La contribució més vital de Karl Marx a l’anàlisi de classe modern va passar per documentar la forma en què els propietaris capitalistes extreuen contínuament treball no remunerat dels treballadors contractats en el procés de producció com a font principal dels seus beneficis.

Després de la seva mort, molts analistes van passar per alt la seva atenció a aquest «estatge ocult» de la producció en el procés de treball capitalista, centrant-se, en canvi, en la distribució desigual de les mercaderies. Posteriors intel·lectuals, marxistes i d’altres corrents, van analitzar amb perspicàcia altres efectes generals devastadors del desenvolupament capitalista. Però l’enfocament del procés laboral va ressorgir arran de les protestes obrer-estudiantils dels anys 60, sobretot amb l’obra d’Harry Braverman Treball i capital monopolista : la degradació del treball en el segle XX (1974). Li van seguir una sèrie d’estudis per a identificar l’estructura de classes de les societats capitalistes avançades basades en les relacions laborals remunerades entre propietaris i empleats contractats.

L’interès original de Marx per identificar les condicions en les quals els treballadors assalariats desenvoluparien una consciència de classe que s’oposés al capitalisme va seguir un camí similar: moltes afirmacions sobre la necessitat de la consciència de classe, però poca recerca empírica de la seva existència, fins que les protestes dels anys 60 van desencadenar una sèrie d’estudis, com Consciousness and Action Among the Western Working Class (Consciència i acció entre la classe obrera occidental), de Michael Mann (1973). Aquests característics estudis sobre l’estructura i la consciència de classe es van produir quan el moviment obrer organitzat va aconseguir màxims històrics d’afiliació i la participació dels treballadors va començar a amenaçar els marges normals de benefici en moltes economies capitalistes. Aquests esdeveniments van provocar l’envestida del contraatac neoliberal del capital.

Aquesta ofensiva capitalista es va desplegar en diferents moments i amb diversos graus de coordinació als països capitalistes avançats. No obstant això, en la dècada de 1990 els seus efectes s’havien fet evidents, manifestant-se en profundes retallades de l’impost a les corporacions, desregulació empresarial, deduccions en el finançament de l’educació, la sanitat i l’assistència social, privatització dels serveis públics i esforços sostinguts per a afeblir i acabar amb els sindicats. Una conseqüència d’aquest assalt va ser la disminució de l’interès i el finançament de la recerca en estudis d’orientació marxista sobre les relacions de classe, coincidint amb la creixent atenció a l’augment de la diversitat racial i de gènere de la mà d’obra. Des de principis de la dècada de 1980, quan Erik Olin Wright va coordinar enquestes nacionals en diversos països capitalistes avançats, a penes hi ha hagut altres estudis marxistes empírics importants sobre l’estructura de classes i la consciència de classe al Nord Global.

Punt d’inflexió

Probablement, estem vivint l’època més perillosa per a l’espècie humana des dels nostres orígens. El gran nombre d’incendis forestals que van destruir grans extensions de terra en molts països l’estiu passat és un senyal, entre moltes altres, que estem a pocs anys d’una degradació mediambiental irreversible. L’evidència científica confirma irrefutablement que aquestes condicions requereixen una acció humana immediata. La guerra d’Ucraïna i la guerra d’Israel contra Gaza ens recorden que podríem enfrontar-nos de nou a la perspectiva d’un hivern nuclear.

Estem sent testimonis de pics històrics en la desigualtat de la riquesa i de mínims històrics en la confiança pública respecte a la capacitat dels governs electes per a abordar les desigualtats. La COP28 —la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 2023— va acabar sense cap mecanisme real per a garantir l’acció mediambiental, mentre que les empreses de combustibles fòssils declaren beneficis i plans de producció rècord amb una oposició pública mínima per part dels càrrecs electes. En els últims anys s’han produït les majors protestes socials de la història per qüestions mediambientals i de justícia social. Ara més que mai, la identificació de les forces de classe i la mobilització dels treballadors són crucials en la lluita per un futur sostenible.

A partir de la dècada de 1980 van florir importants estudis sobre el mode en què les relacions de classe impregnen el treball domèstic no remunerat i el treball comunitari, a més d’interactuar amb les relacions de gènere i raça. Però les recerques recents, centrades en l’estructura de la classe treballadora i la consciència de classe han estat molt escasses. No obstant això, existeix una excepció significativa. Wallace Clement i John Myles, de la Universitat de Carleton, van realitzar en 1982 l’Enquesta Canadenca sobre Estructura de Classes, que va contribuir al conjunt internacional d’enquestes sobre classe i consciència de classe dirigit per Wright.

A partir de 1998, vaig poder dur a terme una sèrie d’enquestes similars a través de les xarxes generals de recerca finançades que vaig dirigir. Aquestes enquestes van tenir lloc en 1998, 2004, 2010 i 2016. Proporcionen informació sobre les relacions laborals distingint entre empresaris, directius i treballadors no directius, i examinant els nivells i les formes de consciència de classe. Els resultats estan documentats en el meu recent llibre, Tipping Point for Advanced Capitalism: Class, Class Consciousness and Activism in the »Knowledge Economy». Aquí es destaquen algunes de les conclusions més importants.

Estructura i consciència de classe

La següent figura resumeix la distribució de les classes d’ocupacions al Canadà en 2016. Els capitalistes corporatius i els grans empresaris van continuar sent molt petits en número. Una tendència notable des de principis de la dècada de 1980 és la disminució dels treballadors industrials. Però també s’han produït augments substancials en el nombre d’empleats professionals no directius, així com un creixement dels comandaments intermedis, que supervisen el creixent treball del coneixement dels empleats no directius. Els treballadors professionals han experimentat una deterioració de les condicions de treball i subocupació, al mateix temps que s’han convertit en la part més organitzada de la mà d’obra. Aquestes tendències basades en el procés laboral estan recolzades internacionalment per les dades sobre classes d’ús de la Comparative Political Economy Database (Base de dades d’Economia Política Comparada).

La consciència de classe emergeix a través de tres nivells crítics: identitat de classe, consciència d’oposició i visions de futur basades en la classe. Aquests nivells corresponen a preguntes clau: S’identifica amb una classe específica? Té interessos de classe oposats als d’una altra classe? Tens una visió de la societat futura que s’alinea amb els interessos de la teva classe? Actualment, una creença comuna entre l’esquerra és que molts treballadors es consideren erròniament de classe mitjana, posseeixen una consciència d’oposició confusa que ha estat afeblida per la ideologia burgesa dominant i són incapaços de concebre una alternativa real al capitalisme. Això dista molt de la realitat. L’anàlisi comparativa de les enquestes Wright dels anys 80 amb les enquestes canadenques més recents ha revelat el següent:

● Encara que moltes persones s’identifiquen amb precisió com a «classe mitjana» —en contrast amb els quals són evidentment rics o indigents—, aquesta autoidentificació no impedeix que un número significatiu (els treballadors de l’acer, per exemple) desenvolupi una consciència de classe progressista.

● Les persones amb una consciència progressista d’oposició pro-laboral (que donen suport al dret a la vaga i s’oposen a la maximització dels beneficis) superen significativament a les que tenen una consciència de classe pro-capital (que s’oposen al dret a la vaga i donen suport a la maximització dels beneficis), i el nombre de partidaris pro-laborals sembla anar en augment.

● Un número considerable i creixent de persones expressa el seu suport a visions d’una futura democràcia econòmica caracteritzada per l’absència d’ànim de lucre i l’autogestió dels treballadors.

● Les persones amb una consciència obrera revolucionària, que combina la consciència d’oposició pro-laboral amb el suport a la democràcia econòmica, constitueixen un grup petit però creixent. Aquest grup és molt major que aquells treballadors els punts de vista dels quals defensen clarament les condicionis capitalistes existents.

● Els treballadors professionals no directius organitzats, com les infermeres o els professors, es troben entre els activistes més progressistes de les xarxes actuals de moviments socials i sindicals, resistint i desafiant activament la usurpació dels drets econòmics, socials i mediambientals.

Activisme de classe

Molts treballadors no directius dels països capitalistes avançats expressen una barreja pragmàtica d’esperances i temors. Però pocs treballadors defensen un capitalisme obsessionat pels beneficis que dona prioritat a l’autoritat dels directius, mentre que molts prefereixen clarament una transformació cap a una economia sostenible sense ànim de lucre i gestionada pels treballadors. Entre els qui tenen una consciència de classe progressista, existeix un suport gairebé unànime a l’adopció de mesures contra l’escalfament global i la reducció de la pobresa.

El major suport es dona entre els treballadors no directius que pertanyen a minories visibles. El nombre creixent de treballadors amb una consciència laboral revolucionària ben desenvolupada continuava sent petit en 2016 (menys del 10 per cent). Però la història va demostrar que els grups petits i organitzats poden aconseguir un canvi transformador quan aborden preocupacions democràtiques genuïnes.

Aquestes recents enquestes de classe canadenques suggereixen que els treballadors no directius posseeixen una consciència de classe progressista latent molt major del que molts intel·lectuals d’esquerres solen suposar. La consciència d’explotació en els llocs de treball remunerats, juntament amb sentiments més amplis de discriminació racial i de gènere, estan animant protestes socials generalitzades, si bé encara ocasionals. Els treballadors amb consciència de classe són els principals activistes de la majoria dels moviments socials progressistes.

De cara al futur

Després de l’augment de vots i manifestacions a favor dels partits de dretes en els últims anys, nombrosos experts han especulat sobre la possibilitat que petits grups no representatius prenguin el poder polític de manera antidemocràtica. Les enquestes canadenques confirmen que les majories d’aquests petits grups de capitalistes corporatius, grans empresaris i alts directius s’inclinen clarament per les polítiques i els partits de dretes. No obstant això, el pes de les proves d’aquesta enquesta, juntament amb algunes altres enquestes recents —sensibles a les classes objectives definides per les relacions laborals remunerades als països capitalistes avançats— indiquen que els treballadors professionals són, en la seva majoria, ferms partidaris de les polítiques socials progressistes i dels partits polítics d’orientació esquerrana.

Els treballadors industrials i de serveis sindicats han mantingut en general una postura política progressista. No obstant això, en països amb moviments sindicals més febles, fins i tot alguns treballadors no directius establerts —diferents dels treballadors de minories visibles que pateixen discriminació i explotació— s’han vist cada vegada més atrets cap a moviments antiimmigració i antidiversitat a causa de la creixent precarietat material.

Els ideòlegs reaccionaris i els partits de la dreta radical han utilitzat sovint les inseguretats materials i psíquiques cròniques per a apel·lar a una major glòria nacionalista i avivar els temors racistes i les accions coercitives, especialment entre els grups ètnics i de classe relativament acomodats preocupats per perdre els seus privilegis. Això és tan cert en la insurrecció estatunidenca del 6 de gener com ho va ser en l’ascens del nazisme a l’Alemanya de Weimar. Les limitades proves empíriques d’una rara enquesta d’opinió a l’Alemanya de Weimar suggereixen que una majoria d’empleats i treballadors qualificats continuaven donant suport a les opinions polítiques d’esquerres i rebutjant els sentiments autoritaris. Però només una petita minoria de simpatitzants dels partits d’esquerra va mostrar un compromís suficient amb els drets democràtics com per a resistir-se al nazisme.

La diferència més significativa avui dia és que en la major part dels països capitalistes avançats la majoria dels treballadors no directius, especialment els que tenen una forta consciència de classe, són més protectors dels drets democràtics fonamentals que tant els ha costat aconseguir. Estan més preparats per a defensar-los quan es veuen seriosament desafiats, com ho estaran els treballadors estatunidencs si Donald Trump guanya al novembre i els plans del Projecte 2025 entren en funcionament.

Els límits de les enquestes per mostreig de població per a predir el comportament real són ben coneguts. Però les enquestes basades en la classe, com aquestes realitzades al Canadà, poden rastrejar amb bastant precisió els canvis bàsics en l’estructura de classes de l’ocupació i els vincles amb els sentiments de classe sobre qüestions polítiques. Des de l’última enquesta en 2016, han ocorregut esdeveniments significatius, incloent-hi la pandèmia, l’augment de les desigualtats econòmiques i els greuges racials, al que se sumen esdeveniments d’escalfament global i guerres que afecten més directament els països capitalistes avançats.

Una enquesta parcial prèvia a la pandèmia de 2020 al Canadà va indicar un creixent suport a la transformació cap a una democràcia econòmica sostenible. Hi ha una necessitat urgent d’enquestes completes sobre la classe i la consciència de classe en tots els països capitalistes avançats. Aquestes enquestes són crucials per a ajudar les forces progressistes a mobilitzar sentiments anticapitalistes que semblen estar més estesos i ser més intensos que en 2016. Les preguntes de l’enquesta de la xarxa Wright dels anys 80 i de les posteriors enquestes canadenques són ara d’accés públic.

L’accés gairebé universal als mitjans socials, la disponibilitat de molts investigadors qualificats simpatitzants i els creixents moviments socials basats en temes que necessiten aquesta intel·ligència de base fan que les enquestes representatives de les classes actuals i la seva consciència política siguin més pràctiques que mai. Els investigadors podrien realitzar fàcilment una nova enquesta sueca per a comparar-la amb les enquestes Wright realitzades a principis dels anys vuitanta, que van mostrar un fort suport dels treballadors al Pla Meidner, la qual cosa suposava una important amenaça per a la propietat capitalista de l’economia. De la mateixa manera, una enquesta als EUA podria oferir informació valuosa comparant els resultats actuals amb els de l’enquesta de 1980, sobretot tenint en compte que el moviment sindical sembla més actiu avui que llavors. Aquestes enquestes podrien informar de manera significativa sobre els esforços estratègics de mobilització.

Les enquestes basades en el procés laboral són ara molt més fàcils i ràpides de realitzar que quan Marx va intentar una amb els treballadors francesos en 1880.

Les recents enquestes experimentals realitzades per Jacobin als Estats Units són prometedores, ja que troben connexions significatives entre les polítiques econòmiques progressistes, els candidats electorals i algunes de les divisions de classe i identitats de classe de Wright. Els investigadors haurien de continuar aquests estudis i vincular-los més a fons amb les estructures de classe marxistes i la consciència de classe. No aprofitar aquestes oportunitats actuals perquè les anàlisis marxistes de classe donin suport a l’acció política progressista —a mesura que ens acostem al punt d’inflexió entre l’apocalipsi capitalista i una alternativa sostenible— seria un profund error.