Search
Close this search box.

Un món de migrants

Al sud del Sàhara i sota l'excusa de la Guerra contra el Terror, Occident enfronta la crisi migratòria obligant als Estats del Sahel a participar de l'establiment d'una nova frontera fortificada.
Al sud del Sàhara i sota l'excusa de la Guerra contra el Terror, Occident enfronta la crisi migratòria obligant als Estats del Sahel a participar de l'establiment d'una nova frontera fortificada.

Els refugiats no apareixen al mar Mediterrani del no-res. Quan aborden les seves febles llanxes a la costa de Líbia ja han viscut moltes vides en perill. Deixen enrere el cada vegada menys productiu camp de l’Àfrica oriental, escapen de guerres a la Banya d’Àfrica, Sudan i llocs tan llunyans com l’Afganistan, i travessen enormes distàncies per començar a arribar al que imaginen com l’últim tros del seu viatge. El que volen és armar-la a Europa, que –des dels primers anys del colonialisme– s’ha presentat a si mateixa com la terra promesa. Els atreuen les velles imatges sobre la riquesa colonial d’Europa erigida sobre el treball d’altres. És el cant de les sirenes per als condemnats de la terra. El mateix que per a molts africans condueix a camps de concentració a Líbia, on els refugiats que Europa no vol deambulen i, en alguns casos, són venuts com a esclaus.

Per arribar a Líbia, els migrants i refugiats han de creuar l’amenaçador desert del Sàhara, que en àrab és conegut com el Més Gran Desert (al-Sàhara al-Kubra). És vast, calent i perillós. Velles caravanes –les Azalai– manejades pels pobles tuàregs el travessaven des de Mali fins al Níger i Líbia. Portaven or, sal, armes i éssers humans capturats per comerciar. D’aquelles velles caravanes, algunes encara fan el viatge, movent-se d’un oasi a l’altre, els camells tan esgotats com els tuàregs. Avui dia, noves caravanes han arribat per substituir-les. No viatgen en camell. Prefereixen els autobusos, les pick-up i els jeeps per transportar éssers humans i cocaïna cap a Europa, i tornar al sud carregats d’armes i diners. Aquestes noves caravanes viatgen per camins sense marcar, entre dunes, a la recerca de velles marques de llanta que les tempestes de sorra enterren i esborren.

Per què segueixen venint els migrants? Perquè els seus països han estat arrasats, destruïts per polítiques comercials injustes i el segrest de la riquesa a mans d’uns quants.

El Sàhara és perillós. El viatge en pick-up dura, en el millor dels casos, tres dies. En el pitjor, els refugiats i mules de cocaïna moren de deshidratació, o en mans d’extremistes, contrabandistes o forces de seguretat. Hi ha moltes persones disposades a aprofitar-se dels viatgers, les seves pertinences i vehicles. No existeixen les cròniques dels refugiats morts. De manera rutinària, els migrants moren de set o de cops de calor en veure’s encallats entre les ciutats d’Agadez i Dirkou, al Níger. “Salvar vides en el desert s’està tornant més urgent que mai”, diu Giuseppe Loprete, cap de la Missió de l’Organització Internacional per a la Migració en aquell país.

Migrants

Per què segueixen venint els migrants? Perquè els seus països han estat arrasats, destruïts per polítiques comercials injustes i el segrest de la riquesa a mans d’uns quants. El 2003, els presidents de Mali i Burkina Faso –Amadou Toumani Touré i Blaise Compaoré– van escriure un apassionat article titulat Els seus subsidis agrícoles ens escanyen (Your Farm subsidies Are Strangling Us). En aquest assaig, afirmen que per a la seva regió el cotó és el “bitllet d’entrada al mercat global. La seva producció és crucial per al desenvolupament econòmic de l’Àfrica Occidental i Central, i per a la supervivència dels seus milions d’habitants”. No obstant això, les polítiques comercials impulsades des d’Occident a través de l’Organització Mundial del Comerç han impactat greument aquesta activitat industrial. “Aquest sector econòmic vital per als nostres països”, escriuen aquests caps d’Estat, “es veu seriosament amenaçat pels subsidis agrícoles atorgats per països rics als seus productors de cotó”. El 2001, per exemple, els subsidis al cotó a l’Occident van arribar als 5,8 milions de dòlars. Aquell any, el govern dels Estats Units (EUA) va proporcionar als seus 25.000 productors de cotó subsidis per tres mil milions. Aquesta xifra supera la producció total dels 20 milions d’habitants de Burkina Faso. Aquests subsidis són a l’arrel de la destrucció de l’economia de l’Àfrica Occidental i són un dels motors d’aquesta crisi de refugiats.

Desert del Sàhara. Font: Flickr – Alex

Les guerres comercials són guerres de veritat. Els règims de subsidis equivalen a bombardejos. Dos milions i mig de malians subsisteixen amb fam crònica, tres de cada deu nens a Mali pateixen desnutrició crònica, quatre de cada cinc són anèmics, un de cada quatre té nanisme. El ministre d’Economia i Finances de Mali, Boubou Cissé, va arribar al lloc després de treballar al Banc Mundial. Fins i tot per a ell, la crisi és descoratjadora. “La desnutrició mata”, va dir l’any passat. “I mata molt. Els que la sobreviuen es veuen afectats per la resta de la seva vida”. La crisi causada per aquestes polítiques comercials no és només “moralment inacceptable”, va dir Cissé, sinó que posa “en risc la supervivència econòmica de la nostra nació”.

Com s’ha respost des d’Occident a aquesta crisi?

Les polítiques comercials no han estat qüestionades. No s’ha vist la crisi de refugiats com el símptoma d’una economia global col·lapsada. No s’ha volgut veure que gairebé la meitat dels refugiats i migrants d’Àfrica es mouen a l’interior del continent i no en direcció a Occident.

Mitjançant el Sahel, una vasta franja de planes semiàrides que travessa el continent africà al sud del Sàhara des de Maurita fins al Txad, europeus i nord-americans han començat a muntar l’equivalent d’una frontera altament militaritzada. Europa ha desplaçat la seva frontera des de la costa nord del Mediterrani fins als límits meridionals del Sàhara, posant en risc en fer-ho la sobirania de tot el nord d’Àfrica. França, per si sola, ha creat la Iniciativa Sahel G5, que ha obligat cinc països africans en la regió a acceptar un conveni que permet la creació de bases militars franceses i l’activitat de patrullatge de tropes d’aquell país europeu. Els Estats Units han construït una de les seves més grans bases militars a Agadez, des d’on les seves Forces Especials operen a través del Sahel, monitorant la regió amb drons armats. Això se suma a la base militar nord-americana –gairebé mai esmentada– a Ouagadougou (Burkina Faso) i altres localitzacions, des de Dire Dawa (Somàlia) fins a N’Djamena (el Txad).

Cap frontera, tancada o oberta, ni cap base o centre d’operacions podrà aturar aquest flux de refugiats a través del perillós desert. L’arrel del conflicte és la mateixa que a tot arreu: la destrucció ambiental, el canvi climàtic i els capricis de l’apropiació privada per part d’uns quants de la riquesa produïda per molts; allò que anomenem capitalisme.

Europeus i nord-americans afirmen que això té a veure amb la Guerra Contra el Terror, i que els enemics de la llibertat –Al-Qaeda al Magreb – han de ser mantinguts a ratlla o destruïts. Però qui són aquests terroristes? Entre ells es troben, certament, combatents experimentats, liderats per homes formats en les jihads que els EUA va encapçalar a l’Afganistan la dècada del 1980 i dotats de nous valors i armament després de la recent destrucció de Líbia. Homes com Mokhtar Belmokhtar i Abdelmalek Droukel, àvids per enderrocar el govern d’Algèria a través d’operacions de sabotatge com les que es van dur a terme als camps energètics d’Amenas el 2013. Però l’actuació d’aquests grups no es redueix a una militància convencional. En aquesta regió, Al-Qaeda encapçala les principals xarxes de tràfic de cigarrets i productes il·legals, així com les xarxes de protecció a traficants de tota mena (a qui cobren entre un 10 i 15 per cent del valor del producte transportat). Els seus soldats rasos actuen motivats pel contraban, no per la teologia. És probable que els enfrontaments a prop de Tongo Tongo el 2017, publicitats com una batalla entre forces nord-americanes i ordres d’Al-Qaeda, fossin a causa d’una batalla entre contrabandistes i tropes nord-americanes. Cada vegada que els Estats Units dispara una arma, invoca l’espectre de la Guerra Contra el Terror.

Cap frontera, tancada o oberta, ni cap base o centre d’operacions podrà aturar aquest flux de refugiats a través del perillós desert. L’arrel del conflicte és la mateixa que a tot arreu: la destrucció ambiental, el canvi climàtic i els capricis de l’apropiació privada per part d’uns quants de la riquesa produïda per molts; allò que anomenem capitalisme. Aquesta és la causa la desolació que porta els pobres a culpar altres pobres pel seu patiment, que empeny el món cap a la guerra i el fanatisme, i que permet que els Estats mentiders utilitzin el conflicte com a justificació per oferir solucions militars a tots els problemes. Un cop, a l’Afganistan, un agent de la CIA em va dir: “Si tens un martell, per què no utilitzar-lo?”. La despesa militar sempre excedeix a la despesa en seguretat humana.

Sahel G5

Per prevenir que els migrants arribin al Mediterrani, França ha sol·licitat que cinc països africans (Burkina Faso, el Txad, Mali, Mauritània i el Níger) s’uneixin a la Iniciativa Sahel G5. La Unió Europea també ha contribuït a aquest projecte. Poc després de la creació de la G5, li vaig preguntar a un oficial txadià perquè els francesos havien muntat una base al seu país. La seva resposta va ser cautelosa: cal suplicar molt menys per obtenir fons per a activitats de contra-terrorisme que per a activitats de desenvolupament. Sabem que Boko Haram va entrar al Txad des de Nigèria a través de la regió del llac Txad. No obstant això, l’amenaça que Boko Haram representa per al Txad és mínima. El 2017, Boko Haram va dur a terme 120 atacs a Nigèria, i només 4 al Txad. Per què els francesos estan al Txad i no a Mali o al Níger? És potser el terrorisme la raó veritable darrere de la força multinacional de la G5 i la creixent presència dels Estats Units al Sahel? No, els exèrcits que han arribat al Sahel volen aturar el flux de migrants.

https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2019/05/soldats-nigerians_usafricom-1.jpg
Soldats Nigerians a Agadez. Font: Flickr – Usafricom

Agadez, ciutat en la qual els EUA està gastant 100 milions de dòlars per construir una base d’operació de drons armats, és al cor de la crisi actual. Els refugiats arriben a Agadez desesperats, fugint de la devastació causada per les normes comercials internacionals i la desertificació que resulta del capitalisme del carbó. Des de la Conferència de les Nacions Unides sobre la Desertificació, celebrada a Nairobi el 1977, sabem que la sequera i creixement imparable del desert del Sàhara són problemes reals i greus. El paper de la desertificació en el conflicte de Darfur (Sudan) ha estat sistemàticament minimitzat. Enfocar-se massa en això equival a examinar amb deteniment la destrucció del planeta com a resultat del capitalisme del carbó.

Al mateix temps que l’agricultura del Sahel es torna menys productiva, cada vegada més sectors de la població recorren al contraban per subsistir. El narcotràfic és un problema greu a la regió, en la qual diferents càrtels llatinoamericans s’han assentat en els últims anys. El 2012, l’Oficina de les Nacions Unides Contra les Drogues i el Delicte calculava que cada any trenta tones de cocaïna travessaven el Sahel en direcció a Europa. Això es tradueix en un guany aproximat de 1.200 milions de dòlars. Un important polític del Níger –Cherif Ould Abidine, mort el 2016– era popularment conegut com a Mr. Cocaine. Les pick-up que transporten la cocaïna i els refugiats travessen durant el seu trajecte la ciutat d’Arlit, on companyies multinacionals franceses extreuen enormes quantitats d’urani. El 2013, OXFAM va comunicar que “un de cada tres focus a França s’encén gràcies a l’urani del Níger”.

Aquí ho tenim: refugiats, cocaïna, urani i operacions militars a escala massiva.

Homes procedents de Gàmbia i Mali esperen fora del recinte d’un contrabandista. El Toyota Hilux del cap, el camell d’aquest nou mercat, espera al costat de l’entrada. Els homes porten ulleres de sol. Els fan servir per defensar-se quan entren al desert. Estan aprehensius. El seu futur –encara que sigui gris– ha de ser millor que el seu present. Estan disposats a jugar-se-la, a fer el que calgui. S’encenen els motors. Guarden les seves modestes pertinences a la part del darrere d’una camioneta. Ha arribat l’hora de començar la seva Azalai.

Foto de portada: Flickr – Seawatch.org
Traducció d’Anna Salomó

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i periodista. Director de Tricontinental (Institut per a la Recerca Social) i editor en cap de LeftWorld Books

Comentaris

Un món de migrants

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau