Vampirisme socialista i invasions extraterrestres: un retrat realista de la URSS dels anys 20

Wu Ming llança Proletkult, una novel·la, editada en català per Tigre de Paper, que es mou entre la ciència ficció i la representació realista de l’entorn bolxevic de la primera Unió Soviètica.

Vampirisme socialista i invasions extraterrestres: un retrat realista de la URSS dels anys 20

Vampirisme socialista i invasions extraterrestres: un retrat realista de la URSS dels anys 20

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Wu Ming llança Proletkult, una novel·la, editada en català per Tigre de Paper, que es mou entre la ciència ficció i la representació realista de l’entorn bolxevic de la primera Unió Soviètica.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un home madur esquiva vianants pels carrers nevats de Moscou, entre carros de tracció humana, melodies d’acordió, enrenou d’obrers que surten de la fàbrica i consignes del partit al lateral dels autobusos. Segueix algú, és seguit. Els records de les darreres dues dècades el reguen amb les mateixes giragonses amb què el Moskva travessa el centre de la ciutat. L’individu es gira i la càmera li captura l’expressió. Barba canosa, ulls de gel, aire d’antiheroi de Dostoievski. És l’Alexander Bogdànov, bolxevic renegat, escriptor de novel·les de ciència ficció, proletkultaire de la primera hora, actual director de l’Institut d’Hematologia i per les Transfusions Sanguínies de Moscou i, tot i que això el nostre home no té manera de saber-ho, protagonista de la darrera novel·la del col·lectiu d’escriptors Wu Ming.

De Proletkult (Tigre de Paper, 2020), es poden dir unes quantes coses, però, al Cèsar el que és del Cèsar, cal començar pel primer: està molt ben escrita (i molt ben traduïda: el català de Pau Vidal és elegant com el sabre d’un general tsarista). La prosa és àgil sense ser banal. La història està narrada, majoritàriament, en un present de regust noir. Les descripcions són freqüents, succintes i evocadores. Per moments, els carrers de Moscou del 1927 gairebé es carreguen de les olors, els sons i les textures de la Venècia de la Contrareforma per on vam perseguir Gert del Pou, fa anys, a Q (prima donna encara no destronada de l’obra dels italians).

Aquest cop, l’escenari és la Unió Soviètica en el desè aniversari de la revolució, i el nostre principal punt de fuga, un vell socialdemòcrata defenestrat, primer per Plejànov, després per Lenin. El bo d’en Bogdànov, certament, té traça a treure la gent de polleguera («Infeliç poc al corrent de la història de la filosofia[i]», li escup Plejànov; «escapats de la intelligentsia burgesa… que entren de contraban coses naturals i estúpides amb la disfressa d’art i cultura purament proletaris[ii]», és l’ofrena de  Lenin a tota la colla del seu Proletkult). En efecte, Bogdànov mai ha acabat de rutllar com a home de partit. Líder bolxevic durant la revolució del 1905, es veu expulsat de l’organització pocs anys més tard, enmig d’un foc creuat amb Lenin. Sense partit, no s’avorreix pas: funda una escola proletària que torna a fer renegar el bolxevic gros, escriu una trilogia de ciència ficció d’inspiració socialista, serveix a la Gran Guerra i funda una ciència, la tectologia -ciència dels principis organitzatius universals-, que acabarà per anticipar una bona colla d’idees d’allò que dècades més tard s’anomenarà cibernètica. Després de la Revolució d’Octubre, s’aboca a la construcció del Proletkult, l’organisme, independent del govern, que es proposa la destrucció de tota la cultura burgesa i la formació d’una nova cultura proletària («En nom de la nostra albada, cremarem els Rafaels, destruirem els museus i trepitjarem les flors de l’art», proclama Vladimir Kirilov). El partit aguanta el que pot i després diu prou. La dècada dels 20, amb el Proletkult embridat definitivament pel Ministeri per la Instrucció Pública, Bogdànov ho engega tot a dida i es tanca a la seva clínica pionera de transfusions sanguínies a posar en pràctica les seves teories del col·lectivisme fisiològic. Segons Bogdànov, més enllà dels evidents beneficis de les transfusions en els pacients («sembla deu anys més jove», diu d’ell Leonid Krassin, líder bolxevic, després de les sessions de transfusió a què s’ha sotmès el propi director de la clínica), la comunalització de la sang ha de ser un projecte al servei de la desalienació social. En una societat emancipada, diu, la nostra individualitat, estreta i burgesa, quedarà enriquida pel corrent de la comunitat. Ho diu literalment: enriquida pel seu corrent sanguini. Aquest projecte de vampirisme socialista no estarà exempt d’episodis tràgics, però, a la fi, catapultarà la Unió Soviètica al primer lloc del podi dels països amb un banc de sang centralitzat («Només arriben als cims lluminosos de la ciència els qui no temen cansar-se ascendint per les seves senderes escarpades», llegeix Bogdànov, sota el canelobre, amb un somriure auto-indulgent entre la seva barba punxeguda).

Foto: needpix.com

Però prou de Bogdànov, perquè Proletkult, en realitat, no va de la seva persona. Tampoc, ben mirat, Proletkult va del Proletkult. El títol té punch, però el text, després, no s’hi emmiralla amb nitidesa. A la novel·la, Bogdànov i el Proletkult només són una instància narrativa, un prisma, una excusa molt ben seleccionada per retratar la presa vertadera: el clima polític bolxevic del primer quart del segle XX. A la novel·la, hi veiem desfilar bona part de l’equip titular del món revolucionari soviètic: amb el 10, Lenin; en el doble pivot, Krúpskaia i Kol·lontai; Lunatxarski i Gorki a les bandes; un jove Stalin a la porteria. Tots ells hi apareixen en la seva talla humana, sense mistificacions, sense judicis ni nostàlgia. Els veiem fent de terroristes després de la revolució del 1905, els seguim a la clandestinitat, a l’exili, els tornem a trobar abillats de medalles al cor d’un bany de masses, i també, més tard, bandejats de nou per la fortuna i perseguits per la txeca de Dzerjinski. Ens passegem per les dependències ministerials, per l’institut Smolni, per la famosa vil·la Blaesus de Gorki a l’illa de Capri. Espiem la correspondència entre ells, els veiem mesurar-se, calcular, criticar-se d’esquitllentes i dir-se el nom del porc a camp obert. Una de les poques decepcions personals en la lectura dela novel·la, precisament, és que, a diferència d’altres obres del col·lectiu, hi ha menys poble menut que tràfic de les vedettes de la Història. En tot cas, si això passa és, en bona mesura, perquè llegint Proletkult hom té la temptació d’oblidar-se que llegeix una novel·la, i ja no sap si demana explicacions al novel·lista o a l’historiador.

Perquè —i aquí arribem al moll de l’os de la qüestió— aquest és el terreny on als Wu Ming els agrada d’actuar: els aiguamolls entre la Literatura i la Història, zona de contraban, de falsaris, de límits indecisos, on ningú és exactament qui diu ser però tothom hi té una retirada. Wu Ming, animals de frontera, es mouen en aquesta terra pantanosa com ningú: perquè, a diferència d’altres, tenen els millors agents a cada riba, i perquè no s’arronsen a l’hora de jugar-se-la, si el botí s’ho val.

Wu Ming són historiadors dels mons possibles que podrien haver estat.

Des de les darreres dècades del segle XX s’ha reflexionat, a bastament, sobre els límits entre Història i Literatura. La historiografia positivista havia oblidat que, a la Història, hom no hi accedeix immediatament, sinó a través de relats produïts per subjectivitats concretes que parteixen d’uns documents, objectes i testimonis donats. Al llarg del darrer segle, no han estat pocs els historiadors que han qüestionat els límits imposats per la simple recol·lecció de materials. Alguns d’aquests historiadors, cansats de la poca verbigràcia de bona part dels documents, han optat per forçar aquests objectes a parlar més que no els pertocaria. Al pròleg d’El formatge i els cucs, una obra en què Carlo Ginzburg reconstrueix la vida d’un moliner del segle XVI a partir dels expedients del procés inquisitorial al qual fou sotmès, l’autor fa notar la dificultat de dur a terme història de la cultura popular. Com escoltar directament la veu del poble, aquesta veu oral i fugissera, al marge de la representació que n’han fet, al llarg dels segles, plomes ressentides d’altres classes? «Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?/ Als llibres hi ha noms de reis[iii]», es pregunta el treballador que llegeix de Brecht. Com sentir les seves veus, al final de la jornada? Hans Magnus Enzensberger, autor de la magnífica El curt estiu de l’anarquia, tampoc es refia de l’acumulació de documents: «Molt devem a la investigació científica que es té per desinteressada; malgrat tot aquesta segueix sent per nosaltres un producte artificial… Només el vertader ésser de la història projecta una ombra. I la projecta en forma de ficció col·lectiva[iv].» I Céline: «Tot allò interessant passa entre les ombres… No sabem res de la veritable història dels homes».

Wu Ming no són historiadors. Ells aixecarien les mans, dòcils com un home net en una batuda, davant d’aquesta acusació. Wu Ming són, com a molt, caçadors d’ombres. El seu mètode és el d’acumular una magnitud exhaustiva de documents, primer, per, després, sacsejar-los contra la paret de la taverna fins a fer-los cantar una història digna de tal nom. Les trames de les seves novel·les són sempre espectaculars, en ocasions fantasioses, però, al capdavall, també són coherents amb les fonts llegades per la historiografia. Wu Ming són historiadors dels mons possibles que podrien haver estat.

A Proletkult hi ha naus espacials, un planeta socialista que es planteja d’exterminar la Terra i una enviada extraterrestre en missió especial a la Unió Soviètica. I tot i així, en el fons, la trama no deixa de ser coherent amb la informació contrastada en els nostres documents històrics. Efectivament, va existir un tal Lev Koldomasov, amb qui el propi Bogdànov va practicar la transfusió sanguínia. El seu nom apareix als documents de la clínica. Així mateix, sabem de l’existència de l’assalt, propi d’un western de pedra picada, al comboi blindat de Tbilisi, el 1907, que va servir per finançar els bolxevics, i que al pròleg de la nostra novel·la ja pateix un gir inesperat. El que Ginzburg fa amb la vida de Menochio, el moliner friulià del segle XVI que ja sent l’espetec de la palla seca sota les seves cames tremoloses, Wu Ming, menys historiadors i més novel·listes, ho fan amb els Lev Koldomasov, els Jan de Leiden de les ciutats anabaptistes, els Giuseppe Nassi de les corts otomanes, les Marie Noziere dels barris en peu de guerra del París robesperrià. A través de les seves històries de vida de timbres fabulosos, traiem el cap en rics universos literaris i, de tant en tant, albirem alguna de les ombres que animen l’atmosfera del món que respirem.  


Notes

[i] G. V. Plejànov, carta a Bogdànov: http://abertzalekomunista.net/es/biblioteca/internacionales/plejanov-gueorgui-valentinovich/372-materialismo-militante

[ii] Sheila Fitzpatrick, Lunacharski y la organización soviética de la educación y de las artes (1917-1921), p. 132. Ed. S.XXI: https://www.sigloxxieditores.com/libro/lunacharski-y-la-organizacion-sovietica-de-la-educacion-y-de-las-artes-1917-1921_18008/

[iii] https://desdelamediterrania.cat/2011/06/23/preguntes-dun-treballador-que-llegeix/

[iv] Hans Magnus Enzenberger, El curt estiu de l’anarquia: https://www.traficantes.net/libros/el-curt-estiu-de-lanarquia

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Bastús (1991) és militant del Centre Social l’Obrera de Sabadell.

Comentaris

Vampirisme socialista i invasions extraterrestres: un retrat realista de la URSS dels anys 20

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.