Què queda de les revoltes dels suburbis francesos? Quines lliçons podem treure d’aquelles setmanes de començaments d’estiu? Tres mesos després de les revoltes a les banlieues a partir de l’assassinat policial del jove de 17 anys Naël sembla que res queda de l’explosió social de juny i juliol. Processos com el gir autoritari de l’Estat francès; el marc polític de «front republicà» contra l’extrema dreta, però assumint el seu discurs (sobre el perill migratori, la crisi de la civilització occidental —la República—, etc.) o la crisi dels mecanismes d’integració estatal que estan convertint en sobrant a un contingent poblacional cada vegada més gran continuen. Tot i així, podem extreure una sèrie de conclusions polítiques a partir de l’anàlisi d’aquesta mena de revoltes urbanes que sacsegen les grans ciutats del centre imperialista (i també les regions de la seva perifèria, però aquest tema excediria el propòsit d’aquest text) amb cada vegada major freqüència.

En termes generals, cada vegada que tenen lloc aquests episodis de crisis, el debat tendeix a perdre’s en el marc del «xoc de civilitzacions». Aquest fenomen és comprensible en els sectors reaccionaris i conservadors, que veuen reafirmades les seves tesis sobre la «crisi civilitzatòria» i l’«amenaça islàmica»; també s’entén la posició socialdemòcrata de defensa de l’ordre burgès, encara que sigui en un altre marc discursiu (ull, cada vegada menys allunyat de posicions reaccionàries). No obstant això, genera força sorpresa (o no, veient la deriva reaccionària que han tingut certs grups) la reacció de molts autodenominats «comunistes», ràpidament posicionats a la trinxera de la «llei i l’ordre» sobre la base d’arguments delirants del tipus «no són autèntics treballadors, sinó lumpen que els està fotent» (com ironitzava Mario Aguiriano a l’últim episodi de Cafè Marx, això ve a ser un «la Revolució Russa em va fer arribar tard a la feinal», «la seva acció no està bé perquè no la dirigeix el Partit»… o directament es sumen al carro del racisme: «França és un Estat fallit perquè no atura la immigració il·legal», «és comprensible que els veritables francesos actuïn contra aquestes hordes», «el xoc de l’islamisme contra occident»…

En qualsevol cas, aquestes postures demostren la ceguera total i l’allunyament de qualsevol marc d’anàlisi marxista d’una part no menyspreable del moviment comunista (almenys pel que fa a l’Estat espanyol). Primerament, abans d’entrar al nucli de la qüestió, cal assenyalar que el marc teòric del «xoc de civilitzacions» va ser desenvolupat per Samuel Huntington en el marc de la revolució neoconservadora dels 80-90, com a rearmament ideològic —finançat per fundacions empresarials— enfront del marxisme en les Ciències Socials, i que el seu objectiu era legitimar la política imperialista dels EUA. Resulta bastant graciós (i penós) que ara facin servir aquest marc pretesos marxistes que constantment denuncien l’«anglocapitalisme» i la «importació d’ideologia yanki liberal».

Amb tot i amb això, dèiem, una lectura de la conjuntura, les tendències a més a llarg termini i de la composició de classe de l’esclat social de les banlieues ens permeten aportar una mica de llum a les possibilitats i els camins que pot prendre avui la revolució. Cada vegada es fa més evident que la «baula feble» del capitalisme al centre imperialista actualment es troba els suburbis de les grans ciutats; les contradiccions de la relació capital-treball cristal·litzen com en pocs altres llocs en la situació del proletariat (majoritàriament d’origen migrant) que habita en aquests llocs. És en aquests sectors de la classe (que no s’ajusten al que s’ha assumit com a subjecte proletari clàssic) on es concentren gran part de les contradiccions més apressants de les relacions capitalistes del centre de l’economia-món: una població que experimenta un grau d’explotació extraordinari, necessari per a tractar de sostenir una taxa de guany en caiguda lliure des de fa 50 anys, ja sigui en forma de força de treball o exèrcit industrial de reserva, o desenvolupant activitats econòmiques informals o il·legals. En casos com el francès es fa encara més evident, per ser aquesta situació actual el resultat últim del seu desenvolupament històric com a potència imperialista durant gairebé dos segles, així com la clara descomposició de les polítiques estatals paternalistes d’assimilació de la V República. Un altre punt que situa aquests esclats socials en cor de la crisi capitalista és com en ells es fa totalment transparent el paper de l’Estat com a forma social del domini de classe, el monopoli del qual sobre la violència garanteix el manteniment d’aquestes colònies internes, necessàries per a mantenir el procés de valorització del capital. Així, en una situació de crisi d’acumulació i de l’Estat del benestar, es fa impossible la integració d’aquestes poblacions i l’Estat es reactualitza en un sentit autoritari: les fràgils garanties liberal-democràtiques cauen davant la necessitat del capital d’aplicar una política repressiva cada vegada més intensa. Aquest fenomen no és una anomalia de l’Estat democràtic, no és una cosa que es pugui corregir mitjançant voluntat política, sinó que es constitueix com l’ésser mateix de l’Estat, la dominació de classe:

la república democràtica és el millor embolcall polític amb que pot revestir-se el capitalisme; i, per tant, el capital, en dominar […] aquest embolcall, que és el millor de tots, consolida el seu poder d’una manera tan segura, tan ferma, que no el commou cap canvi de persones, ni d’institucions, ni de partit dins de la república democràtica burgesa […] no tenim cap dret a oblidar que l’esclavitud assalariada és el destí del poble, fins i tot sota la república burgesa més democràtica. Més encara. Tot Estat és una «força especial per a la repressió» de la classe oprimida. Per això, tot Estat ni és lliure ni és popular.

Vladimir Ilich Lenin, L’Estat i la Revolució.

En conseqüència, la rebel·lió d’aquests sectors proletaris es revela frontalment enemiga de l’Estat. Amenaça amb desarticular la pedra angular de l’acumulació de capital i de la dominació de la força de treball que garanteix la reproducció de la forma social de l’Estat-nació (en aquest cas, en la seva forma de «societat de classes mitjanes», de treballadors integrats als països del centre de l’economia-món). Lenin, seguint a Panekoek, va identificar això sense problemes:

La lluita del proletariat —va escriure— no és senzillament una lluita contra la burgesia pel poder estatal, sinó una lluita contra el poder estatal. El contingut de la revolució proletària és la destrucció i eliminació dels mitjans de força de l’Estat pels mitjans de força del proletariat. La lluita cessa únicament quan es produeix, com a resultat final, la destrucció completa de l’organització estatal. L’organització de la majoria demostra la seva superioritat en destruir l’organització de la minoria dominant.

Anton Panekoek, «Les accions de masses i la revolució», Neue Zeit.

Anton Panekoek, «Les accions de masses i la revolució», Neue Zeit, 1912.

Si bé es tracta d’una revolta dels proletaris no integrats en la «nació política», les arrels de l’esclat es troben en la crisi de la reproducció de les relacions capitalistes històricament específiques de les formacions socials europees «del Benestar», de forma que aquesta sacseja a totes les classes, travessa tot el cos de la nació, fins i tot sent evident el seu ràpid reflux:

en tant les reaccions del proletariat a la crisi […] es manifestin a tot estirar com a accions de masses espontànies, expressen en el fons una estructura en molts aspectes semblant als moviments del període prerevolucionari. Aquestes reaccions esclaten espontàniament (l’espontaneïtat d’un moviment no és sinó l’expressió subjectiva i, en el pla de la psicología de les masses, del seu caràcter determinat per les lleis econòmiques) i, gairebé sense excepció, com una mesura de defensa contra una ofensiva econòmica —rarament política— de la burgesia, contra la seva temptativa de trobar una solució «purament econòmica» a la crisi. Però cessen també espontàniament i decauen quan els seus fins immediats semblen assolits o irrealitzables. Sembla, doncs, que hagin conservat el seu desenvolupament «natural». No obstant això, aquesta il·lusió s’esvaeix si aquests moviments no són ja considerats abstractament, sinó en el seu mitjà real, en la totalitat històrica de la crisi mundial. Aquest mitjà és la repercussió de la crisi sobre totes les classes, i no sols sobre la burgesia i el proletariat. Hi ha una diferència qualitativa i de principi, en la situació en què el procés econòmic provoca en el proletariat un moviment de masses espontani mentre l’estat de tota la societat és —en el seu conjunt— estable o si s’opera en ell un profund reagrupament de totes les forces socials, una commoció dels fonaments del poder de la societat regnant.

György Lukács, Història i consciència de classe

Les característiques exposades fan inassimilables aquests esclats socials a la praxi socialdemòcrata i/o populista: no hi ha marge per a una integració progressista d’aquestes colònies internes, atès que a) la integració estatal de l’aristocràcia obrera o dels treballadors «nacionals» tant en les seves formes keynesiana-fordista com neoliberal va dependre, al principi, de l’explotació de les colònies d’origen (Algèria, Àfrica occidental) de gran part dels subjectes de la revolta i, posteriorment, del seu ús com a mà d’obra barata en la metròpoli, i b) en la conjuntura actual aquesta exclusió del model d’integració via salari indirecte estatal (proletarització accelerada) afecta a grans capes de l’antiga aristocràcia obrera i a la ex-classe mitjana (tal com s’ha pogut comprovar amb les protestes contra la retallada de les pensions o la revolta de les armilles grogues en el cas francès). I no podem obviar l’experiència directa en els espais de les banleieues: quan l’Estat es presenta en la forma d’un policia que et vola el cap o una ocupació militar del teu barri (fent transparent el que és realment l’Estat: domini de classe), els discursos sobre l’Estat benefactor i la moral burgesa socialdemòcrata poden sonar a broma de mal gust. Les propostes que l’esquerra institucional ofereix es mouen en un arc que va des del paternalisme del «assegui a un pobre a la seva taula» (lleis de pobres, professionals de la intervenció i educació social, etc.) per a aquells sectors considerats com a mereixedors d’aquests pedaços (bons pobres), fins a la més clara repressió (presó, augment de penes per a delictes menors, militarització de la vida social) quan aquests sectors «no es comporten» (dolents pobres). En un estadi més avançat, però en aquesta mateixa línia veiem com els sectors liberals i socialdemòcrates, assumeixen el marc discursiu i d’acció política de l’extrema dreta: que Le Pen clama per la militarització de les banlieues? Doncs el govern Macron desplega milers de gendarmes i militars i limita l’ús d’internet. Que Zemmour s’omple la boca parlant de la islamització d’occident? Macron vol «re-civilitzar els joves».

Ara bé, tornant a qüestions estratègiques, és necessari assenyalar dos errors de lectura de la conjuntura molt estesos: 1) assumir que aquestes condicions exposades porten mecànicament una situació revolucionària; seria caure en una tesi economicista, per molta retòrica d’«autonomia de les lluites» que se li vulgui afegir i 2) pretendre que amb una mera «direcció revolucionària» s’arribaria a aquesta situació i que tot moviment d’origen espontani està condemnat al fracàs; seria voluntarisme pur i dur capciosament justificat amb un pretès «leninisme». Així mateix, cal valorar l’altre costat de la trinxera: la reacció de l’ordre burgès. L’experiència històrica ens ensenya l’enorme poder de subjugació de l’Estat, el creixement de forces contrarevolucionàries a conseqüència de l’enorme influx que té el desig de manteniment de la societat de classes enfront de qualsevol indici de ruptura, que avui cal localitzar el desenvolupament del que s’ha anomenat «feixistització del sentit comú», en l’auge de grups tipus freikorps (a França els esquadrons armats que van sortir a defensar botigues, empreses com Desokupa a Espanya o els grups que realitzen ràtzies contra els migrants a Grècia). Davant aquesta reacció, sostenir un alt nivell de conflicte sense cap mena d’organització suposa un enorme desgast.

En qualsevol cas, per a qualsevol interpretació i proposta estratègica hem de partir del fet que la lluita de classes avui a Europa es troba en aquests processos, que la qüestió política essencial és com portar la situació a un salt qualitatiu, per a això és necessària la definició estratègica i organitzativa, però no en un sentit dirigista que suplanti l’autonomia d’aquestes mobilitzacions. És a dir, per a la construcció de la independència política de la classe és necessari situar un horitzó comú entre aquestes colònies internes i els nous proletaritzats de la classe mitjana en descomposició (armilles grogues i protestes per la retallada de les pensions en el cas francès), però mai deixant en un segon pla al primer grup. En un altre ordre de coses, en un pla internacionalista, la qüestió seria com construir una aliança amb l’expressió paral·lela d’aquesta lluita de classes en el Tercer Món: les ciutats misèria poblades per les masses proletàries.

En última instància, evitar l’espontaneisme vulgar no significa aplicar acríticament el motlle del PartitTM, sense sotmetre’l a una crítica històrica, sense evidenciar les seves enormes problemàtiques i sense ser conscients que les masses en efervescència poden veure’l (amb raó) com un element extern que tracta d’acaparar la seva lluita. Leninisme no és afegir una capa de partit d’avantguarda i aplicar una política dirigista que superi el nivell espontani d’aquestes lluites, sinó entendre-les com a pròpiament polítiques, com a lluites que per se aconsegueixen un alt grau de confrontació amb el domini polític de la classe dominant (una cosa evident en el cas de la rebel·lió de les banlieues). Negri ofereix una resposta a aquesta tensió:

La funció d’atac de masses, la marea poderosa de l’espontaneïtat, imposa el pas dialèctic a l’organització […] reflecteix els mecanismes argumentatius dels espontaneistes, però els desbarata perquè, precisament en aquest momento -no per a negar l’anàlisi de l’espontaneïtat, sinó per a reafirmar-lo-, es desencadena la decisió leninista d’imposar el pas a l’organització

Antonio Negri, La fàbrica de l’estratègia.

Leninisme significa localitzar en les lluites d’aquests sectors l’embrió de la mobilització general en un sentit revolucionari, que, indubtablement requereix d’organització i unitat estratègica, però que no ha de sacrificar en aquest altar l’autonomia de les lluites. A més, cal assenyalar que el concepte de partit que fan servir alguns dels crítics d’aquestes mobilitzacions tendeix a ser una mera abstracció. Com s’h de concretar en la praxi revolucionària? Quina relació guarda amb la classe? Anem a Lukács:

Seria igualment fals interpretar el concepte de proletariat d’una manera simplement estàtica i estadística: «el concepte de massa es modifica justament en el curs de la lluita», diu Lenin. El partit comunista és —en interès de la revolució— una figura autònoma de la consciència de classe proletària. Es tracta de comprendre’l de manera teòrica correcta en aquesta doble relació dialèctica: alhora com a figura d’aquesta consciència i com a figura d’aquesta consciència, dit d’una altra forma, alhora en la seva autonomia i en la seva coordinació.

György Lukács, Història i consciència de classe

En aquest sentit, Mike Davis ens ofereix la pregunta perfecta per a situar al subjecte de les banlieues com a resposta:

Per a emmarcar el problema (del subjecte polític) en els termes de Lenin: hi ha algun estrat subaltern la posició de classe del qual estigui fusionada amb una opressió especial que transcendeixi els límits de la reforma política burgesa i la lluita de la qual per la supervivència diària, llavors, generi elements antisistèmics de protesta i solidaritat política? 

Mike Davis, Prisoners of the American Dream

La lluita de classes a Europa parteix d’una derrota històrica, però en un moment de crisi sistèmica seria un error garrafal i imperdonable pensar que, o bé és impossible el desenvolupament de cap moviment revolucionari més enllà de «esclats grisos», o bé cal esperar que ressorgeixi aquest subjecte obrer pristí (que mai va existir), que no robava, respectava els aparadors i els cotxes i votava als partits de l’esquerra. En això hem d’aprendre bastant dels EUA. Sorprèn avui llegir comentaris de membres de bandes de carrer de Los Angeles i Las Vegas a propòsit dels motins racials del 92 (també causats per un assassinat policial, el del taxista negre Rodney King) molt més marxistes que els d’alguns comunistes europeus de 2023, dedicats a pontificar sobre l’esgotadíssim i malinterpretat concepte de lumpen i a fer gala d’una miserable mentalitat colonial.

«La situació ha arribat a la vora de l’abisme. S’ha acabat l’hora de les mentides. Hem construït aquesta puta ciutat per a ells i, si no hi ha igualtat, l’esfondrarem». Aquestes paraules ressonen avui com la versió contemporània dels versos de Brecht:

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? 

Notes

1 Sobre aquest tema vegeu l’article de Jose Castillo, «Com navegar la implosió social a França? Macron vol “recivilitzar” als joves», El Confidencial, 5 de setembre de 2023.

2 «Les lluites de classes a França», Cafè Marx. Moltes de les tesis d’aquest text parteixen de les reflexions exposades en aquest episodi.

3 Josep Fontana, Història. Anàlisi del passat i projecte social, Barcelona, Crítica, 1986, pàg. 269-270 i Pel bé de l’imperi, pàg. 607-608

4 «El que defineix la condició proletària no és el treball, sinó l’escissió radical entre la vida i les seves condicions […]. No tots els proletaris venen la seva força de treball, i molts dels que ho fan treballen  també fora de la relació salarial». Søren Mau, Compulsión muda, Madrid, Ediciones Extáticas, 2023, pàg. 175-176

5 Aquestes «[compleixen] la condició fonamental de la relació assalariada com a contracte privat entre qui presta la seva força de treball i qui està en condicions d’oferir una contraprestació dinerària per un servei […] el seu caràcter il·legal o alegal no significa que estigui fora del procés de realització del capital», Corsino Vela, Capitalismo terminal, Madrid, Traficantes de Sueños, 2019, p. 215.

6 «Si la relació de capital és de fet la fractura biopolítica original […] el ‘paradigma biopolític d’allò modern’ […] potser es tracta més aviat de les grans barriades habitades per la població sobrant, considerada inútil per a la valorització del valor. […] Una vida a la qual no es permet viure, no és potser aquest l’estatus dels milions d’habitants dels barris marginals del capitalisme contemporani? Soren Mau.

7 Afirmació de ‘D’ membre d’una banda de Las Vegas. A «Control urbano: Más allá de Blade Runner».