, que d’una manera pròpia mira de relacionar una lectura de context recent (COVID-19 i les rèmores que n’arrosseguem) amb els lligams entre lluita de classes i salut mental, potser d’una manera que si bé és afí a les línies traçades en la introducció, pot contrastar-hi productivament. De l’article de l’Ángeles en vull destacar la seva menció al SPK (Col·lectiu Socialista de Pacients) una experiència organitzativa, molt vinculada a la RAF alemanya, on l’estratègia revolucionària de la guerrilla urbana i la politització de la bogeria van convergir, i de la qual no hem pogut parlar per qüestions d’espai aquí. Alhora, l’escrit de Jordi Trapé posa el rerefons empíric rellevant perquè l’associació inversament proporcional entre salut i capitalisme sigui quelcom més que una intuïció, refermat pel recent context a l’estat espanyol.

Les reflexions contingudes en el present número poden ser o no ser constructives: si aconsegueixen apropar-se a l’horitzó de la que intuïm com a principal possibilitat d’una revolució, o si bé, s’afegeixen a la confusió i maremàgnum de veus i discursos

En darrer lloc, i a mode de tancament: cal admetre que l’encara  escassa conceptualització de l’esmentat  procés de formació de classe i el seu estudi, fa que sigui poc rigorós teòricament proposar com a tema central d’una revista sencera la investigació o l’aprofundiment d’una de les seves ramificacions, tan concretes com el camp d’estudi de la psique humana i la seva relació amb les subjectes col·lectius. S’ha d’admetre com un reflex de l’atomització present a l’actual estadi de la lluita de classes: la teoria no s’escapa de la dispersió imperant, per bé que pugui en algun moment elevar-se per copsar instantànies o plànols seqüència de les limitacions del temps present, que el seu desenvolupament sigui fragmentari, parcel·lat, concret, de manera prèvia a la definició profusa d’un centre teòric, no és tampoc quelcom casual. Per a superar-ho, doncs, no ens queda una altre via que resoldre l’assignatura pendent i desenvolupar els conceptes, les estratègies i també les fórmules organitzatives coherents amb la nostra lectura classista del present moment històric. En aquest sentit, les reflexions contingudes en el present número poden ser o no ser constructives: si aconsegueixen apropar-se a l’horitzó de la que intuïm com a principal possibilitat d’una revolució, o si bé, s’afegeixen a la confusió i maremàgnum de veus i discursos que com digué Günther Anders, segueixen interpretant el món de tal manera, estèril, que el món, seguirà canviant sense nosaltres. Com dèiem, el judici és vostre, com a mínim, mentre duri l’acte de la lectura.

Il·lustració: Münster Studio
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Membre del Comitè de redacció de Catarsi Magazín i militant de la Xarxa d’Habitatge del Baix Maresme

Comentaris

A tall d’introducció… una mirada de classe als malestars

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.