Victorians del segle XXI

La burgesia del segle XIX va utilitzar els valors morals per refermar el seu domini de classe, el mateix que avui fan encara les elits.

Victorians del segle XXI

Victorians del segle XXI

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La burgesia del segle XIX va utilitzar els valors morals per refermar el seu domini de classe, el mateix que avui fan encara les elits.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El terme victorià s’acostuma a utilitzar per evocar conceptes antiquats: dones oprimides per les cotilles, rols de gènere estrictes i un puritanisme respecte de qualsevol qüestió sexual. En el món actual, en què el consumisme ostentós i l’expressió de la pròpia personalitat són la norma, les nocions decimonòniques d’autocontrol i ascetisme semblen del tot obsoletes.

Però la filosofia victoriana no ha mort, ni de bon tros.

Encara és ben viva i es manifesta en el comportament de la classe mitjana alta contemporània. Tot i que alguns aspectes han seguit el mateix camí que les armilles, encara persisteix la creença que la burgesia ocupa un lloc de superioritat moral sobre les altres classes.

Avui, les sessions al gimnàs, els aliments artesanals i el procés de sol·licitud d’ingrés a la universitat han substituït les passejades dominicals, les conferències de mitja tarda i les reunions setmanals als salons. Però que ningú no s’enganyi: serveixen per al mateix propòsit, a saber, transformar els privilegis de classe en virtuts individuals i, d’aquesta manera, reforçar el domini social.

Els valors victorians

L’historiador Peter Gay va utilitzar el terme victorià per descriure, a grans trets, la cultura de les classes mitjanes altes instruïdes de l’Europa Occidental i dels Estats Units al llarg del segle XIX. Per descomptat, aquestes classes tenien unes creences sobre el sexe, el gènere i la família molt més sofisticades del que els atribuïm.

La classe mitjana alta del segle XIX no tenia una moral tan estreta i rígida com ens imaginem, però és cert que es regia per uns codis de conducta estrictes. tweet

Potser els victorians van imposar un codi moral estricte, però parlaven de sexe sense parar, gairebé de manera obsessiva. Com va assenyalar Gay, les parelles acabalades sovint s’escrivien unes cartes d’amor amb més fogots que una màquina de vapor Newcomen.

I malgrat l’estereotip d’uns pares rígids i autoritaris, aquest període va obrir el pas a les nocions contemporànies sobre l’educació dels fills. A més de mantenir la família, un home com cal també s’interessava activament pel benestar emocional dels fills.

La classe mitjana alta del segle XIX no tenia una moral tan estreta i rígida com ens imaginem, però és cert que es regia per uns codis de conducta estrictes. Aquests codis normatius reflectien l’evolució de l’estructura de classes de l’època i el desig de la burgesia ascendent de refermar la seva superioritat moral sobre la noblesa utilitzant la virtut per arrabassar el centre de la vida política, social i cultural a l’antiga aristocràcia. Mentre els fills de la noblesa es dedicaven a caçar i a assistir a festes, els fills dels banquers i advocats treballaven, formaven famílies i s’instruïen.

Font: Flickr – TED Conference

A Alemanya, la paraula clau és gairebé intraduïble, Bildung, que significa educació tant en el sentit de formació com de millora personal. El concepte, expressat en diferents llengües en les diverses nacions, va unir aquesta classe ascendent per damunt de les fronteres nacionals. L’autosuperació els diferenciava del decadent 1%.

Per exemple, escoltar música va deixar de ser un mer entreteniment per convertir-se en una experiència educativa. La música de cambra clàssica del segle XVIII havia estat l’agradable banda sonora de les vetllades aristocràtiques. A les sales de concert, la noblesa flirtejava a les seves llotges, migescoltant només els intèrprets.

Però quan la classe capitalista ascendent va assistir als concerts, no va ser per passar l’estona xerrant i fent relacions socials, sinó per no bellugar-se de la cadira i exigir silenci a fi de concentrar-se en la música.

Els victorians alemanys van encunyar el terme Sitzfleisch, ‘carn de seient’, per descriure el control muscular necessari per estar assegut completament quiet durant un concert. Fins i tot calia sufocar la tos i els esternuts, per no trencar la concentració ni trastornar l’autosuperació de ningú.

Moltes famílies riques van promoure la construcció de nombrosos parcs públics. Però la finalitat d’aquests espais no era que tothom en pogués gaudir, sinó convertir-se en escenaris idonis per a exhibir els seus millors vestits de gala. tweet

La recerca de la Bildung també va amarar la vida de cada dia. Les dones riques joves, que no podien esperar fer cap paper a la vida més enllà del d’esposa i mare, com a mínim van aprendre una altra llengua i van fer classes de piano i cant. Els homes solien passar les tardes assistint a conferències o participant en organitzacions cíviques.

Tanmateix, perquè aquesta dedicació donés fruit, els victorians enriquits havien de mostrar-la per fer evident a ulls de tothom la diferència tant amb els més rics com amb els més pobres.

Així, van gastar un elevat percentatge dels seus ingressos en la decoració de la llar, que mostrava alhora opulència, bon gust i modèstia. Sabien que havien reeixit quan tenien un saló: una habitació dedicada exclusivament a distreure els convidats i on els habitants de la casa no entraven mai sols. El diumenge, la família sencera passejava pel parc.

Tant a Europa com als Estats Units, moltes famílies riques van promoure la construcció de nombrosos parcs públics. Però, en consonància amb els seus valors, la finalitat d’aquests espais no era que tothom en pogués gaudir, sinó convertir-se en escenaris idonis per a exhibir els seus millors vestits de gala.

El Central Park de Nova York, per exemple, va prohibir al públic trepitjar la gespa o practicar esports. Els infants van haver de presentar un “certificat de bona conducta” de la seva escola per tenir accés a la zona de jocs. I s’hi va prohibir vendre cervesa el diumenge.

En aquest parc, que no servia perquè la classe treballadora s’esbargís sinó perquè es disciplinés, els treballadors van aprendre a apreciar la forma adequada de gaudir del parc: la passejada sense presses. Dissenyat per Fredrick Law Olmsted i Calvert Vaux, es va erigir com a enorme temple de la noció victoriana de la natura com a lloc de perfeccionament.

Font: Flickr – Thomas Hawk

La moralitat de la forma física

Encara que no hi sovintegin els homes amb barret i les dones amb enagos exhibint els fills el diumenge, els parcs continuen sent un indret per mostrar virtut i disciplina: la cultura contemporània de la forma física encarna a la perfecció els valors decimonònics de perfeccionament i disciplina.

Els victorians sentien una aversió proverbial per l’activitat física –que deixaven en exclusiva per al proletariat–, i consideraven el sobrepès com un distintiu de classe i respectabilitat. La forma física i l’esport van començar a infiltrar-se en la vida de la classe mitjana al segle XX, i avui té la mateixa funció que les passejades d’abans.

M’hi vaig fixar per primera vegada fa nou anys. Jo vivia llavors a la ciutat de Grand Rapids (Michigan), i m’agradava molt agafar la bicicleta per anar a explorar algun indret que no conegués. Un bon dia, vaig decidir visitar East Grand Rapids, un barri molt ric dels afores, perquè té un carril bici al voltant del llac Reeds.

Els rics residents d’East Grand Rapids havien convertit una passejada pel parc en una pla d’entrenament;  l’equipació esportiva proclamava que aquesta activitat era un acte de perfeccionament. tweet

De seguida que hi vaig arribar, em vaig adonar que jo era l’única persona que no portava roba esportiva. Però això no vol pas dir que tots els altres estiguessin fent exercici: la majoria havien sortit a passejar, exactament igual com els seus predecessors, però anaven vestits per a entrenar. La resta de ciclistes portaven roba de espàndex ajustada, com si fossin a la línia de sortida del Tour de França.

Aquesta indumentària enviava un missatge: “No us equivoqueu, no estem caminant ni muntant amb bicicleta com a mitjà de transport. Estem fent exercici.” Els rics residents d’East Grand Rapids havien convertit una passejada pel parc en una pla d’entrenament;  l’equipació esportiva proclamava que aquesta activitat era un acte de perfeccionament.

Totes les modes actuals a l’hora de fer exercici, com ara el hot yoga, l’spinnning i el CrossFit, demostren un compromís amb l’ascetisme i l’autodisciplina, uns valors molt elogiats pels victorians. Fer una marató s’ha convertit en el màxim exponent: els corredors poden publicar fotos a les xarxes socials per demostrar a tothom que la tortura a què han sotmès el seu cos és una mostra de virtut, i en cap cas de perversió.

Font: Flickr – Tim White

Tot plegat va penetrant en activitats quotidianes. Les cadenes de supermercats Trader Joe’s i Whole Foods s’omplen de gent vestida amb roba esportiva que no llueix cap rastre de suor. Aquesta roba identifica els seus portadors com el tipus de persona que té cura del cos, fins i tot quan no fa exercici. Els pantalons de ioga i les sabatilles de running mostren la seva virtut amb la mateixa claredat que les cotilles de les dones casades del segle XIX.

Ara, estar en forma es un identificador de classe que amara tant la cultura esportiva com la cultura alimentària. A mesura que les calories s’han abaratit, l’obesitat ha passat de ser un senyal de riquesa a un senyal de fracàs moral. Avui, no estar en forma tradueix l’avidesa dels pobres tal com els costums sexuals de la classe treballadora ho feia el segle XIX.

Totes dues línies de pensament afirmen que les classes baixes no se saben controlar i que per això mereixen exactament el que tenen i res més. Per tant, no cal oferir assistència sanitària gratuïta ni pagar sous més alts, perquè, al cap i a la fi, els pobres s’ho malgastarien en cigarrets i hamburgueses amb formatge.

En els darrers quinze anys, els productes ecològics han passat de ser un fenomen marginal a una necessitat absoluta. tweet

Tant ara com abans, aquestes preteses diferències en termes de salut reflecteixen el fàstic pels integrants de la classe treballadora. A The Road To Wigan Pier [El camí de Wigan Pier], George Orwell, parlant de la seva educació tardovictoriana, va escriure que el van ensenyar a creure que “hi havia alguna cosa subtilment repulsiva en una persona de classe treballadora”. A l’època d’Orwell, la diferència no la marcava la forma física, sinó el sabó; segons ell mateix explica, li deien que “les classes baixes fan mala olor”.

Avui dia, Internet registra un horror interclassista a llocs web com People of Walmart (Gent del supermercat Walmart). Els victorians moderns ja no senten repulsió pels que porten a sobre “molta brutícia “, els que els esgarrifen son els que porten “molts quilos de més”.

Mentre que la burgesia del segle XIX no considerava els cossos opulents com quelcom vergonyós que calia eradicar, ja que els eren els signes reconfortants de la seva prosperitat, els seus descendents espirituals tenen una autèntica obsessió per nodrir-se amb els aliments adequats. En els darrers quinze anys, els productes ecològics han passat de ser un fenomen marginal a una necessitat absoluta.

Observem el moviment “sense gluten”, concretament, els que opten per eliminar el gluten de la dieta (no els que pateixen una malaltia celíaca i han d’eliminar els cereals). Fa uns anys, vaig fer la broma que trobar a la meva localitat natal de la Nebraska rural una persona que no consumís gluten seria com trobar les obres completes de Peter Kropotkin a la biblioteca del poble. Ara, el menjar “sense gluten” apareix a gairebé tots els supermercats locals.

Aquesta disciplina alimentària és una forma d’ascetisme que ompliria d’orgull qualsevol victorià. Tant de bo els meus avis haguessin viscut prou per adonar-se que conrear patates i cogombres no els convertia en aixafaterrossos, sinó en membres de la classe alta.

Font: Flick

La batalla de ser mare i les sol·licituds d’ingrés a la universitat

Una dinàmica s’instal·la avui en dia en la vida familiar. Igual com els seus avantpassats, les classes mitjanes altes actuals posen l’èmfasi en la família. Tot i que l’autoritarisme del segle XIX ha desaparegut, aquest període va veure per primera vegada la infància com un període diferent i especial de la vida. Els pares van actuar en conseqüència adequant a la llar habitacions especials per als fills.

Cada any que passa, l’educació dels fills és més feixuga i exigeix dels pares una disciplina i un ascetisme més extrems. Jennifer Senio va escriure fa poc un llibre, All Joy And No Fun [Tota l’alegria però sense diversió] que sona com a música celestial a les orelles d’un victorià. Què podria ser més frívol i menys educatiu que la diversió? No hi ha temps per divertir-se enmig de les exigències de l’educació dels fills moderna.

Les mares han d’alletar els fills durant un període prolongat, nodrir-los només amb aliments ecològics i no deixar que mirin la televisió. Qualsevol incompliment d’aquestes normes indica un fracàs. Potser el vincle més clar entre els valors victorians d’abans i els d’ara és que tots dos restringeixen la llibertat de les dones i reforcen la jerarquia de gènere.

Els imperatius morals que ara s’atribueixen a la lactància materna permeten que les dones de classe treballadora, que tenen menys probabilitats de donar de mamar, siguin jutjades com unes fracassades morals. tweet

Vés per on, aquestes noves expectatives requereixin diners i temps. A una mare treballadora que hagi de fer malabarismes per compaginar diverses feines en el sector dels serveis li serà molt més difícil treure’s i emmagatzemar la llet materna a la feina que a una dona que treballi en una sola oficina (per no esmentar la disparitat de permisos de maternitat entre les treballadores d’oficina i de fàbrica.)

Els imperatius morals que ara s’atribueixen a la lactància materna permeten que les dones de classe treballadora, que tenen menys probabilitats de donar de mamar, siguin jutjades com unes fracassades morals. De fet, les protestes públiques contra les dificultats per alletar un fill poques vegades inclouen la demanda d’un millor accés a la lactància per a les dones de classe treballadora.

La dedicació intensiva dels pares a la criança dels fills no es limita als primers anys de vida d’aquests. S’anima els nens a participar des de petits en costosos esports de club, i als pares, a renunciar al seu temps lliure per donar-los suport. Aquestes activitats requereixen temps i diners, dos recursos ben escassos entre la classe treballadora.

La proliferació d’activitats organitzades representa una forma de perfeccionament: en l’actualitat, el temps lliure dels infants és del tot absorbit per la Bildung. I la capacitat de proporcionar aquestes oportunitats a les criatures no es considera un reflex de la situació econòmica de la família, sinó de la seva moralitat. De la mateixa manera que les dones victorianes havien d’aprendre a tocar el piano i a parlar italià –amb la qual cosa mostraven un refinament inaccessible per als altres nivells de la societat–, els nens moderns juguen al futbol, ​​aprenen mandarí i treballen de voluntaris en una organització benèfica local.

Però la clau de volta de la recerca moderna de Bildung és, segurament, el procés de sol·licitud d’ingrés a la universitat. No hi ha cap anàleg perfecte del segle XIX per a aquest ridícul nou ritual, tot i que Dickens hauria estat perfectament capaç de satiritzar-ne l’absurditat inherent: milions de persones fingeixen que un sistema que perpetua els privilegis és en realitat algun tipus de meritocràcia i que la vàlua d’una persona pot ser jutjada pel prestigi de la universitat on l’hagin acceptat.

Font: Pixabay

La majoria dels nord-americans que van a la universitat només envien la sol·licitud a un parell d’universitats. Però els fills de la classe alta assisteixen a cursos de preparació per a les proves d’ingrés, a l’estiu fan pràctiques en alguna empresa o viatgen per tenir material per als seus assaigs d’admissió, i sovint envien la sol·licitud a una dotzena d’universitats, tot plegat per maximitzar les possibilitats d’entrar en la de més prestigi. Els pares, independentment de les capacitats intel·lectuals reals dels seus fills, poden dormir tranquils perquè saben que són d’una mena millor que la plebs que assisteix a les universitats estatals.

Bildung per a tothom!

La classe mitjana alta actual manté la ficció d’una societat meritocràtica, tal com havien fet els victorians. Aquest relat els permet enfortir la seva posició econòmica a expenses dels treballadors, als quals s’ensenya que els seus problemes de salut i les seves lamentables perspectives laborals equivalen a fracassos individuals, i no a una disfunció del sistema.

Imagineu-vos, en definitiva, com seria el nostre món si, en lloc dels valors victorians, prevalguessin els valors socialistes. tweet

Per descomptat, fer exercici, consumir aliments ecològics i animar els nens a emprar el temps lliure de manera productiva no és intrínsecament dolent. Tanmateix, són factors que esdevenen indicatius dels valors burgesos quan serveixen per fer valer la superioritat moral d’una classe sobre una altra i justificar la desigualtat social. Un mecanisme tan repulsiu al segle XIX com avui en dia.

Ens hem de preocupar per la salut, el menjar i l’educació. Però, en lloc de veure’ls com a eines per apuntalar el domini de classes, els hauríem de millorar per a tothom. Imagineu que tota l’energia esmerçada a aconseguir que uns mediocres estudiants de classe alta entrin en universitats de prestigi s’utilitzés per fer l’educació superior més accessible i assequible de manera generalitzada. Imagineu si l’accés als aliments saludables per a tothom es prioritzés per davant d’aconseguir un estatus mitjançant la compra dels productes més beneficiosos. Imagineu-vos, en definitiva, com seria el nostre món si, en lloc dels valors victorians, prevalguessin els valors socialistes.


Publicat originalment a Jacobin.
Traduït per Lourdes Bigorra.

Foto de portada: Flickr – Vic.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctor en història europea per la Universitat d'Illinois.

Comentaris

Victorians del segle XXI

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa