Escriptura contra l’oblit: vigència de Rafael Chirbes

Aquest article ens ofereix una retrospectiva sobre l'obra de Rafael Chirbes i una reivindicació de la vigència de la seva perspectiva literària, històrica i política. De Benjamin a Fisher i de Joyce a Balzac, la melancolia de l'esquerra es transforma en una afirmació de la història i la memòria contra l'acceleració presentista del neoliberalisme.

Escriptura contra l’oblit: vigència de Rafael Chirbes

Aquest article ens ofereix una retrospectiva sobre l'obra de Rafael Chirbes i una reivindicació de la vigència de la seva perspectiva literària, històrica i política. De Benjamin a Fisher i de Joyce a Balzac, la melancolia de l'esquerra es transforma en una afirmació de la història i la memòria contra l'acceleració presentista del neoliberalisme.

«La buena literatura solo surge cuando el autor se pone a la altura de todo el mundo; o por debajo de todo el mundo, creando personajes que sepan más que él, que le pongan ante disyuntivas que saquen a la luz sus propias contradicciones». Aquest fragment de la segona part dels Diarios (publicada la tardor passada) sintetitza en gran mesura la proposta literària de Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949- Beniarbeig, 2015), un escriptor discret, exigent i, sobretot, crític amb els relats hegemònics del passat recent, els processos transicionals, el celebracionisme socialdemòcrata i, en fi, el triomf de la moderació. Format com a historiador durant el tardofranquisme, es va desenvolupar en diverses feines, de llibreter a professor, de crític literari a periodista. Sempre esquiu a la falsia intel·lectual, prenia l’escriptura des de la consciència de l’ofici, propera a la tasca de l’artesà. Va compondre una obra complexa i difícilment sintetitzable: en faré un tast.

El pacte de la novel·la  

Gairebé totes les ficcions de Rafael Chirbes exploren narrativament el temps passat i busquen tensar els àmbits de la història i de la memòria. El lapse temporal que les seues novel·les despleguen per portar a terme aquesta indagació, sense caure en genealogies i desdibuixant la retòrica de l’esdeveniment, podria situar-se entre la guerra civil i els inicis del segle XXI. En aquest sentit, si els marcs històrics en què es mouen les seues ficcions —de manera més central o menys— són els de la guerra civil, la dictadura franquista, la transició i la posterior formació de l’estat democràtic, els marcs ideològics i sociològics són els del desencant generacional (la joventut seixantavuitista), la crítica a la socialdemocràcia, la denúncia del neoliberalisme, així com de la ideologia de l’estat del benestar i la fi de les classes. La trajectòria narrativa de Chirbes agafa la forma d’un projecte literari coherent que, amb una declarada intenció d’apropar-se a la raó profunda dels fets (ressona ací Walter Benjamin, referent chirbesià), troba en la forma novel·lística una eina d’exploració.

Angelus Novus (Paul Klee), inspirador de la tesi sobre la història de Benjamin

Impregnat de la filosofia i la crítica cultural marxista («intuí que no podía ser escritor sin Marx», escriu el maig del 1985), convençut de la capacitat de l’art per generar sentit i crítica, el valencià treballa amb la novel·la des de la seua funció social. Aquest pacte social de la novel·la sondeja necessàriament l’experiència privada, i obeeix, en paraules del propi autor, a la màxima balzaquiana que la novel·la és la història privada de les nacions, però, també, a la consciència que sense història no hi ha novel·la. Així, la novel·la es converteix en l’artefacte que fa possible la transmissió entre les formes íntimes i les formes socials d’un temps. I, a través de la novel·la, Chirbes es proposa legitimar la memòria dels vençuts i posar en qüestió els relats històrics oficials. Un impuls arqueològic estimula aquest salt enrere en la història i dona forma a una estratègia narrativa que el propi autor denomina del «boomerang», que és llançat cap al passat però retorna i «nos ayuda a descifrar los materiales con que se está construyendo el presente». L’escriptura de la història és, per tant, un exercici de comprensió, investigació i crítica, i no un simple gest estètic, evocador i d’un sentimentalisme al capdavall immobilista.

Un escriptor amb un projecte literari

La trajectòria narrativa de Rafael Chirbes es pot dividir en dos blocs, que en general coincideixen amb dues etapes cronològiques (i, ací, una advertència: l’obra de Chirbes constitueix un projecte literari cohesionat, complex temàticament i poèticament; per tant, es poden dibuixar altres classificacions). El primer bloc està compost per quatre novel·les curtes de signe generacional, passades pel filtre de la narració fragmentària i el protagonisme individual, en les quals ja es mobilitzen els grans temes de la narrativa chirbesiana (l’esmentat desencant i la traïció ideològica, la crítica a l’ascens social, o l’alienació social i política): Mimoun (1988), En la lucha final (1991), La buena letra (1992) i Los disparos del cazador (1994). Probablement convindria afegir a aquest bloc la pòstuma Paris-Austerlitz (2016), escrita al llarg de vint anys, en la qual el to intimista i existencial, així com el vagareig extraviat del protagonista, retornen a la primera etapa.

El segon bloc està format per obres de gran format: La larga marcha (1996), La caída de Madrid (2000), Los viejos amigos (2003), Crematorio (2007) i En la orilla (2013). Considere que el gran èxit d’aquestes novel·les és evidenciar que la forma narrativa és tan rellevant com la temàtica que organitza: l’exploració formal sosté una relació recíproca amb la indagació temàtica, es negocien mútuament. És a dir: persisteix la revisió crítica del passat recent —centrada en instants diferents—, s’indaga en els seus impactes presents i, fins i tot, se n’anticipen els estralls futurs. Però, per poder portar-ho a terme, es posa en marxa tota una maquinària narrativa: s’explora la narració polifònica i el perspectivisme múltiple, la narració coral i els canvis de punt de vista en busca de la integració d’allò individual i allò col·lectiu; es desenvolupa més profundament el fragmentarisme en episodis temporalment simultanis i successius; es cultiva un llenguatge que, malgrat la sordidesa, no es lliura de lirisme.

Tanmateix, no tot és novel·la: malgrat el domini narratiu, el projecte de Chirbes es completa amb una prolífica obra assagística, centrada en temes d’art, escriptura, lectura i crítica cultural, entre d’altres, així com la seua intersecció amb qüestions d’història i memòria. La podem trobar als volums El novelista perplejo (2002) i Por cuenta propia (2010). I si alguna dedicació va ocupar molts anys de la seua vida va ser la seua funció de reporter a la revista de gastronomia, vins i viatges Sobremesa, de la qual va ser dels primers directors. No es tractava, però, d’una revista a l’ús, sinó que va tindre un paper determinant en la consolidació de la gran etapa del periodisme gastronòmic dels vuitanta, representat per gourmets literaris com Manuel Vázquez Montalbán o Josep Pla. Altres publicacions fruit d’aquesta dedicació als viatges i la gastronomia són Mediterráneos (1997) i El viajero sedentario. Ciudades (2003). Finalment, com bé sabem, han eixit a la llum pòstumament els seus escrits personals, recopilats en diversos volums en procés de publicació sota el títol de Diarios. A ratos perdidos. Fins ara, se n’han publicat les quatre primeres parts, distribuïdes en dos volums, i en les seues pàgines podem llegir les experiències més personals de l’autor, les opinions més crítiques respecte de la literatura —i la seua indústria—, o la seua progressiva forja com a escriptor reconegut.

Realisme i malenconia d’esquerres

Se sol inscriure la narrativa de Rafael Chirbes sota el signe del realisme. I val a dir que probablement haja sigut ell mateix qui s’ha alineat amb aquesta tradició i haja assenyalat insistentment la seua admiració per Balzac o Galdós i, també, Aub. Tanmateix, el valencià pren bona nota de les aportacions estilístiques i formals del segle XX. Així, trobem el monòleg interior de Joyce, l’absurd kafkià, l’estilisme i intensitat de Woolf, el discórrer memorial proustià o la sonsònia de Faulkner, a més de tantíssimes altres lectures que ara descobrim, llapis en mà, en els dos primers volums dels seus diaris. Precisament, crec que aquesta és una de les qüestions més estimulants que podem traçar als seus textos íntims: com de les lectures que fa extrau material poètic per donar-li forma en les seues novel·les.

Melancolia I (Albrecht Dürer)

Es tracta d’un realisme que es proposa organitzar una narrativa sobre el present i, per fer-ho, no només radiografia la societat i la seua consciència: no només reprodueix la realitat segons és percebuda, sinó que és capaç d’interrompre la concepció de la realitat com quelcom donat (i ací ressona el realisme capitalista de Fisher). El seu realisme no es redueix a la foto fixa, sinó que s’articula des de la consciència del dinamisme de la història i les seues continuïtats i discontinuïtats, des de la detecció de les traces i els indicis que assenyalen ruptures en la història lineal del progrés (de nou, Benjamin). I, si bé l’estratègia del boomerang tenyeix ocasionalment de malenconia les seues narracions, el de Chirbes és el realisme propi del melancòlic d’esquerres, que convide ací a llegir des de la seua vessant productiva. Vull dir: crec que podem llegir la malenconia chirbesiana des de la seua perspectiva afirmativa (ressona ara Traverso), això és, com a símptoma d’una transició històrica que tracta d’identificar, sense voluntat museística, les raons subjacents a l’eclipsi de les utopies, de resistir el temps d’acceleració del neoliberalisme i de restituir una prescripció memorial de la història quan aquesta es vol finalitzada.

Èxit tardà i vigència

Si bé Rafael Chirbes assenyalà la fallida democràtica de l’Estat espanyol des de finals dels vuitanta, la consagració «definitiva» li va arribar vint anys més tard, especialment amb Crematorio i En la orilla, que, a més del gran èxit de recepció, li van proporcionar sengles Premios de la Crítica i, per En la orilla, el Premio Nacional de Narrativa del Ministerio de Cultura. El seu editor Jorge Herralde (Anagrama), fa coincidir aquest èxit amb el descrèdit social generalitzat respecte de la classe política i la gestació de moviments com el 15M. Malgrat que aquest èxit mereix una anàlisi més profunda, sens dubte els voltants de la crisi i la relectura crítica de la transició i els seus relats van afavorir el predicament i la descoberta d’escriptors com Chirbes. Val a dir, però, que fora de l’estat ja s’havia consagrat com escriptor de prestigi més de deu anys abans. Autor incòmode, no és d’estranyar que la seua consolidació arribés amb anterioritat, per exemple, a Alemanya, la qual, travessada per la memòria de l’Holocaust, ha actuat com a centre cultural legitimador i catalitzador de discursos de justícia i reparació des de les darreres dècades del segle passat.

Actualment, els dos primers toms dels seus Diarios han aconseguit generar una altra vegada enrenou, i també han obtingut un gran èxit de recepció. Sens dubte, hi ha un públic demandant de raons històriques que continua, més de set anys després de la mort de Rafael Chirbes, àvid de la seua dissecció literària.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Aina Vidal Pérez és investigadora predoctoral en estudis literaris.

Comentaris

Escriptura contra l’oblit: vigència de Rafael Chirbes

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.