Un marxista «incorregible»: Karl Kautsky i Die Neue Zeit

Traïdor, renegat i inventor del marxisme vulgar. Però ningú no va marcar tant a la socialdemocràcia alemanya i europea fins a la IIGM que Karl Kautsky.

Un marxista «incorregible»: Karl Kautsky i Die Neue Zeit

Traïdor, renegat i inventor del marxisme vulgar. Però ningú no va marcar tant a la socialdemocràcia alemanya i europea fins a la IIGM que Karl Kautsky.

Avui se’l considera un «gos mort»: per a uns, l’arquetip del rígid marxista dogmàtic, un guardià «de les essències»; per a altres, el patriarca del revisionisme i de l’oportunisme, cabdill del «marxisme vulgar» i encara més, un «traïdor» i un «renegat». Avui no el cita ningú a l’esquerra. Però ningú va marcar tant a la socialdemocràcia alemanya i europea fins a la Segona Guerra Mundial com Karl Kautsky. Kautsky va conèixer personalment Marx, va treballar durant molts anys amb Engels, i va esdevenir, juntament amb Eduard Bernstein, l’administrador del llegat de Marx i d’Engels, escollit personalment per Engels. Kautsky, molt més encara que Engels, va ser l’home que va inventar el «marxisme», el va fonamentar i el va difondre. Tots els marxistes del període clàssic fins el 1914, des de Luxemburg fins a Lenin, van ser kautskians: van aprendre d’ell, barallar-se amb ell i girar-se en contra seu. Karl Kautsky va ser durant molt de temps el primer violí del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) i la Segona Internacional, de la que va ser principal teòric i ideòleg, sense ocupar cap càrrec.

Kautsky no fou ni un orador formidable ni un polemista brillant. La seva influència política l’aconseguí gràcies als seus amics August Bebel, Viktor Adler o Hugo Haase. Poder no en va tenir cap. Kautsky era un escriptor compulsiu, que exercí la seva influència a través d’articles, llibres i pamflets que va editar en gran número.[i] Gràcies a la seva enorme productivitat va aconseguir erigir-se en autoritat indiscutida en qüestions de «marxisme». Com a papa de la teoria roja, el legítim representant de Marx i Engels a la Terra, va estar present a tots els debats teòrics i polítics del SPD i la Segona Internacional. Aquest paper l’aconseguí gràcies sobretot a la seva revista, Die Neue Zeit. Com a redactor en cap d’aquesta revista, el primer número de la qual es publicà al gener del 1883 –l’any de la mort de Marx–, va proporcionar a la socialdemocràcia alemanya i europea un òrgan teòric com no havia existit fins aleshores. La va fundar per reunir a l’escola marxista, defensar les noves lliçons del socialisme científic de Marx i Engels, posar-les a prova i desenvolupar-les. Fins i tot en els seus millor moments no va aconseguir una tirada superior als 10.000 exemplars, però va convertir-se en el fòrum del socialisme internacional, lectura obligatòria per als intel·lectuals socialistes d’Europa i de tot el món, tan ben escrita, que no només la llegien regularment intel·lectuals, sinó també treballadors amb instrucció. Tots aquells que tenien renom en la intel·lectualitat socialista europea van escriure a la revista de Kautsky: Gueorgui Plekhànov, Lev Trotski, David Riazànov, Rosa Luxemburg, Paul Lafargue, Jean Jaurès, Anton Pannekoek, Emile Vandervelde, Antonio Labriola, Pablo Iglesias, Hjalmar Branting, sense oblidar-nos de Friedrich Engels, Franz Mehring i Eduard Bernstein.[ii] Molts joves marxistes, com Otto Bauer i Rudolf Hilferding, van debutar a les seves pàgines. Publicar a Die Neue Zeit era l’equivalent al socialisme internacional a ser ordenat cavaller, i el cop d’espasa el donava, personalment, el patum de la teoria, Karl Kautsky. En aquesta llista d’autors orgullosos d’haver publicat a Die Neue Zeit només en faltava un que n’era malgrat tot un àvid lector: Vladímir Ílitx Lenin.[iii]

La revista de Kautsky era «marxista», ja que va publicar per primer cop nombrosos textos originals de Marx i Engels per primera vegada, en una època en la qual bona part de l’obra de Marx era completament desconeguda.[iv] «Marxista» perquè Kautsky i molts dels seus autors van participar en acalorats debats en el fòrum d’aquesta publicació sobre els problemes de l’època, mostrant als seus lectors el que «l’escola marxista» podia dir-ne al respecte. Die Neue Zeit marcava els temes i determinava els estàndards: el socialisme havia de ser científic i estar a l’alçada de l’època i a l’alçada de la seva ciència. No hi havia un canon establert del «marxisme»: Kautsky plantejava els debats i els animava (per exemple, sobre l’imperialisme, sobre les crisis, sobre el parlamentarisme, sobre l’Estat nacional i el nacionalisme), i els donava espai (per exemple, en el debat sobre el revisionisme). A Die Neue Zeit, que al principi va aparèixer com a revista mensual i a partir de l’octubre del 1890 va passar a ser setmanari, podien llegir-se també articles sobre economia política, la història del socialisme o filosofia social, i per descomptat es presentaven els darrers avenços de les ciències. A partir del 1908 va comptar amb el seu propi suplement, dirigit per Franz Mehring. Quan el SPD s’escindí el 1917, Kautsky va perdre Die Neue Zeit, i uns anys més tard la seva publicació va cessar.

Fins al programa de Godesberg del 1959 Karl Kautsky va influir de manera decisiva en els programes de la socialdemocràcia alemanya. Bona part dels programes d’Erfurt del 1891 i de Heidelberg del 1925 els va ajudar a redactar Kautsky. Programes que el moviment socialista mundial va prendre com a model. El comentari de Kautsky al programa d’Erfurt del 1892 va ser una mena de catecisme dels socialdemòcrates durant l’Imperi. A partir d’aquest llibre, que es va reeditar i ampliar repetidament, generacions de camarades van aprendre el que era el capitalisme i la lluita de classes, i el que significava el socialisme com a objectiu del moviment.[v] A Londres, juntament amb Engels, Kautsky va escriure una popular presentació d’El capital de Marx: ‘Les lliçons econòmiques de Karl Marx’ (aparegut per primera vegada el 1887, 25 edicions fins el 1930) que va transmetre a generacions de socialdemòcrates els coneixements fonamentals de l’economia política. D’ell van aprendre a llegir històricament El capital de Marx com una teoria de l’ascens, la prosperitat i finalment la caiguda del capitalisme.

Kautsky va ser molt més que un popularitzador. Una vegada i una altra va endinsar-se en terrenys nous, ja fos com a historiador (història del socialisme, història de la societat burgesa, història del cristianisme, història de la Revolució francesa), o com a economista polític, per exemple, amb el seu gran estudi sobre el desenvolupament del capitalisme a l’agricultura.[vi] Sobretot va ser el pensador polític de referència de la socialdemocràcia. Qui coneix els nombrosos escrits polítics de Kautsky pot desestimar dues de les llegendes més esteses sobre el ‘marxisme’: la llegenda de ‘la prohibició de les imatges’ i la llegenda de ‘l’angle mort’, la suposada manca de teoria política. Kautsky no tenia cap problema a l’hora de parlar del socialisme i la imminent «revolució social». El 1902 va publicar una vertadera «guia a l’Estat del futur» en la que va presentar amb tota mena de detall el que passaria «el dia després de la revolució social».[vii] Per a disgust de la direcció del partit, Kautsky va pronosticar el 1909 una «nova era de revolucions» i va intentar respondre de bell nou a la pregunta de «què fer?».[viii] Durant la Revolució de novembre del 1918 no va tenir inconvenients per recomanar el que calia fer per assolir la «socialització» i el «socialisme».[ix] Sobre els detalls de la «transició al socialisme», sobre la revolució política i econòmica, a la que havien de conduir, va escriure el 1922 per al SPD reunificat un extens programa.[x]

Segons Kautsky, el socialisme no era l’objectiu dels socialistes, sinó l’alliberament de la classe treballadora, de tots els explotats i els oprimits: el socialisme només era el mitjà per aconseguir-ho. Per això la forma de socialisme no podia ser indiferent. Només la República democràtica, amb un govern parlamentari, podia ser la forma d’Estat per a la realització del socialisme i l’emancipació completa de l’antic proletariat. Es tracta d’una reflexió conseqüent i sistemàtica, en la mesura que Kautsky veia la democràcia moderna (a diferència de les velles formes) com el resultat de la lluita del poble pels seus drets polítics i llibertats (d’expressió, de reunió, d’opinió i de premsa), que són, al mateix temps, drets de participació. El sistema de representació parlamentària, l’Estat constitucional amb la seva divisió de poders i drets iguals per a tothom, la competició de partits polítics i el dret no eren per a ell «institucions burgeses» per se, sinó formes polítiques el contingut polític de les quals encara podia canviar i desenvolupar-se molt, i, en conseqüència, eren obertes al domini polític del proletariat i a una política socialista conseqüent.[xi]

Kautsky va quedar fascinat per la Revolució russa i aprovà la insurrecció dels bolxevics de l’octubre del 1917. Però no esperava més d’ella que un senyal. Com que havia mediat amb freqüència a les disputes de la socialdemocràcia russa, coneixia els seus actors, principalment a Lenin, i no confiava en ell. La clara crítica de Kautsky a la política dels bolxevics després de la presa de poder no va agradar gens als bolxevics, que la van considerar perillosa i van posar-li el malnom de «renegat Kautsky», sense gaires contemplacions.[xii] Lenin, Trotsky, Bukharin, Radek, tots es van sentir obligats a escriure un ‘Anti-Kautsky’. El propi Kautsky no es quedà de braços creuats i durant vint anys llargs, des del 1918 fins a la seva mort el 1938 a l’exili a Amsterdam, va lliurar una lluita ferotge contra el bolxevisme, que considerava com un terrible error que havia conduït al terror organitzat, a un espantós règim opressor i a la «esclavitud estatal» generalitzada, i que no feia més que infligir danys incommensurables al conjunt del moviment socialista. En el seu rebuig de la Unió Soviètica, del leninisme i de l’estalinisme va ser intransigent, en contra, també, del seu amic i deixeble Otto Bauer.[xiii] Allà on altres veien encara el ferment i els possibles inicis d’un socialisme (del futur), Kautsky només veia una caserna militar, un Estat policial sense límits, una forma primitiva de capitalisme d’Estat i, per damunt de tot, «una dictadura del capitalisme d’Estat», que era per als obrers la forma més insuportable del capitalisme.

Darrere d’aquesta llarga polèmica contra el bolxevisme, la seva obra anterior va desaparèixer gairebé per complet. Incloent-hi la seva obra principal, un monumental text en dos volums sobre La interpretació materialista de la història, aparegut el 1927, un intent de presentació sistemàtica.[xiv] Karl Korsch i altres la van destrossar sense fer-li justícia perquè Kautsky, que ja no parlava de marxisme, sinó de diferents «marxismes», va desenvolupar a ella la seva pròpia noció d’una ciència social històrica materialista, que s’unís a la història natural i social i la interpretés. Aquesta obra darrera és sobretot un notable diàleg crític, reflexiu, diferenciador, amb el «Marx burgès», tan estimat per Max Weber.[xv] Si ens atrevim una mica, aquest llibre podria ser descrit com una versió del «marxisme weberià», un horror per als marxistes «ortodoxos».

Kautsky no era cap escriptor brillant. El seu estil era tot sovint tediós, la seva manera d’argumentar, amb circumloquis, pedant, redundant. Tot plegat va perjudicar la seva influència entre els intel·lectuals d’esquerres, si se’l pren seriosament. Però no va ser en absolut un toix, i tampoc un dogmàtic obstinat. Fou el primer que va elevar el mètode específic d’investigació a criteri del «marxisme», el primer a Alemanya que el va descriure com una «filosofia de la praxi».[xvi] També fou el primer que es va pronunciar contra la llegenda del Marx ‘jove’ i el ‘vell’: Marx, com Engels, eren científics que investigaven i aprenien, i atès que feien progressos, les seves obres posteriors havien de ser a la força millor que les de joventut, aquelles que ells mateixos van abandonar a la «crítica rosegadora dels ratolins». La imatge leninista del traïdor, l’oportunista i el renegat és tan falsa com la cultivada pel «marxisme occidental» d’un dogmàtic força simple, que concentra tots els pecats originals del marxisme «tradicional»: determinisme, economicisme, reduccionisme de classe, historicisme, i així successivament. El Kautsky històric va ser amb freqüència millor que la seva reputació, tan dolenta. Com a teòric del socialisme democràtic, Kautsky és avui més viu en el pensament dels seus enemics que dels seus amics.[xvii]      

Traducció d’Àngel Ferrero                                                                                                                                 

Notes

[i] Vegi’s la bibliografia (incompleta) dels escrits de Kautsky realitzada per Werner Blumenberg: Karl Kautsky Literarisches Werk, Gravenhage, 1960. Aquesta bibliografia compren 1.800 títols de treballs originals, més de 200 reimpressions en alemany i més de 900 traduccions. A l’arxiu de Kautsky al Institut d’Història Social d’Àmsterdam es conserven nombrosos manuscrits inèdits i només una part de la seva extensa correspondència s’ha publicat fins al dia d’avui.

[ii] Molts dels escrits d’Engels van aparèixer publicats per primera vegada a Die Neue Zeit i la sèrie d’articles de Bernstein ‘Els problemes del socialisme’, amb el qual s’encetà el debate sobre el revisionisme, va aparèixer igualment publicada per primer cop a aquesta revista.

[iii] Debem a la Fundació Friedrich Ebert l’immens i inapreciable treball de posar a disposició dels lectors a la seva biblioteca digital l’edició de Die Neue Zeit del 1883 al 1913. Veieu: http://library.fes.de/cgi-bin/populo/nz.pl  

[iv] En total es publicaren 53 treballs originals de Marx i Engels, petits i grans, fins aleshores inèdits a Die Neue Zeit. El més conegut d’ells són les ‘Notes marginals al Programa del Partit Obrer alemany’ (més conegudes com a ‘Crítica del Programa de Gotha) al gener del 1881, que va desencadenar un enorme escàndol. Fins i tot el seu amic Bebel es va emprenyar amb Kautsky i li va retirar la paraula durant dos mesos.

[v]             Veieu Karl Kautsky, Das Erfurter Programm, in seinem grundsätzlichen Teil erläutert, Berlín– Bonn, 1965.  

[vi]            Veieu Karl Kautsky, Die Agrarfrage. Eine Übersicht über die Tendenzen der modernen Landwirtschaft und die Agrarpolitik der Sozialdemokratie, Stuttgart, 1899.

[vii]           Veieu Karl Kautsky, Die soziale Revolution. I. Sozialreform und soziale Revolution, II. Am Tage nach der sozialen Revolution, Berlín1902.

[viii]          Veieu Karl Kautsky, Der Weg zur Macht. Politische Betrachtungen über das Hineinwachsen in die Revolution, Frankfurt am Main. 1972.

[ix]            Veieu Karl Kautsky, Sozialdemokratische Bemerkungen zur Übergangswirtschaft, Leipzig 1918.

[x]             Veieu Karl Kautsky, Die proletarische Revolution und ihr Programm, Stuttgart–Berlín, 1922.

[xi] Aquesta va ser sempre la posició de Kautsky, expressada per primera vegada amb detall al seu escrit ‘Parlamentarisme I democràcia’, aparegut per primer cop el 1893.

[xii]           Veieu per exemple l’escrit de Lenin ‘La revolució proletària i el renegat Kautsky’.

[xiii]          Per a una selecció dels nombrosos escrits de Kautsky crítics amb la política dels bolxevics a Rússia després de la Revolució d’Octubre, consulteu el volum editat per Peter Lübbe, Kautsky gegen Lenin, Berlín–Bonn, 1981. 

[xiv]          A Dietz Verlag va aparèixer el 1988 una edició abreujada d’aquesta obra, editada pel net de Kautsky, John H. Kautsky.

[xv]           En poques paraules, Kautsky va marcar la seva oposició contra les formes fins al dia d’avui vulgars del marxisme (i també de les seves interpretacions més preuades): contra el cru economicisme, contra tota mena de determinisme (tecnològic), contra tota mena d’ingenu historicisme, contra tota mena d’equiparació simplista (darwinista) de l’evolució i el desenvolupament social (veieu Karl Kautsky, ‘Eine Selbstanzeige’, a: Rote Revue, VII, Nr. 6, febrer del 1928, pp. 161 – 167).

[xvi]          Possiblement animat pel filòsof italià Antonio Labriola, el primer en parlar d’una «filosofia de la praxi».

[xvii]         Al més noble i culte dels seus crítics, el marxista rus David Riazànov, agraeix Kautsky el fins ara únic intent de compilar unes obres completes. Es planificaren 14 volums, en llengua russa, que havien de recollir els seus escrits més importants. Van publicar-se 4 volums fins a finals de 1930. Poc després, Riazànov, un erudit i pare de les primeres obres completes de Marx i Engels, va ser víctima del terror estalinià.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És professor d'economia política a la Universitat de Lancaster i un dels principals experts vius en l'obra de Marx. El seu darrer llibre és Kritik der politischen Ökonomie heute. Zeitgenosse Marx (Crítica de l'economia política avui. Marx contemporani) (2017).

Comentaris

Un marxista «incorregible»: Karl Kautsky i Die Neue Zeit

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.