Enguany, fa cent anys que va morir, al carrer Agenteria de Barcelona, davant de l’espai que amb el temps allotjaria Zeleste, el primer poeta obrer que va passar a ser part del cànon literari català, Joan Salvat-Papasseit.

Durant anys i panys, però, abans de 1962, Salvat va ser ben considerat com a autor literari només per una petita minoria que incloïa una bona colla d’amics seus, literats noucentistes que si bé el tenien en compte en ben pocs casos en lloaren les virtuts, tot i que aquestes no eren poques.

Però anem a pams. A tothom li sona Salvat i algun dels seus poemes… i poc més… Perquè tothom n’ha sentit musicacions (de Llach a Aspencat, o d’Ovidi a Inadaptats), n’ha vist rastres arreu (de l’estàtua al Moll de la Fusta al Casal Sageta de Foc de Tarragona o la cançó «Entre canuts» de La Gossa Sorda), tothom diria que li sona però poca gent ha passat d’aquí.

Així com entre els seixanta i els vuitanta del segle passat, Salvat esdevingué un poeta molt popular gràcies a la música que la seva poesia va inspirar i a les diverses edicions de la seva obra completa, una d’elles feta per universitaris per finançar les seves agrupacions estudiantils marxistes i independentistes, durant el segle XXI la seva estela, sense apagar-se del tot, no ha gaudit majoritàriament del favor de les noves generacions, tot i que tampoc podem dir que hagi estat un desconegut total ni molt menys. És més, cada cop que algun jove del XXI hi ha fet cap, s’ha preguntat com podia ser que no conegués aquell tremp poètic que ell basava en la sinceritat.

Abans, sobretot amb Eroles, participa en diverses publicacions obreres que barregen republicanisme, anarquisme i socialisme: Los Miserables, Sabadell Federal i La Justicia Social de Reus. D’aquesta època són els textos que inclou en el seu primer llibre, en castellà, que titula Humo de fàbrica¹. El llibre, amb portada de l’il·lustrador Max Ramos, anarquista en aquell moment, inclou un pròleg d’Àngel Samblancat escrit des de la presó titulat «De profundis», una picada d’ullet a l’obra d’Oscar Wilde, i recull articles regeneracionistes, antiracistes, contra el flamenquisme i en defensa de l’escola pública universal, lloances a Ferrer i Guàrdia i la seva pedagogia i un important nombre de textos antimilitaristes i en defensa del socialisme. El socialisme que defensa Salvat en aquell moment és el marxista i per això s’afilia a les Joventuts Socialistes de Barcelona, les joventuts del PSOE d’aquell moment, que encara que ara sembli impossible era marxista i revolucionari.

Els textos de Fum de fàbrica destaquen per una defensa sense fissures de l’obrerisme i de la millora de les condicions de vida dels explotats: «Perquè no era justícia, la seva mort. Perquè no era justícia que la guàrdia civil fes excursions pels voltants de la fàbrica, per emportar-se germans que lluitaven per una mica de pa amb dignitat per a la seva llar, que esdevenia més freda com més produïen. Obrers que tornaven de la presó amb el pulmó desfet per la tisi.»² Alhora, Salvat mostra confiança en la seva classe, l’obrera, que estava destinada a redimir l’explotació amb una revolució que havia d’acabar amb totes les injustícies: «Encara me’n vaig anar beneint-los per aquella tragèdia de les seves vides, perquè els farà amos de tots els destins de la terra: cada un que mori en la lluita sublim per un millor demà produirà a la seva tomba arran de terra una rosa de foc que consumirà un món d’injustícies socials. Així sigui»³

Entre els articles, hi trobem el que el va portar a ser tancat més de dos mesos a la presó: «Un poble, Portugal», denunciat per haver qualificat els militars espanyols de «papagais» per les seves opinions contràries a la proclamació de la república a Portugal.

Aquesta militància socialista, però, dura fins que l’arribada de la Primera Guerra Mundial el va convèncer que les promeses d’aturar la guerra amb una vaga general revolucionària que havien fet els partits socialistes d’arreu d’Europa no havien estat res més que mentides. És en aquell moment que afirma que «Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.» Signava amb el pseudònim de «Gorkiano», en homenatge a un dels seus autors de referència, junt amb Nietzsche i Ibsen, dues de les lectures referencials de tota l’esquerra llibertària del moment, malgrat cap dels dos hagués estat anarquista.

És també en aquell moment quan coneix Daniel Cardona, el separatista català que l’apropa a l’independentisme i que el va portar amb els anys a escriure a les pàgines d’Estat Català, la revista portaveu del partit de Francesc Macià, i acabar prologant, el 1923, el llibre La batalla del mateix Cardona, que signava com a «Vibrant».

El 1917, comença a treure al carrer la seva primera publicació: Un enemic del poble, de clares referències ibsenianes en el títol però que esdevé, al final, un mostrari absolutament complet del nou voltant de Salvat, que va del marxisme, que ja coneixíem, a l’avantguardisme, passant pel noucentisme i, sobretot, pel vitalisme d’arrel modernista. La revista li suposa un sotrac econòmic important que el porta a suspendre la publicació, treure una segona revista d’un sol número, Arc Voltaic, amb portada d’un joveníssim Joan Miró, i tornar a treure Un Enemic un cop recuperat. És aquest moment quan Salvat esdevé un poeta amb totes les lletres o, com ell mateix dirà en el seu tercer manifest avantguardista, «Contra el poetes amb minúscula»⁴, un Poeta amb majúscula.

A les pàgines d’Un enemic, que alhora marquen el seu pas al català, començat a Sabadell Federal amb els articles «La Nacionalitat i el Socialisme»⁵, és on Salvat fa el pas a la poesia amb la publicació, el desembre del 17, de «Columna vertebral: Sageta de foc», un poema absolutament vitalista en què demana als qui el llegeixen «No vulgueu governar». És, alhora, el seu ingrés a l’avantguarda catalana, al costat de Josep M. Junoy, de la qual es convertirà en el màxim exponent, una avantguarda que en el seu cas beu, sobretot, del futurisme i del cubisme sense assumir-ne tots els preceptes. I com arriba aquí? Doncs gràcies a les noves amistats que conrea, sobretot dels pintors d’origen uruguaià Rafael Barradas i Joaquim Torres-García, que van il·lustrar el seu primer llibre de poemes, Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919.

En aquest llibre, la seva consciència de classe es mostra clarament en poemes com «Plànol» o «Drama en el port», dos cal·ligrames que, alhora marquen les noves tendències avantguardistes de trencament de la forma poètica majoritària fins aleshores, són una anàlisi de la societat de classes en una ciutat com Roma, el primer; i el contrast entre una barqueta en què viatja un grup d’immigrants i els vaixells de luxe, un transatlàntic, que hi ha al port.

En Papasseit, la puntuació, les minúscules i majúscules, l’ordre de la frase i la forma del poema responen directament a la intenció avantguardista de trencar les normes i reptar el poder, en aquest cas lingüístic, que forma part del poder polític i que ha portat Europa al desastre amb la I Guerra Mundial, la demostració clara que la raó, que des de la Il·lustració menava el món occidental, havia servit en aquell conflicte, sobretot, a través de la ciència i la tècnica, per matar més i millor.

El seu segon poemari, L’irradiador del port i les gavines, s’obre amb un poema que explicita la funció que el poeta ha de tenir, segons Salvat: ser aquell capaç de fer baixar els déus del seu pedestal amb la paraula. «Canto la lluita» lloa el poeta que s’enfronta als «déus a ple vol» amb el seu cant, un cant que el caracteritza com «l’incendiari de mots d’adolescent».

Salvat treballa, ara, a les Galeries Laietanes, propietat de Santiago Segura, el mecenes que havia pagat l’edició de Fum de fàbrica, però alhora, en llegir el contingut del llibre, no li havia permès publicar Mots-propis, un llibre que haurà d’esperar al segle XXI per veure la llum⁶. Mots-propis havia de recollir 118 textos aforístics que prèviament havia publicat a Un enemic del poble, amb una introducció de Josep M. de Sucre i portada de Torres-García. En el llibre, Salvat es mostra regeneracionista i bon lector de Nietzsche: «Ningú vagi a remolc d’allò que pensi aquell del costat seu. Altrament, mai s’avença» i «Un home lliure? Es sotmet rarament i no es conforma mai»; i com ja hem dit abans, antimilitarista: «No és bo que confonguem aquests dos termes: guerra i lluita. Un assassí no és mai un lluitador.»

La malaltia que el portarà a la tomba, la tuberculosi, incurable en aquell moment, li és diagnosticada i, gràcies als seus amics, pot anar al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, a la Serra de Guadarrama. Allí compon el seu següent llibre, Les conspiracions. És un poemari en què abandona les formes de l’avantguarda i mostra el seu astorament davant aquell paisatge de Castella, tan diferent al seu, alhora que recorda la dominació que aquell país exerceix sobre l’Estat espanyol. El poemari mostra el seu profund regeneracionisme, la seva reivindicació de les nacions no castellanes per a la construcció d’una Ibèria que no sigui dominada per Castella, tot i que també se n’han fet lectures independentistes. En aquell viatge, a més, coneix els avantguardistes madrilenys, que en aquell moment es deien ultraistes, és rebut a les redaccions de les publicacions més destacades, hi publica i es proposa confegir un llibre de poemes en castellà que mai no va acabar.

A La gesta dels estels, de 1922, el seu següent poemari, apareix un nou personatge, l’«amiga» o l’«amigueta», que esdevindrà coprotagonista del seu següent llibre: El poema de la rosa als llavis. Amb aquesta obra, Salvat trenca amb la castedat amb moralina d’arrel cristiana que embolcallava la poesia catalana pràcticament des de l’Edat Mitjana i construeix un poemari que, tal com diu Joan Fuster, «és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea».

La rosa als llavis és un llibre que cal saber llegir, per no caure en una lectura sense context que faria que no entenguéssim ni l’obra ni l’afirmació de Fuster. Salvat, com a conseqüència d’una relació amb una infermera d’un dels sanatoris que visita a la Catalunya del Nord a la recerca de la vida que se li escolava, utilitza una bona colla de recursos literaris procedents de la literatura medieval i de la iconografia cristiana per parlar d’un amor que és sobretot, físic, del cos. Aquesta tornada al cos en la literatura catalana és, crec jo, la seva principal aportació a la poesia contemporània. Un cos que avui tenim molt present perquè tant Estellés com Marçal⁷ l’han situat també en la seva poesia amatòria, però que quan Salvat escriu és absent des d’almenys Ausiàs March. Ara bé, si March accedeix al cos amatori amb una certa culpa, Salvat ho fa amb el goig que li produeix una relació amorosa que és construïda amb un vitalisme sorprenent en una persona que s’apropa, a passes inaturables, a la mort.

La mort, de fet, li arriba el 7 d’agost de 1924, sis mesos després que morís la Núria, la segona de les filles que havia tingut amb la seva dona, la Carme Eleuterio. A la nena i a la seva germana Salomé els va escriure contes i cartes que, un cop mort, són publicades en llibres com Els nens de la meva escala. De la mateixa manera, el 1925 els seus amics publiquen Ossa Menor, el seu darrer llibre, del qual s’explica que va ser recollit de davall del seu coixí en el llit de mort. El llibre inclou un poema que mostra en tota la seva amplitud aquest vitalisme poètic de Salvat i la seva clarividència a l’hora de dir, en veu alta, quina era la seva classe, l’obrera, la d’aquells que guardaven fusta al moll, la dels que treballaven per viure: «Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll».

1.  Enguany, per primer cop, disposem d’una edició traduïda al català d’aquest llibre, Fum de fàbrica, editada per Lo Diable Gros i Manifest. ↩︎
2. Fum de fàbrica, pàgina 43. ↩︎
3. Fum de fàbrica, pàgines 42-43. ↩︎
4. El «Manifest Català Futurista» embolcalla l’edició de la poesia completa de Salvat que hem publicat Godall Editoris i Lo Diable Gros aquest 2024. ↩︎
5. Els podeu llegir la primer volum del Libre Negre publicat per Lo Diable Gros, Caliu Editorial i Calúmnia, pàgines 262 a 274. ↩︎
6. Lo Diable Gros n’acaba de treure la primera edició completa, amb la portada i el pròleg que ell va preparar. ↩︎
7. Maria-Mercè Marçal el reivindica en un article titulat «Un lloc per a l’entusiasme» recollit al llibre El signe del drac, de 2004. ↩︎