Vuit tesis sobre les identitats polítiques

L’universal, el particular, el reaccionari i l’emancipador, són categories que s’utilitzen excessivament i estan en tensió.

Vuit tesis sobre les identitats polítiques

Vuit tesis sobre les identitats polítiques

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’universal, el particular, el reaccionari i l’emancipador, són categories que s’utilitzen excessivament i estan en tensió.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

I. La política identitària, en la forma de política identitària blanca, és la ideologia dominant de la política actual

La ideologia de Trump demostra clarament la lògica de la política identitària: categoritzar persones amb interessos i pràctiques diverses dins d’un grup unitari. El populisme reaccionari hegemònic als Estats Units i a Europa intenta defensar la identitat nacional de l’alteració que la migració li suposa.

Per regla general, es considera que un grup identitari té reivindicacions polítiques en la mesura que pot dirigir-se a l’Estat amb la queixa de sentir-se perjudicat en la seva identitat i exigeix la reparació d’aquests greuges. Segons aquesta lògica, que els moviments socials desafiïn l’hegemonia de la classe dirigent blanca és un greuge equivalent al que experimenten els habitants blancs dels barris perifèrics postindustrials empobrits que no tenen prou diners per pagar les necessitats bàsiques de la vida. Aquesta identitat arriba a totalitzar l’experiència individual; l’home blanc individual es veu comminat a pensar en la manca de feina com un greuge que li infligeixen els immigrants, les dones i les persones de color. Per al populisme reaccionari, cohesionar i totalitzar les experiències individuals d’aquest grup identitari constitueix un repte molt important, perquè si els blancs pobres decidissin rebutjar la identitat blanca, si es neguessin a identificar-se amb la classe dirigent blanca, el bloc nacional-popular, que és la base de l’estratègia de Trump,quedaria molt debilitada.

II. Les identitats són una sèrie de normes reguladores que controlen, categoritzen i governen individus

La identitat blanca es produeix mitjançant la recategorització d’individus obviant les diferències regionals, ètniques i lingüístiques i basant-se exclusivament en una característica tan arbitrària com el color de la pell. Durant segles, la ideologia racial s’ha basant en el fals principi que la blancor és l’espai buit i neutre d’allò universal. De fet, la blancor és el producte històric contingent de la història moderna de l’esclavitud racial, que té les arrels en l’època colonial dels Estats Units. És diferent de les ideologies de la diferència de civilització o de la puresa de la sang, i es caracteritza per la incorporació gradual d’identitats migrants europees anteriorment excloses.

Aquests exclosos de la identitat blanca es recategoritzaven a si mateixos a partir de diferències regionals, ètniques i lingüístiques. En els inicis de la identitat blanca, aquesta exclusió es va basar en la submissió al règim del treball esclau. En el cas de l’esclavitud racial, qualsevol distinció entre l’opressió racial i l’explotació econòmica és purament abstracta i analítica. En la història concreta de les colònies americanes, són aspectes d’un procés unitari, i parlar de la supremacia de l’una sobre l’altra no té cap sentit.

III. La identitat converteix l’individu en subjecte polític, que està sotmès al poder estatal

Segons la lògica de la identitat, l’únic subjecte polític és o la víctima d’un greuge, que cal protegir, o el causant d’aquest greuge, que ha de ser castigat. Això té diversos efectes: ignorar la voluntat de la víctima i no tenir en compte que els causants individuals són portadors de relacions socials, i que, per tant, la solució als comportaments individuals no es troba al nivell de l’individu. Una política basada en identitats redueix la subjectivitat política a una exigència de reconeixement i protecció per part de l’estat.

IV. Respondre a la política identitària blanca amb una política identitària alternativa reforça el marc existent

Avui en dia, les crítiques a la política identitària provoquen una forta resistència, ja que l’efecte de la ideologia dominant ha estat tan fort, que ha reduït qualsevol mena de lluita contra l’opressió racial o sexual a una “política identitària”. Per tant, criticar la política identitària equival a ignorar la realitat de l’opressió racial o a desestimar els moviments que sorgeixen en contra.

Aquesta acusació pot tenir la seva part de justificació, com quan la crítica a la política identitària s’utilitza per justificar la composició homogènia dels grups d’esquerra. Però en la mesura que aquesta crítica s’articula en termes identitaris més que no pas polítics –és a dir, d’una efectivitat del moviment a l’hora de debilitar estructures d’opressió racial–, és un fracàs. La composició homogènia d’un grup polític no és el resultat inevitable d’una essència inherent als seus membres individuals, sinó que es produeix més aviat de forma material continuant formes de segregació de facto i d’enclavament suburbà. En la mesura que aquests fenòmens han de ser l’objectiu de qualsevol projecte d’emancipació, la seva manifestació en la composició d’una organització és el resultat contingent d’un fracàs de l’organització, que caldrà superar estratègicament.

V. La política identitària és la neutralització de la història de les lluites contra l’opressió racial

Incloure la història dels moviments antiracistes en la mateixa categoria que la política identitària dominant de Trump és una calumnia i una difamació. Perquè fer-ho, a banda de neutralitzar el contingut revolucionari d’aquestes lluites, també participa en la iniciativa de la classe dirigent de distorsionar els moviments d’oposició per convertir-los en posicions internes de l’ordre existent.

Quan la classe dirigent ens anima a reduir la lluita contra l’opressió racial a una demanda merament individual per resoldre un greuge basat en la identitat, no es tracta d’una versió més suau de les lluites col·lectives d’altres temps, sinó de la neutralització d’aquestes lluites. tweet

Una temptació força habitual és respondre a aquest punt mort introduint distincions i taxonomies que deixen intacta l’estructura ideològica subjacent; per exemple, diferenciar entre una política identitària “emancipadora” i una altra de “reaccionària”, o d’una dosi efectiva mínima de política identitària que permeti experimentar-ne els beneficis sense patir-ne els efectes secundaris. Són carrerons sense sortida.

El que cal, en canvi, és una tasca molt més difícil: rebutjar el supòsit que els moviments contra l’opressió racial es poden entendre realment en termes de la categoria identitària. Quan la classe dirigent ens anima a reduir la lluita contra l’opressió racial a una demanda merament individual per resoldre un greuge basat en la identitat, no es tracta d’una versió més suau de les lluites col·lectives d’altres temps, sinó de la neutralització d’aquestes lluites.

VI. La història dels moviments contra l’opressió racial és la història de la lluita col·lectiva autogestionada contra l’Estat

Aquests moviments tenen per objectiu guanyar poder i autonomia, i no són reduïbles a demandes ni d’inclusió ni de separació, si bé aquestes demandes poden constituir moments tàctics dins la seva evolució. Relegar les lluites antiracistes a un paper subsidiari dins les lluites de la classe treballadora, no només nega el contingut revolucionari de les primeres, sinó que també distorsiona el significat de les segones. Els moviments de la classe obrera no són revolucionaris si el seu objectiu és ratificar la “dignitat del treball”, reforçar una identitat obrera que reclami la part que li correspon. Més aviat, les lluites revolucionàries de la classe treballadora tenen com a punt d’arribada l’abolició de les classes. Així, totes les lluites emancipadores pertanyen a una història que no té arrels en cap identitat concreta, sinó que genera un principi universal.

VII. La base de la universalitat no és la identitat, sinó la diferència

Aquesta afirmació es fa tant a nivell lògic com històric. Lògic: la universalitat és transversal a les diferències que persisteixen i que no es dissolen per la formació d’un universal. En cas contrari, és un mer particularisme, i n’és el cas típic el fals universalisme de l’estat-nació. Quan els liberals xovinistes blancs apel·len a la universalitat de la ciutadania nord-americana, produeixen un particularisme encara més excloent que els nacionalismes dels grups minoritaris, ja que es posicionen a si mateixos en l’espai de la universalitat. Per generar universalitat, les diferències han de ser el punt de partida, i s’han de preservar, per tal de produir un principi polític que vagi més enllà de les diferències. Un principi polític només és universal si pot ser enunciat per a aquells que estan exclosos de la ciutadania, parlin la llengua que parlin.


Per generar universalitat, les diferències han de ser el punt de partida, i s’han de preservar, per tal de produir un principi polític que vagi més enllà de les diferències
tweet

Històric: la universalitat sorgeix de les revoltes dels exclosos per l’hegemònic universal-particular. N’és l’exemple paradigmàtic la revolta dels esclaus d’Haití, que va treure a la llum el fals universalisme de la Revolució Francesa. Una certa nostàlgia de la Il·lustració pretén resoldre l’antagonisme entre la insurrecció dels esclaus i la filosofia de la llibertat dels propietaris d’esclaus incloent la revolta anticolonial en la història d’un universalisme que s’origina a Europa. Així, la identitat europea, forjada en el gresol del domini racial, es presenta com el lloc privilegiat per a la seva pròpia transcendència. Però, de fet, la totalitat europea ja estava esqueixada tant per la violència exercida contra els no europeus en nom de la filosofia de la llibertat com per l’antagonisme constituent de la resistència al domini europeu. Incloure benvolentment la revolució haitiana com a episodi culminant en una història d’una Il·lustració europea progressivament inclusiva és reforçar el nacionalisme cultural i l’absolutisme ètnic de la identitat europea, que reprimeix la seva pròpia constitució interna mitjançant l’exterior d’Europa per tal de posicionar-se com a origen i fonament de la universalitat. Les insurreccions anticolonials revelen que aquesta concepció identitària de l’universal és falsa. La universalitat és la pertorbació perpètua de tota identitat.

VIII. La lluita contra l’opressió racial no és una lluita sectorial o identitària, és una lluita universal

Acceptar la premissa que la lluita contra l’opressió racial és l’àmbit privilegiat d’un grup identitari és cedir l’espai de la identitat universal a la identitat blanca. Hi ha massa en joc per fer-ho. Avui, resistir davant l’opressió racial és resistir davant la identitat en si mateixa. Cal treballar per una nova pràctica de la política que es basi en el llegat de la lluita antiracista revolucionària i que permeti experimentar nous tipus de col·lectivitats i subjectivitats.


Publicat originalment a Salvage

Traducció: Lourdes Bigorra

Foto de portada: Flickr – Fibonacci Blue

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És editor fundador de Viewpoint Magazine i doctorand en Història de la consciència a la UC Santa Cruz i membre de la UAW-2865, Student-Workers Union de la Universitat de Califòrnia. Autor de Mistaken Identity: Race and Class in the Age of Trump (Verso, 2018).

Comentaris

Vuit tesis sobre les identitats polítiques

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa