Work hard, have fun and make history. Treballa intensament, gaudeix i fes història. Aquesta és una de tantes sentències buides en què ha derivat l’American dream. Discurs inspirador, coaching, pseudopsicologia. Self-made man, entrepeneur, el nou yuppie. Sovint aquestes frasetes amb postes de sol esdevenen motiu de campanyes publicitàries per maquillar les males pràctiques de la companyia. Us deixem amb un anunci, «Amabilidad»: una noia que pateix l’ansietat comuna entre molts adolescents durant la pandèmia, a qui li regalen una menjadora per a ocells. El producte, el servei que ha donat l’empresa, se suposa que és la seva cura, una mica de pau a casa. El que en realitat amaga, però, són l’excés d’hores en un mateix lloc de treball sense cadires, la calor asfixiant per falta d’aire condicionat o les amenaces per reivindicar millors condicions. L’empresa que ofereix el producte es diu Amazon, l’autor de la famosa frase, Jeff Bezos.

Darrere del somriure triomfador que mostra el logo s’amaga una llarga ombra de bufets d’advocats i lobbisme. Una trama amb cares i noms que Alec MacGillis, periodista de ProPublica, ha donat forma a A l’ombra d’Amazon: una història del nostre futur, traduït al català gràcies a Anna Llisterri i a Edicions del Periscopi. El títol original és Fulfillment, assoliment, una paraula molt habitual en la retòrica que han bastit les noves empreses, la majoria especialitzades en última tecnologia. Així doncs, la intenció del llibre més aviat és traçar com ha crescut una nova desigualtat regional als Estats Units, com aquestes grans corporacions acaparadores han modelat a plaer el vell teixit dels barris, condemnant el comerç de proximitat de tota la vida. Parlem de Seattle, Baltimore, Dayton. També de Washington, que en els últims anys ha servit d’imant per atreure les més altes esferes del poder econòmic i dels mitjans de comunicació, afavorint les famoses «sinergies».

Microsoft, Google i al fons de tot, en el punt de fuga, Amazon. Les ments més brillants de les últimes generacions han fet fortuna gràcies a les facilitats que ofereix internet, sense tampoc oblidar l’evasió d’impostos. El buit legal que la xarxa produeix ha obert la porta a una estratègia poc transparent per demanar exempcions fiscals i ajudes públiques, a més d’eludir «gravar la meitat de les vendes que procedien de vendes de tercers, cosa que suposava una pèrdua de centenars de milions de dòlars en impostos per als estats». El comerç interestatal fluïa a escala desconeguda, i l’expansió urbana de la ciutat de Seattle es va accelerar en qüestió de dies, sota la nova direcció dels futurs gegants financers. L’activitat econòmica dels emprenedors va servir per escanyar les zones conflictives, però també els negocis familiars.

Les condicions paupèrrimes de la classe treballadora en els grans magatzems, en canvi, tampoc varen canviar gaire. Bill Bodani, Jody Rohads o Little Bo, entre moltes altres històries que taquen definitivament una de les empreses millor valorades a escala mundial. Metges fora de les instal·lacions per tractar els desmais per la calor, perdre la feina per massa hores al lavabo, malgrat patir la malaltia de Crohn, morts per accidents laborals que suposadament no tenen relació amb la feina, transportistes que no reben prestacions socials tot i treballar únicament per a Amazon. Per afegit, el deteriorament de les instal·lacions es compensava amb la incorporació de robots com els Kiva, que «encara no consistia tant a substituir treballadors com a fer que la seva existència fos més robòtica». Ara un algoritme controlava el teu rendiment, et podia despatxar. Si a les presentacions del primer dia els empresaris es feien dir Amazonians, els treballadors, no obstant, es consideraven

La història darrere d’aquesta monotonia esgotadora, darrere d’aquestes cares desconegudes, es va revelant a poc a poc gràcies a la prosa de MacGillis. Algú com Todd Swallows Jr., que durant la presidència d’Obama va treballar en més d’onze feines diferents, algú com Hector Torrez, que després de tants anys a l’atur havia de treballar en hores nocturnes agafant paquets que podien pesar més de 20 quilos. I és que un dels millors punts d’aquesta elaborada recerca és com l’autor reivindica la memòria, el fet de recordar que molts d’aquests treballadors feia anys que vivien malament. Com les fàbriques es traslladen a Puerto Rico, Jordània, Vietnam, en comptes de Nelsonville. Com a Sparrow’s Point, una indústria metal·lúrgica de Bethlehem Steel, Baltimore, proliferava la segregació racial i “les morts eren tan habituals que l’empresa tenia un vehicle destinat a portar els difunts als cementiris de la ciutat. Li deien Dolores”. Com, finalment, les promeses del Partit Demòcrata van quedar enlaire, i amb un atur i unes feines temporals pèssimes, la població mirava la figura de Donald Trump com una alternativa, desesperadament.

Un somni, un comerç completament lliure, on puguis comprar qualsevol cosa que desitgis a l’altra punta de l’hemisferi. Que arribi a les teves mans, sense preocupacions. Un mercat neutral. Un somni. A això hem d’afegir la presència de productes falsificats, preus que fluctuen en qüestió d’hores i algoritmes que actuen a favors dels productes creats per la mateixa empresa. Una aparença de portal de proveïdors lliure, quan en veritat només hi ha un únic venedor, un monopoli, on els proveïdors han de pagar un percentatge d’entre el 12 i el 18% segons «la categoria del producte», és a dir, el seu marge de benefici, a més de la quota mensual. Mentre el mercat minorista quedava atrapat en la seva xarxa d’arrossegament, el cercle de relacions amb els governs locals blindaven la seva falsa transparència. Un Amazon Day, lobbies com Cassidy & Associates, entrevistes al show de David Rubenstein i sopars exclusius. Així, des del típic garatge on van començar els nou ídols, com Steve Jobs o Bill Gates, Amazon va acabar el 2018 amb 3.000 milions de dòlars més del que Wall Street vaticinava.

«Sí, les feines tendien a ser més físicament exigents i aïllades que la feina al comerç que substituïen. Però almenys eren feines». Eren feines, sí, però que no duren gaire. Molts treballadors no poden aguantar el ritme més d’un any, motiu per anunciar noves ofertes de feina i fer veure que n’estan creant de noves. I va arribar la pandèmia, el desastre per la restauració i de tot negoci que impliqui contacte amb el client. En qüestió de dies la imatge tan bruta d’Amazon es va convertir en una bona praxi ciutadana per evitar el contacte humà, un comerç que no perjudicava la salut, fàcil, a l’abast d’un sol clic. «A la gent li costa connectar els beneficis que reben amb el mal que això crea», i continuem amb aquesta idea fixa en el cap, en les nostres comandes, els nostres mòbils, la nostra roba, la vida que portem.

El 2 d’abril de 2022, Chris Smalls, amb dessuadora i gorra vermella a l’estil més underground, s’alçava victoriós entre pancartes de protesta per anunciar que a la planta d’Amazon de Staten Island es crearia el primer sindicat de la companyia. 2.654 vots a favor, 2.131 en contra. La batalla de Chris, que havia sigut acomiadat anys enrere per demanar més mesures de prevenció contra la pandèmia, representa un possible salt a un reconeixement dels drets laborals a molts països. Però Amazon també ha comprat la Metro-Goldwyn-Mayer, i com va dir Jordi Carrión, autor del llibre Contra Amazon, no som ingenus, parlem de globalització. Iberlibro pertany a AbeBooks, que a la vegada pertany a Amazon, qui sap quantes empreses més. Diaris com La Vanguardia o El País publiquen articles sobre els seus productes. A poc a poc el somriure del seu logo es va estenent com una nova pandèmia, passant desapercebut, en silenci. Els nous monopolis, cada cop més centralitzats, mouen amb una mà invisible les agulles del rellotge, sense gaire esforç.

Foto de portada: Pixabay