La via valenciana i la Commonwealth mediterrània: una via espanyola per a reestabilitzar el règim

Podria ser la "via valenciana" la fórmula per acabar finalment amb el conflicte obert l'octubre del 2017?

La via valenciana i la Commonwealth mediterrània: una via espanyola per a reestabilitzar el règim

La via valenciana i la Commonwealth mediterrània: una via espanyola per a reestabilitzar el règim

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Podria ser la "via valenciana" la fórmula per acabar finalment amb el conflicte obert l'octubre del 2017?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Era final d’octubre de l’any 2019 (hom podria pensar que d’això fa ja una dècada) quan, sense encara tenir ni rastre de cap pandèmia, ni cap inhabilitació, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, li responia així al seu homòleg català, Quim Torra: «Aquesta autonomia té la seua via pròpia, no és ni centralista ni sobiranista, és la via valenciana, que està lluny del que proposen alguns catalans, i el senyor Torra ha d’evitar qualsevol intent d’immiscir-se en la política valenciana». Amb aquesta contundència, Puig demanava a Torra que no tractara d’estendre les seues «ànsies sobiranistes» i li exigia també «respecte» cap al «poble valencià».

Un any després, una pandèmia més, un rei fugit per corrupció menys i un president inhabilitat per retirar tard una pancarta menys, també, la retòrica s’ha transformat amb un viratge de 180º. Hi influeixen tota una sèrie de casuístiques que van des de la repressió del govern espanyol i la mateixa Generalitat catalana cap a l’independentisme popular fins a l’arribada d’una pandèmia que ha condicionat també la desmobilització dels moviments socials. El major cicle de desestabilització que ha viscut l’estat espanyol al segle XXI, encetat amb la celebració del Referèndum l’1 d’octubre de 2017, perd progressivament el seu principal capital: l’organització popular, la desobediència, la lluita als carrers, la força de la gent.

«Hi ha dècades en què no passa res, i setmanes en què passen dècades», asseverava Lenin. I encara que gens sospitosos de leninistes, tot i les difamacions de la dreta feixista, al govern central(ista) de PSOE i UP ho saben. I per això han enviat el seu alumne més bo, l’exemple de la concòrdia i el reencaix territorial a una España de Españas. El govern que amb la crisi de la Covid-19 ha escenificat que era possible la convivència en un estat sense conflicte a canvi d’alguns gestos simbòlics, que bé no mereixerien ni el qualificatiu de «molles», que diria l’Ovidi Montllor.

Només això, un any, perquè ara sí, el context afavorisca el desplaçament de Ximo Puig a Barcelona per a trobar-se amb Pere Aragonès, un possible homòleg de la conciliació, que sent més allunyada aquella pressió popular que modulava els discursos públics de Torra. El context era immillorable: una conferència que portava per títol España en el contexto geopolítico de la post-pandemia, organitzada pel cercle d’Economia a Barcelona. El missatge de Puig, inequívoc: «Mentre altres territoris han fet del caos, la confrontació i la fractura la seua resposta irresponsable davant del coronavirus, a la societat valenciana ha imperat la serenitat, l’estabilitat i la confiança». Tot seguit de crides a Aragonès a «teixir aliances» i assumir la premissa que ningú no pot defensar els seus interessos a Europa de forma individual, i per això cal «una Espanya d’Espanyes», una «Espanya catalana», una «Commonwealth mediterrània». Però, per què el govern valencià com a intermediari del diàleg?

El govern del Botànic i el «procés» al País Valencià

Per a entendre el rol actual del govern valencià caldrà remuntar-se no gaire enrere, a l’any 2015. L’acord tripartit entre PSOE, Compromís i Unides Podem posava fi al cicle d’anys de corrupció i robatori sistemàtic del PP al País Valencià. En honor a la veritat, qui posava fi a aquell govern insultant van ser les vagues generals i d’estudiants, les lluites contra les retallades educatives i les privatitzacions sanitàries del model Alzira, les onades de mobilitzacions massives inclòs el cicle 15-M, les primeres protestes contra els desnonaments o les denúncies contra la corrupció. Anys i anys de defensa del territori contra l’especulació urbanística, de silenci d’una Ràdio i Televisió valencianes que tancava les emissions, de Fórmula 1, de Bárcenas, Brugal, Ortiz i l’aeroport de Castelló. Anys de defensar la dignitat de les afectades per l’accident del metro de València, de primavera valenciana, de lluita contra el fracking. Un cicle, en definitiva, marcat per la combinació entre la crisi estructural del capitalisme de l’any 2008 i la normalització dels seus efectes els anys posteriors; l’agudització de les lluites al carrer i el rostre de la corrupció, que donava pas a un altre amb la seua expressió institucional en forma de govern tripartit del Botànic.

D’aquelles dècades d’una societat valenciana que era vista per a alguns amb superioritat moral com un conjunt homogeni en harmonia amb la corrupció que li havia tocat viure encara n’acumulem ressaca. I, siga per temor o siga pel profund dany causat a les classes populars, la política de «el fet important és fer fora el PP» encara fa que una part del «progressisme valencià» (diguem-ho així) s’alineï amb els paràmetres d’un govern que no ha deixat d’ofrenar noves glòries a Espanya, al capitalisme i a la Unió Europea. Perquè ara els fantasmes són uns altres. Els d’una Díaz Ayuso i un Almeida que ens recorden Rita i Camps, i ens fan entonar un «virgencita que me quede como estoy». I, sobretot, els d’un feixisme desbocat que l’octubre del 2017 va deixar molt més clar del que ho tenen alguns dels nous valencianistes que el potencial transformador i rupturista de l’autodeterminació als Països Catalans no podia estendre la flama del referèndum al País Valencià.

Cal recordar que aquell 9 d’octubre de 2017, en què molts vam viure en primera persona la nostra batalla de València contemporània, la Diada Nacional del País Valencià encara no vestia un caràcter de resistència popular antifeixista. Aquell dia d’efemèride de la fundació d’un regne, els qui d’això dels regnes no en volem saber res, defensàvem el que defensem ara: les llibertats nacionals i socials d’un poble treballador que té al País Valencià la part d’un tot.

Foto: Flickr – Presidència generalitat

Siga com siga, el 9-O que sentaria precedents a les posteriors mobilitzacions en clau de resistència antifeixista també va inaugurar un cicle de recentralització de competències i de feixistització social, que en la qüestió del conflicte nacional amb l’estat ha obligat a vestir de reapropiació simbòlica i victòria d’un nou valencianisme polític el que es correspon, en definitiva, amb lluites de resistència. O el que podríem expressar d’una altra manera: si certs elements simbòlics tradicionalment blaveristes poden ser ocupats ara per una nova valencianitat d’esquerres, és, en part, conseqüència de les lluites populars, i, en part, perquè el feixisme al País Valencià troba en l’espanyolisme més pur un element més aglutinador que en el blaverisme històric —al qual, tot siga dit, no acabarà mai de renunciar mentre existisca qui mantinga viu un projecte de país on «dir-se valencià és la nostra forma de dir-nos catalans».

En definitiva, l’herència viva del «tot val per tal que no torne el PP», sumat al «tenim el millor que podem tindre ara mateix» i al fantasma del feixisme, ens han fet recular. «No gosaríem d’afirmar allò de contra Franco es vivia millor a la valenciana, ni de bon tros». Però, malgrat l’escenificació d’un aparent viratge en la nostra política, el procés de recentralització de competències al País Valencià, les agressions lingüístiques i culturals o el desmembrament econòmic d’un model de país que —a la vista està— ha fracassat no han obtingut al carrer encara una resposta que identifique la necessària connivència del PSPV i l’aliança del botànic en la seua materialització.

Les escletxes que obren les lluites populars (antifeixistes, antirepressives, veïnals, contra els desnonaments, per la sanitat o els serveis públics) desgasten per l’esquerra la traïció de la socialdemocràcia d’Unides Podem aliada amb el social-liberalisme del PSOE al govern espanyol. Però potser pels arguments donats, potser pel lideratge poc agressiu de Ximo Puig, potser per una barreja entre possibilisme i menfotisme en què estem instal·lats no veiem cap camí que dibuixe una alternativa clara, i focalitzem el conflicte de manera errada. No sembla que s’aspire a la presa del poder polític o la construcció d’una alternativa popular, sinó que lluitem com si la màxima fora dibuixar nous aspectes a legislar al govern valencià. Potser perquè això implicaria un salt qualitatiu elevat: el de reconèixer que la corrupció i el malbaratament eren expressions de contradiccions més profundes, d’un conflicte nacional amb l’estat i de classe entre el poble i les oligarquies que encara no ha estat resolt.

Un Ximo Puig reforçat amb la gestió de la crisi i les eleccions catalanes al febrer

Tornem, però, a posar-nos la mascareta per a retornar a un 2020 a punt de concloure i a la pandèmia de la Covid-19 com a acceleradora d’una crisi estructural del capitalisme a escala global, amb conseqüències encara més tràgiques per vindre. Ens podríem centrar en mil i un aspectes, però per al tema que ens ocupa, si alguna cosa ha demostrat la gestió de la pandèmia, és que les autonomies són institucions buides de qualsevol sobirania al servei del regne d’Espanya. No fa tant de l’escenificació de la resposta a la crisi amb rodes de premsa dels caps de l’exèrcit i de la policia, o del no tancament d’autonomies sota criteris polítics i no sanitaris. Una crisi que ha expressat amb nitidesa que un poble que no té capacitat per a planificar la seua economia, per a controlar els seus recursos i per a decidir si la producció s’ha d’orientar a salvar les vides de les persones o les taxes de guany dels grans propietaris és un poble sotmès a voluntats alienes.

Tot ho decidirà, en qualsevol cas i com sempre, la capacitat per a la reorganització popular que reoriente l’estratègia de l’independentisme al carrer

Cal dir, per a aterrar cinc cèntims en les condicions materials de vida de la classe treballadora —que és, en definitiva, del que parlem—, que al País Valencià hi ha actualment 440.000 persones a l’atur —del total de més d’un milió als Països Catalans—, sense comptar els ERTOs. Que gairebé 1 de cada 3 morts —més de 600— s’han produït a residències de majors, on el 90% de les places que s’ofereixen són privades o concertades de gestió privada. Que 3 de cada 10 persones es troben en risc de pobresa o exclusió social, mentre el drama dels desnonaments només s’atura des de les lluites del sindicalisme veïnal i d’habitatge i les PAH. Perquè potser no necessitem una llei valenciana d’habitatge que es reserve el dret de tanteig i retracte, sinó sobirania popular i nacional per a expropiar bancs i fons voltor, i oferir lloguers socials o habitatges gratuïts. Que són mesos en què la Renda Valenciana d’Inclusió es va cancel·lar, l’Ingrés Mínim no arriba i els centres educatius s’han hagut de resoldre la paperassa a conseqüència de multiplicar hores de treball i estrès per part del personal docent. I, sobretot, que tot un model de país abocat a la terciarització i al turisme ha caigut, i ací seguim sense sobirania per a decidir com reorientem la producció per a evitar aquesta dramàtica dependència del sector terciari i el turisme.

I amb tot això al capdavant, la imatge del botànic és la d’aquell govern que va rebre avions de la Xina amb material sanitari, i no la de les UCIs igualment desbordades i les infermeres precaritzades en borses de treball irregular. O les treballadores de la neteja precaritzades, externalitzades, i les Kellys abandonades a la seua sort. Perquè, si alguna cosa ha sabut fer bé el govern del botànic, és reivindicar-se com a garant de l’estabilitat, valedor de l’autonomia com a ferramenta d’una espanya constitucionalista del segle XXI, que té en Ximo Puig la figura del conciliador, i en Joan Baldoví la del diputat heroic que defensa els valencians a Madrid, però vota després alineat amb els paràmetres del PSOE estatal, reflectint la mateixa tendència que predomina en la relació entre el seu partit amb la sucursal valenciana, el PSPV.

Foto: Flickr – Joanjo Puertos

És arribat a aquest punt que ens podem explicar què és el que vol dir aquesta «Commonwealth mediterrània» a la qual darrerament s’ha sumat també la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, emmirallant-se en la maniobra de Puig. L’escenari de les eleccions catalanes al febrer es presenta per al govern espanyol com la prova definitiva que pot escenificar un tancament del cicle independentista obert l’octubre del 2017, que pot pivotar fonamentalment al voltant de 3 potes:

Primera, aconseguir una majoria del 51% no independentista per a reivindicar un canvi de parer en el sentit general de la societat catalana, que passaria, així, de la «fragmentació» a desitjar la pau social. Atiar el fantasma del feixisme, que podria trobar en el nou cicle electoral, amb la irrupció de VOX al Parlament, l’alternativa al ja desgastat hooliganisme de Ciutadans, que hauria complert amb el seu paper. Tot, sumat al desgast que experimenten les forces processistes de Junts per Catalunya i ERC, que amb prou feines poden tapar ja les misèries de la via negociadora a Madrid, aprovant pressupostos i legislatures que només tenen com a contrapartida més centralisme i més repressió.

Segona. Aprofundir des de la repressió en la idea de dos independentismes: l’un, de caràcter popular i combatiu, mereixedor de la repressió; i l’altre, que anirà progressivament modulant el seu caràcter conflictiu per a tornar novament al terreny simbòlic. Una fractura que podria consumar-se bé per la via de l’indult, bé per la reforma del delicte de sedició. D’aquesta manera, el govern espanyol aconseguirà donar eixida de la presó a alguns dels presos polítics catalans sense el reconeixement de cap amnistia que implicara reconèixer-los com a presos polítics, per a allunyar-los dels «altres» represaliats independentistes. Tot ho decidirà, en qualsevol cas i com sempre, la capacitat per a la reorganització popular que reoriente l’estratègia de l’independentisme al carrer, en el context de la combinació d’una crisi d’estat i una d’estructural del capitalisme, amb la pandèmia de fons.

Tercera i per últim, obrir la via valenciana a Catalunya, la Commonwealth mediterrània, l’Espanya de les Espanyes, que consolide el viratge de la política catalana. Molt costaria a l’actual PSC desfer-se de la seua connivència amb el feixisme i l’unionisme —entre d’altres, amb Societat Civil Catalana— dels darrers anys. El seu rentat de cara anirà necessàriament acompanyat d’un PSPV i un PSIB que encarnaran en les figures de Ximo Puig i Francina Armengol un PSOE moderat i disfressat de federalista. Un PSC amb qui sí que seria legítim que ERC pactara un acord de govern, juntament amb els Comuns, per tal de frenar l’auge de l’extrema dreta i marcar la divisòria amb JxC? Que retornara la política catalana als «problemes reals» de la gent (en termes de la demagògia socialdemòcrata)? Que recuperara els vells temps de l’estabilitat del tripartit, vestit ara de l’últim dels governs del canvi de la Commonwealth mediterrània?

Ara bé, per què, doncs, els Països Catalans es continuen demostrant tan tossudament malgrat els intents d’uns i altres per a esquarterar-los, disgregar-los i vestir la renúncia a la seua defensa de viratge estratègic?

Formule les preguntes en obert, clar, perquè serà la dialèctica de la lluita de classes i les seues diferents formes d’expressió en forma de lluites nacionals i socials les que determinen la possibilitat d’un viratge tan gran en la política institucional del Principat. Però sí que cal denunciar, almenys, que, darrere del que semblen disbarats d’un simpàtic president amb perruca disfressat ocasionalment de Rajoyanisme, hi ha en realitat tota una maniobra d’estat que persegueix accelerar el tancament d’un cicle. Perquè, qui sap com de profunda podria ser la crisi a l’estat espanyol si a l’acceleració de les conseqüències socials i econòmiques del conflicte capital-treball l’any 2021 s’hi sumara també una crisi territorial encara oberta amb una monarquia espanyola sense la «credibilitat» d’aquell discurs xovinista i bèl·lic de Felip VI, amb la seua figura encara associada a la corrupció i el robatori de son pare.

Aquesta és la proposta real de la Commonwealth: dibuixar un nou encaix, reassentar el règim, apagar la flama, escenificar una nova política de consens enfront de la confrontació, que reivindique el potencial dels consensos de la transició, la constitució i l’estat de les autonomies. Cal aclarir, però, que res més lluny d’una maniobra del PSPV de Ximo Puig per a desmarcar-se del centralisme de Pedro Sánchez, com si hi haguera cap correlació de forces al País Valencià que obligara actualment a aquest moviment. Amb la mirada posada en aquell PSPV de miratge federalista durant la transició, però amb molta distància respecte d’aquella força popular que els va empènyer a assumir postures imposades pel marxisme i el nacionalisme català (valencià). En aquesta ocasió, la maniobra és molt intel·ligent i està perfectament coordinada.

Els Països Catalans, realitat tossuda

Seria absurd, però, creure que ha estat l’atzar i no la història de la lluita de classes, o dels pobles, o del nostre país, la que ha determinat que tot just hagen estat els territoris autonòmics en els quals l’estat espanyol ha convingut a esquarterar la nostra nació els cridats a l’extensió de la via valenciana per tot el territori. De noms, n’hem tingut i en tenim molts: Levante, Levante español, Illes Balears, Comunitat Valenciana, Comunitat, la terreta o el de cadascuna de les províncies per a asseverar una unitat d’identitat artificial i irreal que desdibuixa les nostres comarques. El de Commonwealth mediterrània, com la via valenciana, o l’Espanya d’Espanyes en són només exemples modernitzats, adaptats a una nova màscara de fals federalisme per l’espanyolisme de sempre i la socialdemocràcia que ho proposa.

«El nom fa la cosa, en bona part. De la netitud de la nostra terminologia dependrà l’eficàcia de moltes de les nostres accions. I afegiré, encara, que tot això no és, ni de bon tros, una simple minúcia d’historiadors. La mateixa necessitat d’emprar noms clars tindran (…) tots aquells qui un dia o un altre es dedicaran a estudiar els Països Catalans utilitzant per fi l’òptica integradora i unitària que s’imposa. Sense desdenyar les  indagacions territorialment parcials, sobre els nostres països, hem de procurar, cada dia més, donar preferència als enfocaments de conjunt», assenyalava Joan Fuster a Un país sense política (1976). Unes pàgines més endavant, afegia: «Diuen, per exemple, parlant d’un cert mapa, que hi apareix la zona valenciana de parla catalana annexionada a Catalunya. Amb la mateixa raó podrien haver dit que és el Principat que hi apareix ’annexionat’ al País Valencià! Heus ací per què la qüestió de nomenclatura s’imposa amb una clara urgència (…). La denominació Països Catalans, amb el seu plural tan explícit, és d’una oportunitat innegable».

Foto: Flickr – Presidència Generalitat

La denominació «Països Catalans» segueix sent d’una oportunitat innegable, així com ho és la seua autodeterminació. Ocorre, com llavors, que ho és exclusivament per a qui tenim la imperiosa necessitat de fer canviar el món de base, de construir un nou país lliure de tota explotació per raó de classe, gènere, orientació sexual, color de pell o nació. I és per això que, històricament, i també ara, hi ha aquest esforç per a negar-nos, siga impugnant la unitat lingüística o cultural del català, siga inventant tota mena de noms diferents. En definitiva, amb el nom, com amb la llengua, passa com deia Fuster: «La mateixa obsessió de proclamar que el valencià és una llengua distinta del català, posem per cas, prou indica fins a quin extrem la identificació es feia ineludible: a ningú no se li hauria acudit de perdre un minut, per a demostrar que el valencià és una llengua diferent del castellà, naturalment! Vull dir que, inclús les temptatives més anticatalanistes, venien a subratllar la unitat catalana».

I d’aquest esforç precisament per a negar i destruir l’independentisme i els Països Catalans naix l’oportunitat de tornar-nos a presentar —les treballadores i treballadors valencians— com a principals valedors de la seua defensa. Ara bé, per què, doncs, els Països Catalans es continuen demostrant tan tossudament malgrat els intents d’uns i altres per a esquarterar-los, disgregar-los i vestir la renúncia a la seua defensa de viratge estratègic? Doncs perquè hi ha una realitat innegable. I és que patim una forma concreta i diferenciada de la resta de l’estat en què es desenvolupa el conflicte capital-treball, que s’expressa per la manera amb la qual, al nostre territori, l’opressió de classe ha estat determinada també per la forma concreta en què s’ha desenvolupat l’opressió nacional, lingüística i cultural. La catalanitat és condició d’unitat de l’evolució i el present de la lluita de classes al nostre país, i s’expressa en molts vessants: en la urgència per a segregar-nos, en la prohibició de la comunicació entre administracions en català o en el paper que se’ns reserva com a valencians o mallorquins a l’Europa del capital.

Es tracta tant d’oferir un projecte de ruptura a totes aquelles persones que creiem que dins del marc espanyol la nostra llengua i el nostre poble estan condemnats a la desaparició, a conseqüència d’una privació de sobirania, com d’entendre que la realitat de la classe treballadora dels Països Catalans està determinada per la forma amb la qual el conflicte nacional ha marcat una forma concreta d’opressió de classe. D’aquesta anàlisi, i de la potencialitat revolucionària de l’estímul de la lluita per l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans, en deriva la nostra praxi. No és cap idealització del passat ni una lluita romàntica i nostàlgica que es nega a abandonar unes idees: és la comprensió del lloc del món en el qual ens ha tocat viure, la que ens obliga a plantejar la lluita en els termes que ho fem. Posem-nos-hi.

Foto de portada: Flickr – Presidència Generalitat
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Portaveu d'Endavant al País Valencià

Comentaris

La via valenciana i la Commonwealth mediterrània: una via espanyola per a reestabilitzar el règim

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.