‘Tristezza e resistenza’. Itàlia: un país sense esquerra

Aquests dies ha arribat a les llibreries Neuer Faschismus? Der Aufstieg der Rechten in Italien [Un nou feixisme? L’auge de les dretes a Itàlia] (Berlin: Bertz und Fischer), de Jens Renner. Junge Welt publicà amb el permís de l’autor i l’editorial el capítol ‘La resistència de l’esquerra’.

‘Tristezza e resistenza’. Itàlia: un país sense esquerra

‘Tristezza e resistenza’. Itàlia: un país sense esquerra

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquests dies ha arribat a les llibreries Neuer Faschismus? Der Aufstieg der Rechten in Italien [Un nou feixisme? L’auge de les dretes a Itàlia] (Berlin: Bertz und Fischer), de Jens Renner. Junge Welt publicà amb el permís de l’autor i l’editorial el capítol ‘La resistència de l’esquerra’.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

«Mai abans s’havia escrit tant contra les diferències acceptades entre la dreta i l’esquerra com avui, aquestes es consideren superades, sense sentit», va escriure el filòsof Norberto Bobbio (1909-2004) al seu llibre Dreta i esquerra: fonaments i significats d’una diferència política, avui considerat un clàssic. Aquest llibre es publicà per primera vegada el 1994, després de la desintegració de la Unió Soviètica i la suposada «fi de la història» (Francis Fukuyama). Les ideologies havien estat superades i la política es limitaria d’immediat a la resolució de problemes, afirmava la doctrina establerta. Bobbio s’hi oposà amb rotunda claredat i, per descomptat, l’evolució dels esdeveniments ha acabat per donar-li la raó. La «persistència del dret a la propietat privada, considerat inalienable» crea i consolida la desigualtat, va escriure. Una ullada a la qüestió social arreu del món palesa «que el camí de l’esquerra no només ha arribat a la seva fi, sinó que es troba ben bé al seu començament».

Els primers en ajustar-se a Itàlia al nou marc de relacions després de la confrontació entre blocs van ser els comunistes. En el seu «congrés del canvi», celebrat a inicis del 1991, consumaren un gir semblant al dels socialdemòcrates d’Alemanya occidental el 1959 al seu Congrés a Godesberg. Sota la direcció d’Achille Occhetto, el Partito Comunista Itailano (PCI) es transformà en el Partito Democratico della Sinistra (PDS). Els militants del PCI que no van acceptar aquest canvi es van constituir com a Partit de la Refundació Comunista (Partito Della Rifondazione Comunista/PCR). Tot i ser considerats pels mitjans de comunicació burgesos com una caterva de nostàlgics incorregibles, aquesta formació es desenvolupà com un partit divers i plural, que també esdevingué atractiu per als moviments socials i a les eleccions nacionals aconseguí resultats al voltant del 5% i fins i tot del 8’4% el 1996. Després de diverses escissions segueixen existint, però des de fa temps no és més que un dels diversos grupuscles de l’esquerra radical, o «antagonista».

Diversos motius expliquen el seu declivi. La repressió estatal en relació a les protestes contra la cimera del G8 a Gènova el 2001 hi juga un paper important, però també la dificultat en no acabar esquinçat en l’enfrontament entre el centre-dreta i el centre-esquerra que s’inicià amb l’arribada de Silvio Berlusconi al poder. A partir del 1994 es trobà davant del problema d’ajudar a evitar la victòria del bloc de la dreta i, alhora, mantenir el seu propi perfil de manera visible. Això valia tant per a Rifondazione Comunista com per a altres grups de l’esquerra com Comunisti Italiani o Sinistra Ecologia Libertà (SEL), i segueix sent vàlid per a Sinistra Italiana (SI), el més important dels petits partits d’esquerres que continuen existint. Durant els anys dels governs de centre-esquerra (del 1996 fins el 2001, del 2006 fins el 2008 i del 2013 fins el 2018) l’esquerra radical o bé ha estat al govern o bé ha tolerat el mal menor per a, després, portar a terme una oposició constructiva. A les mocions de confiança, els diputats d’esquerra, a l’hora de votar, ho feien la majoria de vegades «amb el nas tapat» pel govern, la majoria de les polítiques del qual criticaven des de l’esquerra, per evitar que les coses anessin a pitjor.

Després del final del darrer govern de dretes de Berlusconi, el 2011, i l’intermedi del primer ministre independent Mario Monti, el dilema es plantejà d’una altra manera a les eleccions generals del 2013. La coalició d’esquerres Rivoluzione Civile (RC) amb l’activista anti-màfia Antonio Ingroia com a cap de llista, fracassà, i, amb un 2’2%, no aconseguí superar la barrera del 4% necessària per entrar a la cambra. El partit de Nicola ‘Nichi’ Vendola, SEL, que aconseguí només un 3’2%, arribà en canvi a un acord amb el Partit Demòcrata per formar una llista comuna, Italia Bene Commune, i, d’aquesta manera, aconseguí un grapat d’escons per als seus candidats. Un cop dintre van passar a l’oposició quan el primer ministre Gianni Letta (PD) va formar una gran coalició amb Berlusconi i Monti el març del 2013.

Els ‘mil dies’ de Renzi

A un curt període de transició amb Letta el seguiren, entre febrer del 2014 i desembre del 2016, els ‘mil dies’ de Matteo Renzi, dels quals encara segueix vantant-se. El cofoisme es convertí en el tret característic del seu mandat, tot i envoltar-se amb un govern extraordinàriament jove (l’edat mitjana dels titulars en el moment d’assumir la cartera era de 47 anys) en el que seien, als seus inicis, set dones i nou homes. Però el rumb només el marcava ell, i quan no hi havia una majoria parlamentària, s’imposava via decret o forçant una moció de confiança al seu govern. La xifra de lleis aprovades la va vendre Renzi com una prova del dinamisme del seu executiu. A desgrat de tota la retòrica de reforma, pràcticament totes elles van ser en benefici del capital.

Matteo Renzi. Foto: Wikimedia Commons –
Francesco Pierantoni

Això val en particular per al rovell de l’ou de la seva política de reformes: el paquet de lleis per a la reforma neoliberal del mercat laboral. En el marc de la ‘llei de treball’, les empreses van rebre reduccions fiscals. També es reduí sensiblement la protecció contra l’acomiadament dels treballadors dependents, sobretot l’eliminació de l’article 18 del Estatut dels Treballadors que costà anys de lluita i que estipulava que, en casos d’acomiadament injust confirmats als tribunals, els afectats havien de tornar a ser contractats. Després de la seva eliminació només hi ha compensacions. Les contraprestacions de les empreses, en comparació, segueixen sent àmplies: la propaganda del govern havia calculat que aquestes farien més contractes fixes si podien prescindir d’aquesta exigència més fàcilment. En comptes d’això, des de fa anys l’ocupació precària i els baixos salaris no fan més que créixer: els contractes són en la seva immensa majoria temporals, i la xifra de feines a curt termini ha crescut dramàticament. A més, amb l’enduriment de les normatives legals, els acomiadats reben temporalment menys prestacions del fons d’ajudes de la Cassa Integrazione Guadagni (CIG).

Durant els «mil dies» de Renzi va romandre intacta en canvi la reforma de les pensions de la ministra de Treball i Assumptes Socials de Mario Monti, Elsa Fornero, que elevà l’edat de jubilació als 67 anys. L’única «bona acció» en el camp social de l’era Renzi fou una rebaixa fiscal de 80 euros mensuals per a les rendes mitjanes i baixes, els pobres, però, que no paguen impostos, van marxar amb les mans buides.

Després de les experiències amb diversos governs de centre-esquerra, la paraula «esquerra» (sinistra), a Itàlia, és de tot menys popular.

Al contrari que aquestes, una amplia reforma de la constitució fracassà en referèndum: la llei Renzi-Boschi, que rebia el nom del primer ministre i la seva ministra de Reformes, Maria Elena Boschi. La llei preveia reduir el Senat, la segona cambra legislativa del parlament, de 315 a 100 membres, i retallar les seves competències. D’aquesta manera no hauria d’haver participat a les mocions de confiança sobre el cap de govern, el que suposava la fi del «sistema bicameral perfecte» (bicameralismo perfetto). El 1948, amb l’aprovació de la constitució republicana, aquest sistema es justificà per les experiències del feixisme: l’objectiu era controlar al govern a través d’un legislatiu fort. Per això es va introduir un procés laboriós pel qual totes dues càmeres, el parlament i el senat, han de aprovar cada una de les lleis, respectivament. Això dificulta la governació efectiva i genera costos innecessaris, argumentaren els partidaris de les reformes constitucionals. Amb el 40% dels vots al referèndum del 4 de desembre del 2016, aquests van quedar clarament en minoria: una derrota aclaparadora per a Renzi, que havia convertit la votació en un plebiscit sobre la seva persona i va dimitir del seu càrrec, tot i que no ho va fer com a secretari general del PD fins al març del 2018.

De manera clara, fracassà sobretot al sobreestimar les seves pròpies forces. El gairebé 41% que el seu partit va aconseguir a les eleccions al Parlament Europeu el 2014 el van conduir a l’assumpció errònia que podia prescindir de socis de coalició a la seva esquerra. Va voler convertir el Partito Democratico en el Partito della Nazione, un projecte tronat i que arrossegava ressonàncies amb l’oblidat projecte històric del feixisme (el nom oficial del partit de Mussolini era Partito Nazionale Fascista).

Des del punt de vista social, el llegat del mandat de Renzi (i del seu successor i company al partit, Paolo Gentiloni) ha estat devastador. Així ho confirmen les dades oficials de l’institut italià d’estadística (Istat) així com de l’Istituto Nazionale della Previdenza Sociale (INPS), la major asseguradora social italiana. A finals del 2017 més del 20% dels italians i una tercera part dels infants vivien en la pobresa o estaven amenaçats per la pobresa, i al sud del país la situació era encara més greu. Segons Oxfam, els set italians més rics posseïen el mateix que els 18 milions d’italians més pobres.

Local de RC a Venècia. Foto: Wikimedia Commons – Wikinade

A les eleccions generals del març de 2018 aquestes dades socials podien haver significat un argument per a la campanya de l’oposició d’esquerra, però qui s’aprofitaren van ser el Moviment 5 Estels (M5S) i la Lliga. Les seves promeses d’introduir una renda ciutadana i reduir els impostos van ser per a molts votants més atractives que el vague programa de reformes de l’esquerra.

Una esquerra feble, uns moviments socials forts

Després de les experiències amb diversos governs de centre-esquerra, la paraula «esquerra» (sinistra), a Itàlia, és de tot menys popular. També l’esquerra dóna de bon grat als seus projectes noms insípids i que suposadament els prometen més èxits, especialment quan han de presentar-se a les eleccions: a les eleccions europees del 2014 ho van fer amb la llista L’Altra Europa amb Tsipras, a les eleccions generals del 2018 amb Potere al Popolo (PaP) i Liberi e Uguali (LeU). La darrera fins i tot participa des del setembre del 2019 al govern sense que gairebé ningú se n’adoni. Alguns observadors benintencionats també apunten, entre altres errors, a la manca de dirigents carismàtics. El darrer d’aquesta mena fou Nichi Vendola, un comunista i catòlic obertament gai, que durant deu anys, del 2005 fins el 2015, va ser president de la regió d’Apulia, al sud del país. El seu intent per unificar l’esquerra radical no obstant fracassà, i amb ell el culte a la personalitat, el ‘leaderismo’.

Els moviments socials queden com a esperança. Aquests, com els sindicats, retenen encara una considerable capacitat de mobilització, incloent-hi manifestacions multitudinàries a Roma i altres grans ciutats. S’oposen a la venda dels béns comuns, lluiten pel dret a la ciutat i l’accés igual a l’educació i la cultura, contra la privatització del subministrament de l’aigua i el transport públic, l’escassedat d’habitatges, l’atur, que no para de créixer, i els danys mediambientals causats per la sobreexplotació. Independentment de la seva orientació cap als partits polítics del govern de torn, són objecte repetidament d’una dura repressió. La repressió estatal pertany al seu dia a dia, també per a les persones que viuen en cases okupes: només a Roma parlem de 10.000 persones, entre elles molts immigrants. Amb freqüència se’ls talla el subministrament d’aigua i electricitat, o les cases són desallotjades de manera violenta.

Els moviments que s’oposen als grans i costosos projectes immobiliaris que destrueixen el medi ambient han guanyat en visibilitat en els darrers anys. El 2019 es multiplicaren les protestes contra el canvi climàtic en el marc del moviment ‘Fridays for Future’, com també ho van fer les del moviment feminista ‘Non una di meno’ (Ni una menys), fundat el novembre del 2016. Aleshores es manifestaren a Roma unes 200.000 persones contra la violència contra les dones.

Per a molts, el feixisme és, de manera clara, no només una política de memòria històrica, sinó, cada cop més, un tema actual, perquè representa una amenaça concreta.

A les protestes contra Salvini, la Lliga i els seus socis d’ultradreta hem vist la cooperació d’activistes de diversos moviments. Així, el 2 de març del 2019 es manifestaren a Milà més de 200.000 persones contra el racisme estatal, el doble que l’any anterior. Poc després van haver-hi a Verona protestes massives contra el Congrés Mundial de les Famílies, al qual Salvini va donar el seu suport personal. I el 25 d’abril del 2019, l’aniversari de l’alliberament de l’ocupació nazi i el feixisme, va participar de manera clara més gent a les manifestacions antifeixistes que en anys anteriors. Per a molts, el feixisme és, de manera clara, no només una política de memòria històrica, sinó, cada cop més, un tema actual, perquè representa una amenaça concreta.

També en el dia a dia, més enllà de les manifestacions, les protestes són, de manera regular, més visibles. Un mitjà molt simple, però efectiu, és la pancarta. Quan durant una visita de Salvini durant unes eleccions els balcons i les parets s’omplen de paraules contra ell, l’autoproclamat tribú del poble es posa visiblement nerviós. Els crits, càntics i altres sorolls que l’interrompen durant les seves aparicions de campanya el treuen de polleguera. Alguns actes de coratge civil en comparació invisibles han aconseguit obrir-se pas als mitjans de comunicació. Per exemple, durant la campanya a les eleccions regionals de Bolonya, al gener del 2020, el propietari d’un bar negà l’entrada a Salvini i al seu equip. Un acte aparentment banal de protesta, però cap fotesa per a Salvini, que alimenta regularment el seu compte de Facebook amb clips de vídeo en els quals conversa amigablement, un rere l’altre, amb clients, cambrers, cuiners i altres «homes a peu de carrer».

Foto: Wikimedia Commons – Fabio Visconti

A Salvini, el pietós devot de la verge Maria, tampoc li agrada que repetidament representants de l’església catòlica s’expressin contra el seu discurs d’odi racista. Quan anuncià a l’estiu del 2019 la seva intenció de construir un mur a la frontera amb Eslovènia per protegir el país d’una suposada invasió, es topà amb un rebuig ampli, fins i tot entre polítics de centre-dreta. A aquest s’afegí el rebuig obert de diversos alcaldes de ciutats costeres que s’oposaren a la «política de ports tancats» de Salvini. L’alcalde durant anys de Palermo, Leoluca Orlando, un antic cristianodemòcrata, és per això mateix un dels enemics declarats de Salvini. Orlando qualificà a Salvini de «protofeixista», Salvini contestà titllant-lo de traïdor i «amic dels immigrants il·legals».

Una de les persones més destacades, i entretant conegudes internacionalment, que s’oposaren a l’evolució dretana és l’antic alcalde del municipi de Riace, a Calàbria, Domenico ‘Mimmo’ Lucano. Sota el seu govern, des del 1989 s’han cedit les cases buides del poble a refugiats del Kurdistan, l’Afganistan, l’Iraq, Somàlia i Eritrea. De la mesura no només s’aprofitaren els nous benvinguts, sinó els antics habitants, ja que la infraestructura del municipi es modernitzà, i els botiguers van trobar nous clients. Lucano va ser acusat en un procés judicial políticament motivat de desfalc, «immigració il·legal» i promoció de falsos matrimonis. La persecució jurídica de l’alcalde dissident desencadenà en Itàlia una onada de solidaritat. Lucano, que durant un temps va estar sota arrest domiciliari, es troba ara en llibertat, però el futur del ‘model Riace’ és una incògnita.

Les sardines són la llargament esperada «crida a l’esquerra per despertar», escriu Norma Rangieri, la redactora en cap del mitjà Il Manifesto

Mentre Salvini i els seus partidaris injuriaren malèvolament Lucano, van haver de mostrar-se reservats amb Liliana Segre, ni que sigui només en públic. La supervivent de l’Holocaust, membre d’una família jueva, i des del 2018 senadora vitalícia, ha rebut una muntanya de correus electrònics insultants, incloent-hi amenaces de mort. Al mateix temps, molts polítics de la dreta, entre ells el propi Salvini, van fer dubtoses ofertes per combatre de manera conjunta l’antisemitisme. El govern municipal de Verona li oferí fins i tot la ciutadania d’honor mentre, al mateix temps, canviava el nom d’un carrer per dedicar-lo al feixista Giorgio Almirante. Segre va rebutjar aquestes impertinències de manera taxant: la lluita contra l’antisemitisme va, sempre, unida al combat contra el racisme, i Verona havia d’escollir entre ella i Almirante. Rendir homenatge a tots dos és, per motius històrics, «incompatible» amb l’ètica i la lògica.

Les sardines

Al novembre del 2019 va aparèixer una nova i inesperada força: el moviment de les «sardines». En qüestió de dies aquest peixet es convertí en símbol de protestes massives contra el racisme i la dreta. El punt de partida va ser Bolonya, la capital de la regió d’Emilia-Romagna, on se celebraven eleccions el 26 de gener del 2020. Contra un acte electoral del cap de la Lliga, Matteo Salvini, per al qual s’havia llogat un local amb capacitat per a 5.700 persones, quatre joves —coneguts només pels seus noms de pila: Andrea, Giulia, Mattia i Roberto— van convocar una mobilització espontània de «6.000 sardines» a la Piazza Maggiore. Volien mostrar així que podien mobilitzar a més persones que la Lliga. Es concentraren 15.000 que, «junts com sardines», van robar tota l’atenció al suposat home fort. Es van convocar concentracions semblants a tota Itàlia. A totes elles es repetia el mateix símbol, un animal poc habitual, la sardina, pintada amb colors vius a les pancartes, feta de paper i cartró, també com un capgròs. Alguns eslògans presents eren ‘Palermo non abbocca’ (Palerm no mossega) o ‘Rimini non si Lega’ (Rímini no es deixa lligar). Salvini reaccionà amb imatges de gats amb sardines entre les dents. Fins gener del 2020 van ser més d’un centenar els llocs on les sardines van aparèixer. Malgrat l’espontaneïtat, hi havia regles estrictes: les manifestacions havien de ser exclusivament pacífiques, no es permetien banderes de partits ni cantar cançons comunistes com Bandiera rossa, però en lloc d’aquesta s’escoltava a tot arreu Bella ciao, l’himne partisà que va esdevenir també el de les sardines.

Que el moviment s’iniciés a Emilia-Romagna no és cap casualitat. Salvini volia convertir les eleccions a la regió en un referèndum sobre el govern a Roma. Ho feia amb el càlcul que, amb una victòria de la dreta al «bastió comunista» de Bolonya, la coalició del M5S i el PD es trencaria abans o després, i aleshores es convocarien inevitablement noves eleccions en les quals el bloc de la dreta guanyaria i ell mateix esdevindria primer ministre. Però errà el càlcul. Al final, el candidat del centre-esquerra, Stefano Bonaccini (PD), superà per gairebé 8 punts a Lucia Borgonzoni, de la Lega. La seva derrota també fou la de Salvini. Malgrat tot, l’avanç de la dreta no s’ha detingut, només ha quedat interromput. Perquè la majoria electoral per al centre-esquerra es va deure a determinats factors. El més important, a una major participació de manera significativa, que cal agrair en bona mesura a les sardines, que mobilitzaren a votants que, decebuts, s’havien allunyat en els darrers anys dels partits de centre-esquerra. El moviment va cridar a un vot tàctic, l’anomenat «voto disgiunto», que practiquen sobretot molts dels partidaris del M5S: en la primera votació ho fan pel candidat del PD, i a la segona, pel de la llista del seu partit. Només així va aconseguir una clara majoria Bonaccini, que donà el seu agraïment a l’inesperat suport de les sardines.

Primera concentració de “Les sardines” a Bolonya, novembre de 2019. Foto: Wikipedia

Sobre la possible durada del moviment hi ha diverses estimacions. Per a molts observadors aquest recorda al moviment del Girotondi, que sorgí el 2002 com a protesta contra el govern de Berlusconi, però va desaparèixer al cap d’uns mesos. A diferència del moviment de base de les sardines, els manifestants pacífics dels Girotondi feien passejades en diverses grans ciutats per una iniciativa «des de dalt», en la qual destacats intel·lectuals portaven la veu cantant: el seu portaveu no oficial era el director cinematogràfic i actor Nani Moretti.

Que les sardines puguin ser un fenomen a curt termini com aquell no és un fet consumat. Al diari Il Manifesto diversos veterans del moviment s’expressaren amb entusiasme sobre el seu potencial. Les sardines són la llargament esperada «crida a l’esquerra per despertar», escriu Norma Rangieri, la redactora en cap del mitjà. Guido Viale, un antic militant de la organització de l’esquerra radical Lotta Continua, veu en el moviment una gran oportunitat per a un moviment que aglutini el que fins ara eren tendències separades. De gairebé efusiu es podia qualificar el retrat de l’historiador Piero Bevilacqua, per a qui les sardines han estat capaces de convertir les places centrals en «salons» de debat per a la població. D’aconseguir establir-se com un fet quotidià en la vida del país, podrien «en els propers anys» sorgir d’elles «els nous dirigents de l’esquerra italiana». De manera semblant, l’historiador Antonio Gibelli escrivia que les sardines «no divideixen, uneixen, i en aquest sentit, han aconseguit allò que l’esquerra, en un sentit ampli, no ha portat a terme en els darrers anys».

Unir en comptes de dividir: sona bé, però la qüestió planteja moltes preguntes. Què ha d’unificar-se, amb quin objectiu, amb quin programa?

Resurrecció del centrosinistra?

Unir en comptes de dividir: sona bé, però la qüestió planteja moltes preguntes. Què ha d’unificar-se, amb quin objectiu, amb quin programa? No només des que hi ha el moviment de les sardines es parla d’una resurrecció d’un front de centre-esquerra (centrosinistra). Les experiències fins a la data, però, no han estat ben bé positives. Les polítiques d’austeritat de Romano Prodi, Massimo D’Alema, Gianni Letta, Matteo Renzi i Paolo Gentiloni en particular han pavimentat el camí al populisme de dretes. Així, el centre-esquerra es convertí, literalment, en el mal menor, que sempre condueix a un mal major. El mateix val per a la política anti-immigració del ministre de l’Interior Marco Minniti (PD) i en forma part, també, la criminalització de les iniciatives per ajudar els refugiats i la cooperació amb Líbia per a l’internament de refugiats. Actualment continua la cooperació entre Itàlia i Líbia i els decrets de seguretat racistes i antidemocràtics de Salvini han estat corregits només en part, però no han estat derogats íntegrament. No només cal atribuir a la coalició de govern la manca de canvis en polítiques econòmiques, socials i laborals, sinó a l’escassa voluntat del PD d’introduir canvis fonamentals al seu rumb.

I, fins al dia d’avui, no hi ha cap força capaç de forçar aquest gir a l’esquerra. Itàlia és un «país sense esquerra», constata Maurizio Acerbo, secretari de Rifondazione Comunista.

Article publicat originalment a Junge Welt
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikimedia Commons – Nase
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jens Renner és autor de Neuer Faschismus? Der Aufstieg der Rechten in Italien.

Comentaris

‘Tristezza e resistenza’. Itàlia: un país sense esquerra

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.