Robert Habeck i Annalena Baerbock han aixecat certa polseguera amb un article conjunt per l’edició digital del diari Die Zeit on tornen a difondre la seva tesi que Els Verds són un «partit de coalició» i proclamen que «el nostre partit és diferent i sempre ha funcionat de manera diferent a la resta». Una formació que, en comptes d’estar dividida «entre el pragmatisme i la protesta, entre el govern i l’oposició», busca unir les exitoses protestes contra el canvi climàticamb una política governamental responsable. Un tret, continuen, que arrenca amb la fundació dels Verds el 1980, «quan pagesos ecologistes, pacifistes, feministes i activistes antinuclears crearen a partir de diferents idees un partit, sabent que junts eren molt més grans que no pas separats».

Habeck i Baerbock especulen aquí, sense amagar-se’n, amb una coalició de govern amb els conservadors a nivell federal. Amb aquest article volen enviar a la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) el missatge, i com més aviat millor, que troben que està bé protestar, però que alhora ningú ha de preocupar-se perquè el partit s’aparti dels compromisos i decisions del govern, contradiguin o no els nobles objectius de la protecció del medi ambient i la justícia climàtica.

Fidels a l’estat i rebels

Que els co-presidents del partit apel·lin aquí a la mitologia de la seva fundació com a partit-moviment alternatiu no és cap casualitat. És ben bé la seva suposada proximitat al moviment ecologista actual, com Fridays for Future [Jovent pel Clima, a Catalunya, NT], el que fa Els Verds tan interessant com a potencial soci de coalició per a la CDU. Les actuals enquestes d’intenció de vot, els bons resultats del partit des del 2019 així com els conflictes socials constants sobre les mines de carbó, els dipòsits de residus nuclears o la tala de boscos mostren als conservadors que la protecció del medi ambient és una qüestió de la que no es desempallegaran en els propers anys, i que els seria millor integrar les protestes contra el canvi climàtic en el propi projecte de govern formant una coalició amb Els Verds. Al cap i a la fi –i això tampoc ha passat desapercebut a la CDU– Els Verds són, exceptuant Alternativa per Alemanya (AfD), l’únic partit que en els darrers anys ha vist augmentar considerablement el seu número de vots.

Ni la direcció del partit ni les recents declaracions d’altres destacats polítics dels Verds donen peu a dubtar que Els Verds es prenen seriosament el seu paper com a actor destacat de la pacificació política de la protesta social. Els Verds volen ser un partit dels moviments socials i dels empresaris i, en correspondència, elogien les referències positives de Fridays for Future cap a l’estat així com la disposició a respectar els compromisos i decisions del govern. L’acrobàcia que Baerbock i Habeck intenten portar a terme aquí amb grans contorsions verbals s’ha demostrat més complicada del que semblava per la prolongació de l’autovia A49 i la tala del bosc de Dannenrod que comporta.

Ningú guarda bon record especialment del covard i maniobrer ministre de Transport de Hesse, Tarek Al-Wazir (Els Verds), qui, tot i haver expressat repetidament penedir-se per la tala, destacà no obstant d’immediat que, com a ministre, no podia escollir quines lleis aplicava. Com que Al-Wazir fou fa dos anys un dels caps en la negociació per a la coalició negra-i-verda [pels colors de la CDU i Els Verds, NT] a Hesse, l’acord de la qual va incloure la construcció de l’A49, les seves diplomàtiques declaracions no aconseguiren calmar els manifestants.

Baerbock i Habeck han reaccionat a aquesta prova de foc de la mateixa manera que Al-Wazir: espolsant-se tota  responsabilitat i desplaçant-la al govern federal, per mostrar-se, a un mateix temps, propers a l’Estat i als moviments socials. Fins avui no ha servit per a res. Després de les violentes càrregues policials al bosc de Dannenrod, a ulls dels manifestants Els Verds són pitjor vistos que el Ministeri de Transport dirigit per Andreas Scheuer (CSU).

Retòrica de moviment social per a un partit de l’establishment

Arribats a aquest punt, cal senyalar que la suposada proximitat als moviments contra el canvi climàtic és, abans que res, una retòrica buida de contingut. Com a partit d’una burgesia amb consciència ecològica i d’una petita-burgesia acadèmica procliu al consum per mala consciència, Els Verds són coneguts ja des de fa temps per la seva elasticitat a l’hora d’assolir compromisos allà on veritablement haurien de traçar-se línies vermelles. Ja al juny sis dels nou governs amb participació d’Els Verds van votar al Bundesrat [càmera alta del parlament alemany, NT] a favor de la construcció a Alemanya d’una infraestructura per a la importació de gas natural liquat (GNL). Com ha denunciat l’ONG Deutsche Umwelthilfe, aquesta infraestructura possibilitaria la importació de gas obtingut per fracturació hidràulica (fracking) als EUA. També en matèria de política interior Els Verds fa temps que s’han apropat al seu anhelat proper soci de coalició, com demostren clarament els elogis a la policia del primer ministre de Baden-Württemberg, Winfried Kretschmann (Els Verds). Si això s’ajusta al moviment contra el canvi climàtic, que ha estat amb freqüència objecte de la brutalitat policial, és, com a mínim, qüestionable.

En veritat Els Verds no han tingut cap influència, ni organitzativa ni com a impulsors, en la formació de Fridays for Future o d’altres sectors del nou moviment contra el canvi climàtic. Però s’aprofiten enormement fins el dia d’avui de la seva aparició, sobretot perquè a Alemanya no existeix cap altre partit que faci de la protecció del medi ambient el seu tema principal de campanya. On partit i moviment pràcticament sí que coincideixen és en el seu caràcter integrador, pacificador i proper a l’estat, i en la marginació de tots els joves que, dintre d’aquest moviment, lluiten per  posicions anticapitalistes i socialistes.

«Tensions productives» com a mantra

De tot això es tracta quan Baerbock i Habeck destaquen un cop i un altre que volen abordar «les aparents contradiccions com a tensions productives». No volen arriscar-se a perdre per complet la confiança del moviment contra el canvi climàtic i mantenir, així, la connexió amb els grups de votants més joves. Alhora, es vol enviar el senyal a la CDU que el partit està disposat a comprometre’s, que és pragmàtic i que no suposa un risc per a ningú.

El darrer cop que Els Verds van estar a un govern per fer de les contradiccions aparents tensions productives, van condemnar a milions de persones a la pobresa amb el Hartz-IV, van crear un sector de treballs de baixos salaris com mai s’havia vist fins aleshores i van permetre que avions de combat Tornado alemanys bombardegessin posicions a Iugoslàvia.

Màxima expectació, doncs, per veure com de productiva serà la participació dels Verds al proper govern, però una cosa sembla segura: el moviment contra el canvi climàtic, que es troba ara, al seu torn, en una cruïlla, té molt poca cosa a esperar d’ella. Tan poca com els assalariats.

Article publicat originalment a Jacobin.de

Traducció d’Àngel Ferrero