Wasp Network o com construir hegemonia des de Netflix

L'exemple de la pel·lícula Wasp Network, disponible a Netflix, mostra que, més enllà de la qualitat tècnica, una producció cinematogràfica pot sacsejar els paradigmes hegemònics de determinats fenomens i virar-los cap a una òptica progressista.

Wasp Network o com construir hegemonia des de Netflix

Wasp Network o com construir hegemonia des de Netflix

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L'exemple de la pel·lícula Wasp Network, disponible a Netflix, mostra que, més enllà de la qualitat tècnica, una producció cinematogràfica pot sacsejar els paradigmes hegemònics de determinats fenomens i virar-los cap a una òptica progressista.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Una vespa no pot aturar un tren, però pot deixar ple de picadures al conductor.
Dita popular

La rellevància d’un film sovint no és la seva producció cinematogràfica o la seva qualitat tècnica sinó factors extraartístics que fan aquella obra rellevant. Aquest és el cas de Wasp Network, una pel·lícula que ha aixecat força polseguera des de la seva estrena a una de les principals plataformes d’entreteniment del món, Netflix. Des de sectors de l’anticastrisme més furibund fins a sectors polítics que es consideren més castristes que Fidel Castro, la pel·lícula ha provocat crítiques. Trobem, alhora, anàlisis que la consideren un document de propaganda castrista o tot el contrari. El que sembla que no veuen alguns dels nostres és que la seva virtut rau en la seva importància política a l’hora de contribuir a crear un sentit polític que pugui canviar el sentit comú de grans parts de la població occidental consumidora del cinema comercial que sí que veuran aquesta pel·lícula però no veurien una pel·lícula que tractés el mateix tema feta amb un format més militant. I només per això, la pel·lícula ja és un gol de la Revolució Cubana. Podem ser davant d’una pel·lícula que defensa la Revolució sense ser revolucionària? Vegem-ho…

Basada en el llibre de l’escriptor brasiler Fernando Morais, Os últimos soldados da Guerra Fría, Wasp Network ens parla de la Xarxa Vespa una estructura d’espionatge dels serveis secrets cubans per infiltrar-se a les principals i més violentes organitzacions de l’exili cubà de Miami, que es dedicaven a perpetrar atemptats terroristes a l’illa, a més de fer de lobby de pressió a la política interna nord-americana. La pel·lícula ens narra, dins el gènere del thriller d’acció, la història de diferents agents cubans que es fan passar per exiliats polítics que fugen del règim cubà i que participen de les accions terroristes de desestabilització de Cuba en els primers anys després de la caiguda de la Unió Soviètica. Són els anys coneguts com a Período Especial on l’economia cubana va patir les greus conseqüències de la desaparició del suport del Bloc de l’Est i va enfocar-se a potenciar el sector turístic per tal de fer-se amb divises amb les quals compensar la forta caiguda del PIB cubà. És en aquesta conjuntura en què l’oposició procapitalista prova de sabotejar les infraestructures turístiques cubanes amb atemptats que pretenien també espantar el turisme. Així pensaven acabar d’enfonsar el sistema cubà que, a diferència de la resta del camp socialista, s’havia mantingut gràcies a l’audàcia del Partit Comunista de Cuba (PCC) i del lligam del poble cubà amb la Revolució.

La pel·lícula té el gran mèrit de posar sobre la taula el tema de les accions de desestabilització i terrorisme que ha patit la Revolució Cubana des dels seus inicis

La pel·lícula és una coproducció internacional dirigida per Olivier Assayas director francès que ja havia dirigit alguns films de contingut polític, en especial Après mai (2012), guanyadora d’un Osella d’or al millor guió original a la Mostra de Venècia, que ens parla de la França convulsa després de maig del 68; o bé, la minisèrie Carlos (2010) sobre el famós guerriller internacionalista veneçolà Ilich Ramírez, i protagonitzada també per Edgar Ramírez. La llista d’actors protagonistes és de luxe i serveix per a atreure el gran públic: la guanyadora de l’Oscar, Penélope Cruz (com a Olga Salanueva), el guanyador del Globus d’Or, Edgar Ramírez (com a René González), Wagner Maniçoba de Moura (com a Juan Pablo Roque), nominat a Globus d’Or per fer de Pablo Escobar a Narcos, o el també Globus d’Or, Gael García Bernal (com a Gerardo Hernández). Tots són actors i actrius reconegudes pel públic generalista encara que alguns d’ells han estat protagonistes de films que han marcat la filmografia de l’esquerra llatinoamericana com el cas de Gael García Bernal amb el film No (2012) sobre el plebiscit que va fer fora a Pinochet del poder o amb Diarios de motocicleta (2004), pel·lícula on interpretava a un jove Ernesto Guevara de la Serna.

Foto: Wikipedia

Per començar, la pel·lícula juga amb les nostres idees hegemonitzades al presentar l’inici del film des d’una perspectiva on sembla que els personatges siguin realment opositors al socialisme i que hagin fugit de Cuba per motius egoistes, descol·locant l’espectador a mesura que avancen els minuts, i provocant un gir interessant que atreu l’atenció. En el decurs de la trama es van veient els actes inhumans comesos per l’oposició de Miami, els arguments pro capitalistes i la causa justa per la qual lluiten els nostres protagonistes.

La trama ens manté atents durant tota la pel·lícula en un format molt semblant al de Hollywood al que estem bastant acostumats i això fa que no calgui el nivell d’implicació o atenció que exigeixen altres tipus de cinemes. És un film adaptat al gran públic. No cal tenir coneixements previs de la història per a entendre-la, tot i que algun espectador segurament es pot sorprendre en descobrir que està veient una pel·lícula en què, per primer cop en molt de temps, es radiografia l’autèntica cara de l’exili cubà a Miami, sense aprofundir en els seus lligams amb l’Agència Nacional d’Intel·ligència (CIA), però. Malgrat no mostrar tota la responsabilitat de les autoritats nord-americanes a l’hora de finançar, emparar i recolzar les accions terroristes de les organitzacions de l’exili cubà (hi ha una el·lipsi gran, per exemple, en la figura de Luis Posada Carriles, qui apareix però sense quedar clar que era un agent de la CIA que, entre altres atemptats, el 1976 va posar una bomba a un vol de Cubana de Aviación matant les 73 persones a bord), la pel·lícula té el gran mèrit de posar sobre la taula el tema de les accions de desestabilització i terrorisme que ha patit la Revolució Cubana des dels seus inicis. Una visió de la història diametralment oposada a la que els nostres mitjans hegemònics ens han estat presentant durant dècades, on els exiliats eren les víctimes, perseguits polítics d’una suposada “dictadura”. Wasp Network, en canvi, ens obre la perspectiva i, sense ser una pel·lícula que defensi obertament el comunisme cubà (de fet, no ho fa i ho deixa ben palès amb les frases de l’inici), és capaç de reconèixer que de la banda de l’Estat cubà hi havia gent heroica que, convençuda de la veritat i honorabilitat de la seva causa, va decidir fer un pas endavant i sacrificar les seves vides personals per a la defensa d’un projecte col·lectiu. Només mostrar una realitat tan poderosa i tan fora del que és habitual en altres realitats, és quelcom subversiu per a un sistema, el capitalisme, que es sosté en la individualitat i la negació de la cooperació humana. Un sistema que té mecanismes de propaganda que ens han estat bombardejant, a més, sobre la manca de suport del poble cubà al seu procés revolucionari, una idea que desmunta molt bé la pel·lícula sense fer cap al·legat marxista.

Presentar Cuba com un «país normal», amb les seves particularitats, és un encert per a fer entendre al públic l’autèntica natura de la Revolució Cubana

Si la ideologia capitalista (entesa com a falsa consciència) ens transmet en el cinema, i en altres productes culturals, la idea que hi ha moltes coses que no funcionen del capitalisme però que, en el fons, l’actuació dels protagonistes és la correcta i que vivim en el millor dels mons possibles, aquesta pel·lícula actua en un sentit semblant però donant-li la volta. Permet veure que hi ha conflictes i problemàtiques que no estan resoltes a la Cuba socialista, com a altres països del món. En aquest sentit, fa una cosa que és fonamental, tant pel cas cubà, com pel veneçolà també: treure l’estigma, els llocs comuns i els prejudicis a l’hora de tractar aquestes realitats tan demonitzades. Presentar Cuba com un «país normal», amb les seves particularitats, però, amb gent que expressa sentiments contradictoris sobre viure en un procés revolucionari i també gent que és feliç vivint allà, és un encert per a fer entendre al públic l’autèntica natura de la Revolució Cubana, molt més plural i democràtica del que ens volen presentar a l’exterior. Aquest senzill exercici és molt més efectiu per arribar a les ments de persones que han estat sotmeses a tota mena d’informació tendenciosa sobre els processos revolucionaris d’Amèrica Llatina i tenen prejudicis sobre ells, o sobre el comunisme, que qualsevol discurs polític de defensa de la Revolució Cubana fet des de postulats obertament militants.

Foto: Wikipedia – Tumpatumcla_commonswiki

Mostrar els agents de la intel·ligència cubana protagonistes, disposats a sacrificar la seva vida personal per tal de lluitar contra uns exiliats cubans que són presentats, gairebé per primer cop al cinema, com a terroristes de dretes, sense empatia ni escrúpols i amb vincles amb el narcotràfic, converteix els primers en herois i els segons en éssers que generen el rebuig de l’espectador. A més, en diversos moments de la pel·lícula veiem com els dirigents revolucionaris són normalitzats i no caricaturitzats. Des del ministre d’exteriors de l’executiu cubà o el mateix Fidel Castro, del qual se n’extreu una intervenció en una entrevista on deixa clares les raons de Cuba i el seu dret a defensar-se dels atacs. Així mateix, els membres de l’exèrcit cubà també apareixen com a éssers empàtics que no tracten els seus agents com a peces d’escacs sinó que els consideren com a individus i es preocupen del seu benestar físic i emocional. Per exemple, acaben confessant a la dona del René González, Olga Salanueva, la veritable raó de la fugida del seu marit, contravenint la compartimentació imprescindible per a l’èxit d’operacions d’aquest tipus, permetent que ambdós tornin a compartir vida a Miami. De fet, el compromís de la direcció de la Revolució Cubana amb els coneguts a Cuba com a 5 herois va ser fins al final i qualsevol que hagués visitat Cuba durant els seus anys de presó segur que es va topar amb infinitat de cartells demanant la seva llibertat, mobilitzacions i declaracions públiques a actes de tota mena. No només el govern cubà, amb Fidel Castro al capdavant va comprometre’s a alliberar els seus agents sinó que tot el poble cubà, i la solidaritat internacional amb Cuba, va empènyer per tal d’aconseguir-ho.

I en aquest últim punt de la victòria col·lectiva enfront de l’imperialisme americà, el David contra Goliat, rau la part més important d’un film que narra les vides reals de 5 herois cubans que van salvar vides alienes sacrificant la seva pròpia. Unes vides, veritablement, de pel·lícula i no només en sentit metafòric sinó real. Els 5 herois (René González, Gerardo Hernández, Toni Guerrero, Ramón Labañino i Fernando González) són, després de molts anys d’injusta presó, lliures, i el seu exemple de generositat i compromís revolucionari és font d’inspiració de tots aquells que aspirem a viure a una societat socialista. Només a una societat així l’ésser humà sap que qualsevol sacrifici que faci en nom del benestar col·lectiu haurà valgut la pena i tindrà la seva recompensa. Els 5 herois són la mostra fefaent de què aquell «home nou» del que parlava el Che Guevara no era només una teoria que es duia el vent sinó una llavor que va germinar a la Cuba revolucionaria i que encara està donant els seus fruits.

Foto de portada: Cubadebate


Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòloga doctorada en Relacions Internacionals (UAB) i en Estudis Llatinoamericans (UAM). Membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín.

Editor de Tigre de Paper, soci de Gramsci.cat i membre del Comitè de redacció de Catarsi Magazín

Comentaris

Wasp Network o com construir hegemonia des de Netflix

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.