Una guerra sense fi

Ursula Le Guin a propòsit de l’opressió, la resistència i per què «fer servir la imaginació és perillós».

Una guerra sense fi

Una guerra sense fi

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ursula Le Guin a propòsit de l’opressió, la resistència i per què «fer servir la imaginació és perillós».

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Algunes reflexions disperses sobre l’opressió, la revolució i la imaginació.

Esclavitud

El meu país es va forjar amb una revolució i gairebé es va destruir amb una altra.

La primera revolució va ser una protesta contra una explotació social i econòmica mortificadora, desesperant, però relativament lleu. Va ser un èxit gairebé excepcional.

Molts dels que van protagonitzar la primera revolució practicaven la forma més extrema d’explotació econòmica i opressió social: eren propietaris d’esclaus.

La segona revolució, la Guerra Civil Nord-americana, va ser un intent de perpetuar l’esclavitud. En part ho van aconseguir. La institució va ser abolida, però la moral de l’amo i la moral de l’esclau encara tenen un gran pes en les mentalitats dels Estats Units.

Resistència a l’opressió

Phillis Wheatley, poeta i esclau alliberat, escrivia el 1774: «En cada cor humà, Déu hi ha posat un principi, que anomenem amor a la llibertat; no tolera l’opressió i anhela l’alliberament».

No negaré que això és tan cert com que el sol brilla. Tot el que hi ha de bo en les institucions i la política del meu país es basa en aquesta idea.

Tot i així, veig que encara que estimem la llibertat, en general tolerem l’opressió i fins i tot rebutgem l’alliberament.

Trobo que és perillós recalcar que el nostre amor a la llibertat sempre pesa més que qualsevol força o inèrcia que ens impedeixi resistir l’opressió i cercar l’alliberament.

Si nego que les persones fortes, intel·ligents i capaces poden acceptar i accepten l’opressió, estic identificant els oprimits com a dèbils, estúpids i ineptes.

Foto: pxhere.com

Si fos veritat que les persones superiors es neguen a ser tractades com a inferiors, això implicaria que aquelles que estan a la part baixa de l’ordre social són realment inferiors, perquè, si fossin superiors, protestarien; si accepten una posició inferior, és que són inferiors. Vet aquí el còmode argument tautològic dels amos d’esclaus, els reaccionaris, els racistes i els misògins.

Aquest argument encara apareix sovint en les reflexions sobre l’holocaust hitlerià: per què els jueus «van pujar als trens»? Per què no «s’hi van resistir»? Una pregunta que, plantejada així, no admet resposta, de manera que pot ser utilitzada pels antisemites per insinuar la inferioritat dels jueus.

Però aquest raonament també resulta atractiu per als idealistes. Molts nord-americans progressistes i conservadors moderats estan convençuts que totes les persones oprimides pateixen de manera intolerable a causa de la seva opressió, que han d’estar preparades i ansioses per rebel·lar-se, i que si no ho fan és que són moralment dèbils i estan moralment equivocades.

Jutjo rotundament com a equivocada qualsevol persona que es considera a si mateixa racialment o socialment superior o que imposa un estatus inferior a algú altre. En canvi, és molt diferent jutjar categòricament les persones que accepten un estatus inferior. Si dic que estan equivocades, que la moral reclama que es rebel·lin, em toca plantejar-me quina elecció real tenen, si actuen per ignorància o per convicció, i si tenen cap oportunitat de reduir la seva ignorància o de canviar la seva creença. Havent considerat tot això, com puc dir que la culpa és seva? Són elles, i no els opressors, que actuen malament?

La classe dominant sempre és petita i les classes baixes sempre són grans, fins i tot en una societat de castes. Els pobres sempre són molts més que els rics. Els poderosos són molts menys que aquells sobre els quals tenen poder. Els homes adults tenen un estatus superior en gairebé totes les societats, malgrat que les dones i les criatures sempre els superen en nombre. Els governs i les religions aproven i defensen, sigui completament o selectivament, la desigualtat, el rang social, la jerarquia de gènere i els privilegis.

Gairebé tothom, gairebé a tot arreu i gairebé sempre ha tingut un estatus inferior.

I la majoria de la gent, avui encara, fins i tot en «el món lliure» i «el país de la llibertat», considera que aquest estat de coses, o part dels seus elements, és natural, necessari i inalterable. Afirmen que sempre ha estat així i que per tant és així com ha de ser, potser per convicció o potser per ignorància; sovint és per totes dues coses. Al llarg dels segles, la majoria de la gent d’estatus inferior no ha tingut manera de poder saber que han existit o podrien existir altres formes d’organitzar la societat, és a dir, que el canvi és possible. Només els d’estatus superior sempre n’han sabut prou per saber-ho; i és que el seu poder i privilegis correrien perill si l’estat de coses fos canviat.

No podem refiar-nos de la història com a guia moral en aquests assumptes, perquè la història l’escriu la classe alta, els instruïts i poderosos. Però la història i l’observació dels esdeveniments actuals és el que tenim per tirar endavant. Segons aquests indicis, les revoltes i les rebel·lions són fenòmens poc freqüents, i les revolucions, molt escasses. En la majoria d’èpoques i llocs, la major part de dones, esclaus, serfs, castes baixes, pàries, camperols, obrers, la major part de les persones definides com a inferiors —és a dir, la majoria de la gent—, no s’han rebel·lat contra el menyspreu i l’explotació. Resisteixen, això sí; però és una resistència que acostuma a ser passiva, o tan subtil, tan integrada en el dia a dia, que pot resultar pràcticament invisible.

Quan es documenten les veus de les classes oprimides i marginades, algunes són clams de justícia, però la majoria són expressions de patriotisme, visques al rei o juraments de defensa de la pàtria, que sostenen lleialment el sistema que les priva de drets i els qui se n’aprofiten.

L’esclavitud no hauria existit mai arreu del món si els esclaus s’aixequessin sovint contra els seus amos. Als amos d’esclaus normalment no els assassinen; els obeeixen.

Els treballadors veuen com els directius de les seves empreses cobren tres-centes vegades més que ells, i remuguen, però no hi fan res.

En la majoria de societats les dones respecten les afirmacions i les institucions de la supremacia masculina, mostren deferència envers els homes, els obeeixen obertament i defensen la seva superioritat innata com un fet natural o un dogma religiós.

Els homes de baix estatus —homes joves, homes pobres— lluiten i moren pel sistema que els aixafa. La major part dels incomptables soldats morts en les incomptables guerres executades per mantenir el poder dels dirigents d’una societat o religió han estat homes considerats com a inferiors per aquella societat en qüestió.

«No hi tenim res a perdre fora de les nostres cadenes», però preferim acariciar-les.

Per què?

I si les societats humanes estan construïdes inevitablement com una piràmide, amb el poder concentrat a dalt de tot? I si la jerarquia de poder és un imperatiu biològic que la societat humana està destinada a reproduir? És gairebé segur que la pregunta està mal expressada, de manera que és impossible de resoldre, però tot i així la qüestió es continua plantejant i responent, i els que la formulen acostumen a contestar-hi afirmativament.

Si aquest imperatiu biològic congènit existeix, és igual d’imperatiu en tots dos sexes? No tenim cap evidència incontrovertible d’una diferència de gènere innata en el comportament social. Els essencialistes de tota mena asseguren que els homes estan predisposats de manera innata a establir jerarquies de poder, mentre que les dones, encara que no han iniciat aquestes estructures, les accepten o les imiten. Així, segons els essencialistes, el programa masculí preval indefectiblement, i hauríem de suposar que la cadena de comandament, els de «dalt» dominant els de «baix», amb el poder concentrat en mans d’uns pocs, és gairebé un patró universal de la societat humana.

L’antropologia proporciona algunes excepcions a aquesta presumpta universalitat. Els etnòlegs han descrit societats que no tenen una cadena de comandament fixa, en què el poder, en lloc d’estar travat en un rígid sistema de desigualtat, és fluid, es comparteix de diverses maneres en diferents situacions, i funciona amb pesos i contrapesos que tendeixen sempre cap al consens. Han descrit societats que no qualifiquen un gènere com a superior, malgrat que sempre hi ha alguna mena de divisió sexual del treball i que les activitats masculines acostumen a ser les més celebrades.

Però totes aquestes societats les descrivim tautològicament com a «primitives», seguint una jerarquia de valor que hem establert prèviament: primitiu = inferior = dèbil; civilitzat = superior = fort.

Moltes societats «primitives» i totes les «civilitzades» estan rígidament estratificades, amb molt de poder assignat a uns pocs i poc o gens de poder per a tota la resta. I si la perpetuació de les institucions de la desigualtat social fos en efecte el motor que empeny la civilització, tal com Lévi-Strauss suggeria?

La gent amb poder està més ben alimentada, més ben equipada, més ben instruïda, i per tant en millors condicions de seguir així. Però n’hi ha prou amb això per explicar la ubiqüitat i la permanència de la desigualtat social extrema? Sens dubte, el fet que els homes siguin en general una mica més corpulents i musculosos que les dones (tot i que en certa manera menys resistents) no és suficient per explicar la ubiqüitat de la desigualtat de gènere i la seva perpetuació en societats en què l’estatura i la força muscular no suposen una gran diferència.

Si els éssers humans detestéssim la injustícia i la desigualtat tant com diem i pensem que fem, creieu que cap dels grans imperis i civilitzacions hauria durat més de quinze minuts?

Si els nord-americans detestéssim la injustícia i la desigualtat tan apassionadament com diem que fem, hi hauria ningú en aquest país a qui li faltés menjar?

Exigim un esperit rebel a aquells que no tenen l’oportunitat d’aprendre que la rebel·lió és possible, mentre els privilegiats no movem ni un dit i mirem cap a una altra banda.

El cas és que hi ha raons de pes per actuar amb cautela, per mantenir la calma, per no agitar les aigües. Ens hi juguem molta pau i tranquil·litat. Sovint es paga un preu molt alt per fer el canvi mental i moral que suposa passar des del rebuig de la injustícia a la consciència de la injustícia. La meva satisfacció, estabilitat, seguretat i afeccions personals podrien ser sacrificades pel somni del bé comú, per la idea d’una llibertat que potser no viuré per compartir-la, per un ideal de justícia a què potser no s’arribarà mai.

Les últimes paraules del Mahabharata són «No puc pas atènyer una meta fora del meu abast». És com si la justícia, una idea humana, fos un objectiu fora de l’abast dels éssers humans. Som bons inventant coses que no poden existir.

Potser la llibertat no es pot realitzar per mitjà de les institucions humanes, sinó que ha de romandre com una qualitat de la ment o l’esperit no dependent de les circumstàncies, com un do de gràcia. Al meu entendre, aquesta és la definició religiosa de la llibertat. El problema que hi veig és que la infravaloració que implica de l’esforç i de les circumstàncies fomenta les injustícies institucionals, que fan que l’estat de gràcia resulti inaccessible. A una criatura de dos anys que mor d’inanició, o per una pallissa, o per una bomba incendiària, no se li ha concedit cap accés a la llibertat, ni cap do de gràcia, en cap dels sentits amb què puc entendre aquestes paraules.

Foto: pxhere.com

A través dels nostres esforços podem aconseguir només una justícia imperfecta, una llibertat limitada. Millor això que res. Aferrem-nos, doncs, a aquell principi, l’amor a la llibertat, de què l’esclau alliberat, el poeta, ens parlava.

La terra de l’esperança

El pas des del rebuig de la injustícia al reconeixement de la injustícia no es pot desfer.

El que els teus ulls han vist, ho han vist. Un cop has vist la injustícia, no pots ignorar de bona fe l’opressió i defensar l’opressor. El que era lleialtat ara és traïció. A partir d’aquí, si no t’hi resisteixes, n’ets còmplice.

Però hi ha un indret a mig camí entre la defensa i l’atac, un camp de resistència flexible, un espai obert al canvi. No és un lloc fàcil de trobar ni d’habitar. Els mediadors que intentaven arribar-hi van acabar batent-se en retirada cap a Munic.

Fins i tot si arriben al punt intermedi, pot ser que no els ho agraeixi ningú. L’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe és un esclau que, pel seu coratjós intent de convèncer el seu amo perquè canviï d’actitud i per la seva ferma negativa a pegar altres esclaus, és apallissat fins a la mort. I ens entestem a utilitzar-lo com un símbol de rendició vergonyosa i servilisme.

Admirem el desafiament heroicament inútil, mentre ens burlem de la resistència pacient.

Però el terreny de la negociació, on la paciència genera la transformació, és on Gandhi es va mantenir dempeus. Lincoln també hi va ser, amb gran dolor. Bishop Tutu, que hi va viure durant anys amb singular honor, va veure com el seu país es movia, malgrat les dificultats i la incertesa, cap a la terra de l’esperança.

Les eines de l’amo

Audre Lorde deia que no podem desmuntar la casa de l’amo amb les eines de l’amo. Penso en aquesta potent metàfora, miro d’entendre-la.

Tant els socialistes i els progressistes com els conservadors i els reaccionaris consideren que l’educació en el coneixement de l’amo porta inevitablement a la consciència de l’opressió i l’explotació, i per tant al desig subversiu d’igualtat i justícia. Precisament per aquest motiu, els progressistes defensen l’educació universal gratuïta, les escoles públiques i el debat sense censura a les universitats, i els reaccionaris s’hi oposen.

La metàfora de Lorde és com si digués que l’educació és irrellevant per al canvi social. Si no hi ha res del que l’amo fa servir que pugui ser útil per a l’esclau, llavors cal abandonar l’educació en el coneixement de l’amo. Així doncs, les classes populars han de reinventar completament la societat i assolir un nou coneixement, per tal de fer justícia. Si no se’n surten, la revolució fracassarà.

Resulta plausible. Les revolucions generalment fracassen. Però penso que comencen a fallar quan l’intent de reconstruir la casa on pugui viure tothom es converteix en un afany d’arrabassar totes les serres i martells, atrinxerar-se al taller de l’amo i no deixar-hi entrar els altres. El poder no només corromp, també és addictiu. L’esforç esdevé destrucció. No es construeix res.

Les societats canvien amb violència o sense. Reinventar és possible. Construir és possible. Quines eines tenim —a banda de martells, claus i serres— per educar, per aprendre a pensar, per aprendre a aprendre?

Foto: pxhere.com

De debò que hi ha eines que encara estan per inventar, i que és indispensable que les inventem per poder construir la casa on volem que visquin els nostres fills i filles? Podem anar fent a partir del que sabem ara, o el que ja sabem no ens deixa aprendre el que ens cal saber? Per aprendre tot el que les persones racialitzades, les dones i la gent empobrida tenen per ensenyar, cal que desaprenguem tot el coneixement dels blancs, els homes i els poderosos? Juntament amb el sacerdoci i la fal·locràcia, també hem de desempallegar-nos de la ciència i la democràcia? Ens haurem de quedar provant de construir sense cap altra eina que les nostres mans nues? És una metàfora fèrtil i perillosa. No puc respondre les preguntes que suscita.

Només en les utopies

En la mesura que convida a entreveure realitats imaginades alternatives a «l’estil de vida actual», gran part de la meva obra de ficció es pot anomenar utòpica, però no deixo de resistir-me a aquest terme. Moltes de les meves societats inventades em semblen com una millora, d’alguna manera o altra, del nostre món, però trobo que utopia és una paraula massa grandiloqüent i massa rígida per referir-s’hi.

La utopia i la distopia són indrets intel·lectuals. Jo escric des de la passió i el sentit lúdic. Les meves històries no són ni advertències funestes ni plans mestres del que hauríem de fer. La majoria, crec, són comèdies dels comportaments humans, recordatoris de la infinita varietat de maneres a través de les quals sempre tornem si fa no fa al mateix lloc, i també celebracions d’aquesta infinita varietat mitjançant la invenció d’encara més alternatives i possibilitats. Fins i tot les novel·les The Dispossessed (Els desposseïts) i Always Coming Home, en què vaig treballar més metòdicament que de costum certes variacions en els usos del poder, que m’agradaven més que les que tenim en el nostre món, no deixen de ser esforços tant per mostrar com per subvertir l’ideal d’un pla social factible que posaria fi a la injustícia i la desigualtat d’una vegada per totes.

Per mi el més important no és oferir una esperança de millora concreta sinó, a través d’una realitat alternativa imaginada però convincent, deslliurar la meva ment, i la ment del lector, de l’hàbit mandrós i poruc de pensar que la manera com vivim ara és l’única manera com pot viure la gent. Aquesta és la inèrcia que permet que les institucions injustes no siguin qüestionades.

La fantasia i la ciència-ficció tenen el propòsit inherent d’oferir alternatives al món real present del lector. A la gent jove en general li agrada aquest tipus de narracions perquè, amb la seva vitalitat i les seves ganes d’experimentar, abracen les alternatives, les possibilitats, el canvi. Molts adults arriben a tenir por fins i tot d’imaginar un canvi real, i rebutgen tota la literatura imaginativa, orgullosos de no veure res més enllà del que ja coneixen, o creuen que coneixen.

Tot i així, com si tingués por dels seus propis poders subversius, la major part de la ciència-ficció i la fantasia és tímida i reaccionària en la seva inventiva social: la fantasia s’arrapa al feudalisme, i la ciència-ficció, a la jerarquia imperial i militar. Tant l’una com l’altra acostumen a premiar l’heroi o heroïna únicament per les seves espectaculars gestes masculines. (Durant anys jo mateixa vaig escriure d’aquesta manera. A The Left Hand of Darkness (La mà esquerra de la foscor), el meu heroi no té gènere però les seves proeses són gairebé exclusivament masculines.) A més, particularment en la ciència-ficció, també trobem sovint la idea que he assenyalat abans, que qualsevol persona d’estatus inferior, si no és un rebel sempre a punt per guanyar-se la llibertat per mitjà de la gosadia i l’acció violenta, una de dues: o és menyspreable o simplement irrellevant.

En un món amb una moral tan simplificada, si un esclau no és Espàrtac, no és ningú. Això és cruel, i no és real. La majoria d’esclaus, la major part de les persones oprimides, pertanyen a un ordre social en què, precisament a causa de l’opressió que pateixen, ni tan sols tenen l’oportunitat de veure que canviar-lo és possible.

Foto: pxhere.com

Fer servir la imaginació és perillós per als que s’aprofiten de com són les coses perquè té el poder de mostrar que la manera com són les coses no és permanent, ni universal, ni necessària.

Tenint com té aquest poder, limitat però real, de qüestionar les institucions establertes, la literatura imaginativa té també la responsabilitat del poder. El rondallaire canta veritats.

És una llàstima que tants escriptors de tantes històries que podrien aportar una visió autèntica es conformin amb clixés patriòtics o religiosos, miracles tecnològics o vanes il·lusions, en lloc d’intentar imaginar la veritat. La distopia de moda simplement inverteix els tòpics i gasta àcid en lloc de sacarina, mentre eludeix el compromís amb el sofriment humà i amb la possibilitat genuïna.

La ficció imaginativa que admiro presenta alternatives a l’statu quo que no només qüestionen la ubiqüitat i la necessitat de les institucions existents, sinó que també eixamplen el camp de les possibilitats socials i la comprensió moral. Això es pot fer amb un to tan esperançador i naïf com el de les tres primeres temporades de la sèrie televisiva Star Trek, o amb unes elaboracions conceptuals i tècniques tan complexes, sofisticades i ambigües com les de les novel·les de Philip K. Dick o de Carol Emshwiller; el cas és que s’hi reconeix el mateix moviment: l’impuls de fer imaginable el canvi.

No coneixerem la nostra pròpia injustícia si no podem imaginar la justícia. No serem lliures si no imaginem la llibertat. No podem demanar a ningú que lluiti per la justícia i la llibertat si ni tan sols ha tingut opció d’imaginar que siguin assolibles.

Voldria concloure i arrodonir aquestes reflexions inconclusives amb les paraules d’un escriptor que mai no va dir altra cosa que la veritat, i la va dir sempre amb serenitat, Primo Levi, que va viure un any a Auschwitz i va conèixer què és la injustícia:

«L’ascens dels privilegiats, no només al camp de concentració sinó en tota convivència humana, és un fenomen angoixant però indefectible: només és absent en les utopies. El deure del just és fer la guerra a qualsevol privilegi immerescut, però no es pot oblidar que és una guerra sense fi.»

Foto de portada: pxhere.com
Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de L’Entrellat.coop
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Ursula K. Le Guin va ser una novel·lista nord-americana

Comentaris

Una guerra sense fi

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.