Durant els mesos de confinament el Banc Central Europeu (BCE) anunciava que injectaria a l’economia un gruix substancial de liquiditat amb l’objectiu de tractar d’estimular-la, tot en un escenari de recessió immediata. En uns pocs mesos la institució europea hauria incrementat l’oferta monetària de la zona euro en 2,18 bilions d’euros, una xifra que equival aproximadament a la quantitat de diners oferts en l’economia europea entre els anys 2014 i 2018. A més, caldria sumar l’encariment del preu de les matèries primeres així com dels recursos energètics. D’aquesta manera, hui en dia tenim una taxa d’inflació anual acumulada a la zona euro que supera el 10% i consegüentment, l’empobriment de les classes populars és cada vegada major. De quina manera i per què hem arribat fins ací i quines conseqüències se’n deriven per a la classe treballadora?

Des de la dècada dels 70, l’hegemonia de les polítiques fiscals al si de les institucions burgeses  –variacions en la despesa i els impostos– perdia pes en detriment de les polítiques monetàries. Aquest fet cristal·litzaria el 1996 amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC), el qual establiria que l’endeutament dels països membres no podria ser superior al 60% del seu PIB i el dèficit anual no hauria d’arrabassar el 3% per tal d’evitar que la divisa fluctués; res d’estranyar en un context de creixent domini del capital financer i per tant, de consolidació de les institucions europees. Per tal de pal·liar les crisis econòmiques, ara les polítiques d’estímul a la demanda es canalitzarien a través dels bancs centrals. Tanmateix, el que es pretenia vendre com a un instrument modern d’atenuació de les crisis no era més que la consolidació d’una palanca que asseguraria el domini sobre la plusvàlua – proporció entre treball efectiu i treball necessari – en un escenari de tendència a la baixa de la taxa de guany.

En tot cas, aquesta palanca de creació de diners com a instrument per a reduir el valor de la proporció del treball necessari –salaris– és possible gràcies a la qüestió de l’autonomització de la funció dels diners com a mitjà de circulació. Anem pas per pas. D’acord amb el què exposa Marx en els seus esborranys previs a l’elaboració d’El Capital, hi ha un fet fonamental que roman permanentment al darrere en l’esdevenir econòmic: la premissa de l’equivalència general. Aquesta premissa estableix que totes les mercaderies tenen el seu equivalent amb la resta de mercaderies d’acord amb la quantitat de treball que alberguen, ja que en essència és aquesta l’única vertadera unitat de valor. No obstant això, el fet que el capital haja de recórrer un període de circulació per a valorar-se (D – M – D’) al llarg de diferents moments temporals, hauria propiciat l’ús generalitzat d’una mercaderia amb unes particularitats diferents de la resta, ja que tindria funcions addicionals: mesura del valor i posteriorment, mitjà de circulació del capital. Aquesta mercaderia-diners havia sigut d’allò més variada al llarg de la història encara que la més coneguda seria l’or. El metall preciós tindria unes propietats que el farien idoni com a instrument de circulació perquè per exemple, no es deteriora en excés a mesura que s’utilitza ni s’exposa a l’oxidació en contacte amb l’aire. En altres paraules, té una major capacitat de mantenir les seues característiques pròpies que la defineixen com a mercaderia. Mentre l’economia fou de bescanvi i els intercanvis es feien entre equivalents no hi havia possibilitat de crisis econòmiques perquè s’estarien intercanviant iguals proporcions de treball en un únic moment de temps. Tanmateix, amb la irrupció del capitalisme i posteriorment a mesura que s’anaven desenvolupant les forces productives, les particularitats d’aquesta mercaderia s’aguditzarien. Es manifestarien amb més força les seues funcions addicionals així com la pèrdua més o menys generalitzada del seu vincle estricte amb el valor de canvi. La tornada a la situació d’equivalència inicial durant les crisis econòmiques seria cíclica i violenta.

Arribats a aquest punt, la creació d’un equivalent general no ens aporta gran cosa, però sí que ens permet assentar els fonaments per al que desenvoluparem a continuació. Així doncs, el fet que la mercaderia que funciona com a instrument d’intercanvi tinga més valor per aquesta funció en si mateixa que pel seu valor d’ús com a mercaderia ha permés que es desvincule de la seua raó de ser originària:

«(…) A mesura que el desenvolupament avança, el valor de canvi dels diners pot rebre de nou una existència separada de la seua matèria, de la seua substància, com ocorre en el paper moneda»

Marx, Elementos Fundamentales para la crítica de la economía política (Borrador) 1857-1858 GRUNDRISSE, 2019

Expressat d’una altra manera, a la utilitat prèvia dels diners com a signe o com a mesura del temps de treball equivalent de les mercaderies s’afegeix la funció de la possibilitat de compra en la successió D – M – D’. És aquesta funció la que porta a cobdiciar i atresorar la mercaderia privilegiada per motius que van més enllà de la seua matèria. El final de la convertibilitat del paper moneda en or es consolidaria de forma definitiva amb el trencament de l’acord Bretton Woods, el qual fins el 1971 assegurava el canvi del dòlar pel metall preciós i es donava inici a l’ús generalitzat del que hui coneixem com a diners fiduciaris.

Amb el trencament d’aquest sistema, l’autonomització de la funció dels diners és absoluta donat que ja no tindrien una convertibilitat directa a l’or, mercaderia que fins al moment havia funcionat com a equivalent general. Com hem exposat darrerament, si bé aquest fet històric s’emmarca en un context de creixement del domini del capital financer i les conseqüències hi poden ser diverses (per exemple, permetre l’autovaloració del capital en escenaris de caiguda generalitzada de les taxes de guany amb fórmules que tendeixen a l’expressió D – D’), cal destacar la capacitat de poder devaluar el valor de canvi de la força de treball  necessària (salaris) mitjançant polítiques monetàries expansives. Si el treballador ven la seua força de treball com a valor de canvi i l’empresari l’adquireix com a valor d’ús, entès com a l’única mercaderia amb capacitat inherent per a crear riquesa (valor), això sols pot suposar que la diferència entre el treball necessari i treball efectiu s’ha eixamplat, sempre que s’incrementen els diners en circulació i no apugen els salaris en la mateixa proporció. Per tant, la taxa de guany no es veu tan perjudicada al mantenir temporalment el numerador – la plusvàlua – el seu valor quantitatiu de l’expressió:

L’escenari resultant vindria definit per una pujada generalitzada dels preus de totes les mercaderies excepte de l’única mercaderia de què realment es nodreix el capital: el treball. O, com apuntava recentment Roser Espelt en un article publicat a La Directa, es tracta d’una «pugna distributiva entre el capital i el treball». En aquest sentit, seria encara més evident el conflicte capital-treball, la qual cosa deixaria entreveure l’absurd de considerar al capital o la terra com a factors productius per se.

D’altra banda, el fet de no comprendre que els diners són una expressió de les relacions de producció o, dit d’una manera menys enrevessada, una espècie de símbol dels nexes socials, ha fet caure en l’error deliberat als socialdemòcrates que veuen en la Teoria Monetària Moderna una ferramenta útil per tal de sotmetre l’economia als interessos de la ciutadania. Senten les campanes repicar però no saben de quin campanari.

Finalment, cal destacar que moltes anàlisis sobre la qüestió han conclòs que la inflació actual, entesa com una embranzida contra la classe treballadora, vindria solament explicada per la capacitat que ha tingut la burgesia europea per a repercutir l’increment del preu d’unes matèries primeres escasses sobre les classes populars, tot mentre han mantingut en molts casos les seues taxes de beneficis.

Imatge 1: Comparativa entre l’evolució del benefici empresarial mitjà de les empreses europees (2019 – 2021) amb l’evolució del preu del gas (2017 – 2021). Font: El Economista i Cinco Días, respectivament.

Si bé això és cert, no explica la totalitat de l’assumpte i a més, calen altres anàlisis que no reduïsquen les causes a una mera correlació d’oferta i demanda sinó que prenguen la teoria del valor-treball com a eix central de l’explicació. Així doncs, com exposa Karl Marx en el llibre tercer del capital, el fet de repercutir l’increment del preu de les mercaderies als treballadors pot servir per a pal·liar la caiguda de la taxa de guany que se’n derive de l’increment del valor d’un dels components del capital constant, en aquest cas les matèries primeres:

«(…) Si per tant, una elevació del preu de la matèria primera incrementa el valor de les mercaderies (…) aquest increment de valor pot indemnitzar al capitalista individual (…) i encara més que indemnitzar-li, de la baixada de la quota de guany produïda a conseqüència de la pujada del preu de la matèria primera».

La tesi que sostenim en aquest article és que les indemnitzacions parcials no han sigut suficients per a compensar la caiguda de la taxa de guany via repercussió de preus. Per això, l’economista i filòsof alemany explica en el capítol VI del llibre tercer d’El Capital ,Influència dels canvis dels preus, que al llarg de la crisi del cotó originada el 1860 s’engegaria un atac dels productors cap a la classe treballadora per tal d’abaratir la força de treball mitjançant reduccions de salaris. La rebaixa del valor d’un dels elements de la composició orgànica del capital, en aquest cas el capital variable (denominador de la taxa de guany), mentre la plusvàlua es manté més o menys estable (numerador de la taxa de guany) és de vital importància. En el cas de la crisi del cotó de 1860, la reducció del valor de la força de treball dependria de l’habilitat que tingués cada empresari de forma aïllada:

«Hi ha hagut casos en què els salaris han quedat reduïts al 10% del seu valor anterior, baixant en una o dues setmanes fins al 50 o el 60%.(…) dependrà molt de la perícia individual del mateix capitalista el fet que aquesta mateixa plusvàlua puga traduir-se en una quota de guany major o menor.»

Actualment, allò que diferència l’ofensiva del capital contra els salaris dels treballadors és que en aquest cas ha estat completament socialitzada per la política monetària del BCE – passant per sobre d’iniciatives individuals dels capitalistes – en un context en què l’hegemonia del capital financer ha vingut homogeneïtzant els interessos de la burgesia des de principis del segle XX, com descrivia Lenin al llibre Imperialisme, fase superior del capitalisme. En altres paraules, no hi ha hagut una caiguda dels salaris nominals (quantia del salari en termes absoluts) però sí dels salaris reals (allò que realment es pot comprar amb un salari).

Per una altra banda, la pujada dels tipus d’interès per part del BCE no sols suposa un atac contra les classes populars via encariment del seu deute – hipoteques – sinó que a més, crea les condicions per tal que la divisa europea no es devalue encara més amb l’objectiu de no perjudicar les importacions de matèries primeres. En cas de no ser així, les taxes de guany de la burgesia dirigent-europea podrien veure’s novament afectades de forma substancial:

«(…) D’ací es desprén la importància que té per als països industrials comprar matèries primeres a baix preu (…), prescindint en absolut de la relació entre l’oferta i la demanda.»

Des de l’òptica d’Alemanya, principal motor industrial europeu, cal destacar que el país presenta actualment una balança de pagaments negativa i per tant, les previsions d’exportació en el mercat exterior li són poc favorables. En aquest sentit, l’encariment de la divisa europea li seria més beneficiós al país centre-europeu a l’hora d’importar matèries primeres que les conseqüències que se’n derivarien en el mercat exterior com a país exportador. Així doncs, es consolida en el seu mercat interior i es confirma la tendència de pèrdua d’hegemonia del capital del bloc occidental en l’àmbit internacional.

A més a més, cal tenir en compte un context de recessió econòmica en l’àmbit internacional definit per una caiguda generalitzada de la taxa de guany que inclús ha afectat països com la Xina. En aquest escenari, per al cas dels països europeus les polítiques monetàries expansives d’estímul a la demanda no han pogut ajornar més una crisi econòmica que la pandèmia de la COVID-19 precipitava en 2020. És ,per tant, la caiguda de la demanda i una significativa frenada en la producció de mercaderies a escala mundial allò que pot explicar la pugna en què els diferents pols d’acumulació de capital en l’àmbit internacional estan immersos per fer valdre la seua hegemonia. Més enllà de la guerra d’Ucraïna, un clar exemple on es fa palesa dita pugna és la guerra híbrida entre el bloc occidental i l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), la qual s’ha vist aguditzada quan aquesta organització ha anunciat que reduirien l’exportació de 2.000 milions de barrils de petroli al dia al bloc occidental en els pròxims mesos, l’equivalent al 2% de la demanda mundial de dita matèria primera. Així doncs, el motiu d’aquesta reducció és la caiguda del preu del barril per sota dels 90 dòlars ja que, en cas que el preu arrabassés aquest llindar, les taxes de guany dels membres de l’OPEP es veurien greument afectades donat que això suposaria una menor capacitat per a repercutir una part de la caiguda de la taxa de guany sobre altres països, en aquest cas del bloc occidental.

Bibliografia

DiariAra. (2022). El euro cae por debajo del dólar por primera vez en 20 años. Diari Ara.

Alba, R. E. (11 / Octubre / 2022). La inflació al servei de l’acumulació. La Directa.

Europa Press. (30 / 06 / 2022). La tasa de ahorro de los hogares entra en negativo en el primer trimestre por primera vez en tres años.

Eurostat. (8 / març / 2022). Productivity trends using key national accounts indicators. Recollit de Statistics explained

Marx, K. (1894). El capital Crítica de la Economia POlítica. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.

Marx, K. (2019). Elementos Fundamentales para la crítica de la economía política (Borrador) 1857-1858 GRUNDRISSE (Vol. 1). Madrid: Siglo XXI.

Penaba, L. I. (21 / 08 / 2022). España e Italia, los países más favorecidos por el BCE durante la pandemia. Diari Ara.