Un marxista al Parlament europeu

El Partit del Treball belga aconseguí uns resultats brillants a les eleccions europees, situant-se al capdavant de lluites com l'ecologista. Reproduïm l'entrevista que li feu llavors David Broder, editor de Jacobin.

Un marxista al Parlament europeu

Un marxista al Parlament europeu

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El Partit del Treball belga aconseguí uns resultats brillants a les eleccions europees, situant-se al capdavant de lluites com l'ecologista. Reproduïm l'entrevista que li feu llavors David Broder, editor de Jacobin.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Una entrevista amb Marc Botenga 

Amb un rerefons marxista-leninista ortodox, el Partit dels Treballadors de Bèlgica ha començat a aparèixer els darrers anys com una de les forces de l’esquerra europea més dinàmiques. Les eleccions de diumenge 26 de maig només van fer que confirmar aquesta imatge. Mentre que es van veure retrocessos a la majoria del continent en el vot a l’esquerra radical al Parlament de la UE a Brussel·les –el grup GUE/NGL va caure de cinquanta-dos escons a només trenta-vuit a l’assemblea de 751 membres-, la principal excepció fou a la mateixa Bèlgica.

L’extrema dreta és, aquí com arreu a Europa, una força perillosa. El partit nacionalista flamenc Vlaams Belang ha fet un gran avenç a les eleccions regionals, nacionals i europees, que tingueren lloc alhora després que el govern de dreta caigués arran d’una disputa sobre les xifres de migrants. Encara que també foren igual de rellevants la nit de les eleccions els guanys per al Partit dels Treballadors de Bèlgica (BTM), que va anotar gairebé el 9% del vot nacional, més que duplicant el seu suport.

A part d’incrementar el nombre de parlamentaris de dos a dotze i obtenir un seguit de membres de les assemblees regionals belgues, el PTB també feu un avenç a les eleccions europees, per tal com Marc Botenga ha esdevingut el seu primer membre al Parlament Europeu. David Broder, de Jacobin, va parlar amb Marc sobre les raons de l’èxit del PTB, que ha construït una alternativa social a l’extrema dreta, i els problemes més amplis per a l’esquerra europea.

Vau fer campanya com La gauche qui pique contre l’Europe du fric – «L’esquerra que pega contra l’Europa dels calés.» La vostra campanya subratllava en especial les portes giratòries entre la política i els negocis, per exemple, com l’antic president de la Comissió Europea José Barroso es va posar a treballar immediatament per Goldman Sachs.

Però si les institucions de la Unió Europea són opaques, això també significa que els ciutadans no s’interessen pel que fan els seus representants (diputats europeus). Però què penseu que podeu fer com a parlamentari per a exposar el que passa a Brussel·les?

Primer, m’agradaria remarcar que l’eslògan contra l’Europa de les grans fortunes té tres dimensions. Hi ha les portes giratòries i els alts salaris dels mateixos oficials de la Unió Europea –és obscè que un funcionari públic pugui cobrar 30.000 euros al mes quan una de tres persones a Brussel·les mateix viuen en la pobresa.

Després, també hi ha la prioritat de les llibertats econòmiques per sobre de les mesures socials i ecològiques –cada llei s’ha de revisar per a assegurar que compleixi amb la lliure circulació de capital i serveis. Donar prioritat a la llei del mercat mostra quin tipus d’Europa construeixes. I llavors hi ha l’austeritat –fa que la gent pagui mentre que els rics se’n beneficien.

Font: Facebook – PTB

Però sí, veient com funciona la Unió Europea, quan recorrem el país durant la campanya electoral veiem que la primera reacció de la gent és dir-nos que no ho segueixen, o que no els importa. Això no és una coincidència –la Unió Europea és difícil de comprendre. Però el que veiem en els nostres mítings i debats amb els votants és que pots aconseguir molt quan deixes clar el que hi ha en joc.

És el cas de l’Acord Econòmic i Comercial Global (CETA), un tractat de comerç complex –cap votant es llegirà un document de 1700 pàgines. Però parlant de pollastres clorats o portant un cavall de Troia pels carrers de Brussel·les, pots dividir-ho en qüestions simbòliques. I una altra vegada amb les portes giratòries, si ens fixem en el comissari europeu pel clima, que havia estat propietari de dues companyies petroleres i va vendre les accions a un hòlding familiar només quan va ser comissari, ningú no pot dubtar que és un problema.

Aquest tipus d’il·lustració pràctica del que hi ha en joc també ajuda a estimular la mobilització. Així és com vam aconseguir aturar l’Acord Multilateral d’Inversió, i gairebé amb el CETA. Aquest tipus de moviment, i no només presentar la millor esmena al Parlament Europeu, és allò que marcarà la diferència en la batalla d’idees

Mencioneu la prioritat de la lliure circulació de capital i serveis a la Unió Europea com a qüestió, i podríem mencionar altres disposicions del tractat que consagren la privatització i la competència. Buscant-hi la sortida, alguns a l’esquerra radical parlen de «trencar amb els tractats europeus» , d’altres de reescriure’ls o desobeir-los. Donada la dificultat en canviar els tractats de la UE, quina creieu que és la sortida?

No ho podem fer tot i som molt humils –tenim una visió, una estratègia que esperem que sigui útil a la gent, i esperem contribuir a un canvi més ampli. Però també hem d’aprendre molt.

El que és important és de crear un tipus de desobediència que pugui estendre’s i guanyar, encara que no sigui necessàriament a tots els vint-i-vuit països alhora. tweet

Alhora, aquestes estratègies no són totes excloents entre si. Volem trencar amb la lògica dels tractats –la priorització de la competència i la competitivitat- i això es pot fer de diverses maneres. Per exemple, en el cas del 4t Paquet Ferroviari, que liberalitza els serveis de tren de passatgers i imposa mesures similars per als serveis de transport de mercaderies.

 Davant d’un paquet així, creiem que Bèlgica hauria de desobeir-lo. Això no és només una resposta nacional en un país, sinó que també fa possible de construir moviments de solidaritat europea. Com vam veure amb les vagues contra la privatització dels ferrocarrils francesos l’any passat, també hi hauria molt de suport a una posició així. El que és important és de crear un tipus de desobediència que pugui estendre’s i guanyar, encara que no sigui necessàriament a tots els vint-i-vuit països alhora.

Font: Facebook – PTB

I de fet, sempre cito l’exemple dels estibadors europeus. A la dècada dels 2000 van aconseguir defensar les seves condicions de treball organitzant vagues paneuropees, construint un equilibri de poder més favorable a través de la mobilització i forçant la Comissió a retirar les propostes de liberalització.

Això no ve del no-res –el meravellós moviment vaguista a França, la implicació dels treballadors i el suport dels passatgers van demanar mesos de feina de construir. Però es tracta de construir una solidaritat arrelada en aquests tipus de lluites.

Els socialistes han retrocedit lleugerament aquí com arreu d’Europa, però el vostre increment en vots ha estat força més gran. D’on venen els nous votants del PTB –són socialistes desafectes, gent que no havia votat abans? I què els ha mobilitzat?

A aquestes altures és difícil d’asseverar els moviments exactes de votants. Els socialistes han tret mals resultats particularment al nord del país [Flandes]; al sud [Valònia, francòfon] han perdut però han continuat sent el partit més votat. Sens dubte hem guanyat alguns votants decebuts amb el seu historial.

Per això un representant del PTB cobra el sou mitjà d’un treballador, no es proposa un salari qualsevol per aquest càrrec. tweet

A Bèlgica és obligatori el vot, però això no significa que la gent ho faci necessàriament –a ciutats com Charleroi fins a un 20-25% no vota. La gent sovint manifesta el seu descontentament amb la política emetent un vot en blanc- introduint una papereta sense marcar. Així que anant porta per porta o fent campanya pels mercats vam fer un esforç especial per dir: sentim la vostra desconfiança cap als polítics, i som aquí per a canviar les coses, no per omplir-nos les butxaques o servir-nos a nosaltres mateixos. Per això un representant del PTB cobra el sou mitjà d’un treballador, no es proposa un salari qualsevol per aquest càrrec.

Pel que fa als votants mobilitzats, vam portar el debat cap a qüestions en què els altres partits es veien forçats a copiar-nos. Prenguem pel cas les pensions –la mitjana és de 1200€ per mes i només 900€ per a les dones, mentre que estar en una residència pot costar fàcilment 1600€. L’edat de pensionista ha pujat de seixanta-cinc a seixanta-set anys. Vam demanar un mínim de 1500€ i llavors els altres partits van tractar d’imitar-nos –els socialistes especialment van “copiar i enganxar” el nostre programa.

Un altre cas seria l’energia – a Bèlgica l’Impost al Valor Afegit (IVA) és del 21% per als béns de luxe i del 6% per als productes bàsics, encara que l’energia compta com a “luxe” i, per tant, té el mateix IVA que el xampany. Però si no tens electricitat no faràs gran cosa al teu pis!

Font: Wikipedia

Així doncs, fem demandes radicals però fonamentals que són, al mateix temps, de sentit comú, “normals”. Allà on l’extrema dreta només vol parlar de la immigració som els que parlem de qüestions socials, i a diferència dels socialistes, les nostres promeses no expiren el mateix dia de les eleccions.

Alhora, no només diem “voteu-nos”. Ja hem planejat mítings després de les eleccions amb la gent amb qui ens hem trobat; perquè mentre els nostres diputats facin una bona feina, també necessitarem estimular un equilibri de forces diferent als carrers. Fins i tot les demandes democràtiques més bàsiques van guanyar-se a través de la lluita, i no amb polítics benintencionats, i això també s’aplica a guanyar demandes socials.

I qui s’inscriu al vostre partit?

Una cosa de la qual estem molt contents és que tenim treballadors electes al parlament, ja que normalment és un lloc on no n’hi ha gaires. tweet

Avui el nostre partit creix molt ràpidament –necessitem comptar qui va inscriure’s durant la campanya, però el total de militants depassa els 16.000. Una cosa de la qual estem molt contents és que tenim treballadors electes al parlament, ja que normalment és un lloc on no n’hi ha gaires. Diumenge, per exemple, van sortir electes una antiga netejadora d’avions, Maria Vindevoghel, i Roberto D’Amico, un antic treballador de Caterpillar, al Parlament Federal, i també un antic conductor d’autobús, Yöussef Handichi, al Parlament Regional a Brussel·les. Tots d’ells també tenen un rerefons sindical.

A la Bèlgica francòfona, a les eleccions europees, sis dels nostres catorze candidats eren sindicalistes i una majoria són treballadors. Som un partit del treball però també ens venen petits comerciants perquè els liberals, que sempre havien reivindicat estar de la part de la petita i mitjana empresa, en realitat organitzen l’evasió fiscal per a les multinacionals.

Font: Facebook – PTB

Sorprenentment, també hi ha molta gent jove del moviment pel clima, entre d’altres, i el partit també és divers culturalment. Això no és cap miracle –és el resultat del treball de base que es fa als barris de classe obrera. Si bé amb les conteses locals del darrer octubre i ara amb les eleccions regionals, federals i europees, aquest diumenge, la feina electoral ha ocupat el centre de l’escenari, també és important d’estar actius fora del període electoral per a formar part de les comunitats de classe obrera.

El PTB també ha obtingut dotze membres electes al Parlament belga, de dos escons que tenia, i han estat un dels grans guanyadors de les eleccions federals. Vau obtenir més d’un 13% tant a Brusel·les com a Valònia i més d’un 5% a Flandes, però allà el Vlaams Belang va ser molt més fort. De fet, Valònia sembla una de les poques parts d’Europa on l’extrema dreta no va a l’alça. Què explica la diferència –i és que competiu amb l’extrema dreta per votants similars

Flandes ha tingut sempre un cert nacionalisme flamenc que té una influència cultural important, i la dreta radical ha estat capaç de capitalitzar-lo. tweet

La força de l’extrema dreta es deu a molts factors. Dos són que quan la socialdemocràcia va començar a decaure a finals dels anys 80 i principis dels 90, i van decebre la seva pròpia base de classe obrera, se’ls va percebre –segurament encertadament- com a massa petits i radicals com per ser una alternativa. L’encarnació anterior de l’extrema dreta, Vlaams Blok, va arreplegar suports aquells anys. Flandes ha tingut sempre un cert nacionalisme flamenc que té una influència cultural important, i la dreta radical ha estat capaç de capitalitzar-lo.

L’N-VA –un partit de dreta alternativa i nacionalista flamenc que es presenta no a l’extrema dreta, i de fet una alternativa a aquesta- ha reeixit a lliurar una batalla cultural que atreu el camp polític sencer cap a la dreta i obre la porta als temes i vocabulari de l’extrema dreta. Això ha ajudat que el Vlaams Belang hagi esdevingut el segon partit més gran a Flandes.

Tot i així, en aquestes eleccions hem vist com aquesta regió no és un monòlit. Aconseguint diputats al Parlament flamenc i també al Parlament federal belga per Flandes, hem trencat l’afirmació de l’extrema dreta que “no hi ha lloc” per a marxistes i esquerranistes a Flandes, i hem resistit la seva violenta retòrica contra les “rates” de l’Esquerra.

Font: Facebook – PTB

Hem afrontat circumstàncies difícils –l’extrema dreta s’ha normalitzat, incloent-hi el fet de ser convidada a programes infantils de televisió a ballar-hi amb altres polítics, i ha tingut potser vint vegades més de cobertura mediàtica que nosaltres. Però prendre’s les preocupacions socials i pors de la gent és la condició necessària per a trencar l’atractiu de l’extrema dreta i oferir una locomotora que pugui estirar les coses cap a l’esquerra. En aquest sentit vam invertir molts esforços a Anvers, perquè era molt important que ens elegissin gent a diverses parts del país.

Hem tingut èxit mobilitzant un vot antiestablishment parlant dels sous de la gent, el seu futur, feines, però també s’ha de lliurar una batalla cultural contra l’extrema dreta. tweet

A Valònia, és cert, l’extrema dreta no ha fet cap avanç. Això té a veure amb la nostra feina. Però no hauríem d’idealitzar-ho com si això fos un paradís lliure de racistes. A les eleccions locals, en algunes ciutats les forces d’extrema dreta van obtenir dues xifres, si s’agafen plegades, i el potencial existeix.

Però lluitem contra això i hem reeixit a negar-los l’espai perquè un partit així emergeixi a Valònia. Hem tingut èxit mobilitzant un vot antiestablishment parlant dels sous de la gent, el seu futur, feines, però també s’ha de lliurar una batalla cultural contra l’extrema dreta. Al mateix temps, si aconseguim un vot “antiestablishment”, la gent cada cop està més al corrent del nostre programa específic amb al voltant de 840 propostes concretes i alternatives.

Els resultats al llarg d’Europa han estat decebedors per a l’esquerra radical –el GUE ha baixat de cinquanta-dos escons a trenta-vuit, i partits com Podemos i France Insoumise han obtingut especialment un mal resultat. Havent abandonat de fa temps la seva agenda antiausteritat, aquestes eleccions també han marcat el declivi final del govern de Syriza a Grècia. Però mentre que els blocs centristes han perdut terreny, en general no ens fa la impressió que l’esquerra aprofiti la crisi a la Unió Europea. Per què penseu que el PTB ha resistit la tendència?

Evidentment, Syriza no podia presentar-se com l’alternativa perquè era al govern i havia acceptat el marc que se li havia imposat. Però seria difícil d’extreure un únic element que expliqui el revés (potser temporal) de Podemos o France Insoumise.

(…) diria que un dels èxits que hem tingut és de tenir una retòrica i pràctica de ruptura, insistint que no som com els altres partits, alhora que també oferim solucions concretes. tweet

Quan abans deia que havíem d’aprendre molt no era només per educació – de debò volia dir això. Som un partit estructurat i no un moviment, però la situació actual també implica dolors creixents –la nostra situació no hauria d’idealitzar-se. Al mateix temps, cada situació nacional és diferent i seria cautelós per no generalitzar excessivament. Alguna gent diu que la nostra situació avui és una mica com la de la Primera Internacional amb la seva varietat de forces, i crec que potser és veritat. Sabem més o menys quines són les diferències entre els partits, i ens cal trobar què podem aprendre de cadascú.

Però diria que un dels èxits que hem tingut és de tenir una retòrica i pràctica de ruptura, insistint que no som com els altres partits, alhora que també oferim solucions concretes.

Positivament, creiem en el treball de base. Estem impacients per al canvi però també construïm amb paciència, reconeixent i dient que el vot cap al PTB és només un pas cap a construir un contramoviment

Recentment heu participat a la cimera Pla B a Estocolm. Sens dubte, hi ha un corrent de pensament a l’esquerra crítica amb els tractats de la Unió Europea, per exemple, les barreres que suposen per a l’ajuda estatal i els préstecs per a inversions. Però no sembla haver-hi cap Pla B: una proposta col·lectiva que uneixi els partits de l’esquerra europea. Veieu cap possibilitat d’un procés pel qual això pugui tenir lloc?

Volem trencar amb la lògica dels tractats. No ens fa falta necessàriament un plànol de la societat perfecta, encara que tenim la nostra visió del que hauria de ser una societat diferent: el socialisme. Sabem que aquesta visió no és compartida per tots els partits de l’esquerra europea. A part, no és tant que només els tractats europeus siguin la qüestió com el sistema econòmic sencer – els tractats graven a la pedra aquests dogmes, és clar, però si vols trencar amb aquesta lògica tornar a la llei nacional no és necessàriament una solució.

Font: Facebook – PTB

Les multinacionals estan més o menys unificades internacionalment, igual com ho estan les institucions europees (construïdes, per cert, pels estats membres). Així que queda la pregunta de com trobar solucions europees, que no necessàriament vol dir d’Islàndia a Turquia o en tots els vint-i-vuit estats membres de la UE, sinó construir o reforçar moviments socials que abasten diversos països i desafien la lògica de lliurar-ho tot al mercat.

Diem25 o AOC o els Verds tindran tots la seva visió diversa del Green New Deal, però allò important és afirmar la planificació pública i democràtica de l’energia, per exemple. tweet

Exemples de lluites internacionals de treballadors com els estibadors o Ryanair són un exemple de la solidaritat que ens fa falta, i el contrapoder contra aquestes multinacionals i institucions. El paper de l’esquerra és ampliar aquestes lluites. Aconseguint victòries, com contra un impost socialment injust a l’electricitat (Turteltaks), podem construir el sentiment que és possible crear una altra societat que posi al centre les necessitats socials i el planeta. L’esperança és, de debò, molt important per a mobilitzar la gent. Certament, en la marxa de la joventut pel clima ho veiem: tenen clar que volen una societat que posi el planeta primer, encara que no en tinguin el pla escrit amb tots els ets i uts.

Novament aquí, però, veiem la necessitat de fer central la qüestió social. Les multinacionals planifiquen què s’hauria de produir on i quan, i el planeta també mereix solucions  planificades.

Allò important és, tanmateix, qui paga un Green New Deal i qui el controla. Els escèptics del canvi climàtic tindran les coses fàcils si poden dir que la gent normal pagarà la transició climàtica. I, per cert, hem de retallar les emissions un 10% anual a Bèlgica. Això no és una cosa de què el mercat es preocuparà. Diem25 o AOC o els Verds tindran tots la seva visió diversa del Green New Deal, però allò important és afirmar la planificació pública i democràtica de l’energia, per exemple. Hi ha una frase bonica a Predator State, de JK Galbraith, on diu que o bé la transició ecològica serà planificada per una autoritat pública amb poder públic, o planificada lluny per empreses privades amb res més al cor que vendre més petroli i gas. Crec que aquest és el dilema que afrontem.

Article originalment publicat a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Facebook – PTB
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador especialitzat en el comunisme italià i francès. Editor europeu de Jacobin Magazine i fundador de Jacobin Itàlia.

Comentaris

Un marxista al Parlament europeu

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.