Un apunt sobre la política industrial post-pandèmia i la dimensió europea

Convé dubtar d’aquest sobrevingut entusiasme per la possibilitat d’una nova política industrial, impulsada, a més, per una Unió Europea on les relacions entre estats no destaquen particularment per la generositat i l’amor al proïsme.

Un apunt sobre la política industrial post-pandèmia i la dimensió europea

Un apunt sobre la política industrial post-pandèmia i la dimensió europea

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Convé dubtar d’aquest sobrevingut entusiasme per la possibilitat d’una nova política industrial, impulsada, a més, per una Unió Europea on les relacions entre estats no destaquen particularment per la generositat i l’amor al proïsme.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat 21 de setembre la premsa espanyola es va fer ressò de la notícia que la Comissió Europea exigirà a Espanya aprovar «reformes» pendents, com ara la de les pensions, com a condició per alliberar les ajudes del fons de reconstrucció comunitari destinat a pal·liar les conseqüències econòmiques causades per la pandèmia de COVID-19. Aquesta notícia tornava a posar per moments l’acord al que arribà el Consell Europeu (EUCO) al juliol sota el focus dels mitjans de comunicació. Mesos abans, a La Vanguardia, per exemple, Enric Juliana celebrava l’acord de la següent manera:

«No caurà manà del cel i no veurem helicòpters llençant bitllets de cinquanta. No seran els fons europeus d’antany, per construir autovies lliures de peatges i poliesportius. Això ja se sabia. Hi haurà fons condicionats a la qualitat dels projectes. En poques paraules, Espanya haurà de dotar-se d’una política industrial de nova planta, basada en la digitalització i la descarbonització de l’economia, cosa que no serà fàcil de portar a terme en un país que renuncià a la política industrial fa quaranta anys.»

L’entusiasme demostrat per determinades forces polítiques i comentaristes per l’acord europeu semblava aleshores, i segueix semblant avui, digne de millor causa. El procés de presa de decisions a nivell europeu obeeix a una arquitectura complexa i a una relació de forces entre estats a hores d’ara suficientment coneguda com perquè calgui entrar aquí en detall. Pel que fa al cas concret de la política industrial, el professor Antoni Soy recordava recentment a un article a Sobiranies que la forma que aquesta adopta és una decisió política:

«En els països a on hi ha hagut un declivi de la manufactura, l’explicació més tradicional ha estat que és una conseqüència “natural” de les forces del mercat i, per tant, no hi ha res que s’hi pugui fer. Tanmateix, darrere d’aquestes forces suposadament “naturals” del mercat hi ha les decisions deliberades de diferents agents econòmics (empreses productives, inversors financers, sindicats) i influenciant-les hi ha els governs que amb les seves polítiques econòmiques, i particularment la seva política industrial, estableixen els límits, el marc, en el que es mouen els mercats. Uns agents econòmics que, simultàniament, també intenten influir en les decisions i polítiques dels governs.»

Convé, per tant, dubtar d’aquest sobrevingut entusiasme per la possibilitat d’una nova política industrial, impulsada, a més, per una Unió Europea on les relacions entre estats no destaquen particularment per la generositat i l’amor al proïsme. El sociòleg Jószef Böröcz, professor a la Universitat Rutgers de Nova Jersey, ha descrit el sistema europeu com a presoner de «una xarxa de disposicions contractuals amb un gran número d’actors», que inclouen tant a estats membre com a tercers estats:

Foto: pxhere.com

«L’aspecte clau d’aquestes relacions contractuals és que creen acords que serveixen com cadenes d’imposició: acords d’autoritat sempre jeràrquics i gairebé sempre asimètrics en els quals la part subordinada executa la producció legal de la part superior. Pel que fa a la UE, l’acord contractual més directe i de moltes maneres el més simple és ser-ne membre. Ser membre de la UE és, d’una forma molt simple i directa, una cadena d’imposició explícita. La freqüentment citada i elegant fórmula de ‘sobirania compartida’ implica que, a canvi de drets i privilegis específics el procés de presa de decisions, el nou estat que es compromet a executar els materials legals del centre a Brussel·les.»

Clar i ras: per què Alemanya, que és l’economia més important del bloc, hauria de finançar als seus potencials competidors? Si hem de veure una reindustrialització de la semiperifèria sud, no és gens descabdellat pensar que Alemanya intenti revitalitzar parcialment i a través dels canals europeus adients el teixit industrial, però per integrar-lo a les seves cadenes de valor, especialment després d’haver experimentat durant la pandèmia interrupcions de les cadenes de fabricació i distribució globals —geogràficament en ocasions molt distants—, i colls d’ampolla quan s’ha reprès la producció. També, probablement, després que la crisi econòmica porti a una nova caiguda dels salaris que faci aquestes destinacions «competitives» a ulls dels inversors. Al cap i a la fi és un procés del que existeixen ja precedents «d’èxit»: després de la dissolució del bloc socialista, les empreses d’Europa oriental, incloent-hi l’antiga Alemanya oriental, incapaces de competir amb les d’Europa occidental —particularment les alemanyes—, van acabar sent absorbides o relegades al paper de proveïdores d’aquestes.

Més recentment, al desembre del 2019, Tesla va decidir finalment instal·lar una planta —en el seu argot corporatiu gigafactoria— a Grünheide (Alemanya), entre d’altres motius, per la seva proximitat a Polònia, a una hora de distància de la frontera. Polònia compta amb una mà d’obra qualificada —en bona mesura, i irònicament, un llegat de l’estructura econòmica de l’extint estat socialista— i salaris més baixos, de manera tal que els components fabricats allà poden integrar-se en la cadena de producció de manera més fàcil. D’aquesta manera, Tesla pot abaratir costos mentre reté la prestigiosa etiqueta de ‘Made in Germany’. És ben bé el que fa una altra empresa alemanya, Volkswagen. El grup Volkswagen compta amb nou centres de producció a Polònia, la majoria d’ells prop de la frontera, i també a Eslovàquia (2), Hongria (1) i Txèquia (4), aquest darrer cas després que Škoda esdevingués propietat del grup a l’any 2000.

Els percentatges d’Inversió Estrangera Directa (IED) ofereixen igualment indicis sobre la penetració del capital alemany a Europa oriental. Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), fins a un 25’4% de la IED a Hongria procedia d’Alemanya (dades del 2017), amb percentatges elevats també per a Polònia (20’1%, dades del 2018), la República Txeca (20’01%) o Eslovènia (15%). El 2018 Alemanya va ser al seu torn el país al que més exportaren Hongria (26’8%), Polònia (27’3%), República txeca (31’8%), Eslovàquia (21’7%) o Eslovènia (19’6%).

Si entrem en detall en què exportaren el 2018 tots aquests països a Alemanya, les similituds són evidents. Els vehicles a motor i components per a l’automòbil són el producte més exportat —Eslovàquia (34’8%), Hongria (26%), Eslovènia (25%), Txèquia (20%), Polònia (13’2%)— seguit dels equipaments electrònics —Hongria (26%), Txèquia (21’3%), Eslovàquia (18’8%), Eslovènia (17’4%), Polònia (10’7%)—. Fins i tot un país no-UE com Ucraïna, que en els darrers cinc anys s’ha orientat com és sabut al bloc comunitari, presenta un elevat percentatge d’exportació de components electrònics (18’3%) i en els darrers anys ha experimentat de facto una desindustrialització, amb una caiguda sostinguda de la producció industrial. (Dades del Observatory of Economic Complexity, OEC).             El professor Soy ha avançat en alguns dels seus darrers articles les preguntes que cal plantejar-se en relació a aquesta qüestió: política industrial, sí, però qui la planifica?, per fer què? i en benefici de qui? Preguntes que podrien resumir-se en una sola: amb quina sobirania?

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

Un apunt sobre la política industrial post-pandèmia i la dimensió europea

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.